ORENETES,ORONETES,ORONELLES
Les orenetes no es poden tocar, ni més encara matar, són aus protegides per la llei i, si cal, més per les creences populars que ens han transmet des d’antic en dir-nos nostres majors: «le quitaron a Cristo dos mil espinas», que si en mates una és segur que prompte patiràs una infermetat incurable, que la seua carn es amarguenca perquè es contaminà amb les espines de la corona de Jesús, i més n’hi haurà que ara no me’n recorde. De manera que aquestos animalets tenen patent de cors per fer el niu allà on els done la reial gana, qualsevol actua en contra de raons tan arrelades i fermes. És un assumpte inqüestionable al que ningú amb dos dits de front s’oposarà, és d’eixes coses que conviuen amb nosaltres dia a dia sense que ens adonem que hi estan ni que l’Església les haja declarat mai dogma de fe.
Onze del matí, un ambulatori qualsevol del Servei Valencià de Salut d’un dels nostres pobles. Entre, n’hi ha quatre dones i un home que du un d’eixos atifells amb un tubet al nas per a respirar normal, crec jo. Pregunte pel metge o el «practicant» i tots plegats em contesten que se n’han anat a esmorzar, però que tranquil que estaran al caure perquè ja fa més de tres quarts d’hora d’això.
Sona un telèfon, després un altre li fa el contrapunt una octava més baixa, les dones comenten que serà una urgència. Sí, això serà. Han passat trenta minuts des que jo hi he arribat i la parella encara ha d’estar prenent-se el «cafenet».
Mentrestant les converses són dispars, quasi totes giren a l’entorn de malalties, una li recomana a l’altra una medicina rogeta que li ha anat molt bé perquè tenia el peus unflats i ara, després de no sé quantes caixes, ja no els té. L’home està callat, mig endormiscat. La més xarradora ens diu que el diumenge passat una oreneta dels nius que n’hi ha al seu pati li s’ha cagat damunt sense que s’haja adonat i estigué tota la missa amb la medalla al muscle sense que ningú li diguera res. Per què no els trenques i no t’embrutaran més ni la roba ni el teu corral? A quin sant! Són pardalets sagrats i tenim que respectar-los, no fan cap mal a ningú. Tonteries i trellats, ho embruten tot, i això que dius només són que supersticions. Això ho diràs tu que no creus en res, jo no t’ha vist encara anar a missa. A tu res t’importa!, tu si que…
Callen les dues, entren els sanitaris després d’hora i mitja d’esmorzar. No diuen ni «hola». Dolores García! Dolores García! No està don José Luis, com tardaven se n’ha anat a fer-li el dinar a l’home. Su obligación es estar aquí para cuando yo le llame, si viene le dicen que se apunte para mañana, esto no son maneras. El telèfon no ha parat de sonar mentre vostés no estaven, igual seria una urgència. Si quieren algo ya volverán a llamar.
Entra una dona molt ben arreglà. Oye Jóse ¿tienes un momento? Para ti siempre, pasa. Entren els dos i tanquen la porta del despatx.
Com és amiga seua, però tu creus que n’hi ha dret?, sense prendre «turno» i au, «pa ca dins». Xica contra los «mayores no vayas», ja m’ho deia ma mare. Sí, tens raó, tenim que conformar-nos perquè l’altre dia quan el meu home anà a fer això de «la Renta» li demanaren no sé quants papers i se’n tornà a casa que li eixien les llàgrimes. Tu saps?
Després d’estar hora i tres quarts, m’ha tocat entrar al despatx del practicant. ¿Qué Quiere? Mire yo solamente venia a por las recetas de los crónicos. Deje el papel en esa gaveta y venga pasado mañana. Pasado mañana es domingo. Pues venga el lunes…, ¡el siguiente!
En eixir-me’n de l’ambulatori he alenat fort, l’airet era agradable, m’abellia tornar a casa passejant. Sense saber-ne perquè m’ha vingut al cap la conversa de les orenetes, són la imatge de la puresa, no toquen mai terra, no s’embruten, beuen mentre fan un vol raser sobre l’aigua i estan ben mirades per tothom. Després he enllaçat els pensaments amb la idea de REGENERACIÓ, però de qui? Dels que estàvem asseguts esperant amb més paciència que el sant Job? Dels esmorzadors? Mira tu que per eixes coses que no saps mai perquè ocorren he pensat amb Joaquim Costa, eixe home del segle XIX no era un del apòstols de la Regeneració? Només arribar a casa he mirat el calendari i he vist que estàvem al segle XXI.
He connectat la tele i un locutor deia que uns estaven acampats a «Madrit» en «la Puerta del Sol», no li he fet molt de cas perquè el cap el tenia a la meua: tornaré el dilluns, clar que tornaré, i allí estaré com un clau. Estos no saben encara com sóc jo!
SALVA
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Ja a l´any 1.982, vaig publicar un poema al meu primer llibre «Noche Blanca a la Esperanza», ( pàg.74) titolat «BUROCRACIA». Si fa no fa, ja han passat quasi trenta anys, i moltes coses continuen igual, almenys per a la majoria dels ciutadans. Per a altres, clar, les coses i situacions igual si que han canviat.El poema esmentat diu:
BUROCRACIA
-¡ Buenos días !, me puede decir usted…
-¡ A la ventanilla diez…!
***
-Oiga usted, resulta que…
– ¡ A la ventanilla tres!
***
-¡Atiéndame !, por favor…
– ¡ A la cola, señor !
***
***
y así
una hora,
un día,
una semana…
la paciencia, se me agota
los nervios se me desgastan
del pasillo al despacho
del despacho a la oficina
¡y a mi no me arreglan nada!
tortuga que jamás llega a la meta
rival de la vida, ente sin gràcia
enemiga del pobre, mosquita muerta
¡ÉSA ERES TÚ!
¡BUROCRACIA!
A mi el que em fa ara són les oronelles, com sempre hem dit per ací, tot i que per Valbaida també diuen d’oronetes, jo totes les veig igual, vestides de pingüí, potser siguen diferents variants, no sé, de nius certament sí que n’he vist de diferents, més encovarxats o tapats alguns, el cas és que elles amb els seus xerrics urbans anunciaven l’estiu, com les cireres, urbanes sí, però amigues del camp i del llaurador, per la seua ajuda inestimable al control de plagues, supose, que tampoc ho entenc massa.
Però que insectes menjaven, i mosques, no veges, que recorde encara el niu que teníem al corral de la casa de poble, no urbana, obrat a sobre una sivella que penjava d’una vella biga de pi, tots els anys hi venien, les cries déiem o pensàvem de l’any anterior, cosa que em feia dubtar si es tractaria d’un fill mascle o femella, no sé. La bona raó, i ho recorde com si ho vera ara, sobretot a l’hora del migdia en què els pares feien la becada i els xiquets no podíem vagarejar pel carrer, que els homes a eixes hores descansaven, un temps que nosaltres els infants no podíem perdre en becaines, així que en alguna ocasió quan el sol atalbava, mampreníem una canya amb una ploma de gallina lligada, que no utilitzàvem per a escriure, no, més aïnes hi enganxàvem a la punta les mosques que acaçàvem, i els pollets bé que se les engolien quan els hi arrimaves, estirant aquell coll llarg i pelat que acabava en un bec tan groc i ample, fins i tot, de vegades competien entre ells per cruspir-se-les.
Però sobretot espere Salva, que allò relatat per tu respecte de les conseqüències que poden sobrevenir-te si busques mal a estos animalets no siga altra cosa que una llegenda, no diré que urbana, perquè d’infant també vaig tindre una mala experiència, més dramàtica encara per a l’ocellet, siga dit també. Tot i això confie que aquell temps esmerçat a alimentar cries d’oronella, ni que fóra en forma de joc, i l’intent, no sé si massa reeixit, de rescabalar aquell dany en forma literària, confessant-me públicament i deixant-la volar de nou en la imaginació de la meua gent seran prou per rescatar-me.
rbenavent
P.S. També m’hi sume als elogis sobre la trobada literària amb l’Alberola, salutacions corals a tots els que féreu possible tal acte, jo vaig ser un dels meravellats telespectadors. El “Creador” quan trià la dona perquè parira sabia bé el que feia, tot dones, ens ho hauríem de fer mirar (no sé si açò ha quedat un poc masclista, però no era la intenció), encara com ho compensaren un poc els excel.lents “bufadors”, i el xicot de Vídeo Reportatges Vidal, i…
I la botiga de la tia Gloria, aquest xicotet “Mercadona”, l’establiment aquest on els xiquets d’escola compràvem també a la tia Gloria, “uela”, les llapisseres, quaderns, pastilletes de fer tinta… i altres eines, no massa tampoc. La renoven, sí, però l’esperit és el mateix. Bona entrada aquesta.
Submissió, autoritarisme, resignació, meninfotisme, complex d’inferioritat, analfabetisme, supèrbia, recialla del franquisme, societat estamental, menyspreu pel proïsme, complex de ric Epuló, servilisme, conformisme, sang d’orxata, fracàs escolar, falta de formació democràtica, por a la llibertat, malformació genètica, tolerància i admissió com normal del món corrupte, polítics ineptes, fluix tarannà, maniqueisme …, i més, que la llista és llarga, són raons inherents a nostra manera de ser i que tots plegats demanen a crits una REGENERACIÓ de la societat actual?
P.S. Jo a les oronelles les deixaria tranqui-les, elles que poden volar…