l´àliga que no sabia qui era…

l´àliga que no sabia qui era…

L’ÀLIGA QUE NO SABIA QUI ERA.

Els meus «uelos»: Maiteresa la Redonda i Ramon Manroc, en casar-se llogaren el forn de Cucala. A l’any 1918 hi hagué una pàssia de grip que s’anomenà la «cucaratxa», la que ara després hem sabut que fou similar, o la mateixa crec, que l’actual «gripe del pollo» i la de 1957 «grip asiàtica», però no li fa per allò que volia contar-vos.
Ma «uelo» es va contagiar amb eixa grip i va morir aquell any deixant tres xiquets menuts i un altre que va nàixer quinze dies després del seu traspàs. La tia Maiteresa tingué que bregar fort per traure endavant a la família i jo vull aprofitar la pàgina de QD per rendir un xicotet homenatge a totes eixes dones que com ma «uela», que ara i sempre pel seu coratge admirable, ens demostren del que són capaces de fer —i encara n’hi ha qui l’anomena el sexe dèbil!—
Diuen que la genètica és important i influeix en el caràcter de l’home, però tindre al teu costat una persona com aquella mentre estàs formant-te, a mi em va servir per posar el fonaments del que he sigut després. Les seues històries, que em contava a la manera com ho feien els aedes grecs, amb una facilitat de transmissió que ens enxisava només en dir: «Açò era un…» ja em quedava bocabadat junt els meus amiguets d’aleshores: Vicente, Antoniet, Salvadorito…, i en veure’ls com gaudien oint-la, jo era el xiquet més desvanit de tota Quatretonda i la Vall d’Albaida juntes.
El seu cunyat Joan Batiste, com bé ho conta en una poesia seua al llibre editat pel Grup de Danses, la va ajudar arreplegant llenya a la serra per encendre el forn; un dia es va trobar un niu d’àligues; sense voler-ho fer tocà amb la seua mà un dels ous. Com a bon coneixedor de la naturalesa,  sabia que en tornar la femella no el covaria. El va agafar, el va portar a sa casa i el va posar junt amb els de les gallines que tenien al corral, aquestes aus no tenen cap d’eixos problemes. «Són molt simples»— em deia somrient ma «uela»—.
Com sempre ho feia, qualsevol succés li servia per ensinistrar-me i aprofitar-ho per transmetrem una manera de pensar i de ser senzilla, però d’un valor inestimable. Aquest fou un d’eixos moments i un dia em digué:
—Salvadorín, vine mante, la «uela» vol contar-te el que va passar quan encara tenia llogat el forn de Cucala. Saps quin és, no?
—Sí. El que està a la plaça de l’Oliver, on comença el carrer Nou.
—Eixe mateix!
Em contà d’antuvi el que us he dit del cunyat Joan Batiste i després començà la història:
Quan varen trencar la closca les gallines, també ho va fer l’aguiló. Anà creixent junt els seus germans de corral, picotejant per terra com els altres i fent-se dia per dia més gran que aquells.
Sent jove va alçar els ulls al cel i va vore passar un grup d’àligues volant:  «Quant donaria jo per poder volar com eixes aus!» Pensà; va mirar els seus germans i continuà el picoteig.
Ja adult es va tornar a repetir la mateixa escena, novament va pensar: «Quant donaria per poder volar!» Mirà als seus germans i va continuar menjant dacsa.
Ja en la seua ancianitat, per tercera vegada va vore passar volant al grup i va pensar: «Quant haguera donat per poder volar!» Va mirar els seus germans i es va arrupir al costat d’un mur davall l’ombra d’un anouer. Als pocs dies va morir sense saber mai que ell era una àliga, es conformà en veure només el seu entorn, sempre va creure ser una altra gallina més. No va mirar mai cap a dins de sí mateix.
No ho faces tu Salvadorín. Intenta volar, no vages arran de terra, potser sigues una àliga i no t’adones que ho eres, no et conformes amb el que veus al teu voltant. Pregunta, indaga, reflexiona, estudia, llig, aprèn del que fan els altres però sense copiar perquè has de ser un creatiu encara que siga fent una cassola d’arròs al forn, sigues tu mateix ficant el teu seny distintiu, has de conèixer-te. Tin il·lusions i procura que siguen possibles de fer, si no et sentiràs mal per no poder-les realitzar. T’assegura la «uela» que mentre tingues una il·lusió et sentiràs viu.
La tia Maiteresa la Redonda no va anar mai a l’escola, va aprendre a llegir ajudada pels seus germans Batiste i Balbino.
Gràcies «UELA», açò va per a vosté!

SALVA

5 Comentarios

  1. Rosa Mahiques

    Quantes persones n’hi haurà pel món que no saben que són àligues en compte de gallines! Sa «uela» Maiteresa devia ser una persona molt llesta i sabia donar molts bons consells. Tant de bó els pares de hui en dia saberem educar i encaminar la nostra descendència pels camins que tan be coneixia sa «uela».

  2. SALVA

    «Uela» és IMPERDONABLE l’erro que he comés. El teu germà major era Micalet i no Batiste.

    Ai, ai, ai Salvadorín, és que l’edat no perdona!

  3. SALVA

    Rosa: la vida és una de les millors escoles que hi ha i, com hauràs llegit, a la tia Maiteresa aquesta «vida» li’n donà per totes les bandes; perquè t’adones l’edat que tindria quan va enviudar et diré que el seu fill major José tenia uns mesos menys que el cunyat Joan Batiste germà del seu marit.
    També he de dir-te que passar hiverns sencers a la «voreta del foc» els dos a soles a la casa que hi tenia al carrer dels Sants de la Pedra, també dona «pa molt».

    Una cosa més que no sabràs és que el convit de bodes d’alguna parella dels «uelos» dels que a hores d’ara escriuen a QD el faria aleshores ella. Els seus «guisaos» i els «bessos de novia» tenien fama.
    Com diu l’Estanislau les dones d’aquest poble…

    PS – Veuràs que «uela» i «mante» sí que estic emprant-los, eh? Era la meua costum!

  4. Rosa Mahiques

    Ja havia llegit entre linies i me n’havia adonat que tu també tenies «uelos» com jo. Quina llàstima no haver conegut jo a ta «uela»! m’havera encantat oir les seues històries, sentències, refranys, enfí havera volgut conèixer la seua «filosofia de vida».

  5. SALVA

    Segurament més d’un i més de dos en llegir açò de l’Àliga haurà pensat: «però este tio que ens conta? Una dóna que no sap llegir ni escriure i d’una època com aquella és impossible que parle aixina!»
    Sí rei sí, tens raó, aleshores nostre parlar no estava «normalitzat» i ho fèiem el que millor sabíem i ningú mai es parava a pensar si ho dia bé o mal. De vegades en oir la paraula «entonses» la gent major contestava: «mig almud i quatre onces» i poc més.
    Amb tot he de dir-vos que si hi ha pecat només que és meu per voler sintetitzar en poques frases tot un temps de convivència i un tarannà utilitzant un llenguatge massa acadèmic. Ma «uela» no sabia on estava Salamanca!
    Però tractant-se de la «grand-mère» com diuen els francesos —és un bon homenatge anomenar-la així— qualsevol elogi és poc, si més no, venint d’un xiquet que a la fi és qui ho ha escrit ara que està «entraet en anys», però com tots en sabem el temps magnifica els bons records.

    Si de pecat n’hi ha algun: «mea culpa».

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 2 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES