Seleccionar página

Escrit sense crits : a l´ombra

Escrit sense crits : a l´ombra

 Ja pensava jo als estius  de  xiquet,  de  la meua infantesa,  que  quan  un va fent-se gran  se´n  recorda  amb infinita  melangia d´uns  temps, d´uns  llocs,  d´unes  persones i d´un  sentiments que  donen pau,  assossec, flaires de felicitat encoberta.  Allí, enmig  de  l´estepa  o  la sabana manchega em  trobava jo. Amb  una  calor  mortífera.  Enmig  un  poble semi-desèrtic, semi-feudal. La migdiada no  era  un  costum :  era  una  necessitat. Calia  trobar  després de dinar  un lloc fresquet i al.letargar-te. I rendir-te a la xafogor. Silenci. Sopor.  Fer-li cosconelles al pare  en l´ esquena..  I així em  quedava com  un angelet. Vesprades  de  bous.  Al voltant  de  la tele.  Trenta  o quaranta veïns a aquell  gran  pati sota  una gran  parra que  ens  regalava i oferia ombra i protecció. En aquella època, la necessitat feia que  la gent fora  més  generosa que  la d´avuí. Generositat entre iguals.  I es compartia la tele  aquella. De tota  manera, per  un mòdic  preu  de  5 pessetes a l´ any podíem acudir  a la gran  plaça  del poble  al “tele-club”  a veure  la tele. Recorde perfectament  que  allí vaig contemplar l´ arribada de l ´home  a la lluna. “Los chiripitifláuticos”, “El Virginiano” i altres  que  m´ompliren el cap i el temps.

Els esmorzars a ca la güela  Carmen.  Recorde com  anava  quasi  que  tots  els dies  al corral a la cerca  de l´ou acabat de  pondre on  aprofitava per  saludar a la resta  del  bestiari  : al porc,  als colomets…Quan  jo era  un xiquet, els animals  compartien espais i sentiments amb  les persones…no com ara, tot tan impersonal. Gelat, deshumanitzat i distant. I així podies seguir  el cicle vital des  de l´ou, fins el naixement del pollet  a les faldes de la güela  i a la calor del braser  per a què  no es moriren de fred… fins quan  – ja un gall adult  – acabava  a la cassola.  I d´ aquell  pernil  ? pertanyent al porc  el qual  havíem alimentat i volgut  fins el dia del sacrifici ! Suprema pedagogia  real, no virtual.

 I  la figuera  del  pati.  No  necessitava  cap  cura  perquè estava   al costaet del  pou.  A aquell  pou  que  ens donava l´aigua  per  a rentar-nos només ens  alçàvem.  A quell  pou  que  ens  servia de frigorífic en colgar  allí les  botelles de  vi, o la botija  per  a refrescar-les. Quan  dècades després em  digueren que  havíen  tallat  la figuera,  una ràbia de pena llastimera produí  llàgrimes amargues.

 A refrescar-nos…anàvem al riu. Anar al riu era com anar  a la lluna avuí en dia. A peu.  Anada  i tornada. Sota el mateix  sol que  ressecà el cervell al Quixot.

 Ja per la nit, quan  es podia eixir al carrer,  ens  n´ànaven al “cine”. Cine especial.  Els “llàmpecs” produits pel ferrer del poble  al soldar  , es reflectien a les façanes de les blanques cases  amb  efectes sorprenents. Aquest  era el nostre cine. I en color blau ! I cada  dia una nova funció !

 pepe  romero-nieva 

  

 

 

 1,041 Visites totals,  2 Visites avuí

The following two tabs change content below.
Pepe
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Latest posts by Pepe (see all)

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Creus que les víctimes de la Covid-19 deurien ser recordades d'alguna forma?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINADORS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics