II assemblea indignats Quatretonda
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Una selección de los lemas, las frases y las pancartas surgidas de las protestas que se iniciaron el 15M, que más han llamado la atención a los ciudadanos.
1. «No somos antisistema, el sistema es anti-nosotros»
2. «Me sobra mes a final de sueldo»
3. «No hay pan para tanto chorizo»
4. «¿Dónde está la izquierda? Al fondo, a la derecha»
5. «Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir»
6. «Se alquila esclavo económico»
7. «Se puede acampar para ver a Justin Bieber pero no para defender nuestros derechos»
8. «Error 404: Democracia not found»
9. «Error de sistema. Reinicie, por favor»
10. «Esto no es una cuestión de izquierda contra derechas, es de los de abajo contra los de arriba»
11. «Vivimos en un país donde licenciados están en paro, el presidente de nuestro gobierno no sabe inglés… y la oposición tampoco»
12. «Mis sueños no caben en tus urnas»
13. «Políticos: somos vuestros jefes y os estamos haciendo un ERE»
14. «Nos mean, ¡y dicen que llueve!»
15. «No falta el dinero. Sobran ladrones»
16. «-¿Qué tal os va por España»? -Pues no nos podemos quejar. -O sea, que bien ¿no? -No, no; que no nos podemos quejar»
17. «No es una crisis, es una estafa»
18. «No apagues la televisión… podrías pensar»
19. «!!Tengo una carrera y como mortadela!!»
20. «Manos arriba, esto es un contrato»
21. «Ni cara A, ni cara B, queremos cambiar de disco»
22. «Rebeldes sin casa»
23. «Democracia, me gustas porque estás como ausente»
24. «Nosotros buscamos razones, ellos victorias»
25. «Cuando los de abajo se mueven, los de arriba se tambalean»
Aquestes sentències venen a condensar més o menys una filosofia sense desperdici. Una reflexió rica. i una demostració de que el poble no és ni babau ni passota. I que quan ho creu convinent es posa en moviment per a no ser neutralitzat. És qüestió de supervivència.
Qué bó! la gent és molt sabuda, encara que els polítics es pensen que ens enganyen. Cap d’eixos lemes té desperdici; el que més m’agrada és el nº 14.
A mi m’agrada el 18.
Pep com va la calor al poble?
Salutacions desde platja Tavernes a una cervecería Alemana.
Aquí al poble…poc a poc. Com la gallina i el gall. La veritat que cadascú dels punts donaria per a fer unes comferències monogràfiques i «SIMPOSIUMS» de molt de profit. Benaurat sigues tu que pots estar al la voreta de la mar. Aprofita de la bona vida, que són quatre dies !!
I anirem a la fira de Xàtiva, i el pare us comprarà un «volauret» a cadascú, i podreu prendre un «aigua-limón» millor que els de ca «Bufeta», i apujareu als cavallets, i tindreu un cotó en pèl dolç així de gran, i un gaiato per al «uelo», i a tu reina una nina de porcellana, i a la mare un perol i una cassola, i unes culleres, i un palmito, i jo miraré si hi ha alguna haca millor que la que tenim, i un «toldo» per el carro, i una sària, i una gorra, i una manta morellana, que a l’hivern fa fred dalt del carro, i…
I et despertes i t’adones que ta mare ja no està, que eres orfe, que ton pare se n’anà amb la criada a València i no en sabeu res, però us envia de tant en tant un correu dient-vos que li feu molt de cas al padrí que el varen elegir perquè era una home cabal, que administraria com cal vostra hisenda i que si teniu algun problema només heu d’escriure-li. Però no sabeu l’adreça del pare.
I tu, que eres l’amo de ta casa, tens que anar al bancal, i la teua germana renta la roba, la planxa, fa el dinar…, i de tant en tant el deshonrat del padrí li tira mà; i tu calles i plores, i li ho dius al senyor retor, i aquest et contesta que tingues paciència, que tens més raó que un sant, i que saps escriure molt re bé perquè la llista que li has fet de les coses que estan passant-vos està «inmejorable» —t’ho diu en castellà, clar— que si t’apliques i eres com cal, el dia de demà seràs un home de profit, perquè mira que eres «listo», amb tot el que has escrit hi es pot fer una tesis. I tu entens tisis. El diumenge veus com el padrí administrador amb més fervor que una Germana de la Caritat rep l’hòstia amb els ulls tancats.
I el dia que pots anar a l’escola sents com el mestre vol ensenyar-vos els rius de memòria cantant: «el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana, el Guadalquivir, el Júcar y el Ebro, que es el más caudaloso de España. España, esa nación gloriosa que jamás dejó de vencer» i allà dins penses: «i a mi què!»
I tu plores per la nit, i somnies una altra vegada que al proper agost tornareu a la fira de Xàtiva com ho fèieu abans amb ton pare, ta mare i la teua germana.
Encara com us deixen dormir i somniar, aneu espai que potser que un dia no trobareu ni el jaç que us han fet a la pallisa mentre el senyor padrí i administrador dorm a l’habitació de la planta baixa, és la més fresca de la casa…, i la veïna, la tia Maria, sempre que us veu diu el mateix: «ai xiquets, contra los mayores no vayas, sempre s’ha sentit dir».
I tu te’n tornes a casa amb una mala llet que vas pegant-li puntellons a cadascuna de les pedres que trobes al carrer del poble que encara no estan asfaltats. I eixa nit el somni és aborronador, veus com el padrí administrador agafa el carro, l’animal, i les quatre coses que us quedaven i se’n va a viure a Madrit, t’ha deixat una noteta, amb faltes d’ortografia i tot, dient-te que des de la capital us aconseguirà fer una hisenda més gran encara que la que us deixaren els vostres avantpassats. I tu, que ja eres majoret dius: «alça el “rabo” i veuràs a ta uela»
Almenys en despertar veus que les parets de ta casa no se les ha endut.
L’endemà el senyor retor torna a donar-te «ànimos» i s’ofereix per administrar-vos fins que sigueu majors. No li fas ni cas i en eixir de l’església penses:
«el dia menos pensat faré alguna cosa ben grossa i veuran eixos qui sóc jo.».
Seguidament te’n vas a atonyar al bancal amb el cabasset, l’aixada i un trosset de pa més dur que un cudol. I el teu amic Vicent que t’ha trobat prop de les Setenes comenta: «quan vinguen els nostres…, mon pare em digué que en temps normal açò no passava». Li preguntes qui són els nostres i ell no ho sap. La parella dels civils se la creueu mentre camineu per la carretera que va a «Benigàni» i us miren per damunt del bigot i t’entra cangueli perquè creus que t’endevina el pensament. I ets sents més indignat encara si cal, però no saps a qui aclamar-te. Estàs més a soles que la una!
PS. Qualsevol paregut amb allò que li passà a alguna persona del meu poble és pura coincidència, «palabrita del Niño Jesús de Praga»
Molt bona resposta sr SALVA, cal afegir que mentres que fem (…) «es molt fàcil», mirem cap a un altre lloc i si de cas ja passarà la tormenta. La societat és com es,no es pot cambiar les idees de ningú però almenys si que puguem dir el que està fent-se be o mal. A soles me sentit més d’una volta i ,sé que encara em sentiré mé voltes clar,ara, ningú em farà callar la boca en allò que sommie, allà cadascú en el que fa o deixa de fer,pot ser si s’adonarem de la situació el poble parlaria i eixos que s’envan a Madrit els quedaria la careta com si vegeren als civils dels que parla,ja seria hora de que es gire la «truïta» amb seba o creïlles que més dona.
Vicent: que mai més ningú ens obligue a estar com a muts, cecs i sords. Mai més!
Hem de dir allò que nosaltres creiem, que pensem, allò que voldríem que fóra nostra societat, dir-ho i escriure amb total llibertat; tanmateix, no cal dir-ho: amb mesura i respecte amb el que discrepem, perquè encara que no canvie el món com ho demanem, almenys, al nostre cap serem lliures.
I tu i jo, si desgraciadament la gola un dia no ens deixa articular cap so, tenim sobre la resta dels mortals uns avantatges a nostre abast: som els dos músics i podem utilitzar un llenguatge universal que, de segur, entendrà tothom.
Gràcies pels diàlegs que mantenim.
Vicent, «tens una vista molt llarga, i eres molt transparent com a Deau mana en les teus idees»; pero ten encuenta que en toda época, según los intereses del momento, han tratado de minimizar o acentuar la conyunturas positivas o negativas todo aquel que está en el poder, y tu que eres músico, tienes que ser el primero en observar si lo que están pregonando es como metal que resuena, o címbalo que retiñe. Con afecto Rodolfo Canet Marín
Bon dia sr Rodolfo,molt encertat en la reflexió que em fas, sé que al remat la transparència ofen de vegades, m’ha passat en més d’una ocasió però soc així i així moriré. Tinc per costum analitzar totes les partitures que cauen a les meues mans,tal volta ho escolte tot el que hi ha escrit o almenys ho intente, per allò de ser «músic». Per a mi escoltar és diferent a sentir, tal volta eixa és la dificultat, des de sempre la societat l’interessa més sentir que escoltar, que li anem a fer. Gràcies de tota manera per la teua valoració.
Salutacions per molt de temps. Vicent
Crec que oblidem la semàntica en ficar-nos a escriure nostres opinions i més encara en una pàgina com aquesta. Mentre parlem és més fàcil rectificar amb rapidesa si ens adonem que l’interlocutor no ens entén, escrivint tenim que pensar-ho bé abans de teclejar una paraula, encara que jo, com quasi sempre ho faig a raja ploma, sóc el primer que hauria de callar-me.
Dins d’aquesta partida a tres bandes que sembla que estem jugant, —i que amb estes lletres jo la done per conclosa—, al meu albir, veig que es parla de «sentir» —Percebre per mitjà dels sentits, comunament amb exclusió del de la vista o Experimentar una impressió de dolor o de plaer espiritual. (Sentia una gran tristesa, una gran alegria.)—, i l’autor no vol dir-ne ninguna d’estes, més aïnes, —torne a repetir: al meu albir!—, està referint-se a l’instint —Facultat que tenen els éssers vius d’actuar d’una manera a cada situació sense haver de recórrer a l’experiència, l’educació o la reflexió—.
El músic interpreta, després d’estudiar i analitzar una partitura, amb sentiment allò que entén s’acosta el més possible a la intenció del compositor o, hi ha d’altres ocasions on el que vol és moure un tipus de sentiment concret al seu auditori. Opine que no mai ho fa sense una reflexió prèvia o, també, perquè s’aprofita de l’experiència acumulada per si mateix o transmesa pel grup humà on està immers.
L’instint és obra del jo inconscient que mou a la ment perquè actue davant de situacions que no necessiten cap tipus de reflexió prèvia, amb tot i això n’és necessari perquè està en joc nostra supervivència com espècie i, a més, com som animals gregaris, sense adonar-nos i instintivament, ens unim a altres éssers per sentir-nos més forts i atendre millor eixa crida de nostra naturalesa humana. Acudim davall del refugi de la camada perquè estar a soles ens dona por, almenys els individus més dèbils han de fer-ho perquè seguint les ordres del mascle dominant no cal pensar, en obeir simplement allò que ens manen ja creiem que les idees són nostres. Infeliços, acaben sent un ramat de maniqueus!
Podríem preguntar-nos: per què sóc del Reial Madrid si he nascut a Màlaga? Per què defenc un amic o un simpatitzant d’una tendència sense dubtar-ne? Per què una mare està disposada a sacrificar-se pel seu cadell? Per què tot allò que diu eixa persona que tenim «enfilada» sempre ens dona «ràbia» i li pegaríem de calbots que no pararíem mai? Per què no ens tirem des del més alt del campanar?
El cervell crea la ment i la ment actua regida:
A – Pel jo conscient (la consciència).
B – Controlant les funcions automàtiques del cos junt amb els impulsos instintius, que d’altra banda si no hi els tinguérem aquesta comèdia de l’homo sapiens ja faria temps que s’haguera ficat el rètol de FIN.
Per acabar tant de rotllo us recordaré una dita àrab:
De l’arbre del silenci penja el fruit de la meua seguretat.
Au, ja n’hi ha prou!
Un plaer sr SALVA poder aclarar quan parle de les diferències entre «escoltar» i «sentir» relacionades en aquesta ocasió a la mateixa conjucció verbal. Abans d’això crec que es una llàstima que vullga donar per tancada la » partida » a tres bandes doncs està en tot el seu dret, però anem al cas. Evidentment quan parlem de ( sentir ) hi és clar que s’associa als SENTIMENTS del ésser humà, sentiments que d’altra banda reflectim tots per mig d’un llenguatge corporal, emocional etc…però no van els tirs per ahí. Quan dic sentir em referisc al verb d'(escoltar) o siga, per a mi sentir música és quan posem la ràdio per posar un exemple i sentim la cançó però no s’en adonem del que diu la lletra vaja que no s’enterem de res, quan escoltem la mateixa cançó, i de segur es posem les «piles» s’en adonem del que esta dient, d’ahí la diferéncia, opinió meua clar. per acabar aquest rollo, supose que com a músic que és o ha sigut ho enten perfectament, açò es pot traslladar a altres concepcions de la vida no?, la partitura la sentim tots els dies, ja sap a quina partitura em referisc, escoltar-la ja en son menys, ja sap la dita del músic » bufaors d’instruments en hi han a cabassos, músics en hi han menys» a i una altra, » el silenci com a signe musical també es pot escoltar».
Salutacions per molt de temps.
I un que és informal i malgrat haver-vos dit que «ja no jugue més amb vosaltres», hala!, torne a escriure.
En llegir-te la frase: «per a mi escoltar és diferent a sentir, tal volta eixa és la dificultat, des de sempre la societat l’interessa més sentir que escoltar…», vaig voler fer-la meua donant-li la volta i traduir SENTIR agarrant la segona accepció que hi abans t’he ficat.
Els valencians, potser per economia fonètica, o vaja vosté a saber, emprem aquest verb en voler dir: «per una m’entra i per l’altra me se n’ix», he volgut forçar la frase i «Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…», soltar la «mocarrà» de l’INSTINT.
Crec que d’alguna manera el que hi he escrit adés complementa eixe «laissez faire, laissez passer» del «mesinfotisme nostre».
Dir-te només que estava molt clar allò que volies expressar amb OIR i SENTIR.
Malauradament, a hores d’ara ja no arribe ni a bufador —com a músic s’entén, clar—, com tocava els fliscorno i me s’han fet uns llavis tan «grossos» que no hi ha manera de fer-lo sonar.
I ara que no ens escolta ningú: jo no sé tu, però el plaer que em produïa tocar un instrument és com si estiguera en una altra dimensió, dins de la MÚSICA mateix. Ja no dic res d’aquell que compon!
Açò que quede entre tu i jo, val?
Com sempre, gràcies!
Salva, m’gradat molt la teu-a retornada a la partida a tres bandes, per que esteu parlant de música i ens doneu lliço de tot. Yo en la partida estic apartad, ho escolte tot i tracte deprendre de vosaltres. Yo soy un músico frustrado, «en la meu-a infanteca de Quatretonda», yo estudié las 1ª y 2ª parte del método muy didáctico de Dn. Hilarión Eslava, con mi muy estimado maestro Fernando Margarit, (creo era Margarit el apellido, después de tantos años la memoria me flaquea), lo que sí recuerdo perfectamente que era una persona buenísima, que nos enseñaba gratis, y encima ponía mucho interés por prepararnos para ingresar en la banda; pero las cosas de la vida, la farmacia que llevaba mi padre en Quatretonda se vendió, y fué cuando salimos de ese adorado pueblo, y se acabó la música, los buenos melones, manzanas, uva. . ., pero jamás se me olvidará los buenos amigos, vecinos y amistades que allí tuve y afortunadamente todavía poseo. Bueno perdonad que la «morriña» me ha apartado del tema musical. Yo quería decir que la música pervive con siete notas, que transcribe la alegría y el dolor mejor que la escritura y supervivirá siempre, mientras las lenguas tienen vida propia más feble; nacen, viven, se desarrollan, se reproducen y mueren, o se transforman en lenguas muy distintas. Teniendo en cuenta que son dos artes, me quedo con la música, (repito como arte). Bona nit, Rodolfo Canet Marín
Bona vesprada Rodolfo, no tens perquè apartar-te de la partida encara que parlem de música segur que pots aportar algo positiu a la » xarla «, he de dirte que jo també vaig començar amb el Hilarión Eslava, de fet tinc a casa la 1ª,la 2ª i la 3ª part,encara que després ja vaig passar al «Progreso Musical». Pel que diu de don Fernando Benavent,també va ser el meu primer mestre de Solfeig i de Clarinet, no l’oblidaré mai el que va fer per mi,de fet l’anomene en tots els meus curriculums que he escrit, gràcies a ell e arribat on estic hui en día. La música com molt be dius és un llenguatge que transmet passions i sentiments de tot tipus per això arriba a tots aquells que aprecien aquest art,sempre que li posen l’interés que hi demana clar.
Salutacions per molt de temps.
Bo sr Salva al final has caigut una altra vegada ( és broma ) no sap el que m’alegre. He de donar-li la raó sobre el «mesinfotisme» tant nostre ( a pesar de mis pesares ). No hi busque excuses home,segur que si es juntarem els dos tocant alguna peça encara fariem ballar a alguna que altra tot és tindre ganes,al remat sempre pot cambiar d’instrument no? el que importa es tocar siga el que siga.
És veritat sr Salva, és tot un plaer poder interpretar una partitura amb tot el sentiment que u li fica, per a mi dirigirla encara m’en produïx més i si damunt eixa mateixa peça a estat escrita per mi doncs ja ni li conte, açò entre nosaltres que quede clar.
Salutacions per molt de temps
Açò ho vaig escriure el 13 de juliol en oir La Marxa processional del Crist de la Fe.
Com veuràs tots som una mica fills de don Hilarión Eslava.
No puc escriure allò que sent en oir una i mil vegades aquesta marxa, és massa personal i íntim per exposar-ho ací, només et diré que voldria viatjar en el temps i tornar a ser un xaval, agarrar el meu fliscorno i poder tocar-la junt amb mon tio Enrique Forner.
Segur estic que qui m’ensenya el do, re, mi, fa, sol amb l’Hilarión Eslava estarà ara oint-la junt als meus pares i la companya.
Que estes lletres siguen el millor homenatge que et puga fer-ne Juan Enrique.
SALVA
Hola,ja feia temps que no deixava cap comentari per aci.
I sense anim d’ofendre ni molestar a ningu…..a mi tambe m’encanta la musica mes que aixo,de vegades,quasi em domina,pero,al meu pensar….ha derivat la conversa a una cosa que poc te que veure amb el tema.
Com be he dit,no vull que es sentiu «atacats» per un altre comentarista,com ho soc jo,nomes volia fer aquest apunt,per que m’he posat a llegir…..i …aixo,poc te a veure amb el tema.
Amb aço,no vull dir que em semble mal ni be!!
Inga bona nit!
Bona nit Fabián.
Sí, sí que té que veure amb el tema dels INDIGNATS, i fixat bé, ho fique amb majúscules. Si vas llegint, —a poc a poc, clar—, tots el comentaris des del dia 22 de juliol, t’adonaràs que la conversa gira al voltant de la situació amb la que es troba un individu enfront de la incomprensió de la societat que l’envolta. Hi ha moltes maneres de manifestar eixe malestar que una persona SENT, possiblement el nostre missatge siga subliminal, n’hi ha que llegir-ho «entre línees», espaiet, sense presses.
Podem proclamar eixa indignació de moltes maneres, com deia quan somniava amb la fira de Xàtiva: plorant per la nit, pensant que un dia el xicon farà una barbaritat però el bigot del civil li dona cangueli, amb tot està més a soles que la una i sé que no va perdre l’esperança, arribà el dia que va parlar, va dir allò que pensava i com hauràs vist intentant-ho fer amb un llenguatge universal com és la MÚSICA. No creus que eixa cosa tan meravellosa pot servir-nos per a rebel•lar-nos i manifestar públicament —com qualsevol altra més cridanera— allò que no ens agrada?
Que mai més ningú ens obligue a estar com a muts, cecs i sords. Mai més!.
Això li deia a Vicent i hi demanava que cadascú de nosaltres ho faça des del lloc on estiga, sent lliure, fugint de manipulacions del mascle dominant que ens fa acabar, sovint, en éssers maniqueus. La llibertat hem de tindre-la primer al cap, si no difícil veig que siga sincera com cal. Malgrat ser mamífers gregaris alguns individus de nostra espècie la seua rebel•lia la mostren de manera solitària i no per això és menys efectiva. Si repassem els tres últims segles en veurem uns quants «solitaris» que han influït de manera decisiva en la història recent!
I encertes en dir que a derivat —aparentment almenys— en una cosa que no té res a veure amb el tema, potser, però els humans tenim un grapat de maneres d’expressar-nos, i no necessàriament ha de ser sempre amb la paraula del discurs públic, QD és una prova del que estic dient.
Jo personalment no puc sentir-me «atacat» mai per unes lletres escrites amb l’educació com tu ho has fet.
Gràcies per atendre’m.
SALVA
Acabarem algun dia amb el MESINFOTISME tan nostre?
Tant de bo despertant al personal donant-hi la matraca puguem aconseguir-ho!
Ànim i avant!
Tres mostres de peces que han fet moure a milers de persones a lluitar contra l’opressió i que ens demostren el poder de la MÚSICA com instrument reivindicatiu:
1 – Cor d’esclaus hebreus del Nabucco.
2 – La marsellesa.
3 – Himne de Riego.
Fabián, Salva con su ágil y profundo pensamiento lo ha dejado muy claro simplemente con «Cor d’esclaus hebreus del Nabuco», por cuanto Verdi con el «Ve pensiero», enardeció a los INDIGNADOS italianos tomándolo como símbolo de resistencia por su lucha contra el invasor.
De todas formas yo quiero fijar aquí con más energía mi postura sobre el tema, con palabras de Ratzinger.
Que brille la luz donde se atropella la razón, la DIGNIDAD y los demás derechos de la persona, donde los egoismos personaless o de grupo prevalecen sobre el bién común, donde se corre el riesgo de acostumbrarse al odio fraticida y a la explotación del hombre por el hombre.
Per la meu part no me sent molestat, tot l’contrari, agrait per el teu comentari. Rodolfo Canet Marín
Bo veig que ja em som quatre i com és costúm ja es pot començar la partida al truc, crec. Encara hi han més peçes musicals que feren moure a la societat i és més, compositors que estigueren fins i tot en primera línia de combat animant als soldats per poder guanyar la guerra com és el cas de Richard WAGNER. Beethoven en canvi optà per fer-li la famosa novena simfonia inspirada en el mateix NAPOLEÓ, per tindre una mostra del mateix himne a l’alegria que diu:
Oh amigos, cesad esos ásperos cantos!
¡Entonemos otros más agradables y
llenos de alegría!
Alegría, alegría!
¡Alegría, bella chispa divina,
hija del Elíseo!
¡Penetramos ardientes de embriaguez,
¡Oh celeste, en tu santuario!
Tus encantos atan los lazos
que la rígida moda rompiera;
y todos los hombres serán hermanos
bajo tus alas bienhechoras.
Salutacions a tots per molt de temps.
No ha parat de ploure durant tota la nit, els trons i els llamps em despertaven a cada moment i no m’han deixat descansar. És bo un ruixat de tant en tant perquè la terra tinga saó. Comença tot a rebrotar, la natura una vegada més ens mostra voluptuosa i sensual recordant-nos que hi estava, que ix d’on s’havia amagat a l’hivern i ens diu que el món no s’acaba, que quan uns se’n van altres venen i reprenen allò que semblava s’havia interromput i un mateix sent al més fons de si que acaba de començar un altre capítol de la comèdia humana.
Molt bon anàlisi sr Salva sense dubte les tronaes encara no han acabat sempre en ixen sobre tot a l’estiu que diuen que a vegades venen seques com (hui mateix),ixes són més imprevisibles,encara que «alguns s’han alegrat molt» per mi quan es vullga es pot acabar la partida del truc,tampoc jugue per guanyar o perdre,sinó per jugar. Mira per on en estos moments estic analitzan la partitura d’una obra per a banda titulada » La Divina Comedia » molt xula per cert.
Salutacions per molt de temps
Jugues amb avantatge i així qualsevol guanya una partida, amb les cartes més bones: Wagner i Beethoven. Jo només tenia a don Giuseppe, que tampoc està gens malament, els altres dos eren de segona divisió.
Gràcies i que et vaja bé amb Dante Alighieri, de segur que serà «xula» eixa peça musical.
SALVA
Bon dia sr Salva i companys,diria que s’ha sentit un poc molest per lo de la » partida » al truc clar, espere que no siga així,sap de sobra que és tot un plaer poder conversar amb persones com vosté, pel que fa a les [ cartes ] ja sap, venen i se’n van, no hi ha que fer-li més, de segur que entenen que el que jo feia és aportar més dades al cas sense ningún altre compromis,per si de cas li diré què Giussepe VERDI és un dels compositors preferit meu, de fet i no li dic més la meua filla la menuda li diuen AIDA,ja sap de que va.
Salutacions per molt de temps.
NO, NO, NO Vicent,
tot al contrari, com vaig a sentir-me molest? No mai home!
No penses axí, si m’has llegit hauràs vist que m’agrada jugar amb les paraules i sempre buscant llevar la càrrega que puguen tindre de «enfado» o «mala sombra», intente ficar hi un sentit de l’humor que de vegades, com no ens coneixem personalment, potser que no s’entega com caldria.
La jugada de cartes m’agradat molt l’ocurrència que vares tindre en batejar-la d’aquesta manera, amb bon humor, veig que tu també en tens, de la qual cosa me n’alegre un cabàs.
Sí que puc dir-te que en veure el que faç tu: compondre, dirigir i interpretar em dones una enveja que no saps…
Des de ben menut que volia ser músic i tocar el piano, però a ma casa els xavos no estàven per a comprar eixe atifell tan gran i com el fliscorno era més menut… «pos mira», aixina em vaig quedar: ni xixa ni llimonà.
Si tinc algun pecat eixe és D’ENVEJA (Sana, clar).
Si m’ho permiteixes:
rep una forta abraçada de tot cor d’un que no arribà mai a ser ni tan sols aprenent de tocador d’instrument,
SALVA
Més encara:
He parlat de Wasko alguna vegada ací a QD, fou el millor gos que he tingut mai. No saps les vesprades que hem passat junts oint a Wagner i Beethoven, amb tot he de dir-ter que em sembla que li agradava més aquest sord, potser perquè jo li vaig contar que havia llegit, no sé on, que Wagner deia que ell era el millor músic del món, però que Beethoven era LA MÚSICA.
Quan allà, camí a Compostel.la, m’he trobat més a soles que la una, saps què resonava una i milers de vegades al meu cap? L’Himne a l’alegria. Els tres dits de la mà dreta allà anàven i allà venien donant-lio als tres pistons del fliscorno seguint la melodia.
Eixe só i el record de mon pare, el que també gaudia de nostre amic Luis, han sigut les dues coses que m’han fet seguir caminant.
El que estic diente-te no és una broma romàntica pastosa, és la pura veritat!
M’alegra sentir de veritat els seus comentaris que fa sr Salva,estic d’acord que tant l’enveja com la rivalitat (SANES) és de vegades el millor que li pot passar a una persona. El joc de paraules està molt be entre elles hi han missatges que u intenta recollir encara que a vegades em resulta difícil o reconec però m’agrada sense dubte,i per supost l´humor que no es perda.
Wagner va ser molt més arrogant que Beethoven és cert,encara que la música dels dos és i serà contemplada per milions de persones per sempre, cadascú te el seu segell particular també diuen que Beethoven tenia mal geni,pot ser, no va tondre una infantesa molt grata que es puga dir però no anem a contar ara la vida d’ell.
Sàpiga que arreplegue de bon grat la seua abraçada de tot cor, ah! de tot cor també «sobra lo de tocador d’instrument» cadascú fa el que pot i tots som necessàris.
Salutacions per molt de temps.
Salva, Vicent, yo no quisiera que nadie se enfadara diciendo que nos salimos del tema, pero creo que nosotros solo pretendemos dar el testimonio de una de las actividades que mejor ilustran éste espíritu solidario abierto al intercambio y a la participación. Hablaís ambos con tanta profundidad de la composición y efecto estético de la armonía, melodía, ritmo, para el deleite y el disfrute de todos cuantos participamos en QD, amantes de la música, que yo tímidamente me atrevo añadir a vuestros clásicos a Georg F. Haendel, especialmente en su obra «El Mesías». Com sempre, Rodolfo Canet Marín
Hola sr Rodolfo és cert, ens hem eixit del tema i és que, en parlar de música jo em perd per complet; doncs tens raó i això que no em parlat de Mozart perquè sinó… Anem a la partida si vols, no posarà en dubte que d’alguna forma estem encara dins d’ella, lo dels compositors no és més que aliviar un poc l’indignació de l’inici d’aquesta baralla ( de cartes ) no creus?
Salutacions per molt de temps.
Tens molta raó Vicent, lo imporant es no perdre el cap o la xaveta, ni anar-se’n a la francesa. Cordial salutació, Rodolfo Canet