Cabòries

CABÒRIES D’AHIR, I DE DEMÀ (i amb la que està caient!)

 De nacionalistes és clar que som tots, i com han dit per ací uns ho són més per la part del nacionalisme espanyol o estatal, d’altres més partidaris dels nacionalismes sense estat, i n’hi ha qui parla de nacionalisme cultural, que vol dir una cosa i l’altra i la contrària, però el que no m’empasse es el d’allò del ciutadà universal, del món, com si això fóra una vacuna antiràbica, que ja dic, tots ho som, o no tindrà més anys que Botifarra el d’allò de dibuixar el mapa d’Espanya sense estalviar-te la llesca de Portugal, un costum heretat vaja, panespanyolista?

 Fins i tot sóc, o som, localistes, perquè ara, tan constipada com s’hi troba l’economia pot ser el moment de preguntar-se per a què tants ajuntaments amb la consegüent dúplica o redúplica de recursos humans i materials, avui que amb les millores en comunicacions terrestres i digitals tal volta s’haurien de fer passos enrere en la història, o endavant, conforme t’ho mires, i fer programes de concentracions municipals, que per al nostre cas, i com a mínim, podria ser rescatar la figura històrica de la “baronia de Llutxent” on com abans, i salvant les distàncies, seríem un carrer de la vila veïna juntament amb Benicolet i Pinet, lògicament també podrien haver-ne d’altres concentracions, per exemple amb Benigànim. I açò no m’ho he inventat jo, bé, l’exemple sí, però que allò de l’atomització de municipis, dels localismes, que també són una mena de nacionalismes, representen una pèrdua de poder, de riquesa i va en minva de la nació gran és evident, i gestors polítics de la nostra Generalitat ja n’han parlat públicament de fer alguna cosa al respecte.

 Açò pel capbaix  que pel capdamunt també podríem atacar el problema nacional construint ja d’una vegada l’Europa, un únic estat, i a dins seu les regions o les autonomies, al mateix nivell totes però sense estroncar l’Europa unida, l’única manera d’acomparar-se als Estats Units o la Xina, que ja veiem com actuen ara els vint-i-tants països de la Unió Europea davant dels conflictes africans, així, i per posar algun exemple, la “Champion Lig” seria com la lliga actual i les diferents seleccions regionals i/o nacionals com la catalana, basca, espanyola … no tindrien cap problema dins de l’estat europeu.

 Però mentre arriba una cosa o l’altra, o cap de les dos, tenim el que tenim, que no és poc, o per a d’altres massa encara (parafrasejant a Salva), dic que estic d’acord, com no pot ser d’altra manera, amb allò manifestat ací per José Luis Oltra fa…, fent-se ressò d’una intervenció anterior en el sentit que utilitzar una de les dues llengües oficials a casa nostra és una qüestió de llibertat individual, i de bona educació és respectar-ho, afegiria jo. Aleshores? Aleshores solament hi ha un problema de matís, de detall, però de no poca importància, com és el fet que la nostra llengua es troba en perill d’extinció, per bé que no immediat,i açò és tan cert com que hi ha crisi econòmica.

 D’ací que de la mateixa manera que no s’alimenta igual un nadó de catorze mesos que un infant de nou anys, ni tampoc a un xaval de quinze li comprarem un cotxe, de la mateixa manera dic, no poden tractar-se les dues llengües igual, s’hi necessiten polítiques diferents, discriminatòries moltes vegades, ço vol dir no igualitàries, manament com fa unes dècades quan en una casa hi havia un fill allitat per qualque malaltia -Marieta bé que ho recordarà açò- es compraven o s’elaboraven algunes menges extraordinàries i de poca presència habitual, fet podia provocar algun morro llarg entre la resta de germans que veien allò, quantimenys, discriminatori.

 Talment la nostra llengua necessita de polítiques afavoridores i efectives per part de les institucions i organismes públics sobretot, però també de la sensibilitat i compromís de la resta de la societat, d’ací que escriure i usar la nostra llengua, fer-ho en valencià, és un poc més que un exercici de llibertat, és una actitud que, de vegades, podrà fer-nos semblar pesats, maleducats tal volta, i ja m’agradaria a mi no ser-ho i ser lliure també com diuen ací, que per exemple vol dir anar a comprar-me un cotxe i lliurement poder triar el catàleg de models en la llengua que em plaurà, i si decidisc de mercar-me’l fer el meu contrat o préstec en valencià, però no és així, no fotem, i quines tonteries pensareu, és clar, també està la llibertat de l’empresari o concessionari, i jo la d’anar a comprar-me l’auto a… Andorra (que no sé què passa allí, però el català és la llengua oficial, tot i que em sembla que es parla més castellà). Per això dic que la llibertat té matisos, cares, i no sempre és fàcil triar lliurement la llengua amb què vols relacionar-te amb el teu entorn, almenys no és igual de fàcil per a tots.

 Ara, allò que no compartiria són expressions ací dites, tot i que ara tretes de context, en el sentit que si la nostra llengua ha de desaparéixer doncs passarà i punt, tampoc no ens morirem, dic jo, i el fet que açò, com la destrucció del medi ambient no s’ha de produir de la nit al matí ens vacuna, que de llengües en moren més habitualment del que ens pensem, ara mateix és notícia una llengua “indígena” mexicana que només parlen dues persones, ja majors, i a sobres estan “polítics”, no es parlen, lenta mort que s’iniciaria ja unes generacions abans. I davant d’un fet com aquest allò que no hauríem perdre de vista és que la desaparició d’una llengua no significa només la pèrdua d’un cabal de 70 o 80.000 paraules, és més que això, molt més, és la desaparició d’una cultura que s’ha anat construint al seu voltant, generació rere generació, maneres de viure, de contar i curar, de cuinar i treballar, una cultura en definitiva heretada dels nostres avantpassats que s’expressa a través d’aquesta llengua que hem rebut en herència.

 Ni tampoc compartiria, per més tangencial que siga el comentari, allò dit sobre que si per aconseguir un centre de salut i, supose que altra cosa també, s’ha d’utilitzar el castellà, aleshores s’utilitza i “sanapau i quetud”, perquè potser siga una actitud pràctica, ja ho sé, però a quantes coses més podríem renunciar? I ara encara més amb la que està caient. I si no fóra perquè es tracta d’un simple comentari “de companyia” diria que es tracta d’un comportament més propi de subdits que no de vilatans lliures (perdoneu però ja n’estic tip de ser ciutadà, per més que siga la nomenclatura de consens).

 I ara sembla que amb la que cau, i sent com n’hi ha de problemes tan importants, ocupar-se de la llengua, altra volta de la llengua, de la nostra és clar, és com si no pensàrem eixir mai de la terra de Bernat, i potser tenen raó; i a més a més d’altre es pregunta o pregunta perquè un col.laborador s’ha de justificar o disculpar per escriure en castellà, i la cosa s’entén, perquè som un país, de vegades, esquizofrènic, almenys en alguns temes, mal arre mal sio, però no podem abandonar, ni amb la que està caient, que no l’hem triada nosaltres aquesta llengua, ni hem triat aquest poble, com tampoc es pot abandonar la lluita per detenir el canvi climàtic, no, no podem.

 D’ací que tota ajuda, ni que siga en forma d’exemple, siga important, com les paraules de l’arquebisbe Osoro, o la de veure com els nostres representants polítics, els de casa dic, tots, utilitzen la llengua, … Personalment la meua opció lliure sempre serà per aquesta llengua, no només per ser la meua, també per ser la més dèbil després de segles d’abandó, censura o persecució. Així que des del més profund respecte a les persones és pel que veig la qüestió lingüística no només com un tema de llibertat personal, tot esperant que la societat siga sensible perquè al capdavall aquest esforç per recuperar-la serà en benefici de tots. Ara, que tampoc no penseu que sóc de pensament únic doncs, i per posar-vos un exemple, davant l’actuació d’algun ajuntament vora nostre de fer els bandos bilingües, en castellà i valencià, ací, al cor de la Vall d’Albaida, jo, com aquella mare a qui Salomó volia partir el fill, humilment demane que el facen únicament en castellà, ho preferisc, ni que siga per estalviar-me aquesta humiliació lingüística.

 benavent

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.