Érase una vez un pueblo maravilloso
Erase una vez un pueblo ……….
Y el pueblo era este, Quatretonda en el que existe una pequeña calle situada en el barrio medieval, o sea una de las más antiguas, cortita, solo tiene 24 viviendas y que sin embargo a lo largo de toda su historia llegó a ser el centro comercial de la localidad. He recabado esta información a muchos vecinos y para sorpresa mía, y espero que también de vosotros estos han sido los resultados obtenidos:
En el número 1 Un artesano, Arcadi (en activo)
En el 2 – Carnicería Cuquerella (abierta al público)
En el 5 – Había un taller de modistería.
En el 6 – El tío “Moliner” que vendía harina.
En el 8 – Una pescadería (cerrada)
En el 10 – Existió hasta hace bien poco un Corredor de Seguros.
En el 12 – Una tienda en la que se vendía y encontraba de todo. Me refiero a la del tío José “el coixét” (cerrada)
En el 14 – Estaba la Escuela de Música dirigida por el recordado Fernando “Justa”. Amén de que también se utilizaba como salón de baile. En los bajos también hubo tienda de ropa.
En el 11 – Una alpargatería (cerrada)
En el 13 – La Barbería Cucala (cerrada)
En el 15 – Una Verdulería Cerrada)
En el 18 – La carpintería de Juanito, tristemente desaparecido.
Y en uno de los último números haciendo, esquina con la Plaza de Oliver estaba el casino de “ Salvaoret “ una de las personas mas polifacéticas que ha dado esta población.
Esta calle como ya habréis adivinado es la Calle Sant Vicent y hoy en día cuesta de entender que en un momento determinado fuera lo que hay en día llamamos “Eje Comercial” ya que aproximadamente casa sí y casa no había algún tipo de negocio.
Ahora, los gustos y las costumbres han cambiado, y la Calle Sant Vicent es una tranquila vía de paso en la que casi nadie se detiene salvo para visitar a algún familiar o conocido. Ultimamente durante un corto tiempo disfrutamos de la alegría de los más jóvenes que la utilizaban para jugar al “raspall”.
Os comunico todo esto simplemente a título de curiosidad, espero que os guste!!!!
Joan Caballero Benavent
«QUATRETONDA DIGITAL ” , no representa ningú més que el sentir dels seus autors i la seua bandera és la LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ, CREACIÓ LITERÀRIA i L ´ARGUMENTACIÓ CRÍTICA I RESPECTUOSA. La seua bruíxola marcarà sempre LA VERITAT , LA TOLERÀNCIA I EL SENTIT COMÚ.
“QUATREDONDA DIGITAL”, és una publicació sense ànim de lucre.
D’algunes d’eixes activitats comercials me’n recorde ben bé, com la tenda del tio José on podies trobar quasi de tot, com en «El corte Inglés», d’altres he sentit parlar, com la sala de ball del tio Fernando, però d’altres ni les he conegudes ni he sentit parlar d’elles, com la verdureria o la barberia de Cucala.Gràcies a aquest xicotet article m’he assabentat d’un poc d’ història del nostre poble que no està escrita a cap llibre.
Tambien existia ALFREDO el zapatero que te arreglaba las suelas de los zapatos, tacones por el desgaste de andar etc.
Josefa y Joaquina: Gracias por la información, no lo sabia. Por cierto en que casa desarrollaba su trabajo?
Comentario:
Joan, (el zapatero no estaba en la calle Sant Vicent), quien si estaba en esta calle era la tía Rosita bordadora, vecina tuya, y tía mía, casada con Eliseo caraquete.
Agradezco la información que pasan Josefa y Joaquina la cual me hace pensar que sería interesante conocer tiendas o negocios que funcionaron en nuestro pueblo y que ahora ya han desaparecido. Desde aquí emplazo a los lectores de Quatretonda Digital para que nos hagan llegar sus conocimientos sobre el particular. Muchas gracias!!!
En la revista de Bous d’enguany, 2010, hi ha un escrit on es parla d’una anècdota ocorreguda a la tenda del tio José i la tia Elvira Alberola (Tanto monta) on es pot veure com foren els inicis d’eixe carrer comercial a Quatretonda. Quan venien les festes de Nadal, per ami, era millor que l’avinguda dels Camps de l’Eliseu de Paris, no en necessitava de tanta alumenaria perquè tinguera el calor que dona l’entranyable i propi, és a dir: “lo teu”.
Com saló de ball, el del tio Fernando “Justa”, a més de tindre “calor humà”, se la podria jugar amb qualsevol dels d’ara, de segur que guanyaria en espontaneïtat, sense necessitat de cap tipus d’artifici ni estímul estrany perquè la joventut d’aleshores en gaudira.
El temps passa, les modes canvien, però és bo i “higiènic” recordar de tant en tant que “en altres temps” la gent també s’ho passava bé.
Una coseta només: algú no podria ficar-hi una fotografia que pertanga a eixa “antiga zona comercial”?
Rosa, tens molta raó, amb tot sí que hi ha qui escriu sobre coses que han succeït al poble, que no són fantasies literàries i que alguna s’ha publicat. Agarra la revista de Bous 2009 i en trobaràs una referent al forn de Cucala a la plaça de l’Oliver.
Sí, sí, molt de “Corte Inglés” del tio José el Coixet (per cert una expressió afortunada de Salvador Alberola), però ací teniu un producte comprat allí els anys seixanta. Em sona que valia 6, pessetes o duros, no recorde. Tot de plàstic, llevat de la caputxa d’alumini daurat, amb la trepanació típica dels BIC. El recanvi de tinta que era més curt que el del bic més popular no és, evidentment, l’original, doncs com podeu observar anava roscat i no a pressió; uns recanvis que a l’època podien compra-se independentment del “xassís”.
Era el Bic “Bolsillo” o “Corto” amb una numeració olletres que no s’hi lligen, una espècie de Mercedes amb motor de 600, sense menystenir els Bic, que ahí estan.
Ah, i per a mi que la imatge del “carrer Botigues” de Quatretonda anava associada al carrer del Mig, no només pel nombre, que també, sinó per la seua activitat i presència que et recordaven les mateixes botigues del no menys famós carrer de Xàtiva, com la del Robero, o la de Gironés amb aquelles portes de vidre i fusta i la seua calaixera o mostrador també de fusta, o la de “Calixtro” que et transportava a la botiga del “Poal”, amb tot de coses penjant. Jo les veia grandíssimes…
Comentario:
No sols vaig llegir en el seu moment la revista de bous de 2009, si no que vaig preguntar a Maruja la Cucala la història del forn i me la va contar, així que gràcies a eixa revista vaig coneixer com van agafar el forn els actuals propietaris. En aquell moment no vaig poder fer referència d’açò degut a que QD no existia com a tal, però encara que amb un poc de retràs he de dir que llegir coses del passat del meu poble m’agrada molt. El que no entenc és a qué fa referència quan parla de fantasies literàries.
Només volia dir-li que són verdaders “susuits”, com deien abans; que no hi ha cap sentit pejoratiu en la frase “fantasies literàries” que he emprat, i molt lluny de mi està polemitzar. Quan s’escriuen coses com la que hi llegirem, és normal que el contingut siga real i per això he volgut reforçar-ho amb eixes dues paraules perquè no hi haja cap dubte, que se sàpia que no són producte de la fantasia d’un escriptor. No sé si ho he aclarit o està encara pitjor que abans, això no obstant torne a repetir el que he dit en altres col•laboracions meues: “benvingut siga qualsevol cosa que ens ajude a conèixer millor la història de nostre poble”. Gràcies.
Com m’agradaria tenir alguna coseta de casa el tio José el Coixet. Es nota que en aquella època ja tenies mentalitat d’historiador guardant un objecte com aquest. Ma mare m’enviava a per alguna bovineta de fil, algun pot de tomaca, alguna quarta de cigrons,anva amb ella a per espardenyes per a mon pare o per al meu iaio, però jo era molt menuda i encara no arribava a pensar que la tendeta del Corte Inglés desapareixeria un dia. Tal volta hui en dia la tendeta que més coses té al poble siga la de la Tia Glòria.Caldria fer alguna foto (encara que ja l’han reformada) per a la posteritat.
Queda molt ben aclarit. Jo tampoc ho deia per fer polèmica, si no perque pensava que es referia a l’article de «Erase una vez un pueblo» i no ho entenia molt. Gràcies per la seua contestació