Despedida
Ací vos deixe un altre escrit, esta vegada del gènere de la poesia.
Està en castellà perquè el vaig presentar a un concurs literari a nivell nacional.
Vos convide a que intenteu adivinar la temàtica del poema per comprovar si realment transmet allò que vull transmetre en ell.
He fusionat una rima i un llenguatge clàssic amb un de més actual i col.loquial.
Espere que vos agrade… no pretenc ser cap poetissa, només deixar plasmada la meua humil creació. Gràcies.
No te extraño, te recuerdo
No te amo, te adoro
No te vivo, te invoco
Tampoco te entiendo pero te venero
¿Qué eres tú, extraño ser
Que en mis pensamientos te ubico,
En mis noches te sueño
Y en mis días te sigo?
¿De qué me sirve tu aliento
Si no me da calor en invierno
si no alivia mis dolores
Ni me saca de un apuro?
¿Tan equivocado estoy para enloquecer?
¿Tan tarde llega ese último tren?
No me entiendo, ni me asombro
Cuando vienes a verme… cuando vienes…
Siempre con tu voz temblorosa,
Con tus lágrimas asomando
Me das alegría, también llanto
Pero nunca un atardecer…
Sé que nada te mereces
Ni siquiera un favor mío
Pero siempre te malcrío
Sin pensar en mi propio bien.
Desespero si me hablas…
Si no lo haces me condeno
Pues no hay un solo momento
En el que tu piel me dé contento.
¿No me hablas? ¿No me dices
Que te espere en el convento?
Como hacíamos en enero
Refugiándonos al llover…
Shakesperianos que me dicen:
“No te escondas, sal valiente
Que esta historia no merece
Que le des tan triste fin”
Yo no escucho, sólo oigo
Los susurros de sus bocas
Que seguro se equivocan
¿no lo hacen? Lo hacen… ¿sí?
No te escondas tras tus gestos,
De amargura me saturas
¿es que no ves que tus besos
No hacen más que aumentar mi duda?
Esa duda exagerada
Que encontré en aquella esquina
Siempre has sido mi ruina
Y ahora te quedas como si nada…
Esperando a que me hables
Puedo pasar la noche entera
Pues tus votos miserables
Se desvanecen como una vela.
Esos votos que juraste
Que siempre respetarías
Y ahora… ¿qué haces vida mía?
¿Te desdices de tus promesas?
Como siempre me señalas,
Me sentencias a muerte lenta
¿no ves que por tu culpa
Me encierro en mi inconsciencia?
Esperas que me encienda
Como las llamas del infierno
Que siempre nacen de un sentimiento
Como el tuyo, de impaciencia.
¡Respóndeme con tu boquita
Que tantas veces has usado
Para echar por tierra a tu amado
Que tantas veces has tratado
Como si fuese una colilla!
¡No me mires, no me hables!
¡Háblame! ¿Por qué no miras?
Eres un desastre, pero eso… yo ya lo sabía.
No me has dado ni un fruto
Que haya salido de tus entrañas
Con tu cuerpo no disfruto
Y es que… no sirves para nada.
Débil eres, débil te muestras
Con un grito te acongojas
Pero bien que te sonrojas
Cuando un galán te mira…
¿Qué me dices de mis sueños,
De mis promesas de amor dormidas?
Has matado mi alegría
Mi amor por la vida…
Odio cuando me besas,
Odio cuando me irritas
Te acaricio con mis puños
Para que no sufras, dulce niña.
Si me lloras enfurezco,
Tú eres la culpable de mi desdicha,
Cuando Satán me posee, eres tú…
…siempre tú quien le guía
Hacia los caminos de tu tortura
Tú eres la que echa brasas
A una hoguera donde sólo había cenizas.
No vas a entenderlo nunca…
Nunca sabrás lo que eres, niña…
No quise hacerte bajar al infierno…
Nunca lo quise… tú lo pedías
¿Nunca vas a entender
Que siempre fuiste mía?
“Despedida”
Nieves Vidal.
Nieves Vidal escriu opinions i els seus relats ens mouen a la reflexió. Explica el seu voltant i reacciona amb les lletres i el discurs literari.
La temàtica.. és un misteri…segons el lector, el moment, la sensibilitat….qui sap ! són tan complicats els sentiments ! Posats a jugar… podria ser la sol·litut, Déu mateixa…l´Amor, depén…
De tota manera, un bon joc…d´endevinalles espirituals…o…materials. De paraules misterioses al voltant d´una ànima una mica insegura i cercadora de la mateixa trascendència a la qual fa preguntes de càrrega existencialista.
No estaria de més, amiga Nieves, que fores tu mateixa, aprofitant aquest medi la que ens explicares la temàtica d´aquest poema magnífic i algunes coses més.
Yo habia pensat que era la conciencia, pero no matrevia a diro per si em trataveu de ignorant. Com veig que el director de QD tampoc ho te segur, pues ara ya matrevit a contestar. Molt bonico el poema y benvinguda Nieves.
Abans de res, gràcies per haver-lo llegit i haver dedicat uns moments a reflexionar sobre el seu significat. És veritat Pepe, els poemes i la literatura en general sempre són d’una lectura molt subjectiva i la interpretació depén, moltes vegades, de l’estat anímic del lector, per tant s’hi poden fer moltes interpretacions d’un mateix escrit.
He llegit molts poemes sobre la violència de gènere, reculls en premsa i demés… esta vegada jo m’he posat a «l’altre costat», m’he atrevit (i ho qualifique d’atreviment perquè sé que és molt arriscat) a plasmar el que li passa pel cap al maltractador en el moment d’una agressió, totes les contradiccions que una ment perturbada pot experimentar, eixa bipolaritat que hom no entén -ara t’estime, després t’odie, ara t’enyore, després et rebutje…- La tensió va pujant a mesura que avança el poema fins que, tristament, acaba amb la vida de la seua parella… Potser ara ho podeu veure un poc millor.
Marieta, no penses que eres ignorant, mai! De fet, és la consciència d’una persona que, paradòxicament, no és conscient del que acaba de fer.
Es diu «Despedida» perquè està davant de la persona que acaba de matar, acomiadant-se «a la seua manera» d’ella.
NO a la violència de gènere!
M´agrada molt el poema. Però perque tens que justificar-te de que has escrit en castellà???
Cadascú fa el que vol, i crec que tots els visitem aquesta pàgina entenem les dues llengües, així que no cal que et justifiques.
Ehorabona per el poema.
Moltes gràcies, Carmen. M’alegre que t’haja agradat. No pretenia justificar-me, o sí… el que passa és que tots els escrits que tinc són en valencià (també algun en anglès), perquè m’agrada més l’escriptura en valencià; aquest és una excepció perquè, com dic més amunt, anava dirigit a un concurs a nivell nacional. Sense pretendre abusar, aniré publicant els meus escrits que ja porten un temps al disc dur de l’ordinador sense que vegen la llum.
Per si voleu llegir-ne algun més, en tinc uns pocs a vidalnieves.blogspot.com