Doneu-li una oportunitat al rellotge de la vila

Doneu-li una oportunitat al rellotge de la vila

DONEU-LI UNA OPORTUNITAT AL RELLOTGE DE LA VILA!
 
Com tinc els lectors de Quatretondadigital per ben informats de sobres estaran al cap del carrer d’una d’aquelles notícies de caire comarcal, publicada ara fa uns dies al Levante-EMV, referida a la restauració del rellotge del campanar de Moixent, la lectura del seu titular resava: “Moixent restaura el viejo reloj de su campanario”, frase que recomanà de seguida en ma pensa vells molins de tan fastijós record aital que encara no han trobat sojorn.
 
Tan vells doncs com que ja l’any 89 del segle vell, poc després que fóra substituït el rellotge del nostre campanar per un de trinca, qui subscriu, va fer una proposta a la Cooperativa en el sentit que se n’ocupara, després de les pertinents autoritzacions segons ús i costum, de baixar la vella maquinària del “rellotge de la Vila”, netejar-la, greixar-la i fer-li un catre nou on hi pogués descansar són vell, trist i desnonat esquelet metàl.lic, deixat per inútil a la sala de màquines, la sala del rellotge de la Vila. I què guanyava la Cooperativa a canvi, direu? Segons la meua proposta obtenir llicència d’exposició d’aquell artefacte mecànic, tan car als quartondins per ser-ne part de la seua història viva. Una exposició a les oficines de la Secció de Crèdit de la Cooperativa que permetria ensenyar de ben a prop a tot el veïnat el cos d’aquell treballador de les hores. A més de la corresponent plaqueta recordatòria del suport de dita entitat envers el nostre patrimoni.
 
Per a mi aquesta exposició havia de ser tot un èxit quan només els xiquets, i de tant en tant, pujàvem allà dalt on sempre havia estat el rellotge, de xiquetes o dones no sé que en pujaren, què de gent el podria veure per primera vegada! Es completaria l’exposició amb els pènduls de pedra, i si s’esqueia, de la vella esfera que, aquesta sí, escapçada de la maquinària amb el canvi, va baixar a plom, com cal, per estavellar-se contra el terra: esbocinat el marc de fusta, que ja s’hi trobava molt remenjat pel pas del temps, les xapes –dos semicercles del material de les canals- s’hi recargolaven lliures dels claus que les oprimien. Curiosa estampa la d’aquella esfera on poc més del número 12 s’hi distingia del tot, la resta, entre borrosos i esborrats, deixaven entreveure part de numeració aràbiga i  part de numeració romana, dualitat, producte potser, d’alguna restauració anterior.
 
No vaig ser testimoni d’aquella infausta davallada del marcador horari, però sí que vaig poder, ajudat per aquell que avui és el vostre alcalde, que aleshores n’era el bibliotecari, quasi que amb nocturnitat i traïdoria, que era hora foscant, recollir d’entre els enderrocs les seues despulles tan malmeses pels anys i pel bac i encomanar-les a la part superior o golfes de l’anterior biblioteca, pensant que podien ser encara testimoni del passat i, amb una miqueta de sort, si calia, producte d’alguna restauració. I tot això per a ser bescanviada per una esfera de plàstic, “la Breu”, amb unes busques que… la llarga semblava ben bé “la Tizona”, encara que tampoc es mereixia l’apallissament –bony o forat- a què era sotmesa la nit de Cap d’Any.
 
No cal comentar més, però sí que em cal dir que jo, particularment, i si se’m va comentar cap cosa respecte de la renovació del rellotge de la Vila sempre vaig opinar que n’era contrari al canvi, entre d’altres raons perquè la necessitat d’un rellotge municipal no era tan clara com en temps vells, a més que fer obres al campanar, i sense garanties, no era cosa del meu gust, i perquè si s’havia de posar un rellotge nou en uns temps en què les maquinàries electròniques ocupaven poc més que una capsa d’havans, ben bé podia col.locar-se a la façana o teulada de l’antiga casa de la Vila, lloc natural també per als rellotges municipals, enfront mateix del campanar, que pocs problemes podia comportar posar-hi alguna campana, si se’n volia un de més clàssic i bufó, tot i que ja n’hi havien de rellotges amb tocs electrònics. I del vell, del rellotge del campanar, deixar-lo on era, només amb restaurar i pintar l’esfera amb la seua númeració bífida, uns números romans i d’altres àrabs, posar-li un nou marc, enllumenar-la i conservar la maquinària, ja n’estava bé, dic per a mi.
 
En res me’n vaig reeixir, ni exposició, ni restauració… “Manclús se fue a la guerra…” però ho vaig continuar intentant en converses d’aquelles foradades, fins i tot anys després tornàrem a fer altra proposta, bé que tímidament, tampoc dirigida directament a la nostra Caixa –que aleshores ja no sé si era nostra- això sí, recorde que com a novetat vaig afegir que l’exposició podria acompanyar-se de vells rellotges de paret que els veïns volgueren aportar, adonant-me que aquestes velles maquinàries, si són en funcionament, són cosa molt delicada.
 
Avui per avui ja no no sé per on para el vell “rellotge de la Vila”, he perdut l’esma, tant que encara em pregunte perquè el senyor director de QD quan va trobar el “penò” aquell no el va llançar directament al contenidor, o el va penjar en qualque paret de sa casa, era el seu destí, el destí de moltes d’aquelles andròmines del patrimoni, és a dir, l’escombraria, el ferro vell o qualsevol racó d’alguna casa o caseta de camp particular. Tot i això siga dit, la maquinària del rellotge fou baixada amb la restauració de la Torre, i coberta d’un tendal a la Biblioteca que la deixaren, després, segurament amb els canvis i renovació de la Biblioteca, rodà per la nova casa de la Vila, i amb la recent renovació d’aquesta no sé quin és el seu destí actual, esperem que s’hi trobe ben guarnida. Per a mi seria suficient de no perdre’l de vista, guardar-lo el millor possible amb els seus contrapesos i pedres, cadena o maromes, la malmesa esfera… per si un dia un particular, entitat pública o privada…o uns “Salvem”, se’n volen fer càrrec de la seua restauració, i que torne al seu lloc, aquell on els quartondins el posaren, la sala del Rellotge del Campanar, que avui és visitable, no? i en el seu defecte a qualque edifici públic.
 
Pense que ens ho havíem de fer mirar, que com diuen els capellans, si amb els pecats dels humans continua crucificant-se Jesucrist, aital doncs, perdent ací i allà bocins del nostre patrimoni és com si continuàrem calant-li foc a l’Altar Major o a l’Arxiu Municipal, per posar uns exemples coneguts. Poc hem avançat puix, així i tot confiem que si el vell penó del Grup de Danses Populars o el vell Cadirot de la Vila han tingut una altra oportunitat aquesta no li siga manllevada al nostre vell Rellotge.
 
benavent
 
 
P.S. És de justícia fer esment de la conservació i restauració del “cadirot de la Vila” que ara s’hi pot contemplar ben renovellat al despatx de l’alcaldia, així com reconéixer la llavor i interés que en dit afer ha posat la nostra bibliotecària, Encarna, perquè això fóra possible.
 
Altrament, i per als de la bandereta, els hi dono, i de franc, la solució definitiva per a la llengua, ço és, només que aconseguíreu dels catalans que prohibiren la seua llengua –ni que siga per la causa del país- sols que feren ço que us en dic a València viuríem un altre segle d’Or de les lletres catalanes, què dic a València! a tot Espanya!
 
Altrament també, i per als bous en rogle, confesse que sempre havia pensat que al capdavall seria la lídia la millor barrera en defensa dels bous solts, i ara va i resulta que és a l’inrevés, ara s’invoquen els bous populars per defensar la lídia en plaça. I jo em pregunte, que no podria existir aquesta sense les banderilles, els picadors i els estocs? El torero i el bou, plàstica sense sang intencionada, com fan els retalladors, com feu vosaltres per Sant Pere.

1 comentario

  1. Carme

    Bé Sr Benavent, és vosté un llibre obert.
    Jo no sabia de l’existència de tal maquinaria, ni de que havia estat rodolant per ahí, però ara que gracies a vosté m’he assabentat, demane des d’ací que les autoritats facen tot el que puguen per recuperar-lo i custodiar-lo, i axí no tindrem l’oportunitat de plorar en un futur la seua desaparició com ara plorem per no haver fet res per mantenir en peu la Casa dels Senyorets,de la qual cosa se n’ha fet ressò QD. S’imagineu que podria haver ara en eixa casa? Ara l’haveren pogut restaurar amb diners del PLAN E. Jo he somiat moltes vegades en ella, m’havera agradat xafar-la, escudrinyar-la, imaginar la vida de les persones que la van construir… i hui sols tenim uns edificis que no són molt destacables arquitectònicament.
    Torne a dir que m’unisc al seu reclam i espere que les autoritats actuals posen de la seua part per recuperar eixa joia «quartondina».

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 4 visitants

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES