Bons costums

Bons costums

BONS  COSTUMS
 
Ara fa…, no sé el temps que fa, que vaig parlar o malparlar de Bancaixa, no debades em reglotava el fet que per tal de comunicar-me amb els seus caixers en valencià havies de triar-t’ho, per defecte anava en castellà. La cosa va millorar, no pel que jo vaig escriure, no penseu, no obstant això, i com allí tinc bons amics i algun d’aquells que diem de tota la vida, ara em ve de gust fer esment de la satisfacció que em produeix vore com aquesta entitat no em cobra res per fer determinades operacions, algunes tan usuals com puguen ser, per exemple, realitzar transferències a d’altres entitats, és a dir que me les fa de franc, no ho fan així totes les entitats, ni molt menys, ni que ho faces per internet, des de ta casa i amb el teu ordinador, que tot i ser-ne més barat, com a mínim, et costarà un euro, això sí, encara que pugues pensar el contrari, tot ben legal, i el pitjor és, pel que jo sent dir, que el tema de les comissions va en augment, que vénen magres, per això dic que m’alegre, i espere que s’allargue, cada cop m’apareix en pantalla aquell missatge de la ja ben antiga “Monte de Piedad” que diu: “esta operació està exempta de comissió”. Per molts anys.
 
Tot i això, allò que ara em boireja de nou de la Bancaixa és el d’allò de les abraçades fredes, “l’abraç de l’os” dic jo, que en un tres i un no res aquesta entitat bancària farà barca amb la Caixa de Madrid, potser perquè com diuen “de ponent, ni gent de vent”, contestat pels d’allà amb amb un “poniente (pel vent), aunque el valenciano rebiente”, que dic jo, s’havera pogut fer igualment la unió amb La Caixa o Caixa Catalunya? jo crec que no, que els catalans, tots ho sabem, “mos ho furten tot”, i “abans m… que catalans”, i això és bandera i això són vots, malgrat que tot i no tenir a mà estadístiques a mi em basquegen algunes dades com, per exemple, quants joves valencians i quartondins treballen a Barcelona, a Catalunya, i quants tot i no realitzar ja la seua activitat allí, a d’aquelles terres iniciaren la seua carrera professional, quants viatges de quartondins i valencians sinó, realitzats cada setmana per autopistes de pagament cap al Nord, què diferents de les carreteres, i ara trens, que tenim amb Madrid! I ara amb l’Ave sembla que lligarem els gossos amb llonganisses, i no estic jo en contra d’eixe tren, no, com tampoc estic en contra de mantenir els trens actuals, més barats, per a tots aquells que no tinguen necessitat d’arribar en un rot a Madrid, a més de gaudir millor del paisatge i del viatge.
 
Jo, de debó, no volia parlar-vos ni de l’Ave, ni de la llengua, ja que en realitat, ni que siga pels amics, desitge que la nostra entitat no s’hi quede congelada.
 
PS.  Com que ara allò de ser nacionalista no està ben vist, i queda d’allò millor proclamar-se ciutadà del món i no alçar barreres ni fronteres entre els humans dic, que m’alegre i no sent la menor recança perquè entre quatre espanyols i dos estrangers candidats al baló d’or just l’hagen atorgat als dos darrers, als de fora casa, i em fan riure aquells que creuen en les malvolences dels qui atorgen dit guardó.

rbenavent

8 Comentarios

  1. Marieta

    Yo lo que pense es que per un forat o per un atre els bancs estan quedanse en els nostres dines. Ara si vols posar uns dinerets a plaso fijo, vas de un banc a latre preguntant a quin interes y pareix que siga un mercaet a on si regateges traus mes.

  2. SALVA

    Tens més raó que un sant. Només tenim que girar el cap una mica a ponent per veure com hem sigut tractats pels que han estat manant-nos des de la «meseta». Però els valencians som així, tenim una malformació anatòmica que ens obliga a girar el coll cap els punts cardinals sense que els savis que han estudiat l’assumpte puguen ficar-li remei. Esta malaltia, o pàssia, començà expandir-se per nostre territori fa més anys encara dels que tu parlares de Bancaixa, sí senyor, més si cal.
    Sí rbenavent, l’amic Carles I d’Espanya i V d’Alemanya no volgué vindre mai a jurar nostres furs i després de les Germanies ens va enviar a sa tia-iaia-amant Germana de Foix, per malnom «la Coixa», perquè s’encarregara d’estos «levantinos» i massacrara de valent el personal, i clar, la gent benestant, de segur sense malicia i de bona fe, va anar acostant-se, a poc a poc, això sí, a la virreina per si de cas, i com ella no els entenia en oir-los parlar esta llengua tan estranya que n’hi ha per ací, no tingueren altre remei que aprendre el castellà perquè la Senyora no s’enutjara. Preciós, impagable, tot siga fet pel nostre poble, xe!
    Tant de bo que haguera sigut una infermetat passatgera, però és que el dimoni, tots sabem que fou ell, la refermà i anà expandint-la a altres capes de la societat valenciana augmentant el nombre de malalts que giraren el coll cap a l’oest quedant-se, com si res en passara, amb eixa «postureta» la qual varen transmetre als seus descendents per mutació de l’ADN, deixant a molts paisans d’estes terres com si foren figures pintades pels egipcis.
    En tenim més, perquè tota infecció sempre té conseqüències i seqüeles, i una d’eixes va fer que el «meninfotisme» es fera l’amo d’una bona part de la població i esta anara acceptant i ballant al so de la música que allà lluny anaven tocant. Felipe IV ho tenia més clar quan deia: «con los valencianos haré lo que quiera, con los aragoneses lo que podré, y con los catalanes lo que ellos quieran». Felipe V amb el Decret de Nova Planta ens donà «picà i rebatuda». Carles III fent-nos pagar la carretera radial III —les altres cinc foren costejades per l’Estat Central—. No diguem-ne res dels foranistes del segle XIX, dels polítics valencians que en estar asseguts a l’escó del Congrés o del Senat ja ni saben d’on són —el gen de l’oblit el portem a l’ADN—. Un Govern Centralista que un bon dia de l’any 1822 amb una llapissera a la mà va fer unes ratlles sobre un mapa d’Espanya i s’inventà les províncies pràcticament oblidant-se de criteris històrics i geogràfics, es a dir: sense trellat ni forrellat, fet atziac que malauradament ha arrelat tant en persones d’alguns indrets pròxims que, presumptament clar, han acabat creient ser un barri de «Madrit» i, com no, ha afegit més llenya al foc. El pantà d’Alarcón també fou pagat amb diners dels valencians; més prop tenim els anys de tardança i els entrebancs que hi hagueren per acabar l’A3 —total per vindre a veure cremar quatre falles…— I de l’AVE? Em diràs que hi ha capitals castellanes i andaluses que tenen prioritat, com estan segurs que a nosaltres no ens agrada la pintura i l’art —que ells en tenen a cabassos a la gran ciutat— i saben que com després li podríem pegar foc…, quina falta els feia córrer tant. Anar amb rapidesa a Barcelona des de València, per què van a necessitar-ho «estos levantinos»? Què tenen que fer-hi? Engrossir més encara el germen…
    Sí rbenavent, ara resulta que ens han barrejat amb Caja Madrid. Tot siga pel bé del nostre poble. Eu, quin almerç! Amb tot, jo et demanaria que preguntares a eixos amics que en tens a Bancaixa, algun és comú als dos, per què quan els papers de la fusió amb l’altra Caixa d’ací proper estaven per ser firmats i rubricats no ho feren si tot l’arc polític ho havia acordat sense grans problemes. Eixa «parà» de burra coixa forçà una situació tan esperpèntica —duplicitat de sucursals i de personal— que a hores d’ara l’ha fet inviable —la fusió plena—, entre altres raons, per l’altíssim cost social. Qualsevol polític, per molt curt de gambals que siga i el color que defenga, li haguera agradat més que a un tonto un llapis haver-ho aconseguit, perquè no només donaria vots sinó la possibilitat de tindre al seu abast el tercer Banc Central o Caixa «particular» d’Espanya, però alguns valencians sembla que són descendents de Caín a més de tindre la malformació catatònica congènita que no ens deixa moure el coll, uns miren a l’oest i altres al nord esperant sempre que vinga el Messies de torn. Jo rascaria dins del «provincianisme» destarifat i rancorós, i també ho faria aguaitant especialment l’esperit de l’anomenat Cap i Casal que no ha sigut mai mare, més aïnes madrastra, o el que és pitjor encara: només s’ha mirat el melic amb un «mesinfot» sempitern de tot allò que en passara extramurs de València.
    Hauràs vist que no et parle res dels veïns de dalt, no hem d’esmentar la «bicha» no fóra cas que algun tribunal d’esta nova Inquisició que estem patint-ne m’empresone a la càrcer de paper de «La Codorniz» per exposar públicament opinions de tipus econòmic solament que després s’interpreten a través del color del cristall de qui ho mire: siga un tiri o un troià. Veig la fotografia que hi ha a la coberta del llibre «Nosaltres, exvalencians. Catalunya vista des de baix» de Toni Mollà, Emili Piera, Rafa Arnal i altres tres i pense que acabaran tenint dolor al tòs, si no l’has llegit et puc dir que és depuratiu i saludable, està escrit amb bon humor a pesar de ser un tractat seriós d’un acte com ells hi diuen: d’apostasia.
    Senyor, Senyor, per què és tan difícil deixar d’etiquetar i demonitzar el proïsme quan no és escolà d’amén. Sortosament sé que este no és nostre cas. Saps rbenavent que sempre ha sigut un plaer parlar amb tu.
    Ah! De futbol no sé res i l’AVE potser acabe fent desaparèixer el tren que passa a dos-cents metres de ma casa, «un pan como unas hostias, oiga». De congelar bancs, no sé, l’home diuen que ha pogut arribar a la Lluna.
    És que m’enrotlle més que una serp, jo només volia dir-te:
    Rep un fort abraç.
    SALVA

  3. Marieta

    Ay , perdoneume pero ara si que ya me perdut. Soc curteta de cap y no entenc casi res, pero benvingudes siguen les colaboracions de Salva y de rbenavent.

  4. benavent

    Pagat del teu comentari, només em paga la pena d’il.lustrar-lo, si per ventura no m’ho voldràs fer pagar, amb un poema objecte que, al meu parer, pagarà una minsa part del teu impagable treball.

    Amb aquest poema titulat “valencians” seguim, com sobra el dir, la coneguda frase del comte-duc d’Olivares, el privat del rei Felip IV que a les corts de 1626 va amollar aquesta poca-soltada: “tenemos a los valencianos por más muelles”. Sobren les explicacions, i ninguna, crec, bona. El valid o privat del rei ens considerava més molls o més blanets que catalans i aragonesos quan aquest intentava portar endavant el projecte dit de la “Unió d’Armes”, doncs ja sabem que l’Espanya d’aleshores era la unió o reunió de diferents estats territorials amb entitat jurídica pròpia, lligats en la persona del monarca.

    Algú, i no sóc jo, ha comparat aquest episodi històric amb l’actual fusió freda de Bancaixa en què els valencians continuem tragant, com abans, allò que ens ve de Madrid, serà, dic jo, que com als cotxes ens ve de sèrie allò de ser més blanets, però el cas és que catalans i gallecs han conservat, si es pot dir així –que jo no entenc ni d’economia ni de futbol- el seu poder bancari i bé que se n’alegrava la presidenta de la comunitat madrilenya pel fet que si la seu social de la nova entitat tindrà la seua llar a València, la seu operativa, en canvi, viurà a Madrid, i em sembla que ja n’hi ha una diferència important.

    Curiosament hem coincidit amb la notícia del llançament o rellançament del corredor mediterrani, ara reclamat per les nostres autoritats a Brusel.les, cosa que ja ens va bé, però ens podríem haver estalviat uns anys si quan des de la Generalitat catalana, fa només uns anys, es van proposar de posar en marxa l’Euroregió en aquest mateix sentit i interés, no s’haguérem negat en redó. I per tal de justificar aquesta “benaventurada” negativa traguérem a passejar l’espantall del catalanisme, espantall que ara dissimulem amb que si Andalusia o Múrcia, que nosaltres d’ofrenes, no n’hem de deixar de fer, caldria.

    P.S. Mira Marieta com si u s’ho creu massa, ho dic per allò de les mesures d’històriador de què parlares, li passen pel frau i per l’antera, ho dic per Salva, però no només, que a la cabòria sobre els reixos i els peixos responguéreu amb guany i fortuna amb el d’allò dels bescuits fets de motllures en forma de peix, carats amb aquells dibuixos geomètrics de sucre i confits, oblidats que els tenia allà, al racó més fosc del rebost.

    Salutacions corals

    benavent

    P.S. Mira Marieta com si u s’ho creu massa, ho dic per allò de les dimensions de l’històriador de què parlares, li passen pel frau i per l’antera, ho dic per Salva, però no només, que a la cabòria sobre els reixos i els peixos responguéreu amb guany i fortuna amb el d’allò dels bescuits amb motllures en forma de peix, carats amb aquells dibuixos geomètrics de sucre i confits, oblidats que els tenia allà, al racó més fosc del rebost.

  5. SALVA

    Jo crec que estaria molt més clar si arribem a l’acord de tindre en compte que «la parte contratante de la primera parte sea considerada como la parte contratante de la primera parte y, ateniéndonos a los hechos del presente asunto, la primera parte de la segunda parte contratante sea la segunda parte de la primera parte contratante».

    Jo no sé com es fan ara els bescuits al poble però de segur que els de la meua iaia Maiteresa la Redonda eren dels millors que hi s’han fet mai.

    Salutacions,
    SALVA

  6. Marieta

    Pues que sort la teua Salva, que els vas poder probar.A mi tame mixen molt bons pero si puguera probar els de la teua uela, tin per segur que heu faria, perque soc molt goloseta y si hem diuen que una cosa esta bona magra provarla.
    Respecte a tot lo atre que parleu, perdoneume pero continue sense entendre casi res, bueno si, lo dels bescuits en forma de peix, si que ue entes, y vull dirli a Rosa que yo tame busque un mole de ixos y no el trobe tampoc ; sera cuestió de parlaro en algun xinet y segur que eu copien enseguida.

  7. Marieta

    ¡Ah! y a lo millor tindrem que tindrelos mes por al xinos que als de Madrid,¿no huau pensat mai aixó?

  8. SALVA

    Es deveres que vaig tindre molta sort amb la «uela» Maiteresa, no crec que en queda al poble qui la recorde perquè se’n va anar allà pels anys 60, però de «guisopos» sabia fer-ne un fum, no debades ja abans de la guerra i poc després era la que preparava el convit de quasi totes les bodes que hi es feien, jo encara he pogut veure’n i anar a alguna quan vivia amb ella a Quatretonda.
    No tens que demanar cap perdó perquè això només es fa si hi ha ofensa, i estigues tranqui-la, una persona que escriu com tu, amb eixa manera tan ingènua i espontània, encara que no siga «NORMALITZADA» és d’agrair, si de cas seria jo qui hauria de demanar-ne per complicar-ho amb estes coses tan críptiques que dic. Intente sempre escriure amb un llenguatge que puga entendre’l tothom, fugint de paraules «acadèmiques» que de vegades són anacronismes o modernismes que estaran be per ficar-les als llibres però en un fòrum on ens ha d’interessar fer-ho amb claredat, perquè tenim que intercanviar idees, noticies, bon ambient, fent la vida el més agradable possible als que hi col•laborem, crec que hauríem de ser menys «moderns», a la fi la llengua la fa qui la parla, no ix de l’Acadèmia.
    Avis per a navegants: les regles han d’existir, ni no fóra així seria una nova Babel i no duraria ni quatre dies mal contats, amb tot, tampoc ens hem de passar en ser puristes perquè, al remat, si actuem d’eixa manera per comunicar-nos, no n’hi haurà cristo que ens entenga i el més important és açò últim: entendre’ns; la retòrica afectada i ampul•losa és ridícula i un signe de gent pretensiosa. Sí, sí, ja en sé que hi ha un llenguatge col•loquial i altre escrit, però l’escrit ha de fer-se pensant sempre amb el destinatari, si no acabarem aconseguint que el personal no ens faça ni cas, i a poc a poc s’allunye més si cal d’allò que ens queda de nostra cultura.
    Marieta: avant, ànim, seguix escrivint amb eixa naturalitat amb què ho estàs fent a pesar del que acabe de dir…, que hem de mantenir «lo nostre»! Tant de bo que de gent tan valenta n’hi haguera més.
    Ah!, amb «Madrit» crec que ens ha tocat la Xina, tens raó.

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 1 visitant, 4 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES