Un tros dels meus col·loquis amb Wasko.
Un tros dels meus col·loquis amb Wasko.
—Bon dia Salva.
—Bon dia i salut, Wasko. Ja feia dies que no parlàvem.
—Si, tens raó, però és que per ací la colla està preocupada perquè et veuen un poc seriós.
—I t’han encarregat a tu dir-m’ho. Com sempre, no n’hi ha manera de parlar amb algun d’eixos avantpassats meus sense cap tipus d’intermediari?
—És una pregunta que no puc contestar-te, sóc l’únic que estic dins del teu cap i amb facultats perquè puguem dir-nos allò que de vegades tu no vols oir.
—Volies dir-me alguna cosa interessant?
—Si, saps que ací on estem no tenim cap brega per assumptes dels mortals, i menys encara tractant-se de política. Amb tot i això la visió és una altra, saps bé que els teus majors si que estigueren aleshores clavats en partits conservadors i no acaben d’entendre com a hores d’ara tothom opina i diu que pensa.
—Si Wasko, així és, però n’hi ha qui que per pertànyer a una de les bandes de l’arc parlamentari —no li fa a quina— té SUPERIORITAT MORAL i pot repartir certificat de progressisme i honradesa.
—Bé, però estaràs amb «mosatros»…, (per què has posat la parauleta entre cometes?)
—Dir «mosatros» no és normalitzat i no vull que qualsevol aiatol·là ens declare, a tu o a mi, persona «non grata».
—Eres un «cagueta». Anava dient-te que estan desconcertats perquè ara podeu fer-ho, ells no ho hagueren consentit mai. A quin sant un pobre, i a més analfabet, tindria el valor de xafar-los la guitarra?
—Si, ells feien i desfeien sense contemplacions de cap tipus, era l’època del caciquisme.
—I ara no ho és? Als pobles menuts encara podeu saber a qui voteu, però en passar eixa ratlla, ho feu a llistes tancades; estos companys d’Eternitat meus es burlen perquè en més de cent anys que han passat des de la Restauració Borbònica res no canvia, esteu igual: a Madrid fan i desfan a tot plaer (Cánovas – Sagasta, PP – PSOE) i les mentides no tenen cap castic polític. Estan repetint-me a cau d’orella, perquè t’ho diga, que esteu molt lluny de ser una democràcia plena com cal i que això de Montesquieu i la seua divisió en tres Poders independents no ho teniu massa clar.
—És que han passat només tres dècades i ja saps com som.
—Bona «escusa» té el malalt. Espere Estanislau que ara li ho diré, l’assumpte de la llengua no el deixa viure. És que no para.
—Però ahí no és tot pau i tranquil·litat?
—Són maneres de parlar perquè ho entengues. Vol que busques un llibre editat al 1918 per Eduard Martínez Ferrando i sabràs que el pancatalanisme a nostres terres no va nàixer amb Joan Fuster quan publicà Nosaltres els valencians, sinó al mateix temps que el valencianisme decimonònic. Si, si, que deixeu de barallar-se per si Canal 9 si i TV3 no.
—Jo no em barallaré mai per eixes menudeses.
—Torna-li la trompa al xic. Ací tinc a la segona muller de ton tio Estanislau tirant-me de la cua perquè vol que recordes una de les coses que vos contà a ta casa; diu que allà pels anys 35 del segle XX, mesos abans que un militar gallec es rebel·lara contra el govern de la Segona Republica, un conegut del seu home, a la tertúlia que hi tenien al cantó del carrer de la Pau, un amic li contà que Pompeu Fabra, l’inventor del català modern, li digué: «si voleu tindre una bona llengua valenciana no heu de mirar a la catalana, rasqueu dins dels vostres clàssics, hi trobareu que busqueu…, i deixeu-nos tranquils ja d’una».
—M’ho crec perquè m’ho dius tu, però saps que de la llengua no vull parlar, en un dir Jesús, i sense voler, ja has obert la caixa de Pandora i després no acabes mai. No diuen per les castelles: «Doctores tiene la Santa Madre Iglesia»?
—Tu sabràs que eres tan re sabut. Espera’t que tinc més recadets de la resta de la família, saps que…
—Demà, demà, que per hui ja en tinc prou.
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salva, tens un sentit de l’humor pecul.liar i m’agrada. A tots -o això espere- ens fan reflexionar els teus articles i els teus punts de vista… i els de Wasko. Cites a Joan Fuster i potser, però només pot ser, hi ha, al meu parer, poca gent que coneix la seua trajectòria o el seu gran llibre… i és una llàstima. Si bé és cert que no va ser el primer, sí que ha sigut el que més ens ha tocat la sensibilitat als valencians pel context en què va aparèixer, i les males interpretacions que s’hi van fer en l’època del valencianisme que ell pregonava i no es va saber -o no es va voler- entendre; i el més trist és que eixes malinterpretacions encara estan (massa) vigents hui en dia, conegudes com a blaverisme. Però, com tu dius, vaig a deixar-ho estar i a buscar també el llibre que el teu amic Wasko recomana. Gràcies Wasko!
Bon dia Sr SALVA, un comentari ple de idees que deixen clar a qualsevól. Uns tenen i han tingut tot el dret del món a fer i desfer el que han volgut,altres pareix ser que no tant, no sé no sé, que pensaré,que faré o que «punyetes» fem. Ho deixem correr,o deixem que ens facen el que bona part de la vida ens han fet? no se, no se,què en recomanría Wasko apart del llibre!
No m’hi vaig poder ressistir i de seguida em vaig llançar a bussejar per la xarxa buscant el llibre del senyor Martínez Ferrando. Em va sorprende que fóra tan curt -només 12 pàgines- però és contundent i clar. Queda patent que Fuster, entre moltes altres, va beure de la font d’aquest senyor que, d’una manera ben clara, exposa una sèrie de noms, dates i dades que ens ajuda a aclarir un poc més la situació de la nostra llengua a les nostres terres.
A pesar que l’ideal seria endinsar-se en la lectura del paper, l’internet, una vegada més, ens facilita la tasca de la lectura; el podeu trobar en aquest enllaç: http://webs.racocatala.cat/eltalp/ferrando.pdf
El llibre s’anomena «Síntesi del criteri valencianista»
Salut!
Salutacions Corals, i vaja per davant quin animal més polit i bufó el Wasko, i que s’ha posat ell, vaja! la veritat és que a mi m’ha portat a memòria un gos que tenien els civils –ara que també parlem de la Caserna- no perquè s’assemblaren massa, sinó pel fet que avui aquesta raça no està de moda, almenys per ací. Aquell gos, crec que adoptat, era del quarter, i si era d’algun civil en particular no s’hi notava, rebia el nom de JARRI, o seria Harry? Un tros de pa, els xiquets féiem tot el que volíem d’ell, tampoc devia tenir el pedigrí doncs tenia un colors rogencs i grocs molt destacats encara que d’això ja fa un barxí d’anys.
Ara, per a memòria la teua, sort de comptar amb dades de primera mà d’aquells protagonistes ací esmentats, és una gran sort i un privilegi el teu, certament l’any 35 vigué a València “l’inventor” del català modern, i pose les cometes perquè com bé dius si algú es posa el burka i vol filar prim, potser no li agrade allò d’inventor, que la paraula invent segons quina caiguda agarre pot ser sinònima de fal.làcia, ara, que també, eixe serà el seu problema, però ens coneguem la llença.
Molt conegut és el consell de Fabra als escriptors valencians i mallorquins, de bona font la coneixia l’informador citat, prova aquesta dels contactes i les relacions que malgrat les dificultats, malentesos, l’imperialisme de l’or català… sempre ha existit entre pobles germans. Evidència de la seua significació és que l’han utilitzada com argumentari tant els uns com els altres, deia així Fabra:
“Déiem una vegada a un escriptor valencià: Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels “vostres” grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la modalitat catalana i de la modalitat balear.”
Tres modalitats per tant, tres varietats de llengua d’una soca comuna, la catalana. Tot i que jo només sé el que diuen.
benavent
Si de cas la bona o mala memòria serà del meu gos, ell ja resideix al món del més enllà on les lloances i les burles no els afecten gens perquè els habitants d’eixe indret no gaudeixen, com nosaltres, els que tenim cós mortal, de la gràcia de tindre papers escrits on es dona fe notarial amb exactitud de les paraules que pronunciaren, o escriviren, aquells personatges històrics que bé o mal han influït en l’avanç cultural de l’humanitat.
Alguns éssers, els que per l’edat estan més enllà que ací, només tenen els records de quan passaven a corre-cuita per este «valle de lágrimas» i ja se sap que val més un tros de llapissera i un paper que una bona memòria, per la qual cosa un record tan lluny en el temps no podem mai considerar-ho un privilegi, potser més aïnes un atreviment del temerari irreflexiu que li dona a la tecla de l’ordinador i inventa diàlegs amb paraules que Déu només sap si foren com ell les escriu.
Crec que els gossos tenen un vocabulari prou reduït, una cosa que si saben fer bé es lladrar i tot siga que Wasko haja pogut confondre posar normes on no n’hi havia quasi per allò d’inventar-les, i sabem que qualsevol novetat sempre és considerada moderna pel personal, sobre tot per l’illetrat. Ja li deia jo que amb els assumptes de la llengua no volia clavar-me perquè és com jugar amb un gat: sempre acabes amb arraps. No de bades li comentava allò dels castellans: «Doctores tiene la Santa Madre Iglesia Católica Apostólica y Romana que mejor lo podrán resolver».
Al menys això crec que diuen.
Salutacions a tothom.