estiu
Sant Fermi, Sant Pere, San Joan, Sant Jaume i qualsevol altre benaventurat de la nòmina del santoral és bo perquè li dediquem o li fem l’ofrena d’eixe culte ancestral al bou que practiquem amb ganes per estes terres. l’Església, d’antic, ha intentat cristianitzar les festes paganes i aparentment sembla que ho ha aconseguit. Dic només que aparentment, perquè si rasquem una mica dins de cadascú de nosaltres veurem que el nom del sant només és una excusa per poder referir-nos al sarau que hi ens muntem, amb tot i això el «Bous al carrer» quasi sempre s’ha «batejat» amb el nom del venturós personatge que un dia, allà per l’any de Maria Castanya, algú tingué l’ocurrència de dedicar-li dita festa.
La Teurocatapsia que veiem als frescs de Creta, el Minotaure, la malifeta de la reina Lupa a Muxía quan arribà el cos de Sant Jaume a terres gallegues en una barca de pedra, el culte a Mitra, l’Apis egipci, el «becerro» d’Or de Moisès, el Marduk sumeri, el Gugalana bou de l’epopeia del Gilgamés, «Los toros de Guisando», el cèlebre Maragato a Quatretonda, Bucéfalo nom del cavall d’Alexandre el Gran…, tots plegats ens demostren que aquest animal amb banyes és, i ho fou des que tenim memòria històrica, un objecte de culte dels humans i especialment dels que hi habitem des de la Mesopotàmia a Hispania.
Estem a l’estiu, la festa dels bous 2011 s’ha acabat, la basca sufocant ens demana insistentment que deixem els greus problemes del dia a dia —que no en són pocs a hores d’ara—: «prima de riesgo», «paro in crescendo», politics, corrupció, sous astronòmics, trages de jaqueta, banca amb privilegis que sembla té patent per fer el cors, ciutadans de primera, segona i de tercera categoria, etc., etc., etc..
I jo torne a dir: la caloreta ens convida a que no ens calfem el cap amb assumptes que ens fan menejar massa les neurones perquè eixe moviment genera calor i dona mals de cap, si de cas hem de fer algun treball seria millor el d’anar a la platja —amb una bona «sombrilla»— remullar-nos els peus i prou!
Tots sabem que en entrar «en edat» tens poques coses a fer i moltes amb què pensar, és per això que si teniu un «ratet», i voleu donar-li a la tecla de l’ordinador, us demanaria que algun col·laborador de QD, o qualsevol altre voluntari, siga castellà, anglès, gavatx, xinés o «mediopensionista», em diguera:
Per què l’home —o «l’homa», jo no no vull que els moderns o les feministes s’enutgen— arrisca la vida ficant-se davant d’un dels animals més ben parits de la creació?
Vaja ja l’agraïment al possible contestador que, de segur d’arguments en tindrà un cabàs…, i encara em quede curt. És un bon exercici «intel·lectual» per fer-lo a l’ombra d’una figuera, de bon matinet i a la fresca, o per la nit mirant el cel mentre busques les Plèiades o l’estrela Polar. Les coses transcendents pense que hauríem de deixar-les per a després de les festes del Cristo que ja comença a fer frescoreta i iniciem novament el curs.
Au, feu bondat!
SALVA
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Potser hi haurien tantes contestacions diferents com mentes pensantes. L´home sempre ha volgut ser el més xulo, El més intel·ligent. El gran dominador del món. L´home arrisca la vida davant d´aquestos animals tan ben parits perquè és home…si no ho fora…no l´arriscaria. Pensem que l ´home és l´únic ser de la natura que «neutralitza als altres homes» a milers, a milions, de tant en tant. També és l´home aquell qui deixa morir de fam a milions dels seus congèneres, mentre altre mig món estem grossos de tant menjar. L´home mata a l´home.Per què ? Què dificil resposta !
I això que no volies que ens calfaren el cap !
Sí, sí…fem bondat ! (que falta en fa)
Arriscar-se i posar en perill nostra existència va contra natura. Les cèl•lules intenten sobreviure sempre, el codi genètic contingut a l’ADN així ho mana.
Nosaltres som un conjunt de milers d’eixos minúsculs d’organismes vius que no volen morir.
Doncs jo continue fent-me la pregunta:
qui és aquell que està dins d’una persona i que no sé encara per quina raó no li fa ni cas a l’instint de supervivència amb el que som dotats en nàixer?
Del conjunt de neurones del cervell ix la ment, i la ment fa funcionar a l’organisme de dues maneres:
una inconscient amb automatisme propi —tal són les funcions vitals— i l’altra amb la consciència, el propi jo. És aquest el que sofreix un accident i trenca les regles establides per la natura? Si el que acabe de dir és correcte, qualsevol acte que vaja contra l’existència, o la vida, com es vullga dir, és una bogeria malaltissa que n’hi hauria que tractar-la mèdicament?
El cas és que està fent una bona basca, redell!
Ja posats a filosofar Sr Salva, pense que hi han tantes excuses per part de l’home com neurones tenim al cap, es a dir que cadascú pensa d’una manera diferent, en hi han d’honrats,també de «desonrrats» com diguem ací. Un gran problema si senyor, no podem canviar el pensament dels altres,ara que si tots al menys buscarem el mateix be per a la humanitat,altre «gallo» cantaria en aquest món.
Salutacions per molt de temps.
Este matí m’ha telefonat un bon amic del poble, volia parlar amb mi, és un lector de QD però diu que no sap expressar-se bé en valencià ni en castellà tampoc, que ell sap parlar i li agrada dialogar, i si no l’entenen, rectificar ràpidament perquè l’interlocutor sàpia allò que vol dir-ne, però escriure ja és una altra cosa. Bé, ho puc admetre i sóc respectuós amb eixa manera de pensar.
Fetes aquestes disquisicions preliminars passe a dir-vos que m’ha comentat, i em diu que altres que han llegit ESTIU també opinen igualment:
«que jo estic tractant a tot aquell que advoca i defèn la festa dels bous de que, poc més o menys, està «loca» i necessita tractament psiquiàtric».
No puc ni vull dir el nom de l’amic amb qui he parlat, no li fa, tampoc aportaria cap valor a l’opinió que del meu escrit es pot desprendre, però sí que sap que anava a comentar-ho públicament.
Vaja per davant que jo només he preguntat i que m’agradaria saber: per què s’arrisca una persona a perdre la vida, siga davant d’un bou, fent «puenting», tirar-se amb paracaigudes d’un avió, capturant serps verinoses a l’Índia o a l’Amazònia, nadar entre taurons fent un reportatge, ser corresponsal de guerra, o atenent a malalts contagiosos a l’Àfrica.
Sí, sí —m’ha contestat—, però és que amb la que està caient ens vens tu amb cada trellat que ja, ja! No veus els temes que toca l’altra gent que hi escriu?
Jo li deia que hem de parlar i intentar aclarir qualsevol cosa que afecte al comportament de l’ésser humà, si aconseguim saber-ne més si cal de com este actua i perquè, potser que podríem trobar solucions més factibles «a la que està caient», i no donar-li tantes voltes al nano que sembla que estem delectant-nos, parla que parla, amb temes monotemàtics per poder anar-nos-en a dormir més tranquils, perquè en haver-ho dit a este «casino virtual» nostra consciència es queda més tranqui-la i col•laborem «un cabàs» en arreglar «el món mundial».
Esta pàgina d’Internet és plural, ens ajuda a enriquir-nos coneixent allò que opinen altres, i si es veu que un comportament resulta que és malaltís i necessita tractament de metge, doncs n’hi haurà que aplicar-li-ho, tinga el nom que tinga encara que la parauleta emprada per definir la malaltia siga políticament incorrecta.
El meu amic no s’ha quedat massa satisfet amb estes coses que li he dit. També és de deveres que l’estiu afluixa la circulació de la sang per les venes i com no arriba amb la força que caldria a les neurones del cervell ens fa estar una mica somordits.
Redell quina basca cau!
En vindre la frescor després del Cristo ja veureu com l’enteniment el tindrem més viu.
«Vajal món a fer punyetes» Salva, que no només hem de llegir-te -perquè ens agrada i gaudim llegint-te- sinó que a més a més ens poses «mostra», deure, doncs jo vull el premi gros, les orelles i «el rabo», així que vaig a assajar la meua: Ho fem perquè som persones, complicades, capaces de matar i de morir per uns ideals però també de matar i de morir per un «nores», gratuïtament, i perquè també com animals ens agrada mesurar-nos davant dels altres i… què sé jo, la veritat, conteste només perquè veges que n’estic atent tot i que en aquestos dies mantinc un mica més la distància amb aquestes andròmines digitals.
Salutacions ben corals i bon estiu
benavent benavent r
La pregunta que planteges, com bé diuen els meus companys de QD, obri un gran ventall de respostes. La conclusió a què jo arribe és que quan l’home i -com tu dius- l’homa es posa davant del «banyut» l’única intenció que té és divertir-se, sense pensar, ni per un moment, que està arriscant la vida, per allò que «a mi no em passarà res, eixes coses (d’agafades parlem) els passen als demés», com les enfermetats o els embarassos no desitjats, per posar altres exemples…
Aquells que practiquen esports de risc, com ara el «puenting» i demés, asseguren que ho fan per sentir eixa pujada d’adrenalina que experimenta el cos durant el procés. Arriscar la vida queda en un segon plànol, ja ni com a possibilitat, o sí… i és això el que ho fa més atractiu… tant no sé.
Jo, com a poruga que sóc, no li veig massa sentit però no deixa de ser una opinió personal d’una «cagarri» declarada, així que deuria respondre algú que ho haja experimentat en les seues «carns».
Després ja està el tema (i no vull enviscar-me massa) del torero en una plaça, cosa que se suposa que pren força quan l’acte va tintat de morbositat pel fet que el torero sí que està arriscant la seua vida i això ho converteix en un esdeveniment diferent, inclús (i em pose les mans al cap) és un ofici, una carrera professional (¿?) però, com ja he dit, no vaig a dissertar sobre el tema perquè pujaria a rames massa altes d’un arbre que no conec (ni falta que fa) perquè ja entraríem en terrenys pantanosos i, com bé dius, la sang s’espesseix i les idees també, i la llet es fa agra, i mai plou a gust de tots, i….
Bon estiu!!
Escric aquestes lletres mentre arriba als meus oïts el so de la «Marxa processional al Crist de la Fe», ho faig diàriament com una obligació que m’he imposat perquè no m’oblide mai qui sóc i on estan les meues arrels. Algú que, malgrat estar «torrant-se al sol» més que Sant Llorenç, haja entrat a la pàgina de QD es preguntarà el perquè d’aquest comentari ací. Com bé deia rbenavent vaig tindre l’atreviment de ficar-nos «mostra», o deures, per a l’estiu i veig satisfet que les raons que hi donàveu cadascú estaven dins del que s’espera de gent que pensa i té el cap damunt dels muscles com cal.
Venen les festes del «Cristo» i em seria fàcil utilitzar la demagògia i barrejar la pregunta que us feia —Per què l’home arrisca la vida ficant-se davant d’un animal si va contra natura— amb les creences religioses, repetint-vos les conegudes preguntes de si l’assumpte que anomenen «tindre Fe» està barallat amb «la Raó» i si és comprensible per a una ment racional. Que cadascú al més íntim del seu jo es faça la pregunta i tant de bo trobe la resposta.
Tant sí com no som hereus directes de dues cultures que les duem impregnades dins de nosaltres i sense ser-ne conscients surten en els actes més nimis de la nostra vida quotidiana.
Grècia, i principalment Roma, no ens han abandonat encara; creiem que després de dos mil anys havíem progressat, érem més sensibles, ja no gaudíem amb les lluites dels gladiadors, ni amb les baralles d’animals al Coliseu, ni amb ficar crucificats a la vora dels camins, ni veient com els lleons devoraven…, no vull seguir, m’aborrona!
Amb tot i això acabe de llegir que el preu del bou «RATÓN» s’ha disparat perquè acaba de matar una altra persona; crec que ja en du quatre a l’esquena… I d’entrades per anar a veure’l «actuar» no en queda ni cap.
AVE CAESAR MORITURI TE SALUTANT