Por
Tenir por és una sensació d’allò més normal en algun moment puntual de la nostra existència; sentim por quan arribem a final de mes i no sabem si hi podrem pagar totes les factures que tenim pendents; també ens envaeix eixe sentiment quan ens parem a pensar en la mort, abans d’una operació important per la que hem de passar on està en joc la nostra salut…
Són diverses les situacions en la que hom es pot trobar i experimentar una por més o menys intensa; però bé, què és la por en realitat? La sofrim tots de la mateixa manera? On està el límit que separa la por de la cautel.la? A cas eixa alteració emocional no és una manera que el nostre cos té d’aconsellar-nos precaució?
Tito Livio va dir: “La por sempre està disposada a veure les coses pitjors del que són”. Aquesta cita, i variants de la mateixa, prenen força quan la por suposa un bloqueig a l’hora de fer determinades coses. El temor al fracàs és l’exemple més clar d’eixe tipus de sentiment poruc; sense cap dubte, quan el nostre futur està en mans d’una decisió que hem de prendre, al nostre cervell s’activa una alarma que ens ompli el cap d’interrogants inevitables: “Estaré fent el correcte?”, “Sabré fer-li front a les conseqüències?” “Sortirà tot bé?”… Com ja he dit, totes estes qüestions són, com a mínim, inevitables, encara que no ens afecten de la mateixa manera a tots.
He de confessar que a mi, no és que em causen por els esports de risc com fer “puenting”, paracaigudisme, o pràctiques similars; el que sent és vertader pànic davant la idea d’haver de llançar-me al buit sense cap motiu aparent, només pel fet de que la meua adrenalina se’m dispare a una velocitat esgarrifosa. Exemples com aquest són els que m’insten a pensar en si Edmund Burke no té raó quan diu que “La por atenta i previsora és la mare de la seguretat” ; no és cert que, quan el meu cos experimenta por en aquests casos, no és més que una precaució davant un possible final tràgic?
Seguint amb les cites i ja per acabar, he de donar-li tota la raó a una frase que Alonso Ercilla va deixar patent i que no hem de passar per alt, doncs, al meu parer, reflexa un poc d’eixos dos sentiments que he esmentat més amunt: d’una banda, la por cautelar o previsora, d’altra, la que, malgrat ser quasi impossible, deuríem eliminar de les nostres vides, degut a que no és més que un sentiment d’inseguretat davant tot allò que ens resulta desconegut; “La por és natural en el prudent, i vèncer-la és del valent”.
Pensaments matutins per a reflexions vespertines
Nieves Vidal.
Nieves Vidal escriu opinions i els seus relats ens mouen a la reflexió. Explica el seu voltant i reacciona amb les lletres i el discurs literari.
La por és un dels tants mecanismes que el cervell, al crear la ment, ens ha donat per poder sobreviure com espècie, se sembla al dolor que avisa a l’ésser amb consciència d’un funcionament «anormal» al seu cos. Gràcies a la por em pogut fugir de perills que ens han acaçat des que començàrem a córrer davant del lleó, i dels altres depredadors, allà a l’Àfrica.
Jo no crec que haja de vèncer-la, crec més aïnes que hem de saber administrar-la, i com és una ficció que elabora la ment, com deia Mark Twain: «la realitat pot ser inversemblant, la ficció, obligatòriament ha de ser creïble», si no, només queda en pensament que no ens aprofita de res. Amb tot no podrem mai apartar-la de nosaltres, naix al moment que el cervell crea la ment i afortunadament podem anar modulant-la mitjançant el treball conscient i diari del «sí mateix». Tot i que, com és debades, cadascú pot «agarrar-ne» tota la que vullga. No diuen que els masoquistes gaudeixen i troben plaer amb el sofriment?
Açò del franc albir (libre albedrío) no té preu.
Fem-li cas als grecs, ells ja deien que de la unió de Venus i Mart —Amor i Guerra— nasqueren entre altres: Fobos (fòbia) i Deimos (por). Què vull dir-ne? Que en la mesura que nosaltres volem o amem quelcom, temem perdre-ho.
També podria referir-me a Epictet, però ja és massa, que el diumenge tenim que votar.
Hola a tots ! Per si us interessa, més sobre la por :
http://www.quatretondadigital.eu/?p=1094
Salu2
Mira, Pepe! Eixe escrit teu no l’havia vist jo encara… Hauré d’anar tirant d’Arxiu documental per tal de no repetir temes. Un gran escrit, sí senyor!
Salva ja ens té acostumats a donar el punt més cièntifico-filosòfic a la revista… Magnífic, com sempre!
Ja sabeu que no puc competir amb vosaltres ni en somnis, em quedar un llarguíssim camí per recórrer per tal de posar-me a la vostra altura ja que, com deia Sòcrates «només sé que no sé res». Però, que no decaiga, jo aportaré des de la meua humil sabiduria tot allò que puga, sense por, per suposat…
Bonanit, Nieves. La teua humilitat t´engrandeix.La meua intenció és complementar al teu, per cert, magnífic. Crec que repetir temes no importa si són vàlids, com cres que és el cas. Fixa´t tu si el cicle de la vida es repeteix….i malament si així no fora.
Salutacios corals. (Que diu el mestre…)
Nieves, xica —perquè espere que em permetràs aquest tractament prou familiar al poble—, ací no hem vingut ningú a presumir de res, ací estem aprofitant-nos del treball d’un home que, com deia ahir, no està pagat amb diners, només amb la gratitud dels que teniu la sort d’estar a Quatretonda i de la gent de la «diàspora».
Feta esta introducció «tan rimbombant» pense que estem escrivint per comunicar-nos unes persones amb inquietuds i cada un de nosaltres ho fa «según su leal saber y entender», que de vegades se’n passem una mica, però què vols que et diga? Sabem que el llenguatge escrit ha de ser diferent del col•loquial i, sovint, massa crec, prou pretensiós, però tenim entre tots que ajudar a millorar nostra llengua, cadascú com puga i sàpia.
Jo ho faig sense por, no sé si sóc un atrevit o un irresponsable, però eixa és un dels avantatges que et dona l’edat, sabent sempre com tu molt clar dius que «sé que no sé res».
Tampoc és necessari que qualifiques d’humil la teua «sabiduria» perquè pel que es veu com escrius tens coneixements prou per damunt de la mitjana, a les coses tenim que anomenar-les com són, i ara sí: sense cap tipus de por a les paraules! Si de cas la por hem de tindre-la a algunes persones.
Ànim Nieves, que no «decaiga» i que per molt de temps més podem comunicar-nos d’esta manera com normalment ho fem a QD: respectant-nos.
Afectuosament i agraït,
SALVA
Nieves, parlant de por ací et deixe unes paraules d’Ausiàs March:
Perdona’m si follament te parle;
de passió parteixen mes paraules.
Jo sent paor d’infern, al qual faç via;
girar-la vull e no hi dispon mos passos.
Mas jo em record que meritist lo Lladre:
tant quant hom veu, no hi bastaven ses obres.
Actualització més o menys lliure a la parla actual:
Perdona’m si et parle bojament:
les meues paraules ixen del dolor.
Jo sent por de l’infern, cap a on faig camí;
vull desviar-lo i els meus passos no em responen.
Però jo recorde que vau perdonar el Lladre,
encara que, pel que es veu, no ho mereixia.