La veu pública

“PRREEEEET… Prreeeet”
“Diordiii… del senyor alcaldeee… es fa sabeeer… a tots els veïïïns… que queda totalment prohibiiit… tirar basuraaa… a la Séquia, baix la multaaa… corresponent.
Igualment es fa sabeeer…”
Açò era eixem ací, eixem allà, com recorde els bans de la meua infantesa, el bans del tio Rafelet de “l’Aguasil” quan palplantat allà on els carrer Pelaio i Garrides s’agermanen, després del corresponent toc de trompeta sense pistons, migcantava a capela, igual que per tots els carrers o llocs de costum d’aquella localitat que ara situarem en la dècada dels seixanta.  I cosa important, en la llengua del poble, que ben bé podem dir que era l’única publicació, i a més de caràcter oficial, que es feia en valencià al poble, poques mésen consentiria el Règim.
Amb els setantes i un nou alguatzil també, l’amic Berto el Guarda, que mai no ha sigut guarda,  la cosa es modernitza amb l’ús d’un altaveu o megafon d’aquells portàtils que eixiria en defensa de les cordes vocals del també anomenat a d’altres èpoques trompeta públic. Posteriorment, ja en els vuitanta, els pregons deixaran de fer-se com tota la vida amb la instal.lació d’un modern servei de megafonia per tot el poble, de manera que la tasca de fer el ban es minimitzava notablement en temps i esforç, ja que de fer la lectura per diferents parts i cantonades ara només se’n fa una i per a tots a la vegada. Així que s’acabà la trompeta!
També amb de la democràcia, i pel que fa a la difusió de les coses de l’Ajuntament, es col.locaren uns taulers d’informació per diferents llocs i carrers –per a mi que la cosa no tingué gaire èxit, i no era mala idea, taulers on, dic jo, que s’hi penjarien, entre d’altres coses, els bans.
Al tombant del segle XX, després de quedar-se muts els bronzes per la restauració del campanar, els bans acolliren la funció d’anunciar les morts i sembla que amb prou èxit, doncs encara que recuperaren la veu i tornaren a batallar campanades a morts la megafonia municipal no ha deixat d’ocupar-se’n d’aquest menester, ajudada ací per l’específica “dansà” del Vetlatori. No ha deixat d’ampliar el sistema de megafonia els seus quefers, com per exemple contribuir a l’augment de l’esperit nadalenc amb la difusió de les típiques cançons de “bressol” de l’època.
Més modernament,  ja en aquesta era digital, s’hi penjaren els bans a la pàgina web de l’ajuntament, posteriorment a la seua publicació per megafonia; bona pensada, certament, si tinguera continuïtat, açò hauria de ser una realitat a l’Edat de la Xarxa, teranyina que hauria d’acabar amb la megafonia mateixa, que acabarà algun dia, però com tot va tan ràpid ja no saps de quina manera acabarà. A més que penjar-ho a l’internet significa guardar i emmagatzemar la documentació, un cabal arxivístic per a l’estudi futur de la història, llengua, costums… Ara per ara, però, la publicació digital està en pinganelles i no se’n surt.
El darrer canvi és, potser, que la lectura dels bans ha passat ha repetir-se de dos a una vegada. D’altre cantó, els bans, si no eren de l’ajuntament s’hi pagaven, ara ja no ho sé si se’n cobra cap, que tot són entitats i associacions sense ànim de lucre o d’interés cultural.
I faig tota aquesta enrònia a tomb del que considere un desmanegament dels bans o bandos que per a ser orals, molts d’ells, van augmentant en extensió d’uns anys ençà, com si s’intentara encabir, quan més informació millor, en aquest microespai. Al respecte fa uns anys em feien gràcia els anuncis del representant d’una entitat local que té festa declarada, resultaven d’allò més pernoliats, mentre tu et “ratllaves la bola” intentat deixar-los el més lacònics possibles. Ara sembla que la cosa d’estirar-los s’estén, i per acabar-ho d’adobar et trobes ja amb qualsevol cosa als bans, de crítics, d’irònics, de denúncies particulars… mira! Hi ha de tot!
Com s’ha arribat ací? no ho sé, poc a poc i pel desig o necessitat de donar un servei d’informació ràpid i directe, perquè en orige el ban té una configuració jurídica reglamentada i posada a disposició, únicament, de la màxima autoritat local per tal d’anunciar als seus veïns normes, recordatoris o crides… ni una coma més. És a dir, que parlant amb propietat, tot no són bans, i això, conscientment o no, s’hi fa de recordar quan posen la “dansà” -“lo nostre himne”- només a l’introducció del ban de l’alcaldia, altrament dita veu pública. I quina importància té això, em direu, certament, cap, però potser convindreu amb mi que no s’hi val tot en els bans.O sí?

rbenavent

Rafael Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.