Llutxent per exemple

23 d’abril, nit agradívola després d’un capvespre d’oratge amenaçador, festa  de sant  Jordi en què  la conveïna vila de Llutxent celebra  la festa  de presentació pública dels joves festers. 

 Bona  nit,  llutxentins  i llutxentineees!  Esclata  la veu  saludadora,  atronadora,  la veu  dels  presentadors,  la d’aquells que  han de conduir un acte  que  cada  cop s’assembla més, i a tot  arreu, a la cerimònia dels Nobel, de tanta cultura  com  es maneja en aquestes celebracions, però  escoltem que diuen,  nit màgica,  centenari, el  de  l’aparició  de  la  santa Faç,  perquè m’agrada  escoltar,  és  un  defecte,  “un  entre tants”   que   diria l’homenot de Burjassot,  i en tot  el d’allò, un homenatge, un record per  al poeta oriolà  Miguel  Hernández, valencià,  centenari del seu  naixement, i jo que  m’ho escolte, no sempre, no puc sempre, envorat com  m’hi trobe, més a prop de la fireta i de la cridòria de la gent que  per allí darrere trafega, ara ve, ara se’n va, i dels escoltets  amb  amics  i coneguts tant  de  temps no  vistos,  que  s’hi  apropen,  bons  amics,  i Hernández,  el  poeta,  que  s’acaba,  s’acaben  les paraules,  i mort  diuen  a l’hospital  víctima  d’una  infecció,  d’Alacant  crec, l‘hospital,  dic, i jo que  voldria  cridar,  alçar  el braç,  la veu,  sí, mor  jove,  sí, però  ni un  mot,  res  diuen  en referència  als fets  que  la provocaren,  perseguit  i denunciat  acabada que  fou  la incivil  guerra,  pelegrí  de presons, tancat per  les seues idees  republicanes i demòcrates, perseguit, mort!  És clar, tu, açò  és un acte social, institucional si vols, no de partit, no fem política,  que  per a tal menester ja estan els de la bandereta, va morir jove en un hospital d’Alacant i prou, què  t’empatolles!

 Però  jo no  me’n  sé  avenir,  no  desenterre els  morts,  però…,  dic jo, i per  què  no  diuen  res  del  Martorell,  valencià,  de  la Safor,  autor universal  nostre,  ben  nostre,  geogràficament  i lingüística,  autor d’una  de  les obres  més  universals  en la nostra llengua, és açò cap problema? Nat ací, a Gandia, com aquell  que  diu a la porta de  casa,  si les Corts  Valencianes han  declarat el 2010 l’any de  “Joanot Martorell”  en complir-se 600 anys del seu  naixement, no ho sabien  dius, si tot  just el passat  24 de febrer  fou la declaració institucional aquesta de les Corts, dia de sant  Maties,  el Tirant lo Blanch va escriure,  550 anys d’ençà que  la començà a redactar, una novel.la de la qual el mateix  Cervantes, al seu Quixot, va manifestar que  era el millor llibre de cavalleries.   I  també el  sant   Francesc   de  Borja,  que   enguany  fa  els  nosequants…  sí,  ja  ho  sé,  per  ací malament anem!.

 L’humor agreja  i la nit va refrescant, el batle  que  puja, la mantenidora l’acompanya, el batle  que  baixa, i el regidor de  cultura,  per  cert,  molt  maca  i elegant la futura  festera Major  quartondina (i per  ací no sé com anem),  i jo pense si és que  no he trabucat el protocol, perquè el repartiment de premis, vull dir de bandes i d’insígnies va primer, no ho sé. Oi, i tant  que  no ho saps! Com que  no calles no ens assabentem de res!

    Parla la mantenidora, m’agrada escoltar-me els mantenidors, defecte? Un entre tants,  però  açò ja ho he dit, no? de Llutxent, crec, encara que  no hi viu, diu ella, sembla que  enguany no hi ha cap personatge més, diguem-ne, mediàtic, no sé com li diuen,  ho lamente, és bona,  vull dir que  ho fa bé, posada, trenca el tòpic aquell  que  ningú  es profeta en la seua  terra, aplaudiments, forts, que  per això estan,  no? els tòpics, vull dir, per a trencar-los. Bon discurs, estructurat, oratòria brillant, llengua polida no afectada pròxima  a la gent, tot bé, emoció i algun que  altre tòpic més també, però  de sobte diu allò, la història  de Llutxent, sí, t’ho jure, i jo que  ho plegue, la reconquesta i Jaume  I, i les seues hosts,  i tot plegat que  el 1248, el nostre rei, que  va i expulsa la gent morisca  d’aquesta terra  llutxentina i que  aleshores serà substituïda per famílies d’aragonesos, avorte un crit, no alce la veu, així que  pense que  pensaran els llutxentins, que d’entre els allí asseguts, es diuen  “català” de cognom, és a dir, “català” de llinatge, de nació, cosa gens estranya en aquell  veïnatge, ara que  a la fi pense que  igual no pensen res. És clar, no te n’adones, ací els cognoms més abundants l’Aragonés, Terol, Calatayud,  Cuenca,  per posar un exemple, tots  ben aragonesos. I, això ho has pogut pensar tu sol?

 La pregunta és retòrica,  ja ho sé, que  açò no és cap conferència ni exposició històrica,  certament, ni el lloc ni el moment per a tal cosa era, cert, que  no fan política,  ells, ja, però  alguns, i dels que  manen, donen consignes! I tant! Que fa poc d’això, del 9 d’octubre passat,  en la festa  i homenatge al mestre Chapí, valencià i villener, l’ajuntament de València que  programa una de les seues obres,  però  aquesta, de caire històric, “Roger de Flor” em sembla que  es diu, esmenta els catalans i Catalunya, el dimoni emplomat! Vots al sarró! I allà que  va el director de l’orquestra per recomanar-ordenar que  el Cor elimine  les paraules Catalunya  i catalans i que  aquestes siguen substituïdes per València i aragonesos, en tot cas (et sona,  no?). Descarat, barroer,  poca-soltada, i el director, davant l’enrenou, que  diu que  a ell li ho han manat des de “dalt”, t’ho jure, amb  aquestes paraules ho va dir. Vots al sarnatxo! (Què ja ho has dit, cristinamón!).

 Però, que  no ho veus, d’això es tracta,  gota a gota,  anècdota a anècdota, que  Llutxent no és el problema!

poble  fidel on els hi haja, que  ha sobreviscut a la seua  història,  el poble de la meua filla; només és una mostra, una entre tantes (ja sé, ja ho dit, i què?). Abans l’himne, la bandera i el nom  de la llengua…ara la història  i després la llengua, la nostra, vull dir, la teua  i la meua,  no la d’ells, que  acabaran portant-la també els aragonesos, si és que  no l’han portada ja. I ara, què  dius? Va, tio, per què  no calles ja, que se’t veu massa  el plomall!

 Benavent

 P.S. Jo pecador, demane disculpes per les meues faltes, i pregue a tots  aquells que  en l’arena d’aquest circ enlairaran la mà que  mostrarà el seu  dit dictador, “dador”  de vida o de mort,  que siguen magnànims, que no  demane  cap   “genial”,  ni  molt   menys,   és  clar,  la  mort   digital,   puix  que   amb   un  P.A. (progressa adequadament), em conforme.

 Benavent