Misèries humanes..
Sempre que puc, en passar la ratlla de França prop de Colliure, vaig a visitar, com ho fan els pelegrins a un santuari, la tomba d’Antonio Machado, un poeta que al meu parer es de tots, sense exclusió de cap tipus de «color»; altra cosa serà si t’agrada o no la seua obra.
Abans d’acudir al cementeri una vegada més he anat a la casa on va morir. He preguntat i veig que estem com sempre: els hereus de l’ama de la modesta fonda Bugnol-Quintana, on s’acollia als refugiats republicans espanyols i on va morir el poeta, no s’han aclarit encara i a cada intent per fer hi un museu, ells demanen més diners si cal impedint any rere any que el projecte siga una realitat.
Gràcies a la bona voluntat dels regidors d’eixe poble francés, l’edifici es conserva, diguem-ne que prou bé, encara que tancat a pany i clau. L’avarícia o cobdícia, com vulgueu anomenar-la, ens demostra que la religió del deu «Diners» és la que mana per tot arreu.
Hem direu que tenen dret a fer-ho, sí, perquè són «els amos», però crec que és una mostra més de les misèries d’este ésser humà que es creu el rei de la Creació i que per quatre gallets —perquè sé que no és cap milionada d’euros—, no deixen que puguem gaudir-ne veient on va viure les ultimes hores de l’exili Antonio Machado.
Hem entrat la meua dona i jo al «Cimetière», ens hem acostat al sepulcre on descansa junt amb sa mare i li he dit:
—Don Antonio, tenía razón, aún quedan algunos de aquellos de
Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja y tahúr, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste
cuando se digna usar de la cabeza.
…
El vano ayer engendrará un mañana
vacío y ¡por ventura!, pasajero,
la sombra de un lechuzo tarambana,
de un sayón con hechuras de bolero,
el vacuo ayer dará un mañana huero.
¿Qué quiere que le diga? Tengo esperanza en ese mañana, y como usted decía, yo converso con el hombre que siempre va conmigo y éste me dice que hay luz al final del túnel.
Hoy quisiera pedirle un favor, Don Antonio. En esa Arcadia feliz donde habita ahora le ruego que le pregunte a la musa Clío, o Talía, o Erato, o Euterpe, o Polimnia, o Calíope, oTerpsícore, o Urania o Melpómene, cualquiera de ellas le dará razón de un paisano mío, poeta también él, llamado Estanislao Alberola, búsquelo, y cuando lo vea dígale:
«que els del seu poble el tenen viu en la memòria, que no s’obliden de l’aniversari, que el campanar està com se’l va deixar, que les dones continuen sent com ell deia, que és molt més del deu per cent de gent amb estudis, que el proper dia 22 hi haurà eleccions i de segur els polítics li faran cas amb allò de mirar pel bé del poble, que les campanes continuen sonant perquè estan fetes amb bon metall, que el Cristo està a l’ermita, que el personal segueix parlant la llengua de sempre i escrivint-la, que pel que sé la tecnologia hi no la tenen «que si no» li donaria una direcció d’Internet on podríem comunicar-nos, que…»
En veure que entrava un grup de l’IMSERSO, ens hem retirat un poc fugint de la tropa que se’ns queia damunt, sense voler encara he pogut oir la xarrada de dues dones que ho miraven tot amb cara de desorientades:
—Oye! ¿A qué venimos a un cementerio?
—Nos ha dicho la guía que hay un español que era poeta y que está enterrado aquí. Dicen que vino huyendo de cuando la guerra.
—Seguro que era rojo! ¿No ves ese ramo de flores con la bandera republicana?
—Chica, yo de eso no sé.
La España de charanga y pandereta,
cerrado y sacristía,
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y alma inquieta,
ha de tener su mármol y su día,
su infalible mañana y su poeta.
Des de la porta d’eixida li hem dit: ¡Hasta más ver Don Antonio, no se olvide de hablar con Don Estanislao Alberola!
SALVA
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Enhorabona pel seu escrit, senyor Salva; una altra vegada aconsegueix emocionar amb la seua bona literatura que, a més, ens convida a la reflexió. Aquesta, si m´ho permet, preferisc guardar-me-la per a mi.
Ho vaig escriure el 8 de maig del 2011 només arribar a l’hotel. Calentet, calentet venia jo…
Quan torne a passar li diré a don Antonio que hui a més de «CHARANGA Y PANDERETA» està la tecnologia on qualsevol «españolito» pot servir-se d’aquesta i llançar al vent lo que li «s’antoixe» sense rubor, demostrant-nos que això de «la cultura» i el respecte a l’altre que no pensa com tu és cosa de quatre nostàlgics del passat…, i també li diré que sembla que n’hi ha qui té ganes una altra vegada del “UNA DE LAS DOS ESPAÑAS HA DE HELARTE EL CORAZÓN”…
La situació està molt marejada,confusa i difícil.Sanitariament un desastre.Econòmicament un altre desastre.Políticament mésdesastre.Religiosament, en tenim dos papes.Anímicament no sabem per on pegar.Un panorama pa no mirar…