LA Ñ
En 1991 la Comunitat Econòmica Europea va defensar, diguem-ho així, que els fabricants d’ordinadors s’estalviaren d’incloure la lletra Ñ als teclats pel fet que com sabem es una grafia quasi exclusiva del castellà, una decisió aquesta que va alçar pols i polseguera i un forta reacció “cultural” en defensa de la que serà considerada d’ençà senyal d’identitat de l’espanyol, així començant per la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola i seguint per les més diverses entitats com l’Institut Cervantes que l’ha adoptada com a signe i símbol, han fet el possible perquè la Ñ no només no estiga de sobres als teclats, sinó també al món de la xarxa electrònica.
Tot i això aquesta lletra en un món tan globalitzat, dominat per l’anglés i la xarxa electrònica que tot ho abraça, resulta allò que en diuen “una mosca cojonera”, i no falta mai alguna notícia relativa a la molèstia que significa el seu manteniment en determinades eines i funcions electròniques, notícia com la que vaig sentir per la ràdio no fa massa dies, concretament sintonitzant la RNE, que no ha sigut la primera vegada, ja ho dic, és una notícia recurrent als mitjans de comunicació des que va passar el que hem dit més amunt, com recurrent és també el somriure i les crítiques que provoquen entre el conductor del programa i els tertulians, si els hi ha, respecte d’aqueix intent, mai oblidat del tot, de carregar-se dita lletra.
Un somriure, ja dic, i quan no una burla atenent les conseqüències que comportaria la seua eliminació per als parlants com bé va demostrar l’emissora nacional inserint una cançó d’aquelles que diríem folklòriques –que jo no sabia que existira- la lletra de la qual feia referència a què, si s’arribava a tal extrem, ESPANNA s’hauria de dir ESPANA i ANNO s’hauria de pronunciar ANO, tot això a tomb de que la Ñ seria substituïda per la doble lletra o geminada NN, talment com fan altres llengües romàniques, així la NH del gallec (Mourinho, je, je, je* ), la GN del francés i de l’italià, o la NY del català, germanes de la Ñ castellana.
Jo quan vénen aquestes rialles, ja vos dic, desconnecte, jo precisament que em solidaritze amb l’espanyol tot pensant que s’ha de mantenir aquest tret identitari, més encara quan els motius per eliminar-la no van més enllà de les pessetes, i aleshores pense que quan a u li pica es rasca, i els pica que els desaparega la Ñ (o que ho hagen intentat), ells que són tan universals, tan del món “mondial”, que ens recomanen deixar les nostres capelletes i d’altres foteses localistes, ells; i aleshores, com deia Marieta (i em perdonaràs si no ho deies tu, que no em refie de la meua memòria) pense que tampoc passa res que desaparega una lletra, què és una lletra front a tota una llengua?
Però allò que no entenc ni gens ni mica és perquè suposen i afirmen sempre que a més de la lletra desapareixeria també el seu so, allò que els saberuts diuen fonema, o això pensen quan pronuncien ANO o ESPANA per bé que en realitat sonaria talment com /año/ i /España/ però s’escriuria ANNO i ESPANNA, res més, o per dir-ho d’una altra manera hauríem de tornar als orígens en què amb la formació de les llengües romàniques apareix un nou so, aquest del qual estem parlant, que no existia en la llengua llatina, de manera que es recorrerà a la utilització de lletres noves, en aquest cas dobles, com ara les nn, ny, nh, a fi de poder-lo representar en les noves llengües, algunes d’aquestes grafies ja tenien una tradició en llatí (ligna=llenya / annus=any/año).
Aleshores, la pregunta seria d’on carai surt la Ñ si utilitzaven la doble NN, doncs com diuen alguns de l’originalitat, de la modernitat, o qualque altre adjectiu que vullgueu posar del castellà, tot i que sembla més una simple qüestió mecànica, d’oportunitat, que s’adiu a la tradició escripturària medieval de fer moltes abreviatures representades a l’època amb un traç o ratlla horitzontal damunt de la paraula abreujada, d’on la ratlleta de la Ñ (que alguns també identifiquen amb una “n” menuda dalt de l’altra) remet directament a la “n” segrestada.
Així que tot i ser partidari de mantenir-la, per solidaritat, si malgrat tot ha de desaparéixer benvinguda siga la “nn” (Espanna i anno) i per més que se’n riguen o canten no deixaré de pronunciar /Espanya/ i /anyo/
benavent
(je, je, je*) Per favor, si cap amic m’escriu un correu o cosa semblant no m’utilitizeu aquestes rialles iròniques en llauna tan advocades per la xarxa, no les soporte, no puc amb elles, “eu” jure, entenc la ironia i, cas contrari, el problema serà meu. Jo promet de no tornar a utilitzar-la (primera i última). Gràcies.
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
I què dir d’aquest «nyas» tan típicament nostre? Haurem de dir «nnas»?? No m’acaba de convéncer aquesta nova pràctica «fonogràfica».
Doncs aquest “nyas” tan típicament nostre continuaria escrivint-se així: “nyas”, que per això és nostre i aquest problema no el tenim, en tenim molts d’altres, ara que el “ñoño” castellà s’hauria d’escriure “nnonno” com també “castanna” o “canna” però les dues “nn” sonarien com la “Ñ” i no mai “nono”, ni “castana” o “cana”.
Jo sóc partidari de mantenir la “Ñ”, de la tradició cultural i per ara no la veig gens amenaçada, però d’ací a dir que hauríem de pronunciar –parlant en castellà- “ano”o “Espana”, per ahí no passe.
A la fi el costum és la força, i per posar un altre exemple de canvi gràfic dir que també se’n feren un fart de riure, en un altre programa de ràdio, i a propòsit dels problemes que el soterrament venecià d’aquell famós futbolista i entrenadaor Helenio Herrera encara arrastra doncs pel que comentaven els seus ossos encara jauen en una tomba provisional, on, l’encarregat del cementeri, o qui fóra, va retolar el nínxol amb el nom: “Elenio Errera”, i dic jo, què esperaven si l’acadèmia italiana va eliminar la “h” de l’alfabet ja fa… Sí, no era italià D. Helenio, però això són altres faves.
I si de tot açò, amables lectors, no trobeu forment, almenys, ja sabeu on és soterrat aquest famós esportista, en aquell cementeri venecià al bell mig de la mar i en una construcció feta unint expressament dos xicotets illots, que allí d’eixuts n’hi ha pocs, i on, necessàriament s’ha d’anar en barca. Jo m’hi vaig assabentar.
De la Ñ supose que en tornarem a sentir dir.
rbenavent
Lo que pasa es que yo pense que si en el mon actual ,tota la juventut sanvia mensajes de mobil a on les paraules son cada volta més curtetes y que no santen casi res ¿com anem a allargar la lletra ñ posant dos nn? El mon tendix a ahorrar «faena» y posar 2 n, en conter de 1, es mes faena; segur que no tindria exit isa iniciativa.