algú vol acabar amb la desocupació ?
ALGÚ VOL ACABAR AMB LA DESOCUPACIÓ?
Fa més de vint anys, en una situació de crisi en la qual el percentatge de persones sense ocupació va superar les xifres actuals, un company de treball que estava afiliat a un sindicat internacionalista molt minoritari, em va proposar que recolzara una sèrie d’actes, principalment vagues i manifestacions a fi de reivindicar i defendre els drets dels treballadors.
Aleshores li vaig comentar que al meu mode de vore el problema, la desocupació no es soluciona cridant pels carrers i paralitzant l’activitat diària. Li vaig dir al meu company que en una situació com la de llavors, amb un percentatge de persones sense ocupació superior al 20%, el que hauríem de posar en marxa en primer lloc és la solidaritat. I la solidaritat no pot basar-se únicament en els segurs de desocupació, la solidaritat ben entesa es basa en la redistribució equilibrada i racional dels recursos.
En una societat evolucionada, com la nostra, el recurs principal és el treball, que es materialitza en creació de riquesa i redistribució d’esta en forma de salaris principalment. Per això quan el treball disminueix, seria més sensat, solidari, just i racional disminuir les jornades laborals i els salaris, a fi que ningú haguera de passar per la penosa situació de quedar-se sense ocupació ni sou. El meu company em va respondre que ell no repartia les seues misèries amb ningú.
Els treballadors en actiu i els sindicats, generalment no volem ni sentir parlar de reduccions de jornades i salaris. Volem mantindre els nostres privilegis individuals, amb l’esperança que nosaltres no ens anem a quedar parats.
Els empresaris, encara que hi ha excepcions, encara volen saber menys de reduccions de jornades laborals, encara que anaren lligades a disminucions salarials. Prefereixen contractar els treballadors en precari i desfer-se d’ells quan vénen temps de crisi.
Els governs, podrien posar orde i imposar per llei mesures de redistribució del treball, però els polítics depenen de les voluntats dels votants que els elegixen i decidir en contra de la majoria de treballadors i empresaris els portaria irremeiablement a l’oposició.
Els sindicats per la seua banda també podrien canviar la seua filosofia de mantindre a qualsevol preu les condicions de treball dels treballadors en actiu, per una altra filosofia que tendira a garantir el treball per a tots, basada en la solidaritat i la millor redistribució de recursos. Però els sindicats estan pagats majoritàriament per treballadors en actiu que per res del món estem disposats a acceptar cap nivell de flexibilitat en les jornades ni en els sous.
Les empreses també podrien oferir reduccions de jornades i baixades de salaris en compte d’acomiadaments, i renunciar a una part dels seus guanys, en benefici de reinversions en la mateixa empresa o fons de resistència i reinversió, mentre duren les situacions de crisi. Però generalment decidixen rescindir contractes i retirar inversions, amb els diners a bon recapte fins que escampe la crisi i vegen l’horitzó clar per a tornar a invertir.
Amb esta situació de desconfiança, en la que tots ens mirem de reüll, aferrats als nostres privilegis i misèries individuals, l’única cosa que hem aconseguit és crear una situació de desconcert i desencant, on tots ens sentim amenaçats per tots i la desesperança s’ha instal·lat en la nostra societat, i de manera intensa entre els jóvens que veuen com els anys d’esforç en formació ara no servixen per a res, perquè l’egoisme de la generació que els precedix no els deixa cap bretxa per on poder entrar a participar de la creació i el repartiment de la riquesa que la seua societat genera.
Si exceptuem els propis parats, ningú vol acabar amb la desocupació, ni els treballadors, ni els empresaris, ni els polítics. Els parats són una xicoteta proporció que a Europa, en el pitjor dels casos, com és Espanya, es situa al voltant del 20%, una minoria empobrida i sense poder, en principi, que poc pot influir en voluntats i decisions.
El 80% d’espanyols en edat activa estan ocupats, i no els preocupen tant els parats com la possibilitat de quedar-se sense ocupació.
Tot el món diu que la desocupació es reduirà quan l’economia torne a créixer, i donen per fet que superat el clot, l’economia, amb les seues fluctuacions, continuarà creixent indefinidament pels segles dels segles. Però encara que totes les expectatives estan posades en el creixement econòmic, pareix prou lògic pensar que en un món finit, la creació de riquesa basada en béns materials de consum fins a l’infinit, no té sentit a llarg termini.
Els miracles econòmics dels últims 100 anys han estat condicionats principalment per l’accés a unes energies relativament barates i fàcils d’administrar, que s’han centrat de forma quasi exclusiva en el petroli. El fàcil accés a l’energia ha donat lloc a una carrera de creixement de la producció en tots els àmbits que ha fet possible, entre altres coses, que la població mundial s’haja duplicat en els últims 50 anys. I estos dos factors: disponibilitat d’energia sense límits i creixement poblacional desmesurat, han donat lloc al major nivell de consum mai conegut.
Si ens centrem en la nostra història recent, és difícil imaginar un futur sense creixement econòmic, sense consum desbocat. Però la finitud dels recursos s’acabarà imposant i els humans haurem d’esforçar-nos a afrontar els nous reptes. Caldrà imaginar noves formes de producció, de reciclatge, d’ús racional de béns de consum, de comunicació, de desplaçament, de relació… que ens puguen permetre un nivell de vida que cobrisca les nostres necessitats físiques i emocionals sense destruir el substrat que ens dóna suport. Haurem d’aguditzar l’enginy per a viure bé, encara que la desmesura econòmica, basada en el creixement exponencial de la producció i el consum, deixe de créixer.
I les ferramentes que ens poden servir per a afrontar el repte d’un futur sense creixement material poden ser, entre altres, la redistribució de la riquesa per mitjà del repartiment del treball i un canvi de mentalitat que ens permeta centrar les nostres il·lusions en béns de consum menys lligats a la matèria i més relacionats amb valors ètics i socials, que ens donen la possibilitat créixer com a individus sense perdre la noció de pertinença a una col·lectivitat.
En la societat actual, el treball és el motor de quasi totes les nostres realitats. Sense treball no es pot concebre la nostra existència. Inclús les persones que no treballen, per diversos motius, subsistixen gràcies al treball dels altres. Per això el treball hauria de ser el més sagrat en una societat tan complexa i evolucionada com la nostra. Els ciutadans, els poders polítics, els sindicats, els treballadors i els sectors empresarials, hauríem de realitzar un esforç sense límits fins a aconseguir que cap persona siga condemnada a la privació de treball, encara que per aconseguir-ho hàgem de recórrer a diverses formes de repartiment i redistribució que puguen comportar disminucions d’horaris i de salaris per als treballadors, i reducció de marges de guanys per a les empreses.
Miquel Sentandreu
Autor de “El pequeño inversor”. Ed. Obrapropia. València.
http://www.obrapropia.com/Obras/352/EL-PEQUENYO-INVERSOR
Autor del blog Bolsavida:
http://bolsavida.blogspot.com/
«QUATRETONDA DIGITAL ” , no representa ningú més que el sentir dels seus autors i la seua bandera és la LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ, CREACIÓ LITERÀRIA i L ´ARGUMENTACIÓ CRÍTICA I RESPECTUOSA. La seua bruíxola marcarà sempre LA VERITAT , LA TOLERÀNCIA I EL SENTIT COMÚ.
“QUATREDONDA DIGITAL”, és una publicació sense ànim de lucre.
Seria una bona opció allò del repartiment del treball, el que passa és que hem tingut uns anys de vaques grosses que pensavem que no anaven a acabar mai i TOTS hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, ens hem endeutat ( uns més, altres menys ) pensant en que mai anavem a perdre el treball ni anaven a baixar-nos el sou. La realitat ha estat ben diferent, hem caigut del núvol en el que viviem i el bac ha sigut molt gran. Ara no volem sentir parlar de perdre el treball ni de que ens baixen el sou , ni de repartir el treball perque devem diners i els hem de tornar… Tal volta amb TEMPS i EDUCACIÓ, podriem arribar a comprendre que podem ser solidaris i repartir.
L’altre problema ve de la mà dels que no els interessa viure del seu treball, sino del del costat i la solidaritat amb eixes persones es converteix en una càrrega que a la fi ens cansa i ens desmotiva per aa continuar sent solidaris.
Al meu pareixer,em arribat a una situació, en la que el estat ´en el seu afan de redistribuir la riquea, el que ha fet es desincentivar el sacrifici i la productivitat.
Hi ha gent necesitada per desgracia,pero hi ha gent, sobre tot en les clases baixes,que entren en una dinamica on el sistema els proporcona una xicoteta renta,que per a ells es un regal del cel que quan toquen no volen abandonar de cap manera.
Jo no dic que no es destinen recursos a estes persones,pero no a canvi de res.
La gent cada vegada exigueix mes i mes apapá estado, com si els diners caiguesen del cel,sense adonarsen que el que ells cobren, un altre eu paga.
El estat del benestar,tal i com el coneguem,mos agrade o no, te els dies contats.Toca purgar.
A molta gent no l interesa guanyar més per que si passa dúna determinada renda, pert mes que guanya.Açó no porta cap cosa bona.
I els politics acusanse uns als altres de recurtar el estat del benestar.
Açó sha convertit en una carrera, a veurer qui pot viurer millor a costes de tots.
Molt bona reflexió la què ens déixes Miquel,ojalà des de tots els sectors que conformen avuí en dia la societat,( sindicats,empreses,polítics,treballadors/es,etc..) et pugueren llegir aquest comentari i proposaren començar a fer algo útil per a la qualitat de vida que tots volem. Sempre en son uns/es qui han de començar a fer algo,per allò de que uns manen més que altres i aleshores tenen la possibilitat de empendre el camí més idoni. PERÒ, sempre hi ha un però,crec que el més difícil és canviar la mentalitat de tots a fi de que forem més solidaris com molt be ho dius,malgrat siga que sempre en hi han que diuen o pensen allò de » qui estiga be que no és menege «gran error ixe però…
M’ha agradat molt el comentari que has escrit,gràcies i salutacions.
Hola Vicent, bona vesprada:
Acabe de llegir amb deteniment el que has escrit el 2 de setembre. I comence per negar
el primer que dius. Fas una contradicció, o millor dit, dius que hi ha una oposició insoluble entre redistribució de riquesa i productivitat. I continue negant el que hi ha implícit, que l’estat del benestar serveix per atendre a aquells que ho necessiten.
L’estat del benestar apareix en Europa després de la crisi de 1929 i és precisament una resposta a la crisi econòmica que és molt mimètica de l’actual.
L’estat del benestar descansa sobre quatre pates:
• Sanitat per a tots.
• Educació per a tots.
• Prestacions per a tots( malaltia, vellea i desocupació).
• Garantir una vida digna a aquelles persones que físicament no poden fer-ho ells mateixa. És el que en Espanya s’ha dit la Llei de la Dependència.
L’estat del benestar no és, per tant, donar protecció als que ho necessiten. És molt més que això, és garantir igualtat de condicions i d’oportunitats per tots els ciudatans.
Si uns poden estudiar i altres no, malament. Si uns poden tindre una bona atenció sanitària quan tenen una malaltia i altres no, malament.
I tot açò només es pot garantir correctament des de l’estat. I açò implica redistribució de renda. Amb els impostos que cobra l’estat entre altres coses garanteix la igualtat de oportunitats per a tots.
L’estat del benestar ha garantit una societat més justa i una etapa de creixement econòmic i cohesió social després de finalitzada la Segona Guerra Mundial com mai ha conegut Europa. I actualment si no hi haguera estat del benestar les conseqüències de l’actual crisi serien molt més dures i el drama social seria cent vegades superior. Si tots viuen bé, tots estem més segurs i vivim millor. La solidaritat entre tots es més útil socialment que la competència d’uns contra altres.
La fiscalitat correcta és que quan uno més guanya, més té que pagar.
Es cert, que els sistemes de protecció social poden produir situacions no volgudes i es en eixe moment quan cal modificar les coses. Un exemple, en Anglaterra en els any cinquanta del segle XX, l’estat donava una prestació econòmica a aquelles xiquetes que es quedaven embarassades molt joves o estaven a soles. Això que va produir uns trenta anys després? Moltes xiquetes es quedaven embarassades a posta per cobrar una prestació de l’estat. I això donava en lloc d’eixir de la marginalitat social, les llançava encara més cap a la marginalitat social. Eixa va ser una de les coses que va eliminar els governs del partit laborista en la dècada del noranta.
Per últim, no hi ha cap contradicció entre estat del benestar i competitivitat. Però este tema i els problemes de l’estat del benestar en l’actualitat ho deixe per contestar-te un altre dia. Prompte.
Adeu.
David Mahiques
Enhorabona, Miquel. Acabe de llegir «El pequeño inversor» i m´ha semblat un llibre realment impactant, fins i tot, si em permets, visionari. M´agradaria tant veure com en un futur no massa llunyà el món canvia, per a millorar, aplicant uns valors tan elevats! Utòpica? Potser, o potser no… qui sap?
Felicitacions, de nou.
Hola Vicent:
El passat dia 4, vaig fer un comentari respecte al teu escrit. I et vaig dir que continuaria un altre dia parlant de l’estat del benestar i la competitivitat. I també dels problemes actuals de l’estat del benestar.
Primer, la competitivitat de les empreses no té res a veure amb l’estat del benestar. És més una societat que garanteix una educació i una sanitat per a tots és molt més competitiva que la que no ho fa. La població quan té assegurades unes mínimes condicions de vida està en millors condicions per a formar-se, tindre qualificació i poder consumir més i això és garantia d’un millor funcionament econòmic.
La competitivitat està relacionada amb les relacions laborals i la tecnologia que un país és capaç de posar en funcionament. El que hi ha que fer és tindre unes relacions laborals que sense atemptar contra els drets de les persones, dels treballadors, tinguen la necessària flexibilitat per adaptar-se a les condicions del mercat. I a més, cal adoptar i aplicar els avanços tecnològics i entrar en les noves tecnologies com la millor manera de fer una economia més competitiva.
Si no fem aixina la competitivitat s’imposarà via reducció de sous i beneficis empresarials.
Per últim, una altra cosa cada vegada més important. S’hem d’oblidar de competir i hem de fer un esforç cada vegada major per col•laborar els uns amb els altres. Això és un nou paradigma que la nostra societat tindrà que acceptar donat el grau tan elevat de desenvolupament tecnològic que tenim.
Segon, el problema de l’estat del benestar és que les societats més desenvolupades estan entrant en el que es diu una demografia estancada o la tercera fase demogràfica. Es a dir, la gent viu més anys i la natalitat s’ha reduït i no es pot garantir el reemplaçament generacional. Dit d’altra manera, cada vegada hi ha més gent que demanda prestacions de l’estat, bàsicament sanitat i pensions, però la població en edat de treballar s’ha estancat.
La solució té que vindre per adoptar noves tecnologies que fassen la vida de les persones majors més autònoma, la entrada de població nova a Europa en capacitat de treballar, allargar l’edat laboral o que les persones jubilades fassen altres activitats i remodelar l’estat del benestar per garantir unes condicions bàsiques.
Ah, i deixar-se de gastar-se (malgastar) els diners en festes, saraos i alegries.
Adeu
David