Seleccionar página

Plèiades

Plèiades

Esta nit el cel està ras i veig clarament el carret de la Mare de Déu, és menut, segons vaig saber eren set xiques que un dia en què sa mare Pleione i elles passejaven per una regió de Grècia es van trobar amb el gegant Orió,  este quedà enamorat de totes i les va perseguir durant set anys sense poder-ne tastar ninguna. Zeus, el pare dels déus, finalment, com veia que el gegant no parava d’acaçar-les, les va convertir en coloms que volaren fins al firmament on formaren el grup d’estreles que hi veiem. Els grecs les anomenaren Plèiades.
El gegant Orió, cabut que cabut, perseguint-les se n’anà també al cel convertint-se en una altre grup que si et fixes bé t’adones que no ha parat encara d’acaçar-les.
Sempre m’agrada`t eixa llegenda. O no ho és i realment estan tots plegats hi quiets com un castic diví?

SALVA (Salvador Alberola Benavent)

 213 Visites totals,  2 Visites avuí

Sobre el Autor

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.

19 Comentarios

  1. SALVA (Salvador Alberola Benavent)

    Potser que algú s’haja preguntat perquè parle de mirar el cel estrelat i de la llegenda dels grecs. No, no m’he tornat boig, ni acabe de abraçar la fe pagana de Grècia o de Roma, menys ara que comença la campanya per fer les eleccions. Ni pensar-ho, este és moment de reflexió, donar-li una repassada al més íntim del «Jo» i procurar ser lleial amb un mateix, a més, com diuen els jesuïtes: «en tiempos de tribulación no hagas mudanzas».

    De menut, les nits tan clares com la que he contat, me’n pujava amb mon pare a la Talaia, alçàvem els ulls cap a eixe sostre negre ple de puntets de llum i anava dient-me els noms de cadascú que hi veiem.
    —Salva, és precís, un home ha de saber orientar-se, saber sempre on està el nord i trobar l’estrela polar—, no sé perquè m’ho deia si de nit no em deixaven eixir de casa.
    —Pare, és que n’hi ha un cabàs i totes em pareixen iguals, és difícil buscar-ne una dins del gavell de lluernes que parpellegen sense parar.
    —No et preocupes rei, tin paciència, no vulgues saber-ho tot només pegant una ullada. Tens que ser constant, si vols aconseguir arribar on t’hages proposat anar has de fer-ho pas a pas, no a camallades, però en l’erta: sense parar de caminar, perquè si t’engronses i t’ajoques esperant l’àngel del cel, «mal Quico», si no t’ho treballes tu eixe no vindrà mai a fer-t’ho.
    —Què és eixa faixa blanca que travessa d’un costat a l’altre el cel?
    —Això s’anomena Via Làctia, altres la coneixen com Camí de Santiago. Quan vaig estar en la guerra, allà al front d’Extremadura, un gallec em parlà d’eixe camí de les estreles, resulta que prop de la mar hi ha un lloc que s’anomena Fisterra o Finisterre, no sé, on totes les vesprades el sol s’afona dins l’aigua i pots oir el so que fa mentre va apagant-se. Contava que des d’antic va gent d’arreu del món per contemplar eixe espectacle meravellós i únic. Quan sigues major un dia «mon anirem» els dos…, però la gràcia està en fer-ho a peu, podràs?
    —Si no està molt lluny.
    —Xe, seràs covard! Amb voluntat i esforç es pot fer qualsevol cosa.

    Més de cinquanta anys després he pogut comprovar que tenia raó, he caminat i he recorregut a peu des de Roncesvalles fins a Compostel•la varies vegades i vos puc dir que sí, que amb voluntat i esforç es pot fer qualsevol cosa, que és un viatge que t’ajuda a assossegar-te, a ficar-te dins de tu, a adonar-te de les poques coses que necessitem per viure, t’ensenya a saber beure quan ho necessites abans de tindre set, a menjar amb mesura i només aquells aliments que aprofiten per poder cremar energies després, a superar el desànim quan creus que no pots més, a saber que és estar a soles, a posar en ordre els assumptes del calaix que tenim al cap, a tindre una altra visió dels problemes perquè continuen estant-hi però en eixos moments allò més important eres tu, obligues a la sang que circule per parts del cos que no sol fer-ho quasi mai i així netejar-los, i…, i en arribar on s’acaba la terra t’adones que li has guanyat a l’individu que està dins de tu, que has vençut a la abúlia, a l’apatia, a la ganseria, a la peresa, a les ganes d’ajocar-te davant de la tele perquè no l’has necessitat gens i al remat quan deixes la motxilla a la plaça de l’Obradoiro notes com et reafirmes amb la idea que sense l’esforç no s’aconsegueix res. No debades veus fer el camí a gent d’arreu del món, gent de tots els colors que m’han comentat que ho fan: uns per creences religioses, altres per esport, altres per reflexionar abans de prendre decisions importants, altres després de haver passat per tragèdies familiars, altres per fer turisme, —estos són els que menys n’he trobat, és difícil després d’estar sis o set hores caminant—, altres per complir una promesa, però no n’hi ha hagut cap que després d’haver anat i que haja parlat amb mi, que no em diguera que tornava, al menys, amb més ànim per afrontar el dia a dia. No és un miracle, és complir un deute que ens ha ficat la natura als vius: menejar el cos, perquè si no li fas cas ella és venjativa i t’ho farà pagar.

    Em direu: per què Santiago i no algun altre lloc? Perquè si vas a dedicar dies, allà hi ha infraestructura per a menjar i per a dormir en cada poble que vas trobant, sembla prosaic però és humà i necessari.
    Amb tot us diré que el més important és moure’s, quan més exercici fem millor, tots podem fer nostre particular Camí a Santiago, joves i vells, qualsevol edat és bona. Qui no té unes hores a la setmana per poder deixar el sofà de casa i donar una volteta de quaranta o seixanta minuts?, el teu cós t’ho agrairà! Una màquina que no es mou acaba engarrotant-se.

    No hi ha millor lliçó que podem donar a la gent jove que predicar amb l’exemple, és més efectiu que mil sermons casolans.

    I esta nit eixiu de casa, si està ras alceu el cap i busqueu les Plèiades i Orió, duen milers d’anys quiets, sembla que el gegant s’ha conformat dedicant-se només ja a la vida contemplativa. Als deus de l’Olimp no els ha agradat, han jutjat, han dictat veredicte i l’han condemnat deixant-lo a l’estat catatònic que hi dalt del cel veieu.

    La falta d’interès del món escolar farà que el tribunal Olímpic acabe condemnant nostra joventut a romandre eternament en un estat catatònic semblant el que acabem de veure?

    • Nieves Vidal

      Salva, pel que he llegit a algun dels teus comentaris, fa temps que no et passes per ací pel poble… Doncs bé, jo et puc assegurar que la iniciativa que ací proposes de que la gent surta a caminar ací ja s’ha arribat a convertir en tot un art; «a fer l’hora» ja s’hi dedica molta gent del poble. A boqueta de nit i després de sopar, els carrers de Quatretonda s’omplin de grups de gent, parelles o trios que, a pas lleuger, es posen en marxa a fer el seu camí de Santiago particular, per no parlar dels que surten a córrer… I no penses que ho fan ara que ja ha arribat el bon temps! Fins i tot les més dures nits d’hivern es pot veure gent desfilant tapada fins el coll amb jaquetes i bufandes, deixant de banda el fred, per pegar-li un parell de voltes al poble. Així que es pot dir que Quatretonda té un bon grapat de gent que ha canviat el sofà per l’asfalt, cosa que admire i, quan puc, comparteix.

      • SALVA

        Touché madame!
        Resposta intel•ligent la teua, no tinc altre remei que reconèixer-ho.
        Tot i que he de dir-te que vaig escriure sobre les Plèiades després de llegir allò que publicares el 16 d’abril i estic d’acord, açò és una roda que hi ha que parar, la cultura del «no esforç» i «pa què», per raons múltiples, impera per tot arreu i hauríem de desterrar-la, però serà difícil, els «inputs» que rebem de continu no ho fan gens fàcil.
        Dius: «“a fer l’hora” ja s’hi dedica molta gent del poble». Per altres indrets a eixa bona costum l’anomenen “la ruta del colesterol”, que sembla és prou descriptiu.

        Sé més coses del poble de les que pugueu deduir dels meus escrits, malgrat residir a molts kilòmetres, tinc bona informació gràcies als contactes que encara estic mantenint-hi, però heu d’admetre que no parle mai dels assumptes quotidians, em sentiria un manifasser que vol clavar el cullerot en perol de casa aliena. Així i tot sóc un tros d’eixa terra i això no m’ho podrà llevar mai ningú.
        Tant de bo el destí punyeter no m’haguera allunyat de Quatretonda com ho ha fet, amb tot no vull que isca amb la seua allò de la cançó:

        Dicen que la distancia es el olvido,

        Més aïnes vull fer meu l’altra part que diu:

        pero yo no concibo esa razón.
        Cuando la luz del sol se esté apagando
        y te sientas cansado de vagar
        piensa que yo aquí te estaré esperando
        hasta que tú decidas regresar.

        Nieves, amb tot l’afecte del món,
        SALVA

  2. Pepe

    No és per donar-li goleta, senyor Salva. però aquí pot veure al director de QD fent totes les vespraetes, més a poqueta nit que una altra cosa, la seua solitària ruta pels camins del seu poble. Són 90 minuts de pensaments. De reflexions. D´escoltar de tant en tant els pardalets. És el camí a mena d´oració vespertina.És a dir, les «vespres» (vísperas) particulars del caminant. Santa medicina per a l´ànima i cos. Al director de QD li sobren quilos i li falta trellat. I el camí li ajuda. Alguna vegada passa algun corredor amb el seu goset blanc. Crec que Nieves sap qui és. Els llauradors que hi queden tornen al poble. Un matrimoni cull maduixes al seu bancalet molt bé treballat, madures i roges com la sang. El caminant observa mentre cau el dia. Algun que altre conill es queda rient-se del caminant, com desafiant-lo a mamprendre una cursa en la qual el caminant no tindria cap esperança . Altre, ert enmig del camí, espera ser menjat per algun pardalot : pobret ! la superioritat d´algun cotxe ha pogut amb ell. Això passa quan s´esgoten les oportunitats o les balances estan trucaes. Uns hòmens d´edat respectable aclarixen arbres fruiters massa carregats d´incipients albercocs.
    Sent la ràdio. Tararetge alguna cançó de joventut. Travessant el Barranc de les Fontetes, comence a sentir com corre l´aigua entre els canyars que ballen al vent melodies lliures, sense partitures escrites : fresques, salvatges, úniques, irrepetibles. Per a mi i els meus sentits. Algun verderol, de canya en canya intenta guanyar-se el favor de la verderola.La primavera es fa notar. Un dia més, acaba.

    • SALVA (Salvador Alberola Benavent )

      Pepe:
      no anem ara a competir i fer-nos gola, però potser que amb els meus comentaris d’on estic vivint a hores d’ara algú traga la conclusió que es tracta d’un indret quasi de desterro. No és eixa la imatge que vull que us quede, només veure les fotografies adjuntes s’adonarà que no ho és.
      El conreu de la vinya és majoritari per ací i és tot un plaer passejar entre eixos camps, encara que a la gent de Quatretonda no tinc que contar-li-ho, d’alguna manera hem retrotrau a moments inoblidables viscuts –hi.
      Només «a un tir de pedra» de ma casa la mare natura —i la mà de l’home— ha ficat un paisatge nou per a mi del qual puc gaudir-ne de bades: un gran toll d’aigua envoltada de boscos. Arribar-hi caminant, oir el silenci, asseure’s dalt d’un penya-segat i deixar solta la ment ja és prou, i massa!
      Amb tot, com em diria mon pare: «sí, sí, molt bé, però com la roba de ú no n’hi ha res».


      • Pepe

        Jo tampoc estic per competir. Si per a compartir. I m´agrada molt aquest entorn seu. Si senyor ! Ja sabem alguna cosa més. La gent em pregunta per SALVA perquè els seus escrits agraden i molt. Jo, sense conèixer-lo ( un cec donant consell a un borni… ) intente donar alguna pista a través d´algun nebot seu d´aquí. Jo també trobe a faltar els paisatges de la meua infantesa… per això, el comprenc perfectament. Els dos tenim almenys una cosa en comú : mostrem entorns on no hem nascut però que estimem. Salutacions sinceres.

        • Benavent

          Salva i Pepe, jo si no ho dic rebente, això de:

          «De ponent, ni gent, ni vent.»

          Que jo ja estic pensant en el 25 d’abril i la posterior crema de Xàtiva, tal com diuen els socarrats:

          «Entre Carles terç i Felip quint m’han deixat en lo que tinc.»
          O «Quan el mal ve d’Almansa…», «Més es va perdre en Almansa»

          Al remat la trona la va guanyar el borbó, d’ací que a certs llocs la trona del comú, el comú, vaja, fóra conegut també com: «Ca’l Felip cinqué»

          Ara que els de Ponent també allargaven el braç, no debades també es coneguda la frase, sí aquella que diu:

          «Poniente, aunque el valenciano rebiente»

          Bé, però no parlàveu d’açò, crec, tant s’hi val. Però és que a la tele ens en donen de Levante per a salar.

          Doncs felicitacions per recórrer i mostrar-nos tots dits llocs, que viatjar, passejar, a la fi es viatjar cap al nostre món interior, i això és el que ens fa ser universals, com universal era Alonso Quijano des d’un llogaret de la Manxa quasi sense nom.

          I en especial a la jove.

          rbenaventbenavent

          • SALVA (Salvador Alberola Benavent)

            És una cosa esta de «raonar» —parlant o per escrit, tant s’hi val—, que m’ha fet pensar que el «col•laborador tertulià» arreplega totes les idees que li entren pel «perifèric» de l’orella, les envia a la memòria «RAM» i allí, dins de «l’ordinador» —cervell—, hi ha un programa que l’informàtic que l’ha elaborat ficà una sèrie de seqüències —sedàs o «drivers»— que en funció de l’objectiu del projecte ignora uns «inputs» i transforma la informació rebuda en uns «outputs» que per a un observador ignorant res tenen que «vore» amb el motiu inicial de esta «transacció». L’exemple el tenim quan anem a la finestreta —«ventanilla»— del banc i veiem com l’empleat tecleja uns números i ens demana uns diners que nosaltres li donem sense «xistar».
            Màgia pura!
            Quasi he arribat a pensar —el meu «processador» no para de fer-ho, no si amb tr3ellat— que el dimoni és el culpable o, com em deia un amic meu molt ficat amb este món cibernètic: «no home no, és un japonès que els fabricants del «cerebro electrónico» fiquen hi dins».
            Jo no m’ho crec. Jo vaig a la meua, és l’informàtic que fa el programa qui, seguint les directrius de l’empresa on treballa i li dona els «cacaus», n’elimina uns i processa adequadament els altres.

            En una reunió de treball on l’assumpte que es tractava el dúiem bastant dies sense solucionar i on l’ambient estava prou caldejat, un dels components digué una cosa amb la intenció de relaxar la tensió que hi n’havia. Jo vaig tindre l’ocurrència de dir-li: «qué bien conoces el arte de Cúchares, chaval!» Un dels individus que aparentment menys passió ficava sempre que intervenia, em contestà: «los aficionados a los toros sois todos unos crueles asesinos que os gusta mucho que maltraten a los animales».
            Vos assegure, «palabrita del Niño Jesús de Praga», que em vaig quedar com «un ou quan sua».

          • SALVA (Salvador Alberola Benavent)

            Quan s’acabà el projecte i «es ficà en marxa» s’assabentà el company acusador que els únics animalets que «mate» són les vespes, i perquè malauradament a la meua família hi ha membres que són al•lèrgics a les seus picadures.

            Este home i jo, a hores d’ara, continuem sent amics.
            «Lo cortés no quita lo valiente»

  3. Nieves Vidal

    Salva, no pretenia fer cap rectificació, tan sols informar-te un poc del dia a dia del nostre poble -be, una ínfima part només- ja que, desgraciadament, no el pots gaudir com nosaltres. La veritat és que és molt bonic veure com cada vegada s’anima més gent a recórrer els carrers i terme del poble.
    Pepe, el corredor que anomenes al teu comentari el conec bé i ell, pel que m’ha comentat, va tindre el gust de gaudir de les teues classes a l’institut de Benigànim allà per l’any 1997. Així i tot, m’ha confessat no haver-te reconegut en cas d’haver-se trobat amb tu en alguna de les seues sortides amb Mina, la meua gosseta -blanca- que l’acompanya.
    Salut, companys!

  4. Nieves Vidal

    Rectifique: Les classes no tenien lloc a l’institut, sinó al Col.legi Públic Beata Inés. L’institut per aquella època encara no estava construït.
    Rosa, la teua esposa també va ser mestra d’ell a tercer d’EGB… Com veus, el món és més xicotet del que ens pensem.

    • Rosa Mahiques

      És agradable que algun ex-alumne se’n recorde de mi, encara que jo, que sóc nefasta per a recordar cares, no havera reconegut mai al corredor de la gosseta blanca. De vegades vaig per Xàtiva, per Benigànim, per Gandia..(he estat a tants llocs!) i veig gent que es queden mirant-me i solc pensar «Aquest xic o xica em coneixerà….? «Jo, que sóc prou introvertida (o rara, com diu ma mare) no solc dir res, però sempre em quede amb el dubte de si han sigut alumnes meus o simplement es queden mirant-me perque troben alguna cosa extranya en mi. Són 20 anys treballant i he passat per 20 escoles diferents, i quasi que no reconec ni als mestres que han treballat amb mi. És un defecte, però crec que és hereditari, perque a mon pare li passa el mateix, tant, que de vegades no reconeis a les seues netes quan van pel carrer.

  5. Maria Benavent Benavent

    Quin plaer poder llegir bona literatura, abans de marxar al treball ! Enhorabona als comentaristes. Continueu oferint-nos el millor de vosaltres.

    • SALVA (Salvador Alberola Benavent)

      RETRATO

      Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
      y un huerto claro donde madura el limonero;
      mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;
      mi historia, algunos casos que recordar no quiero.

      Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
      —ya conocéis mi torpe aliño indumentario—,
      mas recibí la flecha que me asignó Cupido,
      y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario.

      Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
      pero mi verso brota de manantial sereno;
      y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
      soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.

      Adoro la hermosura, y en la moderna estética
      corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
      mas no amo los afeites de la actual cosmética,
      ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.

      Desdeño las romanzas de los tenores huecos
      y el coro de los grillos que cantan a la luna.
      A distinguir me paro las voces de los ecos,
      y escucho solamente, entre las voces, una.

      ¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
      mi verso, como deja el capitán su espada:
      famosa por la mano viril que la blandiera,
      no por el docto oficio del forjador preciada.

      Converso con el hombre que siempre va conmigo
      —quien habla solo espera hablar a Dios un día—;
      mi soliloquio es plática con ese buen amigo
      que me enseñó el secreto de la filantropía.

      Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
      A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
      el traje que me cubre y la mansión que habito,
      el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

      Y cuando llegue el día del último vïaje,
      y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
      me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
      casi desnudo, como los hijos de la mar.

      Antonio Machado, 1906

  6. SALVA(Salvador Alberola Benavent)

    Al meu país la pluja
    (Raimon)

    Al meu país la pluja no sap ploure:
    o plou poc o plou massa;
    si plou poc és la sequera,
    si plou massa és la catàstrofe.
    Qui portarà la pluja a escola?
    Qui li dirà com s’ha de ploure?
    Al meu país la pluja no sap ploure.

    No anirem mai més a escola.
    Fora de parlar amb els de la teua edat
    res no vares aprendre a escola.
    Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
    ni el nom de les flors que veies,
    ni el nom dels ocells del teu món,
    ni la teua pròpia llengua.

    A escola et robaven la memòria,
    feien mentida del present.
    La vida es quedava a la porta
    mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
    Oblit del llamp, oblit del tro,
    de la pluja i del bon temps,
    oblit de món del treball i de l’estudi.
    «Por el Imperio hacia dios»
    des del carrer Blanc de Xàtiva.
    Qui em rescabalarà dels meus anys
    de desinformació i desmemòria?

    Al meu país la pluja no sap ploure:
    o plou poc o plou massa;
    si plou poc és la sequera,
    si plou massa és la catàstrofe.
    Qui portarà la pluja a escola?
    Qui li dirà com s’ha de ploure?
    Al meu país la pluja no sap ploure.

    (1983)

  7. SALVA (Salvador Alberola Benavent)

    Disculpeu, ha de ser l’edat

  8. SALVA (Salvador Alberola Benavent)

    La intenció era només parlar de la «CULTURA DEL NO ESFORÇ», del «PA QUÈ», «de la pràctica del SILLÓN BOL”» i de passada ficar mon pare pel mig, però ha derivat per altres passeres. Així i tot tant de bo ens haja aprofitat per enriquir-nos una mica, no obstant estes intervencions nostres no han de ser mai considerades «Jocs Florals» d’unes persones voluntarioses, si tenim que discrepar: xe, discrepem sense por!, si no hi haguera colors el món seria en blanc i negre, quina tristor!

    Tenia previst acabar Plèiades amb la resposta al dubte que jo tenia quan mon pare em contà que totes les vesprades el sol s’apagava dins de la mar allà en terres gallegues. Per què al dia següent tornava a eixir encés per Llevant?
    —Està molt clar rei, més enllà de la nostra mar hi ha un país que s’anomena l’Orient on està ple de savis…
    —Ahí és d’on venen els Reis, no?
    —Sí, ells també són savis, saps? Al principi dels temps, després de desaparèixer el sol, la Terra es quedava a fosques en començar un altre dia. El personal no sabia perquè passava una cosa tan estranya i el rei més poderós d’Orient va encomanar que es reuniren els sabuts i veren de quina manera arreglar-ho. Pensaren i pensaren i s’adonaren que la bola del sol arribava tots els matins a les seus platges completament apagada i «arremullà» després de pegar-li la volta al món, havia sigut arrastrada per les corrents…, que el pare ja t’he dit que n’hi ha moltes i perilloses en la mar.
    —Si no anem mai a la platja!
    —D’això ja en parlarem, espera’t, deixa’m que continue. A un forner li se va ocórrer que podien carregar la gran pilota de llenya, semblant com ell feia tots els dies al seu forn, i després botar-li foc quan estiguera ben plena. Provaren fer allò que deia la persona que menys s’ho esperaven i, com anava cremant-se de meravella, cada poc estava més calent i el sol se’n va eixir de l’aigua i començà volar cap el cel. L’experiment havia tingut èxit i l’endemà tornaren a repetir-ho, i aixina, un dia rere un altre, estan fent-ho fins al dia de hui.
    —Ah, ara que ho pense, allí és on estarà també la màquina que carrega d’aigua els núvols. M’ho ha contat un xiquet a l’escola, però m’ha dit que estava a Sagunt, però jo crec que no és deveres, com és on estan els Reis te que ser allà on diu vosté, a l’Orient.
    —Sí, això serà. Au!

  9. Maria Benavent Benavent

    Tindre presents els records dels éssers estimats que ja no s´hi troben amb nosaltres, és la prova irrefutable que segueixen vius en la nostra memòria i en el nostre cor.
    Aquest exercici de catarsi que suposa despullar l´ànima i explicitar els sentiments, sens dubte, ens dignifica.
    Gràcies, Salva, per oferir-me la oportunitat, amb el teu escrit, de mirar al cel i recordar, amb orgull, que sóc filla de Salvador, «l´Esportiner», un home admirable que em va donar un valuós consell, abans de volar cap a la llum:
    «Xiqueta, aprofita la vida, que se´n va volant, i quan et dones compte, ja és massa tard…»

    T´estime, pare.

    • Pepe

      Tal vegada si acostumarem a mirar més cap al cel i deixarem de remirar-nos el melic, tots seríem una mica més universals, més oberts.

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Creus que les víctimes de la Covid-19 deurien ser recordades d'alguna forma?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics