Hi havia una vegada un planeta…
Hola Pepe. T’envie este xicotet escrit per a que, si vols, el publiques a la teua revista. Tinc un projecte d’escriure un llibre de relats en forma de diari a llarg termini però encara em queda un bon tros per acabar-lo; aquest fragment el vull compartir amb tots els que entren a la revista cada dia i, d’aquesta manera, també conscienciar-nos un poc dels problemes que està patint la Terra pel que fa al medi ambient.
Gràcies i enhorabona pel teu treball. Salutacions.
Quatretonda, 18 de Març de 2211
Avui m’he despertat, com cada dia, amb els dits dels peus congelats, però no em puc queixar, tinc les mans ja molt millor… la pell ja no sembla paper d’escata com la setmana passada… potser la tasseta d’aigua que em va donar la mare dilluns passat ha pogut esmenar la falta d’hidratació que m’amenaçava…
No sé què faré aquesta vesprada, tal volta aniré a passejar amb la meua germaneta, pense que li anirà bé per a les seues cames unflades per la trombosi. Potser trobem alguna basseta de gel fos per poder beure un poc per al sopar. Tant de bo la trobàrem!! No puc deixar que la mare continue donant-nos la seua dosi diària d’aigua, està posant-se molt malalta i, encara que no vulga que nosaltres ho notem, ja no sóc cap monyicot i ja comence a adonar-me’n de tot.
En el meu passeig passaré per casa Júlia, ja que no la veig des de fa un parell de setmanes i m’ha dit la mare que està un poc millor del seu emfisema pulmonar i ja pot rebre visites… Tant de bo encara existiren els hospitals tan moderns que van ser assolits per l’huracà de fa cent anys! Però la mare sempre ho diu, que no hem de pensar en el passat, que ara ja no podem mirar enrere perquè no s’hi pot fer res… M’agrada que em conte com era la vida dels seus avantpassats, diu que hi havia contenidors per reciclar plàstic, cartró, vidre, matèria orgànica… Tant de bo s’hagueren respectat! També em conta que la seua rebesàvia utilitzava uns pots que tiraven esprai semblants a les canonades gegants que hi ha a la plaça però que no tenien el mateix us que ara, sinó que s’utilitzaven per fer-se pentinats!! També diu que ja s’alertava de que l’ús d’eixos esprais feien malbé la capa d’ozó però que no pareixia importar-li a ningú… quina llàstima.
Bé, no tinc molt més que contar avui… espere que els escrits esdevenidors estiguen més plens d’esperança. Tal volta demà podrem beure dues tasses per cap a casa.
“… mentre hi ha vida hi ha esperança”
Capítol X. Hi havia una vegada un planeta…
Nieves Vidal escriu opinions i els seus relats ens mouen a la reflexió. Explica el seu voltant i reacciona amb les lletres i el discurs literari.
Benvinguda, Nieves, a ta casa. I et felicite per haver tingut el coratge de donar a conéixer una part de tu. Vull animar-te i dir-te que no pares. Tu saps que la satisfacció d´escriure sobrepassa la matèria. Eixe justament és el nostre salari. Si em permets, una xicoteta aclaració quan dius : «T’envie este xicotet escrit per a que, si vols, el publiques a la teua revista». La revista no és meua : és nostra, també teua i de tots aquells que per aquí passen per a compartir, llegir, opinar, comunicar, debatre, argumentar, pensar… sense tots vosaltres, aquest projecte no seria el que és. Gràcies per les teues paraules i per la teua aportació la qual espere no siga l´última.