espigolant

ESPIGOLANT

No s’hi pot saltar a totes, cadascú té el seu temps i és amo dels seus silencis, això no obstant, de debò t’agradaria que algú procurara per aquells temes que tu creus d’un interés no només particular, més encara quan és cosa natural creure que allò que u planteja és un dir ver i important.

I tot aquest parrac introductori ve a tomb quan espigolant d’entre tota aquella conversa sobre la font Vella algú va deixar caure, sí o sí, i lamente no recordar qui n’era l’ama d’aquelles paraules, alguna cosa semblant o pròxima a: “si tot el d’allò de les Fontetes és paratge natural, perquè no deixar-ho així, natural, sense intervencions?” que vol dir, entenc, sense confitar-ho d’altres estris i usos diversos que poden xocar amb l’essència d’allò que entenem que és natural. I açò servirà per a la font Vella –que no sé si té la catalogació de paratge natural- i per a qualque altre tros (tal volta caldria definir també què és allò “natural”, dic jo)

Vaja, açò és interessant, vaig pensar, debat, però les raons s’hi van esgolar per altres avencs i a sobre que un brètol, un poca-solta per no deixar-me’l sense nom, va i m’ix amb què si recuperem o no la teulada dels llavadors, o que si s’han de col.locar allí  no sé qué d’uns taulellets amb no se quins versos d’Alberola, ja diuen que qui no té feina… doctoreja, i el més fava espigola.

Ací, entre nosaltres, aprofitant que en som pocs… i mal pagats (vosté perdone, Sr. Director que la setmanada continua igual d’esquifida i QD a gosades que sura!), dic que natural, portat al cap més extrem, pot ser confós amb runós, perquè com una espècie d’atavisme l’home, de sempre, sembla que ha de dominar l’entorn, domesticar-lo, el problema és que cada cop en som més, les nostres eines més poderoses i les deixalles que produïm cada cop més i més difícils de digerir. Un exemple, si entraren un quants megatractors de cadenes per la Serra i posaren en bo milers de fanecades amb bon clima i reg, de segur que molts ho veurien encara, manco vullguen, com una gran obra, de collons de mico! pensant en jornals i riquesa uns, vida en definitiva, pa per avui i fam per a demà, dirien altres, clar que amb el sou segur i la panxa plena, ja… els de més allà diran. Potser els quartondins d’ací cent cinquanta anys també celebren la declaració de Paratge natural per a la serra de Quatretonda, i tal volta aleshores regraciaran, millor que nosaltres hem fet, aquelles persones que lluitaren per aconseguir-ho.

I com estic més perdut ja que un pla en la serra, i n’hi ha, a la Serra, de plans dic, que de vegades la gent amb poc té prou, trobe que més que d’allò naturals som molt versallescos nosaltres, sí, i com exemple el fet que a qualque caseta que t’hi trobes pel camp o per la serra de seguida veus créixer pels voltants jardinets ben disposats, amb algunes espècies de plantes originàries ves a saber d’on, ornamentats amb tot el d’allò dels caminets, bardisses i margenets, tot ben arrenglerat, i dic jo, que per què no deixar eixos mateixos espais lliures per a la vida natural pròpia i específica del lloc, que d’una manera natural i salvatge l’ocuparà de plantes i l’omplirà de vida vegetal, i amb unes mínimes intervencions? I no ho fem perquè, entre d’altres coses, és considerat poc menys que runós…

No sé quin és el límit de l’actuació humana sobre el medi natural, supose que estarà relacionat amb el trellat i seguir les normes que marquen les lleis perquè, què passa quan posen en valor un lloc, un paratge, de seguida allà que anem alguns per fer-lo malbé. De tota manera, i no sé si contestant al la qüestió plantejada sobre com actuar, personalment a mi m’agrada el paisatge humanitzat, és a dir, aquell on s’hi troben o conserven rostolls del pas de l’home i de la seua activitat tradicional, si els hi ha clar, que actuen com una referència, una mesura, ni que siga una vella sospedrà o les runes dretes d’una antiga paret de qualsevol caseta o corral de ramat, testimonis muts de l’existència humana que cal conservar només perquè no acaben esborrant-se, i em ve al cap ara “el corral de la Penyaflor”, per exemple, que amollona i fita el camí del Buscarró, runes d’una antiga construcció que deu el nom, possiblement, i si els botànics nostres no em contradiuen, a un propietari de cognom o malnom Penyaflor. Restes constructives i toponímiques que qualsevol dia desapareixeran del tot, bé per l’actuació humana, en excés o per defecte, bé perquè la natura se les acabarà engolint, ara que, si és així, és a dir, mort de mort natural, tampoc caldria fer res, no sé.

bnavnt

Rafael Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.