ESTANISLAU ALBEROLA
Enguany que es celebra el 150é. aniversari del naixement del poeta, QD vol felicitar a tots aquells que estan fent possible aquest recordatori del poeta que cantà amb orgull al seu poble, i donà una sèrie de consells prou avançats per a aquella època.
Aquest retrat de l´esquerra, els hem agafat gràcies al llibre monogràfic que la BQ dedicà a aquest personatge fa algun temps. Creguem que no hi haurà cap problema per haver-nos agarrat aquesta llicència i haver-nos servit d´aquesta bona font .
Aprofitarem aquesta entrada per anar afegint comentaris i actes que al respecte vagen fent-se i desenvolupant-se al voltant d´aquesta fita tan important per a nosaltres.
A més, ací baix teniu uns enllaços, amb informació complementària molt curriosa els qual fan referència aquest il·lustre personatge quartondí.
-TEATRE AL SEU POBLE: LES SEUES OBRES
ON COMPRAR ELS SEUS LLIBRES
http://www.priceminister.es/offer/buy/22619733/Mil-Y-Un-Cantares-Mas-Libro.html
http://www.todocoleccion.net/poesies-estanislau-alberola-1926-quatretonda~x18060433
-ARTICLES A QD AL VOLTANT EL POETA :
-CERCANT A L’ESTANISLAO ALBEROLA
-BIBLIOTECA VIRTUAL ESTANISLAU ALBEROLA
-AUDIOVISUAL : » AL MEU POBLE «
-LES SABATES NOVES
-PAPERS SOLTS AL VOLTANT d´ESTANISLAU
-L´ESCOLA D´ADULTS I ESTANISLAU ALBEROLA
-RECITAL DE POESIA A CÀRREC DELS ALUMNES DE L´ESCOLA d´ADULTS
-«EL PRIMER VOLER»
-ALTRES ENLLAÇOS INTERESSANTS
-ENTREVISTA EN «ESTAMPA»
-ESTANISLAU ALBEROLA: DOCUMENTS PER A UN ESTUDI ( I )
-CARTA DE L’ESTANISLAU ALBEROLA A LLORENTE /07/11/1908
–ESTANISLAU ALBEROLA :DOCUMENTS PER A UN ESTUDI (III) (Homenatge de Quatretonda al poeta, 1.925)
ESTANISLAU ALBEROLA :DOCUMENTS PER A UN ESTUDI (IV) (foto L.P. 07.02.1931)
-ESTANISLAU ALBEROLA : DOCUMENTS PER A UN ESTUDI (V) (Homenatge de “Lo Rat Penat”)
http://biblioteca.universia.net/html_bura/ficha/params/id/49703840.html
http://www.iifv.ua.es/sainet/consultes/dades_autor.asp?pIdAutor=139
No estaria de més- si encara no s´ha fet- que la biblioteca pública intentara fer una minibiblioteca monogràfica dels llibres d´aquest escriptor, que encara es poden aconseguir a un molt bon preu per mil llocs perduts i escampats per la xarxa llibretera aprofitant aquest magno esdeveniment i així quedaria constància física de l´event i serviria per a curiosos i estudiosos. Alguns d´ells són vertaderes joies dignes de col·leccionistes.
ACCES DIRECTE A LA BIBLIOTECA VIRTUAL ESTANISLAO ALBEROLA
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Man dit que para la festa del carrer nou tame li faran un homenage y que vindra Botifarra a cantar al saló de actes.
Si algu sap quin numero de la rifa aixit que eu diga per favor que a lo millor ma tocat a mi y tindre que anar a per la verge que rifaben.
«05 octubre, 2007
Estanislao Alberola Serra
Nació en Quatretonda 1861-1933 (Valencia) y con sus padres, se dedicó a los trabajos agricolas. Permaneció analfabeto hasta sus veintiocho años, y como Antonio Isern fue el poeta campestre, con la diferencia que Alberola era poeta sin conocer las letras. Mientras trabajaba en el campo, se inspiraba y retenía los versos en su imaginación. Al regresar al pueblo los dictaba a un amigo, quien se los devolvía escritos. Al dejar la escuela a los treinta años cumplidos, viajó. Entonces fue cuando mostró a Rodriguez Marín sus “Mil y un cantares” para los cuales, el maestro escribió un prólogo. Alberola estrenó despues varias obras teatrales.»
FONT.
***
http://hayqueleermas.blogspot.com/2007_10_01_archive.html#1502582027245340253
Per l’amor de Déu senyor director, estes coses no haurien de publicar-se sense algun tipus d’aclaració! Este comentari ha estat refutat milers de vegades, era una cosa romàntica que quedava molt «xic» aleshores, però és imposible de creure, un germà fou governador civil en dues provincies, l’altre president de la Diputació de València i advocat al despatx de Ciril Amorós, no necesitaven anar els fills al bancal ni treballar! El meu iaio Enrique, un dels cosins de l’Estanislau i Alberola de la mateixa branca familiar, anà a l’escola i estudià fins després de casar-se als vint anys. Eren tots gent de lletra, balafiadors sí, i «bon vivants» també, si de cas podem culpar-los de pasar més temps a l’albufera de València «tirant al pato» i dedicats als jocs de cartes que al bancal.
Salutacions
Té tota la raó, SALVA. Perdone´m : vosté i els lectors. Amb les presses per informar, calia aclarir que al text al qual fem referència, li falten les cometes, ja que aquesta informació prové d´una pàgina d´ INTERNET ( http://hayqueleermas.blogspot.com/2007_10_01_archive.html#1502582027245340253 ) i per tant, pot ser que l´ esmentada FONT no siga del tot certa, però ahí està ) Jo, del tema, sé allò que vaig deprenent d´uns i altres…i anem anant… L´aclaració feta està. Les «cometes» escrites. Ho havia penjat al considerar com «curiositat» el que allí es deia. Moltes gràcies una altra vegada !
No home, no! Solament es perdona si n’hi ha ofensa i este no és el cas. Esta és una de les raons, entre altres, perquè hem de fer eixe estudi, treball, seminari, fundació o qualsevol altre nom que li donem. Informacions com esteS n’he llegit jo també…, és tan romàntic veure un llaurador que escriu, la història de Tarzan que aprén a llegir ell a soles vivint a la selva…, com era un aristòcrat anglés!
Nosaltres també haviem de tindre’n uns quants.
Salutacions sinceres
SALVA
Interessants notes sobre del nostre escriptor ens lliura Joan que vénen a ampliar aspectes al voltant d´aquesta entrada.
«UNA MICA MÉS SOBRE ESTANISLAU ALBEROLA: EL TEATRE
VIII.10 SALVADOR SOLER SOLER, UNA PROJECCIÓ TEATRAL TRUNCADA
VIII.10.1 Els anys de joventut
L’any 1921, mentre cursava el batxiller a l’institut Lluís Vives de València, Salvador Soler ingressà en les joventuts de Lo Rat Penat de la mà del seu paisà Alvar Marzal, què formava part de la junta directiva. Ben aviat s’incorporà al grup de teatre de l’entitat com a galant jove. Els directors n’eren Peris Celda i Estanislau Alberola. Allí aprengué a representar el teatre valencià i a estimar-lo. Més tard fou un dels mes assidus col•laboradors de la revista Germania, que els servia d’òrgan d’expressió.
Ell hi conreà sobretot l’amistat d’Estanislau Alberola, que s’esperà als 63 anys per a triomfar clamorosament en el teatre valencià, […]
els temes amorosos, religiosos, pasagístics, exaltadors de la valenciania o l’espanyolitat. L’any 1928 publica el poemari Hojarasca, que en recull la producció de joventut, encapçalat per una carta pròleg d’Alberola. […] S’hi nota la influència dels poetes què havia llegit amb més fruïció: el llibret dels versos de Teodor Llorente, les Rimas de Bécquer i els Mil y un cantares d’Alberola.
VIII. 10. 2 La col•laboració amb Enstanislau Alberola
Per aquell temps reprén intensament la relació amb Alberola, que, després del reconeixement general que assolí amb les seues obres teatrals, realitzà diversos recitals poètics per les ciutats valencianes. Hi era presentat pel seu deixeble Soler, que tenia el costum de recitar el llarg i sentimental poema narratiu “Les sabates noves”, on conta l’amistat entre dos xiquets de diferent classe social. El vell mestre intentà alhora promocionar el jove valor que l’acompanyava. D’altra banda, Alberola no rebutjà mai la col•laboració creativa amb els joves, com ho demostra el fet d’editar un sainet amb una altra promesa literària, Alfred Sendín Galiana. La seva franca generositat permetia a la joventut demanar-li treballar conjuntament amb la seguretat que no serien menyspreats. En el cas de Soler, estic ben convençut que la participació del mestre en la comèdia en un acte i en vers Al qu’es burla….! que estrenaren al teatre Moderno el 30 de març de 1929, fou mínima. La peça obtingué un gran èxit, segurament per la popularitat i l’alta consideració de la qual gaudia Alberola, però cal dir que és bastant fluixa, a més d’inversemblant i plena de rància moralitat. […] El desenllaç completa el sentit del títol de l’obra “Al qu’es burla el dimoni furga”, segurament proposat per Alberola, què era un gran amant d’aquestes parèmies populars valencianes fins al punt de ser-ne un constant recopilador i de bastir la comèdia melodramàtica Amo y señor o Refranera Valenciana (1927) sobre un continu d’aquestes dites, que recullen l’autèntic geni de la llengua popular, talment com si es tractés d’una segona Rondalla de rondalles, però aquesta vegada en vers. […]
La seguüent obra que emprengué amb Alberola fou L’hostal del pi, comèdia en dos actes i en vers, bastant ambiciosa, però que dins el corpus teatral del poeta de Quatretonda era repetitiva, ja què seguia els mateixos esquemes del que possiblement fou el seu èxit més sonat, Terres secanes. Bàsicament reincideix en l’antítesi entre el món rural (sinònim de fermesa, honradesa i valor) i l’ambient urbà i els personatges que en provenen, caracteritzats per la seua conducta enganyosa i innoble. És una variant de la dicotomia que planteja Àngel Guimerà en Terra baixa, que tan sovint s’havia representat a València, entre la gent de la planura, mesquina i hipòcrita, capaç de totes les indignitats, i la de muntanya, sincera i lleial, ingènua, però també ferma. D’altra banda, L’hostal del pi i Terres secanes coincideixen també en la figura de l’avi, encarnat pels personatges Cosme i Vicent respectivament, que simbolitzen les virtuts de la terra, i al voltant dels quals gira l’obra. La semblança es reforça amb el poema llarg que [… ]
En aquell mar de vulgaritat tornava a sobreeixir, quasi en solitari, Estanislau Alberola. Segons l’opinió de Juli Just, l’unic que havia escrit “alguna cosa de consideració actual”. En la seva obra dramàtica els valencians trobaren el que tan escassament havien gaudit: la dignitat en escena, un vers ben construït, el goig de sentir la llengua del poble incontaminada a comparació de la degradació que havia assolit a la capital, […]
Nota 170: […] en el concepte de teatre què tenia Alberola, intentava no superar mai els límits del decòrum, ni els dels manaments divins. La resta de condicions eren reflectir un fragment de vida real, amb afectes encontrats, què desperten l’interés i un foc de passió que no arribe a cremar. Després: “Mojo en el corazón la pluma y luego/ Me reconcentro mucho en mi y escribo” (Alberola, E., 1930)
Literatura i societat a la comarca de la Safor, (1833-1938) de Gabriel Garcia Frasquet. »
Joan
PS
Vaig tenir el gust de conéixer i tractar personalment a SALVADOR SOLER I SOLER . Escriptor d´Oliva ja fa un grapat d´anys. I quan, malauradament un accident de tràfic li va arrancar la vida a la Ciutat de València, vaig tenir l´Honor de dedicar-li una el.legia- sonet a la revista de festes d´aquella ciutat titolat » Has trencat amb un colp sec la primavera»
pepe romero-nieva
Senyor director perdona-m que siga més que una mica pesat, peró l’ raó és que per molta búsca que faça dins de QD, no trobe publicá la poesia LES SABATES NOVES, sí que vaig tindre el gust de sentir en un «video» declamar-lo molt bé a una senyora. Doncs si no es gran fastig estaria una muntonada d’agraït si el publica-ra en QD.
Perdón sin darme cuenta he tocado la tecla de «publicar» sin despedirme. Rodolfo
Sr. Rodolfo, he estat mirant per internet i he trobat la poesia de les Sabates noves. L’he copiada i ací la té. Té algunes faltes, però no he volgut corregir-les per si és així com ho va escriure N’Estanislao. Espere que li agrade.
En un poble de València
alegre com son tots ells,
i a la porta d´una casa
que quasi un palau pareix;
a poqueta nit es troben
de conversa dos xiquets,
desde dalt del portal ú
i l´atre, dende´el rastel.
El del portal es Tonico,
que´l amo de casa és.
L´atre que de res es amo,
es son amic Goriet.
El Tonico porta un traje
que haurá costat molts dinés;
porta un coll brodat a máquina
i tan blanc com una neu
i dú unes sabates noves
que´s veu la cara en la pell.
Goriet va fet una llástima;
no porta méscoll que´l seu;
que´l que dúia en la camisa
temps há… desaparegué.
Porta uns pantalóns a péntols
i en la cinta dú un cordell,
que pareix una llisera
pero no és lo mateix.
El cordell és una fona,
que´l xiquillo es molt través.
Dú una jupa vella y llarga
que no la feren pa d´ell;
jopetinet no ne porta,
que no te jopetinet,
i du´n parell d´espardenyes,
una… de cada parell.
_____
Motiu tenen pa volerse
I es volen els dos xiquets.
Que´n lo mon hi ha xocolate,
per Tonico ho sab Goriet,
i sap que hi ha codonyat
i pastes de moltes lleis,
perque´n éll partix Tonico
lo que li donen a éll.
En cambi, Gori li porta
mores negres d´albarser,
algún manollet d´espárrecs,
quan pot ferne un manollet,
caragols cristians, jonetes,
esclatasancs i bolets,
i si no li porta fruita
es per que fruita no´n té,
i no´s capás de furtarla
ni p´als atres ni pa d´ell…
pero el niu qu´en lo Calvari
hi ha dalt del cop d´un ciprer,
aquell niu de cadarneres
que sab Gori i ningú més,
ha de ser per a Tonico
en cuant tinga pardalets.
Així li ha promés Gori
¡que cumplix lo que promet!
Li prometé defensarlo
una vegá contra tres,
i a Tonico no´l tocaren
els contraris… pero a éll
la seyal que´n lo cap porta,
un rogle sense cabells,
es la señal de l´hasanya,
¡qu´es la seyal d´un trinxet!
Tots els diez, quan es hora
d´anar a escola, apareix
de sopte per lo cantó
soltant un xiulet molt ferm
(puix sapiau que Gori xiula
com la maquina del tren).
Tots els teulains que busquen
molles de pa p´el carrer
oint el xiulit de Gori
alcen el vol al momento,
puix saben que va el xiulit
i la pedrá, tot, a un temps.
I que Gori té un atino…
que ni el de Guillermo Tell.
Baixa Tonico i ascola
s´en van els dos del braçet;
per lo camí, casi sempre,
algo que passa se veu
de les boljaques de Tono
a la jupa de Goriet,
que si no ompli les boljaques
es per lo grans que les té,
i es veu gojar a Tonico
mentres fa eixe tracaleig.
Si Gori no l´abraça
no´s que li falta el voler.
¡Es per no embrutarli el traje
en lo brut que´l porta éll!;
pero el mira en lo carinyo
del goig i l´agraiment.
En sos ulls aragateros
hi ha una mirá qu´es un bes,
¡i content recorda el dia
Que li ferem el trinxet!
Motiu tenen pa volerse
i es volen els dos xiquets.
Pero escoltem lo que diuen,
qu´és com millor ho sabrem:
-¡Qué botes mes noves portes!
-Hui les estrene.
-¡Redell!
-¿Tú no as estrenat mai botes?
-¿Quí, jo?…Ni botes…ni res.
-Pos en eixes espardenyes
anirás molt malament.
-Lo que vaig de mal, Tonico,
encara no hu sabs tú be.
-Ademés… no son germanes
-Ni cosines, ¡qué han de ser!;
esta dreta es de ma tia
i em ve gran.
-Un poc no més
-I la Esquerra em ve xicoteta
-qu´és del xicón del Ferrer;
me la doná l´atre dia
perque vaig manjar per éll;
i les dos tenen les soles
a banderes.
-¡Ai; Goriet!
-I cuanta camine em punxe
en les pedres del carrer,
i he de anar mirant a terra
com el que ha perdut…¡Redell!
¡Que bé s´anirá en sabates!
-¿Vols tú estes?
-¡Toniquet!
-Probat si te venen bones.
-¡Tonico, que bromes tens!
-Próbaten una.
-Be, home,
Vienga, me la probaré.
¿sabs que m´está de primera?
-Ni feta aposta, Goriet;
demá tindrás tú les botes.
-¿Y com t´ho farás?
-No hu sé;
diré qu´em venen estretes;
que no puc portarles més.
-¿Et venen estretes, Tono?
-No, home, em venen be.
-Una mentira a ta mare
per mí no la digues, rei.
Si te que ser en mentires
no vullc les botes, Tonet.
-Pos sense botes te quedes.
-Pos em quede tan content.
A la mare… una mentira
deu ser un pecat molt lleig;
jo a la meua… si en tinguera…
no li´n diría per res.
-Bueno, Gori, tindrás botes;
lo atre ja es conte meu.
Tonico a la suea mare
moltes mentires digué
pero… a l´endemá tenia
sabates noves Goriet.
¡I es segur qu´éixes mentires
no les pendrá en conte Deu!
Moltes agraït Rosa. Per internet jo sempre fent búsqueda Les Sabates Noves i mai l’trobat, només vaig poder trobar QD, lo qual estic molt content i tinc molta satisfacció perqué QD me dona l’efecte que torne de viu en viu novoment a ixe poble que tans bona recordança tinc. De nou gràcies, Rodolfo Canet Marín