Seleccionar página

La classe

La classe

          Un dia de juny. Segle XXI. 13:30 hores d´un dimecres  en un  IES. Primer de la ESO. 30 alumnes dels quals : 8 són repetidors. 6 -7 estrangers de l´Europa de l´Est.  7 Acis ( alumnes amb necessitats educatives especials ).  Es considera una classe normal. Protesten perquè a aquestes hores estan supercansats. Super avorrits. Super desmotivats. Tenen via lliure per a fer allò que els vinga en gana. De dir tot allò que la seua ment pensa, ja que saben que són intocables, amb immunitat més que diplomàtica i llibertat  màxima d´expressió. Faltaria més ! Som a un país progre, super-democràtic. LLiure-lliberticida.

                   Dels 30 alumnes,  hi ha 5-6 amb capacitats excel·lents, tot siga dit. Són les vertaderes víctimes del sistema. Per a d´ells no hi ha classes especials en les quals puguen desenvolupar lliurement les seues innates-brillants capacitats. Ni professors de recolzament que puguen dirigir les immenses ganes de saber. Aquests alumnes solen callar i aguantar a una majoria perduda. Desmotivada. Obligada a passar per un embut pel qual no volen travessar.

                      La sessió . Dedicada a la lectura d´una adaptació de «Tirant lo Blanc». Impossible !  Són incapaços de mantenir el silenci adequat en un ambient propici per al desenvolupament de l´activitat. No saben callar. No poden callar. No volen callar. No volen llegir. ( Sabran llegir ?). Alguns ni obrin el llibre de lectura. Potser no els interesse. Ni el més mínim.

                       Encara com !  -Dic que gràcies que en aquest institut als alumnes més distorsionadors i rebenta-classes se´ls pot derivar temporalment a una «aula de convivència», amb el fi que puguen ser atesos quasi que individualment com a mesura d´emergència i d´aquesta forma intentar que la resta de la classe aprofite millor el temps. Aquesta mesura, si no miraculosa, ve a descarregar de tensió- problemàtica algunes situacions prou complicades.

                      Poc abans de  que  quasi un infart, un ictus o un altre infortuni trenque la meua inesgotable paciència, com a últim recurs, reclame i dic que des de desembre passat sóc autoritat pública per decret-llei. Que vagen amb compte, que amb l´autoritat no es juga. Que almenys tinguen misericòrdia d´ aquest home  poblat de canes ! Com a resposta unes quantes rialles, mofes disfressades, mentre que en alguns alumnes note infinita pena cap a la meu persona – per aquells que jo lluite-  I encara diuen que si els mestres !

                     Això si, els dissenyadors de les polítiques educatives, la majoria dels quals ja s´han oblidat com és una classe i quina és la seua realitat -, ja estan preparant segons tinc entés un tripartit  castellà-valencià-anglés el qual vindrà a arreglar les greus mancances de l´educació actual. I el xinés…on està el famós xinés el qual anava a impartir-se i anava a ser la solució màgica als problemes educatius i de la crisi econòmica ?  O és que acàs anava a financiar-se amb els milers de milions d´euros que les autoritats xineses donaren a Zapatero en aquell viatge de risa a la Xina i que poc després desmentiren a corre-cuita ?

                     I així transcorre el temps. Un temps irrecuperable. Diuen que el temps és or. Tots estem esperant que toque el sant timbre el qual ens anunciarà el termini del malson. L´alliberament d´aquest espai-presó pensat per a 20 i ocupat per  30. Fins un altre dia.

pepe romero-nieva                   

 

 108 Visites totals,  6 Visites avuí

The following two tabs change content below.
Pepe
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Latest posts by Pepe (see all)

10 Comentarios

  1. Avatar

    I la ciutadania en anglés, on és? Però Pepe, veig que no s’ho organitzeu gens bé, a les aules de convivència o de diversificació s’han d’enviar els alumnes que volen desenrotllar les seues capacitats.

    rbenaventbenavent

  2. Avatar

    Bona descripció de la situació real de l’aula!!! totalment d’acord.

  3. Avatar

    Me n’alegre que per fi es parle del tema ací. Gràcies.

  4. Avatar

    Pepe, comparteixc completament el que escrius en este escrit. Jo soc profe d’orientació educativa, treballe a Catalunya i la nostra tasca ací és fer classe de diversitat en els instituts.
    La meua gran ilusió hagués estat desenvolupar la meua tasca al País Valencià, però malauradament per l’escàs nombre de places a les opossicions, podem dir que som molts els que hem hagut d’emigrar.
    Malgrat que per ací dalt no tot funciona bè, puc dir que el tema de l’atenció a la diversitat, de l’alumnat de secundària, està una mica més definit i estructurat que als instituts valencians.
    S’opta per la fòrmula dels agrupaments flexibles, a les matèries instrumentals, dit en altres paraules, agrupaments homogènis, on a cada grup d’alumnes se’ls ajusta la matèria al seu nivell de competència i on l’intercanvi d’alumnes entre grups és possible si es considera oportú.
    És la millor opció? No seré jo qui ho jutge, però ací funciona.

    • Avatar

      Afortunadament per a ells i desafortunadament per a nosaltres, a Catalunya tenen les coses prou més clares que ací. Però no solament en matèria d’educació, sinò en molts aspectes: En matèria de finançament, inversions, autoestima com a poble, llengua.. etc. Fins que la gent no se n’adone de que si volem aci podem ser igual o millor, no tenim res a fer. Però per a tal cosa és necessari un canvi que, molt em tem, si arriba, no serà prompte.

  5. Avatar

    Al remat he reparat, Pepe, en la il.lustració que encapçala la teua entrada, si no m’enganya la vista, una teneduria, que em recorda alguna acadèmia, una història d’Espanya d’aquells temps, una caixa de colorets lapiz-hito, dels anys 60 o 70 potser, la bola del món i una espècie de plumier amb dibuixos infantils i signada; tot plegat uns estris infantils que, evidentment no són de l’ESO actual, ni ho pretenen, és clar; Tampoc cal ser un linx ibèric per a dir açò.

    Però a mi allò que em capta és el sisseret / l’assisseret on s’hi guardaven els bolis i colorets, normalment de fusta, d’un pis o dos… un vulgarisme o forma popular derivada del mot acesser/assesser, en aquest cas l’estoig de fusta de les nostres mares i àvies -encara en tindreu per casa- on s’hi estotjaven les eines necessàries de pentinar-se i empolainar-se. Aquest assesser seria al seu torn una forma popular del mot francés “necessaire” (necesser> nacesser> acesser> acesseret/sisseret), que amb el francés, ni que siga cosa del passat, sempre ens hem agombolat millor.

    Una paraula aquesta, “sisseret”, també dit entre nosaltres, estoig, plumier i sobretot, baület, que formava part de l’univers escolar, mostra d’un món ric, sinó materialment sí en riquesa lèxica, fruit d’un ideari impregnat de formes femenines doncs al sisseret podríem afegir que anàvem a “costura” i ens posàvem el “davantalillo”.

    El sisseret és per tant una d’aquelles paraules que no trobarem als diccionaris a l’ús, un vulgarisme o localisme si volen però… sí, me’n ve al cap ara una altra, el tabaquet, allò que diuen ara «costurero», o el canutet, aquell de les agulles… no les trobe enlloc. En raó llançava Joan la idea de recuperar, ni que fóra fotogràficament, les mostres i eines d’un món que va desapareixent per llei de vida o, per l’abandó de la pròpia llengua.

    rbenaventbenavent

    • Pepe Romero-Nieva

      Has reparat, com sempre, molt bé. Aquesta foto correspon a un raconet que tinc montat a ma casa, al meu «sancta sanctorum». En certa manera sóc una mica «fetitxista» i hi ha objectes que m´atrauen molt i una de dues, si els tinc procure conservar-los i dedicar-los un lloc d´honor; i si no els tinc, doncs els compre, els busque fins que no pare. Aqui et deixe uns detalls…

      • Avatar

        Tot un detall el teu, en conservar-ho, pensa que molts museus o col.leccions han començat així amb un “fetitxista”, un boig que li pega per arreplegar… La veritat, sempre he pensat que haguera sigut una bona pensada fer un museu de l’escola, del món escolar, almenys quan fer museus estava de moda als programes electorals, que la moda és el motor de la vida. Així per què no un poble amb fama de planter de mestres, un poble que ha tingut una “Casa de l’Ensenyança”, que no tots podran dir-ho, substituïda per les escoles de la República, solsida de nou els darrers anys de la Dictadura i de nova trinca en Democràcia, que ha comptat amb mestres com el Codonyer, mai no oblidat, per què dic no haguera pogut iniciar un projecte com aquest. I no és fàcil!

        Ara però, no sembla que bufen vents favorables per als museus, tampoc he vist molts programes electorals, però em fa que no, a més la situació no ajuda, això no obstant et cabreja comprovar com som, perquè el fet de tenir un museu o no, no seria cap impediment perquè quan entres a una escola, a un ajuntament si vols, o a qualque altra entitat/institució no pugues trobar-te, posem per exemple, amb un vell tinter o una vella màquina d’escriure posats en un racó o lleixa, després, un any, a qualsevol de nosaltres se li ocorre fer una exposició de màquines d’escriure antigues, i jo pense que alguna cosa no rutlla, que tot continua igual, però si el germà d’un amic meu té els segells municipals dels seixanta d’un poble de la Safor arreplegats d’entre les escombraries… Perquè en general fem així, i jo no seria el primer a llançar la pedra, i en açò, Joanjo, crec que Catalunya també ens avantatja, no debades recorde entrar en algun institut o ajuntament, ni que siga pocs, i trobar-me penjats per les parets algun vell mapa, quadre o altra il.lustració, esgrogueïda pel pas del temps, sí, però que li donen aquell sabor com de vi vell, d’autèntic, com manifestant que per allí ha passat la gent.

        Bé, he acabat dient el que no volia dir, i és que ací, entre les fotografies, veig un “sisseret” molt posat, semblant al meu, de dos pisos, què de possibilitats no tenia! desplegat es convertia en avió, en tren o autobús, que no s’ho cregueu, nom de camió anglés que li vaig posar, i sí, jo mateix el vaig llançar al fem, alguna “esguerda” tenia ja, cert que sí, però ja ho sabeu, una cosa es parlar i l’altra… moldre.

        rbenaventbenavent

        P.S. Visita, cafenet… tot amb la mateixa entrada, espere que no hi falte l’aire condicionat ara que ve l’estiu, perquè les bases seran per a tots, dic jo.

  6. Avatar

    un dia pasare avoret el raconet

    • Pepe Romero-Nieva

      Quan a vosté li vinga bé: només ha d´acostar-se i podrà veure el meu raconet de records. A més, en la visita té inclós un cafenet, un poliol, una copeta…enfí, a triar. Salutacions, Pura.

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

pels morts COVID-19.In memoriam.

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Quin nom t'agrada més?

Veure resultats

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINADORS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics