L ´examen
Estem començant juny, Època d´exàmens per a la gent menuda i no tan menuda. El professor entra en classe. Distribueix els alumnes conforme li dicta el sentit comú al ser coneixedor de la realitat de la classe. Una vegada cada alumne ja té el seu full amb les qüestions a avaluar, remarca la necessitat que cadascú escriga correctament el nom, cognoms, data, curs, grup i hora. Preliminars explicatius dels ítems, un per un. Comença la pel·lícula….temps…acció !
Un alumne alça el bras. Diu que no té cap cosa amb què poder escriure.
– Xè. I vens en aquestes condicions ? –li recrimina el professor
-Què et semblaria a tu si per exemple el cirugià es presentara al quiròfan sense el bisturí ?
– L´alumne somriu-.
Al cap d´uns minuts uns quants examinandos diuen que ja han acabat i em pregunten què quina cosa fan. Els dic si acàs han tingut temps de llegir-se les preguntes i em contesten que els no perden el temps en eixes ximpleries.
Un altre braç en alt.
– Per favor, la paraula adverbi no entenc el què vol dir.
–Això és justament el que has de contestar i explicar – li contesta el professor-.
– Un altre : examen, s´escriu amb hac ?
–Ho desconec, li conteste.
–Doncs vaja ! , quin profe més ignorant, no sap si examen s´escriu amb hac !
La classe comença a estar inquieta. El pèndul del temps, inexorable, va marcant els ritmes de la sessió avaluadora. Es miren continuament esperant un raig d´abstracció o descuit meu per a intentar canviar algunes dècimes els resultats. Previsiblement encarabassats a l´arnadí.
Note que la majoria està avorrint-se com a ostres des de fa algun temps. Només tres o quatre encara estan escrivint, corregint, modificant i repassant el que per a ells té la màxima importància : ¡volen demostrar que no han perdut el temps ! , que han estudiat i que una de les maneres de demostra-ho la tenen davant a pocs centímetres.
Un altre braç en alt :
– Si escric el Parenostre complet, em puntuarà més que si escric l´Avemaria com a exemples d´oració composta ?
-Entre perplex i al·lucinat li pregunte :
–I això a què ve ?
-L´alumne contesta :
– El Parenostre costa més d´escriure i a més és més llarg ! A més, és la més coneguda de totes les oracions !
–Si ets capaç d´escriure el Parenostre complet, fes-ho, Sense cap de falta i com cal, tindries el notable assegurat ! ( No cal dir que ni hova intentar )
El silenci comença a trencar-se. El temps s´acaba. Per ordre alfabètic s´arrepleguen les proves. Els més interessats pregunten si són correctes algunes de les contestacions que han manifestat moments abans sobre el paper. La resta mamprén el bocata i surten a l´esplai com si d´una cursa es tractara. L´examen, ha acabat.
pepe romero-nieva
PS. De 27 alumnes, 6 no escrigueren ni el nom, ni el cognom. 3 entregaren l´examen completament en blanc, immaculat. L´examen de 4 era il·legible. Excel·lents, 3. Notables, 3 . Bé, 4. Suficients, 7. Insuficients, 10 .
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pense que açò posa de manifest, una vegada més, el fracàs del sistema avaluatiu basat en els examens. L’alumnat ha d'»empollar» a casa, per arribar a classe i «abocar» allò que ha emmagatzemat. Però pasats unes setmanes, o uns mesos, potser ja no se’n recorda de les coses que havia tingut que memoritzar per a dit exàmen.
És interessant donar-li una ullada a la «reforma escolar» proposada per Manuel Bartolomé Cossío que, malgrat data de l’any 1899, crec que se’n poden extraure coses interessants d’ella, com per exemple (i pel que fa a aquest comentari) la «supressió dels exàmens». Malgrat aquesta reforma proposa com a contrapartida la decissió personal del professor d’aprovar o suspendre segons les capacitats i coneixement de cada alumne en particular, jo personalment apostaria per un sistema avaluatiu basat en els treballs. De forma que se li plantejara a l’alumne l’elaboració d’un treball (tutoritzat també, per què no?) on se li plantejaren preguntes que només pugués contestar mitjançant la reflexió sobre els continguts de cada assignatura. I dic què preferiria aquest sistema, perquè la pròpia experiència em diu què, d’aquesta forma, la comprensió de la matèria i l’adquisició de coneixements sobre ella són més efectius.
Tan sols són divagacions produïdes per la lectura d’aquest article, així que perdoneu si peque d’inexpert.
En teoria és molt acceptable el que dius Joanjo, però la realitat del dia a dia et trenca totes les bones intencions que pugues tindre. Està clar que quan avaluem, tenim en compte l’exàmen, però també el treball diari, la participació a classe, l’actitud davant l’assignatura…el que passa és que has de tindre un «algo» amb el qual demostrar-li al pare com va el seu fill, i de moment,el més acceptable és l’exàmen. No li digues a un pare que el seu fill ha aprovat l’exàmen, que no l’aproves perque ha tingut una actitud «passiva» durant el treball diari, o no ha treballat i s’ha dedicat a molestar, perque no ho entenen. Seria molt bo que puguera ser com tu dius, però seria una tasca en la que «tots»(polítics, pares,alumnes i professors) hauriem d’estar d’acord i portaria un temps llarg per poder canviar la mentalitat que tenim sobre exàmens i notes.
Certament, Pepe, aquest panorama és tan habitual com lamentable a les aules, a hores d´ara. Tanmateix, pense que els docents tenim un gran repte i molta tasca a desenvolupar, si volem que les coses canvien. Hauríem de començar, en la meua modesta opinió, per intentar descartar els missatges impregnats de pessimisme i desmotivació, continuar il.lusinonant-nos per la nostra docència i fer un gran esforç creant fòrmules motivadores per a que els nostres alumnes no es perden pel camí. Pense que l´ensenyament públic funciona (encara que ja sabem de quina manera…) gràcies al professorat que encara no ha tirat la tovallola, i que el veritable mèrit resideix precisament en continuar lluitant contra corrent, a pas ferm i coratjós. Sé que no es fàcil dur a terme el que acabe d´exposar, però paga la pena intentar-ho. Porte molts anys a la docència i el camí, certament, no ha estat gens pla, però, mirant enrere, i llegint el teu article, puc afirmar, en veu alta, que em sent molt afortunada i veritablement privilegiada. Potser el fet de tenir pocs alumnes a classe siga un factor determinant en aquest sentit, potser impartir una d´eixes matèries oblidades i relegades a segona divisió com és el francés, tinga els seus avantatges. Qui sap? L´única cosa que sé, amb certesa, és que ninguna administració serà capaç d´arrebatar-me la il.lusió i les ganes de formar joves amb esperit crític, eixe és un ferm propòsit que m´he fixat acomplir, passe el que passe…
És evident que el que passa en l’ensenyament públic estigam totalment d’acord en allò que ací s’exposa,pense que a més a més i per desgràcia ocurrix a tots els instituts de la nostra comunitat i de fora d’ella segur ,i pot ser pitjor encara. Pense que fer examens no és nigun delicte per demostrar que un alumne es capaç d’esforçar-se,nosaltres quan anàvem a l’escola i al institut de segur que els examens eren més complicats que els d’ara,i ningú a caigut malalt més be totes ixes décades han estat formades amb gent amb responsabilitat cosa que huí és pot debatir quans son capaços de…..
De tota manera vullc donar la meua opinió,crec que falla tot el sistema i quan dic tot és TOT, Polítics,Pares i Mares, Professors/es,alumnes… la pregunta deuria ser qui comença a arreglar tot açò? algú deuria ser el primer no? es clar qui està dalt de la piràmide,els que deurien de tirar la primera pluma que fan? i nosaltres que fem? En estos dies no paren d’eixir notícies del nostre conseller d’educació que al remat no fa falta que expliquem quina idea porten, o si fa falta?. Per al proper curs » Puntos para los Tutores para que puedan concursar» al present curs en hi han instituts que sobrepasa el 50% de tutors interins,passarà el mateix el proper curs? M’agradaria sentir opinions.
Ps: correcció » ocorre » no sé perquè ,disculpeu-me.
Tots els dies llegint QD.
Tots els dies esperant els nous comentaris de la gent, noves impresions, lectures amenes, opinions, històries…
Tots el dies sorprenent-me.
Huí no.
Huí és un dia trist. Després de llegir este artícul i «La classe» en costa molt reconèixer’t. Sembla que has tirat la tovalla, que no hi ha esperança que ja no hi ha solució.
Tots els que treballem en la docència sabem ben bé com de dur és la situació, com només ens alentem els uns en els altres i que cada día que pasa «mal i mal d’apanyar».
Però sempre hi ha recompensa i la més gran per a mi que té este treball és l’agraïment. En els pocs anys que porte a la docència sempre he trobat en alguns alumnes i en alguns pares un agraïment per tot el que has fet per ells i curiosament sempre ha estat d’aquells alumnes més «conflictius», «dificils», etc. Cal dir que SEMPRE en toca ser tutor a més d’estar en grups de DIVER i altres per l’estil, cosa que el fa estar en contacte en molts pares i mares constantment.
I si parlem d’agraïments jo estic molt content i orgullos d’aquell mestre que m’ensenya les taules de multiplicar, d’aquell mestre que ens mostra la poesia en el llibre guirigall i tantes i tantes altres històries que havent pasat tants anys encara recorde amb una entranyable felicitat.
Ànim!!!
PD: De les solucions ja en parlarem un altre dia, perque haver-ne dic jo que hi hauran.
Hola David ! Ja era hora que obrires la boca. (és broma). Precisament perquè encara em resistisc a tirar la tovalla, parle del tema. El que passa és que com tu dius, la travessia és llarga. I un ha vist ja tant i tant…De tota manera, tot no està perdut, encara que les condicions són dificils.Tant «la Classe», com «L´ examen» descriuen una realitat que és la que és. Potser la forma de descriure denota cansament, pena, impotència.Però t´assegure que cada dia és una lluita en la qual no em deixe véncer fàcilment.Saps, que per a curar qualsevol malaltia, es precís fer-li un bon diagnòstic. Jo si que em veig reflexat en tu, quan ens menjàvem el món i no n´era molta dificultat amb 44 alumnes, la de pràctiques i jo.Deixa passar 27 anys. I una veu et parlarà.
No saps quant que me n´alegre de la teua participació aquí. L´altre dia també, quan ens vam creuar per l´Heretat, en la meua particular «ruta del colesterol».
Un abraç !
Estic d’acord que algo de recompensa em de tindre perquè sinó fora així ja que ens queda. Jo porte ja un bon grapat d’anys en la docència i pot ser la veu ixa que diu Pepe també la sent, per ixa mateixa raó dia com a exemple lo dels tutors. A mi també em toca ser tutor tots els anys,pot ser per ser interí no ho se però et conte el meu cas. En aquest curs estic treballant a dos institus » Itinerant » en un d’eixos estic tan sols 6 hores a la setmana i en l’altre 9h. Mira per on en el de sis soc tutor, creguem que així es pot atendre als pares i als alumnes? sincerament pense que no com jo voldría d’ahí el exemple. No pot funcionar mai be si no es posen solucions per…. crec que sabem del que parlem…
Com a tots crec jo,també he tingut mestres que ens han ajudat i que recorde de tant en tant, no pose en cap dubte la tasca d’ells. hui ja no és igual i això hi ha que reconéixer-ho, solucions,ai……
PS: podría contar moltes més deficiències però si de cas un altre dia.
Salutacions
Promet que no passarà tant de temps en tornar a escriure.
Un abraç, igualment.
Acabe de rebre aquest correu electrònic i em demanen que l’envie a «Eixos bogos que es dediquen a ensenyar» i jo vull complir, ací el teniu:
“Esos locos que enseñan. Yo los conozco. Los he visto muchas veces. Son raros. Algunos salen temprano por la mañana y están en el cole una hora antes,otros salen del cole una hora más tarde porque tienen entrevistas con los padres que trabajan y no pueden acudir a otra hora, otros recorren todos los días más de 100Km de ida y otros tantos de vuelta. Están locos.
En verano les dan vacaciones, pero no desconectan del todo, piensan en sus clases, preparan tareas para el curso siguiente. En invierno hablan mucho, siempre llevan caramelos de miel y limón en los bolsillos, otros con una botella de agua a su lado. Su garganta siempre está dolorida, pero siguen enseñando, a veces fuerzan su voz, pero siguen transmitiendo sus conocimientos con cariño e ilusión.
Yo los he visto, no están bien de la cabeza. Salen de excursión con sus alumnos y se encargan de gestionar autorizaciones, recogida de dinero y responsabilidad extra.
Qué será de ellos y ellas. Por la noche sueñan con el colegio, se les aparecen planetas, ecosistemas y personajes históricos. He escuchado que llegan cargados con cuadernillos y exámenes, que han corregido la tarde anterior en su casa.
Son mujeres y hombres, casados, solteros,…de diferentes edades, pero a todos les apasiona su trabajo, ver crecer a sus alumnos, ayudarlos y conseguir de ellos ciudadanos competentes.
Los he visto muchas veces. Están mal de la cabeza. Algunos dicen de ellos que viven muy bien, pero les han recortado el sueldo y siguen trabajando incluso más que antes, algunos no miran ni su nómina porque su pasión por la enseñanza los hace ciegos a pensar en el cobro. Disfrutan con lo que hacen, aunque haya padres que no los valoren, les critiquen e incluso les quiten autoridad, (a veces hasta les agreden), pero ellos siguen hacia adelante.
Están mal; por las tardes quedan para hacer cursos de formación y no les importa perder tiempo de su ocio para reciclarse.
Dicen que son autocríticos y que hacen balance de sus experiencias educativas, que se frustran cuando no salen las cosas como esperaban,
que se alegran cuando sus alumnos avanzan.
Están mal de la cabeza, yo los he visto. Dicen de algunos que fueron muy importantes, que siempre tienen palabras de aliento; dicen sólo que son MAESTROS y que se sienten MUY ORGULLOSOS DE SERLO.
Si conocéis alguno reenviarle este e-mail, quizá se sienta identificado”
Bojos sí que estem sí. No estic en tot d’acord perque presenta als mestres com a persones sempre molt entregades i que no desconecten i això no és del tot cert. Si no desconectàrem, ens haurien de tancar en un centre específic per a mestres bojos. És cert que la feina és molt agraïda quan aconsegueixes els objectius marcats, i que és decepcionant quan per més vegades que ho intentes, sempre n’hi ha algun xiquet que no arriba a captar allò que estàs transmetent-li, o quan algun pare no enten per què el seu fill no va bé i en certa manera reverteix la culpa al professorat. És cert que alguns mestres estem al centre de treball molt abans de l’hora d’entrada per fer fotocòpies, obrir finestres, arreglar algunes cosetes; altres ixen més tard perque es queden tancant, arreplegant, preparant alguna activitat… És cert que portem als xiquets d’excursió amb tot el que açò porta: comunicar-ho als pares, cridar al lloc on anirem, a l’autobús, arreplegar diners, autoritzacions, preocupar-te per aquell que no pot anar per circumstàncies familiars i veure si podem pagar-li l’excursió d’una o d’altra manera… Alguns mestres pertanyen al Consell Escolar sense que això repercuteixca en cap consideració per part de l’administració.I tot amb la grata recompensa d’una més que considerable retallada del sou i prou mala premsa .De vegades quan hem presentat una queixa o hem demanat parer a les autoritats sobre algun problema escolar o personal se’ns ha contestat : Vosté és funcionari, per tant a funcionar. ( que jo entenc com un » a callar i a obeir»)
De tota manera NO CANVIE la meua feina per cap altra.
Per a mi es una vocació tan…, que no trobe paraula per poder-ne expressar el que jo sent pel que feu. Sí que puc dir que la majoria de la societat no sap que significa tindre professionals com vosaltres. Que eixa «bogeria» continue perquè si no…, «apanyats» estem, menut futur ens esperaria!
No sé si algú s’ha adonat que volia dir bojos i no bogo,
terme que s’aplica a diversos equinoderms de la classe dels equinoïdeus dels gèneres Arbacia, Centrostephanus, Echinus, Paracentrotus i Sphaerechinus, de cos globós, recobert de pues, amb un exosquelet calcari; entre els quals destaquen la garota negra (Arbacia lixula), la garota violeta (Sphaerechinus granularis), la garota de fons (Echinus acutus), la garota de punxes llargues (Centrostephanus longispinus) i la garota de roca (Paracentrotus lividus).
Divendres, 18 de juny.12 del migdia. El calor es fa insuportable a l´aula. Un grup d´alumnes treballa davant l´ordinador, preparant un comentari personal relacionat amb tot allò que han après al llarg del present curs escolar. L´objectiu de l´activitat és fer-los reflexionar (de vegades aprenem més dels nostres alumnes que dels cursos d´actualització que ens oferta l´Administració)
.
Una alumna estrangera em pregunta si pot fer al.lusió al professorat que va tenir al seu país d´origen, per a poder concloure el seu comentari. La resposta afirmativa li dóna ales per enllestir l´escrit que tenia entre mans i que, pel que havia observat, no acabava de perfilar-se. De sobte, m´adone que la jove comença a escriure de manera compulsiva, quasi eufórica, alhora que reflexiva…
Em crida, impacient, i m´anima a escoltar el que havia escrit: ”Sempre he volgut fer ballet clàssic. La dansa era tot per a mi fins que un dia la professora em va cridar molt fort i em va dir que mai arribaria a ser una bona ballarina perquè no m´esforçava el que calia. Només tenia nou anys, però va aconseguir que deixara d´anar a les classes. Sempre he somniat pujar a un escenari i ballar. Pense que mai ho faré i em sent molt trista…”
Aquestes paraules em van deixar fora de joc. Vos promet que mai les oblidaré. Veient que els seus ullets intentaven reprimir les emocions, la vaig abraçar i li vaig dir que tenia tota la vida per davant per aconseguir el seu somni i que confiara sempre en les seues capacitats.
La sensibilitat d´aquesta criatura és tan desmesurada que qualsevol paraula fora de to, qualsevol comentari negatiu envers la seua persona la fa sentir insegura i sense valor, com un paper trencat i tirat al fem del desencant.
Els camins de la vida es creuen, s´eixamplen, es fan estrets, canvien…tanmateix, el que hauríem de conservar sempre és la capacitat de valorar el que tenim, el que ens envolta, el que fem. Ser professor és una professió de bojos, és cert, una professió d´alt risc, si tenint en compte que hi ha molt en joc: el futur dels joves que tenim entre mans.
De nosaltres depén, moltes vegades, que el seu camí es dibuixe amb la pinzellada màgica dels somnis recuperats. Quanta responsabilitat…
L´alumna que un dia volia ser ballarina ha decidit dibuixar el seu futur en un nou llenç: m´ha confessat que vol ser dissenyadora gràfica, i, de segur que ho aconseguirà. Ara li desitgem que es mantinga forta per a mesclar bé els colors de la vida: el blanc i el negre no sempre parissen el gris de la indiferencia i l´oblit. Tan sol és qüestió de posar-li ganes i molta, molta il.lusió.
Salutacions
MESTRE. Menuda paraula i què difícil és ser-ho com cal!
El meu entorn està carregat de persones que han tingut el valor de dedicar-se a eixa professió qualificada d’alt risc i m’adone pel que estic veient dia a dia que a les vostres mans teniu una eina que depenent com siga utilitzada potser que ajude a aconseguir una bona collita o fer més mal que una «tronà».
En llegir la frase: “…Només tenia nou anys, però va aconseguir que deixara d’anar a les classes” m’he vist retratat en un moment de la meua adolescència on errà el tir, diguem-ne, «un mestre»; tanmateix vaig topetar després amb un MESTRE que m’ajudà a trobar “el camí on poder dibuixar amb pinzellada màgica els somnis recuperats”.
Ho he dit ací en estes pàgines varies vegades: ànim, no flaquegeu aquells que «doneu lliçó», perquè bona part del futur està a les vostres mans, encara que la visió d’allò de: «només és un mestret d’escola» que es deia sovint abans, sembla que no ha desaparegut d’aquesta societat curta de vista on vivim a hores d’ara.
Tan sol és qüestió de posar-li ganes i molta, molta il•lusió.
Jo estic esperançat i veig, perquè en tinc al meu voltant, gent jove que està ficant-li moltes «ganes» amb la il•lusió de la que ens parles.
Gràcies Maria.
P.S. (Ara que no ens veu ningú he de dir-te que el nom i els cognoms teus eren també els de ma mare).
Gràcies, senyor Salva, per les seues paraules d´agraïment. Aprofite ,ara que no ens veu ningú, per dir-li que la meua mare també porta el mateix nom i cognoms que la seua i que jo, és clar. Vaja, quina casualitat!…serà que totes tres som filles de Quatretonda?
Abans de concloure, volia demanar-li un favor. De menuda vaig tenir la sort de rebre unes lliçons inoblidables d´un MESTRE d´escola que, paradoxes de la vida, no ensenyava a l´escola (eren temps difícils…) Li deien el tio Severino. Aquest home controvertit, però molt honest , que lluità sempre per la seua llibertat d´expressió , m´ensenyà una lliçó magistral que sempre he intentat inculcar als meus alumnes: ser transparent, honest i, sobre tot, ser u mateix. El favor consisteix en demanar-li si el va conèixer, i, si és així, que ens oferira unes pinzellades d´eixes màgiques, de les què parlava abans, per tal de fer-li una mena de petit homenatge. Recorde que la meua mare em deia que va morir en la misèria, però m´agradaria que algú m´ oferira més informació. I ,posats a demanar, alguna fotografia de la seua persona. Moltes gràcies per tot i fins una altra ocasió..
Del tio Severino no puc donar-te més raó que la que pugues tindre tu, jo sóc dels que anava «a donar lliçó» amb el tio José el Coixet allà al fer-se poqueta nit, de primer, a la tenda que hi tenien, ell i Elvira Alberola, al carrer dels Sants de la Pedra, i després, al Cortinglés que varen muntar al carrer de Sant Vicent.
Este home no va acabar mai «la carrera de mestre» perquè li tallaren la cama, almenys això deia la família, però com sabia de números, llegir i escriure i una bonhomia que li «reglotava» per tot els porus del cos, alguna xicalla anava per «reforçar o aclarir» allò que a l’Escola Nacional no n’havia pogut aprendre.
Mira tu que sense tindre ninguna Llicenciatura, ni «Master Professor Secundària», ni CAP (Curs Aptitud Pedagògica), ni cap patracol oficial, esta classe de persones saberen transmetre’ns eixe tipus de valors dels que la societat actual està manca.
Ho sent, Maria.
Mira per a on ,com diuen els castellans: Nunca te acostarás sin saber una cosa más. No sabia jo que el Tio José el coixet donava classes, ni sabia que vivien al carrer dels Sants de la Pedra. Jo sí que els recorde en el seu Corte Inglés del carrer Sant Vicent, i ja he dit alguna vegada que era una tenda que em feia molta il·lusió anar quan ma mare m’enviava a comprar. On sí vaig anar un estiu va ser al repàs del tio Severino, perque les meues amigues de l’infantesa (Dolores i Maru) anaven i clar jo no podia ser menys. Recorde els bons consells que donava, però no sé res de la seua vida i circumstàcies, supose que perque jo era menuda i no m’interessaven eixes coses. Tal volta si hui poguès, li demanaria que ens explicara moltes coses. Que bo seria poder tenir una màquina del temps que ens tornara a determinats moments de la nostra vida i fer el que no ens vam atrevir a fer o simplement vam deixar de fer, per ignorància!
Rosa: encara no tenim eixa màquina del temps com la de H.G. Wellsh que ens puga fer viatjar al passat, però al nostre abast sí que hi ha un instrument valuós que hem d’aprofitar perquè les futures generacions, almenys amb la imaginació, revisquen bona part d’allò que va succeir, com hauràs endevinat parle de l’escriptura.
Jo estic fent-ho. Vaig anar preguntant als meus familiars, arreplegant papers i qualsevol informació que fóra d’interès, amb eixe material i amb els meus records «ho pose per escrit» fent una història de la família —no és un diari personal—, intentant descriure com eren, que feien, el entorn on vivien, i de vegades també arriscant-me a endevinar la seua manera de pensar. És una bona costum que he heretat de mon pare.
Espere que al futur els meus parents tinguen a les mans eixa màquina del temps per si volen servir-se’n.
Hem d’animar a tothom que ho faça, és una joia inestimable tindre papers dels teus avantpassats, no importa si escriuen en castellà o en valencià, bé o malament, solament cal tindre ganes de contar, a més, així els majors fem menejar-se les neurones!
Salutacions.
Jo també desconeixia que el Tio José, el coixet, donara lliçó . És curiós, quants records m´han vingut al cap en llegir les vostres paraules. M´enrecorde d´aquell estiu, Rosa, en què totes les amigues anàvem al repàs…i també recorde la misèria que s´amagava en aquell habitacle. Tanmateix, la gelor d´ aquesta miseria contrastava amb la saviesa que el Tio Severino ens inculcava i, encara que els seus consells feien honor al seu nom (era un home molt recte, fins i tot un poc sever…), el que sempre recordaré és el seu caràcter ferm i la seua actitud de coratge envers la vida. Ell va triar el seu camí, lliurement, i ningú va aconseguir treure-lo de la seua senda. Açò té un preu, passa factura, però, per al Tio Severino el més important era ser lliure, ser ell mateix, ser com havia decidit ser.
No es preocupe, Senyor Salva, de segur que hi haurà algú al nostre poble que pose en funcionament eixa màquina del temps tan valuosa de la què parlem. Sens dubte, l´escriptura és la millor eina que posseïm per atresorar els records i transformar-los en allò que realment són: retalls de la nostra història, de la nostra vida. Plasmar per escrit les experiències viscudes ens perpetua en el temps i ens assegura l´ anhelada eternitat que l´ésser humà sempre ha estat cercant. Algú va dir que l´escriptura és l´espai espiritual dels pobles, la seua essència en estat pur, i no anava errat. A més de dignificar-nos, aquesta eina representa la nostra llibertat d´expressió, el vehicle mitjatçant el qual comuniquem les nostres idees, pensaments i emocions. Es evident que el seu poder és indiscutible, i, per tant, haurem d´anar en compte i emprar-la sempre amb dignitat. Una paraula desafortunada és capaç de trencar els nostres somnis, fins i tot, té el poder de destruïr-los per sempre.
Salutacions i moltes gràcies per tot