Libera nos Domine de morte aeternam.
Eixe tenia que haver sigut el títol d’aquella col·laboració que vaig anomenar fa ja temps RÈQUIEM per les Caixes d’Estalvis, perquè amb esta ultima pregaria sembla que encara cap la possibilitat de salvar-te i pujar al Paradís, però de la «morte aeternam»…, s’acabat el cafetí, desapareixes dins de les calderes de Pere Botero a l’Infern i, pel que sabem, eixe és un indret d’on no es pot eixir jamai. De tota manera amb aquestos assumptes relacionats amb l’escatologia jo no estic molt posat i, de primer antuvi, ja us demane disculpes als savis de la matèria, que de segur en sereu un bon grapat.
Allò que vaig escriure no volia ser cap profecia, només foren reflexions meues en veure el camí que anaven tenint els esdeveniments de les caixes. Crec que, ara que portem oint i llegint les solucions que estan donant al problema que sembla que en tenien, m’atreviria a dir-vos que no anava molt errat (que no ferrat) demanant oracions i novenaris als beneits fidels.
És sabut que el Banc d’Espanya en arribar a una entitat financera, i a les caixes si cal més encara, ho mirava tot amb lupa i la gent que hi ficava a fossar com furons ho feien fins els forats de l’escusat, almenys això ens deien els resignats patidors del banc auditor.
Alguns, llavors, en llegir el RÈQUIEM, acusaren al món polític i sense mirar pel, de la situació i el descontrol d’estes entitats benèfiques perquè estos abnegats servidors nostres havien clavat hi el nas i també la part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan algú seu. Presumptament, i només que presumptament, sembla que no anaven gens desencaminats «els alguns», però, —sempre tenim un però que fot el basto—, a hores d’ara jo em pregunte:
1) El Banc d’Espanya, com sabia fil per randa allò que estava succeint-hi i sembla que informà de la situació a qui tenia que ficar-li fre: per què va degenerar l’assumpte?
2) A nostra casa: sabien de la Caja de Ahorros del Mediterráneo?
3) I més enllà, en casa de forasters: la de Castilla-La Mancha?
Les samarretes amb les que jugaven el partit estes dues entitats de crèdit tenien un color ben diferenciat cadascuna. «Tanto monta»?
Al cine hem vist com el detectiu encarregat d’investigar un cas, una de los primeres coses que intenta descobrir és qui es beneficia amb la mort de la víctima, i per la mateixa raó em pregunte: les entitats bancàries li tenien «ganes» a les caixes? Presumptament clar, n’hi ha qui diu que sí, però ja se sap que el personal sempre necessita d’un boc emissari a qui carregar tota culpa.
Dels sindicats que tenen cadira als Consells d’Administració, podem dubtar-ne? Atenció, no contestes! «Con la Iglesia hemos topado querido Sancho». No ha sigut políticament correcte preguntar-ho, és que estaven capficats defenent els drets inalienables dels treballadors i no s’adonaren.
Perdó!
A un del últims directors que ha tingut Bancaixa li feren l’altre dia una entrevista en un periòdic de la capital. L’home ens deia, entre altres assumptes de la seua gestió, que quan feren la fusió amb la Caixa de Castelló, els de la Plana no consentiren mai que la nova entitat l’anomenaren Caixa València o Valenciana, per la qual cosa tingueren que buscar-li eixe nom amb la que l’hem conegut fins a hores d’ara.
En temps del senyor Lerma, sembla que “l’ajuntament” o matrimoni amb la CAM els papers estaven ja redactats i damunt la taula a punt de firmar, però la pressió de les forces econòmiques de Madinat Al-Laqant ho varen desbaratar. Després ja ho sabem, l’expansió obrint sucursals enfront d’on n’hi havia una altra de l’entitat germana, no la controlaren ni uns ni altres, més aïnes alguna vegada fou animada per tiris i troians, impedint, tothom ho sabia, fer una Caixa forta i estrictament de València (Fiqueu: País, Comunitat, Regne,Regió o «mediopensionista», que no li fa).
Per què este provincianisme que des de «Madrit» partí nostre territori, primer en quatre i després en tres províncies, ha arrelat tan fort? Potser que algú de vosaltres ho entenga, jo no!
Estes coses em fan pensar que de vegades hauríem de comptar fins a cent abans d’emetre una opinió i condemnar solament al primer que passe, perquè al remat, com diuen: «entre todos la mataron y ella sola se murió».
Atés que Marieta (on està que no escriu?), estava preocupada pels seus «ahorros», com imagine que continuarà llegint-nos, jo li diria que estiga tranquil·la, «papá Estado» ja s’ha preocupat per nosaltres i ha deixat les coses «atadas y bien atadas», per la qual cosa els diners que hi tenia ficats ella, i altres depositants, continuaran tenint-los. Estic segur. Encara que si la dona fóra d’aquells que estan preguntant: «¿qué hay de lo mío?», que supose no és el seu cas, potser que la intranquil·litat li vinguera per la banda de la suma o «monto» a percebre gràcies a la seua impagable gestió mentre portaven el timó d’eixos vaixells, perquè estareu d’acord amb mi que és de llei donar: «al César lo que es del César y…», o no n’és just?
Mira-lo!, si encara n’hi ha qui està dubtant-ho! Que li ho facen veure ja! Esta persona no viu en Espanya.
Per si algú vol acusar-me de quelcom destarifat o oportunista —té tot el dret en fer-ho—, vaja per davant que jo he de ser el primer que he de comptar cent i, si de cas, arribar fins a mil abans d’escriure de coses que potser siguen només fabulacions oníriques o producte d’una mala circulació sanguínia al meu cervell, amb tot i això, com de xiquet vaig anar a una escola dels Jesuïtes, vull posar-me a cobert per si de cas, i acabe clamant al Cel:
Et dimitte nobis débita nostra,
sicut et nos dimittímus debitóribus nostris;
et ne nos indúcas in tentationem,
sed libera nos a malo.
Amén.
Post scriptum — Qui us ha vist i qui us veu entitats benèfiques on els pobres podien obtindre diners empenyorant les seues pertinences per satisfer les necessitats més elementals.
Xè, disculpeu-me, m’ha quedat massa melodramàtic!
SALVA
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Per més que he intentat una i altra vegada convéncer a la nostra comentarista estrella , la recordada Marieta, a través del seu e-mail, i dir-li una i altra vegada que torne pel que més vulga, que la trobem molt a faltar, i que tampoc és tant dir el seu nom i cognoms…encara no he pogut convéncer-la ni dissuadir-la. Encara que em cosnta- pel que diu als seus e-mails, que no es perd ni una coma de QD, amb la qual té un romacç virtual. No es nega del tot, però hui per hui i per ara, no vol.
Molt bon comentari com sempre sr Salva, per a reflexionar sense dubte i aprofite per dir que pot ser capte massa be el missatge que ens vol enviar. L’assumper per ací i per allà no està per a » bollos «,no hi entre al » drap» sempre s’ha dit que el temps o cura tot,si es troba el medicament adequat clar. Ara es vorà la magnifica receta que alguns diuen tindre, pel que fa al nostre poble de Quatretonda, de moment ja hem començat a lligar ( els gossos amb botifarres). Ni caixes,ni bancs ni amiguitos ens trauen de la situació i això crec que la gent no se’n adona per tant a resar tot el món i ja parlarem. AMEN
Salutacions per molt de temps
PS: Algú sap del honoris causa de QD per on para? m’esperaba al menys que em donara les gràcies.
Vicent Benavent:
Has escrit dues coses que sembla que estigueres l’altre dia a ma casa. En acabar les eleccions i saber els resultats, varem tindre una velada un grup d’amics —i d’amigues, nostre idioma no necessita d’estar afegint-li el femení, és un malbaratament inútil—, per comentar com n’hi havia anat. Allò semblava el Congrés, tenia al meu entorn gent de quasi tots els colors de l’arc de sant Martí. Em pregunte si estaves perquè una de les dones presents, Turco-Armenia-Cristiana-Ortodoxa, em feu dos comentaris: què vol dir «atar lo perros con longanizas» i per què tenim tantes marededéus si ells només en tenen una, Maria la mare de Jesús. L’home li contestà que es deixara de qüestions bizantines, que no acabaríem mai, que eren molt aficionats a discutir sobre el sexe dels àngels i que per eixa raó conquerí Mehmet la plaça de Constantinoble. «Pues los españoles no se quedan atrás», li contestà ella.
—¿Queréis ver alguna película? — Digué la meua dona. Després de veure les que hi en tenia, —poques perquè m’agrada més la sala d’un cine—, triaren TITÀNIC. La ficarem i abans de connectar la tele vaig traure dues caixes de «clínex» de Mercadona, perquè són les menys cares, jo ja en sabia allò que anava a ocórrer.
—Oye, Alberola, esta noche no es la más apropiada, ¿No te parece? — Açò m’ho deia un que fou aleshores «flecha» del «Frente de Juventudes de Falange Española» i ara està més enllà, a l’altra banda, que Pablo Iglesisas.
—Sí, sí, fica-la Salva, aixina sabran estos com s’afona un «barco» per culpa del casporrut del capità—, esta era Pepa, la viuda d’un company que fou un destacat membre d’Unió Valenciana.
—¡Cállate Pepa que no está el horno pa bollos!
Mentre Leonardo di Caprio i la nóvia es ficaven a la proa perquè es pegara l’aire, amb el risc d’agarrar un bon constipat, i sonava la música del tema principal, les caixes del producte de Mercadona no donaven l’abast.
Els músics tocaven i tocaven com si la tragèdia res no tenia que veure amb ells. Això és disciplina quasi quarterera i…, un trellat.
—Oye, Paco, ¿ahora qué harás?, ¿seguirás tocando el tambor como cuando eras un flecha imitando a estos por aquello del corporativismo, o qué?
—¿Qué gracioso eres?
—Por cierto: ¿Qué hay de lo tuyo?
—No me quedo mal, ya te contaré.
—¿Por qué no os calláis y os vais fuera? ¿No veis cómo se hunde en el mar el pobre chico? ¿No os da pena? — A la viuda d’Unió Valenciana era l’única que només li eixien unes poquetes llàgrimes.
Xarrant, xarrant, no m’adoní si el capità i l’amo de la Companyia se salven o se’n van al fons de la mar com els «pobres d’última classe» que estaven tancats com animals a les gàbies. Ho preguntaré, tot i que no m’importa res, jo volia veure BIENVENIDO MISTER MARSHALL!
Ben entrada la matinada cadascú se n’anà a sa casa després de donar-nos «les bones nits de rigor» perquè, malgrat les diferències de color: som amics!
Quantes lliçons per a la reflexió, Sr. Salva. Torne a felicitar-lo!!!
Bona vesprada sr Salva:
Agraït com sempre perquè al menys queda patent que s’ha molestat per contestar-me, tinc que dir que no m’esperaba menys. Feta la reflexió com sempre als seus comentaris em deixarà que al menys aprofite per donar la meua opinió lliure com una altra qualsevol.
Evidentment tots els camins porten a Roma, sabía lo dels gossos amb llangonises,lo de «botifarres» a estat per plaer personal. No pose en dubte que cadascú creu en la mare de déu més convenient,així com canviar de color com anomena del seu amic, ni ha segut el primer ni serà l’últim, justament això fa que l’arc de sant Martí tinga una gama amplia de colors.
Lo dels gossos amb «botifarres» ací al nostre poble i passant a contestar-li ho dic perquè ací torne a dir s’ha promés molt a la campanya amb un missatge molt clar per part d’un candidat a l’alcaldia: menys ingresos per a l’ajuntament ( Baixada del IBI,llevar impostos als bars,Pagar menys pel cotxe que no contamina,etc..) i per l’altre costat fer un grapat de coses al poble,( Centre de salut, Espai Jove, més festes o almenys més intenses,més vaquetes,més orquestres,etc…) que s’ho creu o no?
La pel´lícula de Titànic que varen veure molt oprtuna si senyor, ja li dic que jo de segur no haguera plorat tal com diu que alguna li s’escapà la llàgrima, o siga que LA VIDA SIGUE i no per això vaig a ferme «frare», destaca molt be la figura del capità del «barco» serà la culpa de… cregam que pot ser així ho es però almenys la responsabilitat d’aquell fatídic dia no la va perdre mai,a conseqüència passà el que passà… Vol que parlem del capità que tenim ací a València ja fa en estos –12 anys crec,vosté que viu a la capital del Túria ho sabrà millor que jo,som els més endeutats de tota Espanya o siga EL TITANIC més luxos de tots i el més afonat de tots. Crec que m’estic enrotllant massa. Per si no ho recorda el capità es va quedar on havía d’estar al front del «barco» i va morir com tenia que ser i serà no li càpiga el més dubte. Només canvía una cosa en la pel.lícula ( real ),al Titànic la tripulació va estar al costat del capità en tot moment, a la vida real i en moments com els que estàn pasant a Espanya ( crisi,paro.etc…) la tripulació son tots els polítics i quan dic tots jo al menys pense en tots,( malgrat les diferències de color: som amics!) i no han estat a l’altura els del PP,malgrat la punyalada trapera ha estat molt ben estacada, tot i això no m’esperaba menys d’aquesta carronya. Espere amb ganes que canvie el barco de capità cregam,més que res perque de segur que amb el nou capità de la «barbeta» segur que no ix de les gàbies on estan tancats els ciudatans de 3ª,sempre ho ha fet no? mare meua….
Estic tranquil cregam que seguirem tocant el tambor el que faça falta i més jo que soc músic. Jo de moment per barats que siguen els clinex de Mercadona encara no els he comprat. De tota manera gràcies per les condolències.
(Para gustos colores) amics mentirosos jo no en vullc.
Salutacions per molt de temps
Una cosa sí que està clara, tenim «en comú» que els dos som musics, pel que es veu tu més que jo, tens capacitat per fer alguna composició que altra, al meu cas només he sigut un que tocava el fliscorno a la Unió Musical de València i prou. Alguna vegada també he ficat les mans al teclat d’un piano, però sóc un desastre, si de cas l’orgue electrònic…, no saps Vicente quant me n’alegra, es veu que eres una persona amb sensibilitat, qualitat aquesta que està fent-nos falta cada dia que passa més si cal.
No tens que agrair-me cap condolença, no he dit que ací s’haja mort ningú, crec que com no tenim altra democràcia, allò que es feu el diumenge, votar amb llibertat, és per estar contents; sí, ja ho sé, uns estaran més que altres, però mentre no fem eixa REGENERACIÓ que tots sabem que és necessària tenim que conformar-nos amb la que tenim.
Supose que no visqueres la postguerra incivil i la falta que ens feia poder dir allò que se t’entoixa sense que «et tiraren mà». Malauradament jo sí que ho vaig patir i no vull que torne mai més.
Tens raó en dir que amics «mentirosos » no en vols, jo tampoc, preferisc tindre al meu costat persones lleials, que quan discrepen amb mi m’ho diguen sincerament, no mai fidels, perquè els fidels tendeixen sempre a tindre-la canina i no et pots fiar mai, poden fotre’t un mos si troben un altre que es done millor menjar que el teu.
Hem repetisc més que l’allioli, açò ja ho he dit abans: bastant dies m’alce del llit i vull anar a la finestreta (ventanilla) on es puga apostatar d’este país, regió, comunitat, regne o terra «mediopensionista» que m’ha tocat en sort, però després, quan la sang m’arriba una mica més al cervell i veig com hi ha joves al meu entorn que tenen idees i són inconformistes com cal ser-ho, done mitja volta i em dic: Salva, «E LA NAVE VA». QD és una bona mostra d’allò que dic.
Gràcies a tothom, i a tu per suportar-me.
SALVA
PS. Les llàgrimes de les dones sí que eren deveres, jo no ho entendré mai perquè era ficció, però quan acabà la pel•lícula es quedaren totes «la mar de relaxades», creu-t’ho!
Bona vesprada de nou sr Salva, m’alegre de veritat que tingam algo en comú ( la música ) i estic segur que algo més, tot i això li asegure que em considere un músic com vosté,sap de sobra que obntindre títols no demostra res en una persona si aleshores no sap on li cau la càrrega,i desafortunadament d’eixos en hi han massa en tots els llocs i de tots els colors. Pot ser això m’indigna perquè la massa social a contestat al 22M crec que sense saber ben be el que ha fet,ai!!! ( opinió meua que quede clar).
No va mal encaminat,doncs no vaig viure la postguerra,però tampoc vull que torne encara que alguns pareix que demostren el contrari… pel que els he sentit contar als meus pares,pense que no va ser gens fàcil, em preocupa perquè encara que ens em modernizat, dona la sensació que estem tornant cap enrere.
Estic totalment d’acord en lo dels amics….. o els fidels… que al rebost busquen el que els interesa.
La regeneració fa falta per canviar la qualitat de viure crec que si els que ho tenen més prop de fer be les coses es proposen canviar ho podran fer,ara vorem el que fan…
Bo m’estic tornant a embolicar,no dubte sr Salva que les llàgrimes de les dones foren superficials,i més pensant que a la «peli» duguera algo de ficció,encara que tinc entés que Titànic està basada amb fets reals, pot ser això els va produïr les llàgrimes… i més que plorarem perquè el TITANIC el tenim aparcat al port d’Espanya, » la Fallera MACHOR» COM DIUEN AQUELLS QUE ENS VOLEN DIR QUE SON VALENSIANOS I ESPAÑOLES» està esperant a inaugurar-lo de nou. Amb nou CAPITÀ inclós, ai mare quina paciència ens espera. RITA NO TE ACALORES QUE NOS VAMOS YA maleducada.
Salutacions per molt de temps Sr Salva
Jo, l’infrascrit, conegut pel nom de SALVA, declare que:
conscientment no faig ni cas de la basca que en fa per aquestes terres, ni de les restriccions que us demanava perquè només tinguérem pensaments refrescants i deixarem les coses transcendents per a després del Cristo, i alegrement entre a considerar una altra vegada més l’assumpte de les Caixes d’Estalvis (d’estalviar, que no «de ahorros»).
Ahir varem saber el «test d’estrès» i mira tu que els europeus —què sabuts ells!—, li fiquen a la CAM un «SUSPENSO».
El dia 24 de maig vaig escriure Libera nos Domine de morte aeternam. Us demane, si esteu a la fresca i relaxats, que ho torneu a llegir —qui vullga fer-ho, clar—, i que pense «lo que li rote», que per això som lliures els habitants d’Hispània.
Tots sabem que més val una llapissera llarga que una memòria curta, però pel que he vist als diaris, sobre tot els valencians, sembla que hi els periodistes la tenen ben curteta —eh! La llapissera—, és normal, amb la que està caient, tenen que agranar cadascú per a sa casa, opinant «allà vas cabàs» per si de cas el proper mes es queden sense sou, tenim que pagar l’hipoteca i canviant el tint del vidre de les ulleres les coses es veuen d’altra manera.
Sense entrar en distincions de colors polítiques —sóc una mica àcrata—, si pel regal d’uns calcetins, posem per cas, demanem que afusellen a l’alba tots els dies a l’infrascrit, per què als responsables d’aquest fet incomprensible per a un mortal de «a peu» —quasi?— tothom mira cap un altre costat?
Tenim que dir-li adéu a la Caja de Ahorros del Sureste de España o Caja de Ahorros de Alicante y Murcia o Caja de Ahorros del Mediterráneo?
Ai, ai, ai Madinat al-Laqant, quin dia serà aquell que s’adone que n’hi ha un territori únic que va del Senia al Segura?
Que conste en acta que no vull cap de mal per a ningú, i menys encara als amics que hi en tinc jo. Com diria ma mare Maria la Fornera:
«Salvadorin, no t’apures que Déu proveirà que no passe res roí. Ai Senyor, Senyor, Santocristolafé!»
Salva «dona gust llegir-te, lo mateix a l`majoria que escriur-en en un valensia tan endreçat». Pero veo lo acertado, apropiado y oportuno tu primer escrito «Libera nos Domine…», porque la prensa local de este Al-Laçant (me gusta más «Lucentum»), hoy ya ha publicado que sin remedio en dos semanas nuestra CAM será nacionalizada. Pero lo más extraño para mí (que tinc allí la pensioneta), es que mi mujer cuando me ha dicho » no tinc una «moneta; moneta es en Alacant nostre «gallet», ves y tráeme lo máximo que puedas porque la caja está «acorá»( termino muy alicantino para decir que tiene un agudo infarto). Pues bien, cuando he entrado a la CAM de la «Albufereta», me he encontrado en la oficina con una gran cola, cosa que no es normal en este lugar. Por si acaso le he traido a mi mujer hasta la Extraordinaria, por si ella tiene razón en lo «acorat»
Que acertado está cuando al final dices:» … n´hi ha un territori únic que va del Senia al Segura?. De todas formas te voy a decir, que desde Alicante, ciudad, hasta la parte de Orihuela, desgraciadamente todos miran hacia Murcia, esa es la cuestión que los que somos valencianos «pata negra», nunca por muchos años que vivamos en Alicante, y en nuestra profesión nos haya ido bastante bien, no podemos adaptarnos plenamente a esta población, porque nos duele en lo más hondo, cuando en cualquier sitio de cultura como la universidad, campo de deportes, se reunen los jóvenes, o no tan jovenes, oigamos al referise a Valencia «puta Valencia» (perdón por la expresión, pero es una realidad). Sin embargo desde Alicante- Norte, todo es valenciano, hasta en el futbol siguen al Valencia y no al Hércules. Saludos, Rodolfo Canet Marín
Hola Rodolfo. El poema que apareix avuí en QD «Quant que jugàvem» és del seu amic de la infantesa Enrique «Boleta». Supose que li agradarà saber-ho. Un abraç!
Pepe Romero-Nieva
Bona vesprada sr Rodolfo,pot ser s’extranye quan em faig valent per contestar-li,pot ser no és el més cordial però com a comentariste de QD crec que som tots igual. Un plaer poder compartir amb vosté també opinions,igual que passa amb el sr Salva, dos persones sense dubte ben experimentades en la vida i amb molta cultura. El fet de fer aquest comentari no és altre que malgrat de vegades les persones falten al respecte per lo que diu de » puta València» que ha sentit en tantes ocasions pels jovens,estic d’acord en que es pot dir d’altra manera,però cregam quan dic què la situació a València és dolenta i molt. La joventut meneja molta més informació que abans i s’entera de moltes més coses que en la era del ( Caudillo) i és per això que s’expresen amb no massa educació es cert però amb molta certessa sense dubte.
Salutacions per molt de temps sr Rodolfo.
Dios, que buen vassallo, si oviese buen señore
El poema de MIo Çid diu a l’inici esta frase que crec que al nostre cas es podria aplicar. Ho dic perquè les «culpes» no sempre són mai d’una sola part. La València ciutat no ha sabut tindre un lideratge d’esta terra nostra que tots sabem va del Sénia al Segura, això només ha sigut una frase en boca dels que sabien «de lletra» i del interessats en utilitzar-la quan es convenia.
Esta ciutat nostra encara està presonera dels murs que un dia la rodejaren. Sí, es mira el melic, se’l contempla com si fóra el centre d’eixe món provincià i «pueblerino» —dit aquesta parauleta amb tot el sentit pejoratiu del terme, que no s’ofenga ningú, xe!— Però així és la cosa.
Hem deia una amiga meua molt ficada amb aquestos temes que nostra ciutat ha sigut una madrastra i jo li contestava que ni tan sols això, crec que ha sigut sempre una mare «desansià» —terme aquest que al poble s’ha dit sovint d’una persona que no es preocupa de res—. Tot allò que no siga festa intramurs «li la bufa».
Qui té la culpa?: Tots!
El personal «de a peu» i nostres regidors de la res pública. Els primers perquè no s’han sentit identificats, ni integrats, almenys fins ara, en un grup humà amb interessos, idiosincràsia i fins comuns. Els segons, perquè les mires d’aquestos són molt curtetes, si de cas TOTCRISTO pensa en traure vots per a les properes eleccions i això del Regne, País o “Comunitat” està bé si hi ha que tindre algun rendiment.
I per acabar-ho d’arreglar només ens faltava la ratlla real —inexorable!—, de la divisió idiomàtica que, per molt que li donem voltes al nano, ahí està: Castellà/Valencià o Valencià/Castellà, tanto monta.
El mal no ve d’ara, el mal ve d’antic, portem litigant amb Murcia des d’abans del Tractat de Almizra, que en paraules de Joan Fuster fou “una hipoteca intolerable sobre el futur de la Corona d’Aragó». Us recomane una repassadeta al «Nosaltres els valencians» de l’amic de Sueca.
Malauradament, i a pesar dels esforços d’uns quants idealistes utòpics, jo no li veig a curt termini un «arreglo». Potser que semble una postura pessimista, no crec, pense més aïnes que és realista, no s’oblide mai que tots som fills d’immigrants i ha passat poc de temps des que vingueren nostres avantpassats. El meninfotisme genètic d’aquesta beneïda terra és massa fort i com una infermetat o pàssia l’anem contagiant als nou repobladors que estant venint-nos a «tirar-nos una maneta».
Feu bondat
Perdoneu-me les expressions, però són més fàcils d’entendre que una frase ampul•losa.
Bon dia sr SALVA i cordials salutacions que ja feia temps que no ens parlaven,pot ser tinga raó en allò de que la culpa és de TOTS no ho pose en dubte, ara bé, sempre s’ha dit que dos persones no es barallen si «una de les dos no vol». Jo al menys em pregunte ¿ quant vegem que els de dretes assumixen algo de culpabilitat? jo al menys encara no ho he vist i passe ja dels 40!!! així la veritat és que està mal d’arreglar i molt mal evidentment.
Estic «fartet» de sentir sempre el mateix, vorem quan son capaços d’alçar aquesta terreta, uns i altres, però més uns…….com diuen els interessats, lo del mio CID ja és història.
Salutacions per molt de temps.
Moltes gràcies Pepe, eres un diretor molt actiu y dona goig entrar en QD. Hasta un diccionari Valenciá-Castellá y una xicotet-a gramática me- comprat para intentar fer alguna charraeta en valencià. Per lo menos aunque aplege tard, que no se diga «que no lo he intentado». Para Enrique el «meu amic de la infantesa ya li he adreçat un comentari. Sempre molt agrait a tu, Rodolfo Canet Marín
El seu interés li honra i ens honra. Si li abelleix escriure en valencià, aquí trobarà lectors. Si li abelleix escriure en castellà, doncs igualment. Es la filosofia de QD. Com es podrà imaginar, Enrique, el nostre amic poeta, no té ni ordinador ni molt menys internet, però he quedat amb ell a ma casa i quan vinga li mostraré com veu el món els seus poemes per aquesta finestra oberta a tots. Igualment llegirà els seus comentaris. De tant en tant anirem publicant algun que altre poema seu. Agrait pels seus comentaris que fa sobre aquesta cosa que es diu QD i que vol ser això, lloc de trobada de la seua gent, visca o no aquí. QD molt orgullosa d´ apropar a gent que estima aquest poble. I ja sap, senyor Rodoldo, no es talle i escriga com vulga, que aquí el llegirem amb molt de gust. Reba una forta abraçada i li torne a reiterar que sempre serà benvingut a aquesta sa casa.
pepe romero-nieva
Vicent, como yo creo que soy el más veterano que escribe QD (me refiero a la edad), siempre me respondeis hablándome de Vd., por favor no hacerme más viejo y hablarme de TU. Yo quiero aclarar, por si alguién me dice mal educado por el tuteo que hago siempre, que yo seguramente con vuestro padre o abuelo e ido al colegio, ese que está o estaba al principio de la carretera que va a Luchente; como ya he dicho en otra ocasión, en ese colegio aprendí a leer y escribir y las «cuatro reglas aritméticas», que decian entonces, por lo tanto os escribo como si os hubiera visto crecer. Por lo expuesto, pido perdón por si alguna persona se ha sentido ofendida por mi confianza sin haber sido esa mi intención. Dicho esto querido Vicente, «yo també me faig valent per contestar y escriure publicament, pero con tu be dius en QD tots som igual y no haver de tindre ningú reparo en raonar com Deu mana.
Al referirme a la ciudad de Alicante, puede ser que como en un foro hay que extractar para que no se canse uno leyendo, no lo haya explicado bien; por lo tanto aunque he hablado de actualidad, me refiero también a todo un siglo, y como Vd. nombra la época del Caudillo, le diré que en ese período (sin querer entrar en politicas), la animosidad de Alicante hacia Valencia como capital era tan grande, que hasta en el fútbol Alicante pertenecía a la Federación de Murcia y no a la de Valencia, por el contrario Denia, que en lo social de los trabajadores del mar pertenecían al Instituto Social de la Marina de Alicante, se rebelaban y luchaban para conseguir trasladarse al Inst. S. de la Marina de Valencia. Ahí tienes la muestra de los dos Alicantes. Alicante-Norte y Alicante-Sur.Alicante Norte tira a Valencia y el Sur hacia Murcia. No quiere decir esto, que en Alicante no hayan salidos voces autorizadas y sensatas, que publicamente hayan dicho Sres. somos valencianos y siempre estaremos mejor con nuestros hermanos. Pero la prensa, radio, televión local, y muchas veces las primeras autoridades, les ha interesado tergiversar las cosas por intereses del puerto, aeropuerto, turismo etc. etc. y, en estos momentos mucho más que antes.Vicente, Quatretonda no nia mes que una y com les bones joias te molt apreci, Rodolfo Canet Marín
Bona vesprada Rodolfo,no tens que disculpar-te de res,crec que ningú s’ofen per dir el que penses. Agrait per la definició que fas de l’àrea alicantina doncs tu ho saps millor que jo sense dubte com estan i com han estat les coses, sense entrar tampoc en politica. Una llàstima que part dels alicantins pensen d’eixa forma aleshores la comunitat valenciana sempre serà dels valencians,encara que de segur alguns s’hagen instal.lat d’altres llocs. Alacant deuria d’aclarir-se i ací a València també,tan sols recorde que fins i tot em tingut un president de la Generalitat Murcià crec » Zaplana», i no ha passat rés, per tant que més em d’esperar. D’altra banda estic d’acord quan diu que de segur son els interesos personals de quatre «poderios» que només pensen en el ( ferro) com diguem ací, a la fi,lo de sempre (sálvese quien pueda ).Molt de gust Rodolfo, Salutacions per molt de temps.
Mira Vicent, El Cid sí que és història, la frase NO!
N’hi ha tantes pel món dites per personatges rellevants que fem bé arreplegant-les hui i utilitzar-les sempre que les podem aplicar a una situació que ens puga aprofitar. Al cas que ens ocupa, si has llegit com crec que ho has fet detingudament, estic referint-me al Cap i Casal, és a dir, a València Capital, que des que es va crear el Regne de València fins a hores d’ara no ha exercit quasi mai com a tal; ho dic perquè si ho haguera fet bé, —com caldria a una ciutat cap representant de tot un territori com el nostre—, sent «Mare» i no «Madrastra «mesinfot»», alguna de les coses que estan passant a hores d’ara no en passarien, ni a Alacant ni a Castelló. Val?
El tractat d’Almizra (o d’Almirra o Almisrrà) fou signat al 26 de març de 1244. Ja ha plogut des d’aleshores, no?
Dels polítics veuràs que sempre parle «en general», no mai en concret, com ja he dit altres vegades sóc una mica àcrata, què li anem a fer! Sempre estic en l’enrònia que en ficar-te dins d’eixe terreny es pot acabar sent «Maniqueu» (individu que tendeix a valorar les coses com bones o roïnes, sense termes mitjans), la qual cosa, aplicada al comportament de les persones, no diu molt a favor del seu intel•lecte.
«Vergonya cavallers, vergonya», Rei en Jaume I el Conqueridor.
Podríem utilitzar-la hui?
Salutacions…, i gràcies per la paciència
SALVA
Salva el teu escrit es una lliçó magistral. Yo tengo desde hace bastantes años «Nosaltres els valencians» de Joan Fuster, y francamente es recomendable su lectura sin prisas. Como siempre con afecto, Rodolfo Canet Marín
Bona vesprada sr SALVA, no soc jo qui haja dit que el mio Cid no siga història, si què he dit que » Ja» és història, i em referia així perquè hi ha molta gent que en la memória històrica recent així ho han dit que això ja ha passat, però be no vull entrar en més…
Lo del cap i Casal de València estic totalment d’acord, al final no sabem ni de qui hi és la capital del Turia. Pot ser tinga raó quan diu que parlar dels politics amb afan com jo que ja me declarat més d’una vegada que m’agrada la politica ens condueix cap al » Maniqueu» i que no valorem el terme mitjà, entenga que no hi estic del tot d’acord, sinó diguem les coses clares, que fem, dixem que les diguen els altres i en pau? evidentment no es grat «mullarse»a l’hora de dir les coses tal i com les pensem, jo no trate de manipular a ningú cregam, tampoc em cosidere nigún intel.lécte clar, però el cas contrari tampoc. De tractats podriem parlar-ne molt i de més com per exemple El tractat de Cazorla, de l’any 1178, convingut entre Alfons I d’Aragó i Alfons VIII de Castella, havia assignat a la conquesta dels reis aragonesos Xàtiva, Dènia i la Vall de Biar, el port de la qual era el límit de les conquestes castellanes. És a dir que la Corona d’Aragó ja havia assolit els límits pactats anteriorment, això i la indefinició de les fronteres entre els regnes de Múrcia i de València provocava tensions entre els dos reis.Lo de Jaume I doncs si, una patètica pàgina de la història valenciana que li anem a fer.
Salutacions per molt de temps.
La veritat, corpren llegir això del col.legi «que està o estaba al principio de la carretera que va a Llutxent», i això que sempre he viscut, encara hi visc en un dels tres revolts que conformen aquella antiga carretera, i n’he sentit parlar moltes vegades, talment em passà quan Salva recordava la parada del Luchentino, que ha desaparegut aquesta empresa i ni un trist recordatori. La diferència d’edat i l’haver eixit del poble ens situa, en casos concrets com aquestos, en plànols temporals diferents perquè jo ací sóc fill de la nova carretera, abans dita de l’Avenida del 18 de julio», aquella carretera on els diumenges d’estiu o tardor passejaven les famílies ja que de cotxes no n’hi havien.
Però sí, encara està en aquell lloc, no el mateix edifici que va conéixer, doncs el renovaren de soca-rel, sinó un altre de més nou, ara destinat a bilioteca i d’altres usos pel fet de construir-se unes noves escoles per on s’hi trobava la bassa de Moscardó o de Castig, que ja no recorde bé com li déiem.
Salutacions corals
rbenavent
rbenavent, perdóname que en su mismo momento no te haya dado las gracias por tu información, pero la cosa es que como siempre escribo «a espentes i redolons», no te había podido corresponder a su debido tiempo. Tienes mucha razón que la ausencia de muchos años de un lugar, nos petrifican los planos de emplazamiento y espacio; es un rasgo de ignorancia por mi parte, querer detener su evolución.
Me alegra mucho saber que aquel edificio de enseñanza primaria, (muy bien diseñado para aquella época) » el renovaren de soca-rel i siga destinat com prefèrencia a l’cultura». Saludos cordiales, Rodolfo Canet Marín
Només unes lletres dedicades al senyor Durao Barroso, sembla que és un seguidor de QD, perquè els comentaris que feu ahir sobre la responsabilitat del Banc d’Espanya en la crisi actual s’acosten una mica, crec jo, a allò que ací es va escriure sobre l’actuació d’aquesta entitat.
http://quatretondadigital.info/?p=3355
LIBERA NOS DOMINE DE MORTE AETERNAM. 24 de maig de 2011
http://quatretondadigital.info/?p=1728
CAIXES D´ESTALVIS, RÈQUIEM ? 26 gener 2011
Au, que no siga res !
L’aire que bufa de Ponent no ens ha anat mai massa bé per nostres terres i una vegada més s’ha fet desaparéixer un dels records, o icones, de les més representatives de la Caixa d’Estalvis de València.
Raons en tindran i en sobraran per haver-ho fet, però com diuen en la seua llengua:
«no es por el huevo sino por el fuero».
Ni les raspes deixaran… I si no al temps !
No sé que quiere decir yo tengo sangre de levante también y no me gusta que nos metan en esos fregaos
Jo tampoc entenc massa -de quasi que res- però algunes de les dites populars vénen mostrades així:
“De ponent, ni gent, ni vent”
Que de l’altra vora també s’hi remarca amb un:
“Poniente, aunque el valenciano reviente”
Coses dels pobles.
I ara n’hi ha qui eren “palmeros”, i dels més fans d’aquestos que acaben d’eixir en la prensa, i són tan hipòcrites que van pregonant que ja era hora… Si estaven ben “repantigats” a la poltrona vent-les passar. Ho dic presumptament, clar, perquè ningú és culpable mentre no ho diga la Justícia.
Això de «presumptament» és una expressió molt utilitzada últimament, i em pregunte per què la fem servir tant.
Tenim por de que ens empresonen? Trobe que sí, i no ho dic per vosté Sr. Salva,sols és que m’ha vingut com anell al dit per poder comentar aquesta expressió que em rondina pel cap de fa molt de temps.
A la TV, a la ràdio, al carrer…tots afegeixen a allò que ens estan contant, el «presumptament» i no és res més que per por a que ens denuncien al dir coses que són o no són i haver de fer front a possibles multes o inclús algun meset a l’ombra per haver difamat o haver fet una intrussió en l’honor de qualque persona o personatge.
Ja puc vore o escoltar com un pare li pega a un xiquet, o com un fill maltracta a un pare major, que mentre no ho diga la «justícia» no serà una cosa certa.
Quina mentida més gran!! Al gos flac tot són puces, però al gros, res de res.
Hem vist com s’enduien milions i milions algunes persones i fins que no ho diga el jutge de torn no els podem dir lladres. Però si el jutge no ho veu, perquè de vegades necessiten de la intervnció directa de Santa Llúcia, i a nosaltres se’ns ocorre dir-los el que són, doncs podem tenir que pagar una bona quantitat en concepte de multa per haver-nos atrevit a dir una veritat no amparada per la justícia.
Ens haurem de fer mirar açò de la divisió de poders, perquè mentre la justícia i els altres poders vagen molt agarraets de la maneta, poc tenim a fer.
I tot açò ho dic PRESUMPTAMENT.