revolució blanca
La situació és complicada. Ho he dit moltes vegades i és obvi. Les respostes per apanyar aquest desgavell no acaben ni molt menys d´arreglar-la. I tot això és conseqüencia d´un munt d´animalades les quals han anat acumulant-se al llarg de més de 20 anys. Tots parlem en tots els llocs i la situació no millora.
Jo no entenc d´economia. però des de fa temps i temps percep signes i indicis desencadenants del moment en què ens trobem a hores d´ara. Per exemple, quasi el 100 x 100 dels productes que estic consumint de tota classe, categoria i nomenclatura són made in foraster : cotxes, roba, electrodomèstics, menjar, mobles . TOT, TOT, TOT. I em preguntava : i aquí què fem ?
Diguen el que diguen, estem en clara recessió o retrocés…i això es molt greu. Les civilitzacions es caracteritzen pel progrés i l´anar avançant. I la situació actual no és el cas. Les coses no han ocorregut perquè sí. Ha hagut tot un procés de molts anys. La ciutadania ha de saber que hi ha culpables els quals han desencadenat l´actual contra-progrés. Cal preguntar-nos molt seriosament si amb l´actual sistema de tapa-forats el vaixell podrà continuar navigant o si fa falta alguna cosa més com una vertadera revolució blanca, incruenta però radical que canvie l´actual estat de les coses.
I així, s´ha instaurat una situació, un estat en la nirvana, en els núvols, on l´esforç i els valors han quedat arraconats la qual cosa ha propiciat una «dolce vita» on els mediocres i els cara-dura s´han desenvolupat, crescut i multiplicat a camp obert : els sense escrúpols han sabut traure suc ocupant i usurpant llocs de responsabilitat en tots els camps i en totes les esferes de la vida política , social, cultural i econòmica dintre un sistema de clientelisme del qual ja em ric jo del caciquisme del XIX. D´aquesta forma i manera , per un costat, els mediocres i saltimbanquis…per l´altra, una immensa majoria domesticats i narcotitzats pel fum opiaci del fals estat del benestar el qual ha fonamentat la supervivència en deutes i prèstecs descarats i descarnats. Déu meu, quant que tremole al contemplar a certs individus en determinats llocs ja siga professionals, polítics, culturals… clar, amb aquest paisatge panoràmic tenim el que tenim. Sofrim el que sofrim. I passarà el que passarà. Com a conseqüència han despertat moviments com el Moviment d´Indignats. I altres moviments.
És clar que a tots aquells que viuen del mangoneo i que alhora per desgràcia detenten i ostenten els poders de tot tipus, és a dir el poder politic, econòmic, social, cultural (que són sempre els mateixos), no estan el més mínim per que les coses canvien, però no obstant això han originat un monstre, el de la crisi, que acabarà menjant-se´ls també a ells.
Ara va i resulta, que els països de xauxa, els paradisos de les llibertats, de les igualtats, dels drets socials estan en crisi perquè tots ells se n´han passat de la ratlla. Se n´han passat cent pobles i no saben re-tornar a la cordura. Es pensaven que els recursos eren infinits. Oro para todos. A jubilar-se als 50. Encara hi ha qui es jubila als 50. Pagues per a tots. Durant el dia cobrant el paro. «Als ratos lliures fent arreglos» .Sense treballar. Vacances semi-gratis per a tots. A fer funcionaris a tothom. El papà Estat ja s´encarregarà d´alimentar els monstres. Gent saníssima que està cobrant des dels 40 0 45 anys per malats. I visca el progrés ! I visquen els ERES !
I això s´ha acabat ! Però encara ningú ha tingut arrestos per a dir al pa, pa i al vi, vi. Mentrestant, cada dia pitjor. I no queda ni un cèntim perquè s´ha balafiat tant i tant…hem sigut tan pícaros i tan «aspavilats» que només una vertadera revolució blanca, o regeneració neta, transparent i clara ens podrà traure del pou on ens hem estacat de cap.
pepe romero-nieva
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Es trobaven reunits els moltons (carnero en castellà) quan van veure que el carnisser n’agarrava un i el matava, però no van fer cas d’això. Després va prendre un altre moltó i el va degollar, amb tot i això semblava que no els concernia, i deien: «A este li ha tocat, i no a mi, mentre continue així no ens preocupa».
El carnisser va anar prenent l’un i l’altre indistintament fins que finalment va arribar a l’últim, qui li va dir: «Bé em meresc el que va ocórrer-me, perquè no ens hem unit i ajudat entre nosaltres per a preservar les nostres vides quan era hora».
Qui no aconsegueix associar la seua defensa a la dels seus companys i així reunir forces perirà aquest i el seu company. És necessari associar-se’n per anticipar i enfrontar els perills.
ESOPO
Pepe, pel que veiem d’Esopo sembla que l’assumpte no és nou…, «y lo que te rondaré morena si el guitarró no es trenca!»
Hola Pepe. Crec que en un punt concret del teu article dones en el clau. Pense què el principal problema rau al poble mateix, i en la falta de consciència cívica d’aquest. I pense que la vertadera revolució començaria per l’educació en el civisme. No dic que els grans dirigents no tinguen la seva part de culpa ( que la tenen, i molta). Però crec (i no he sigut mai de tòpics) que els polítics són el reflex de la societat que «dirigeixen» (o gestionen, o quina vullga que siga la parauleta). Els llibres d’història ens ensenyen que la societat espanyola sempre ha estat donada a la pilleria, l’intentar enriquir-se sense treballar massa, el «xanxullo»… etc
I això, es pot canviar, però costa, i molt més si no s’intenta.
Els països, comunnitas, imperis… com les persones, cases o famílies naixen, creixen i… també moren, d’exemples en tenim, ara el que cal és que la degradació dels valors morals i culturals d’una societat no siga massa intensa perquè nogensmenys significa la mort, la seua desaparició… Jo no sé si m’entenc, però ho intente.
I com la informació té en el criteri d’actualitat un pilar fonamental, potser això m’explique el fet que la crisi sembla agombolada només en allò que diuen «primer món» puix que d’altres parts del planeta, d’aquell dit segon o tercer, endèmicament sacsejades, no diuen res, o quasi.
benavent
No necessitem calfar-nos el cap amb tant de circumloqui per intentar reflectir allò que està passant-nos, les paraules que s’empren són clares, les frases les llig qualsevol que haja anat a l’escola, comprendre-les ja és altra cosa, perquè si ho mires amb deteniment observes que la malaltia la tenim dins de la nostra casa i pel camí que portem, per molt de «saber» que s’està acumulant amb tant d’estudis del personal, sembla que l’assumpte va costera avall.
Pepe em feu una reflexió l’altre dia on m’enumerava la nòmina de professors i gent lletrada que hi en tenim a hores d’ara i comentava la quasi nul•la participació en actes «culturals» i…, no ho acabe d’entendre! Tret que estiguen capficats en altres qüestions d’investigació i estudi, i no siga desinterès o oblit, la qual cosa tindria una justificació més que plausible, però té un tuf…! I utilitzant el sempitern tòpic del meninfotisme valencià podria arribar a la conclusió que «la Inteligentsia», eixe grup de persones amb cultura, que es dedica a utilitzar la ment amb activitats orientades a ajudar al progrés de la societat i dirigir-la, no està per la labor? O és que Esopo amb la faula del Carnisser i els Moltons amb una gran visió del futur s’inspirà amb el tarannà dels valencians?
Blasco Ibáñez en una de les seues novel•les ja ens deia poc més o menys: «la major aspiració del valencià és arribar a tindre cinc duros a la butxaca, una tartaneta i els diumenges anar al Grau a remullar-se els peus amb l’aigua de la mar». I jo afig: «encara que veja que el seu entorn s’afona!»
Acabaré amb una dita: «Por la caridad empezó la peste».
Aquesta la deia un professor de la Facultat de Medicina als estudiants que començaven la carrera allà pels anys de la postguerra i afegia el següent comentari: «Si cuando llegaba un barco con apestados al puerto de Valencia los hubieran dejado morir en alta mar sin intentar ayudarlos, se habría evitado la muerte de millones de personas posteriormente. Señores es fuerte lo que digo, pero ustedes han de saber administrar con mesura e inteligencia esa obra de misericordia tan preciosa llamada Caridad».
Plantejament egoista? Vosaltres direu, teniu la paraula.
Haureu vist que no vull arreglar Espanya i menys encara el món si a casa nostra estem veient ara i adés que anem cap avall…, o no, perquè tot pot ser imaginacions meues un tant raquítiques, motivades pel queferós que duc hi dins o per l’abúlia on ens aboca la vellesa —o com diuen els sabuts: «la senectut»— i, ben segur estic que aquestes idees tenen poca de substància.
Em sembla que el món està massa greu per a intentar canviar-lo en quatre dies. Hi ha un tòpic que és molt cert: si no pots canviar el món, canvia’t a tu mateix. Tal vegada hi hauria que començar aceptant que el sistema actual no acaba de funcionar bé. No hi ha res que siga totalment bo ni totalment dolent, potser la societat actual hauria de reflexionar en lloc de queixar-se sense moure un dit per a girar la tortilla. En fi, canviar el món és una heroicitat a l’abast de molt poca gent. Però cadascú hauríem d’aportar el millor de nostres i poc a poc la situació milloraria. El que passa és que alguna gent voldria que foren els altres els qui donaren el primer pas per a dir, això no és fa així i no donar cap alternativa. Menys criticar i més arrimar el muscle.L’ésser humà és egoista per naturalesa, diuen alguns… Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.
Els grans problemes requereixen grans solucions. Potser siga el canviar un mateix el que després moga a iniciatives i accions encaminades a canviar l´actual sistema. Si nosaltres aportem el millor de nosaltres i les nostres veus no s´escolten…o no volen ser escoltades, aleshores ja em diràs el que s´ha de fer. Interprete aquestes parales teues : «Menys criticar i més arrimar el muscle» com que arrimar el muscle seria mullar-se, responsabilitzar-se, menys donar-li a la llengua i més passar a l´acció. Si així és, completament d´acord. Efectivament, amiga meua, el món no pot canviar-se en quatre dies. Però gràcies a quatre sacsejades com va ser la Revolució Francesa, la Revolució dels Clavells, el Maig del 68, la filosofia de Ghandi, Jesucrist, la Revolució Neolítica…etc, etc, etc…ajudaren a anar canviant sistemes caducos, i inaguantables. Que jo sàpiga, quasi que totes les Revolucions han esdevingut quan el poble estava al límit, mentre que aquells que ostentaven el poder nadaven en l´opulència i feien per ells i els seus i molt poc per al poble.
Paraules, paraules i més paraules i sé que no ens quedem satisfets perquè voldríem grans solucions, ràpides, ja! Estem farts i no sé si estaré errat, però de nosaltres, dels de casa, no crec que isca el redemptor esperat, tant de bo així fora, amb tot una mica sí que podem fer-ne per pal•liar l’efecte desastrós on vivim i preparar la terra perquè els següents puguen sembrar-la.
Sembla que no són importants aïlladament però, tots plegats, els quotidians i menuts gestos d’una societat són el millor indicador de la salut cívica d’aquesta.
Abandonar una botella o un pot de beguda en qualsevol lloc, un paper al carrer, escopir, fer pintades a les parets, parlar a crits en un local públic, deixar que el gossos defequen sense arreplegar-ho després, maltractar un animal, no respectar les plantes d’un jardí, dur el so de la radio del cotxe amb tots els decibèlics del món, no cedir el seient a un major a l’autobús, parlar de manera ordinària —els mitjans de comunicació els primers: TV, ràdio, premsa—, tuteig arbitrari i descortès, fomentar els pares —conscient o de manera indirecta— en l’alumnat la falta de respecte al professor, no fomentar què representa eixa labor del docent, considerar l’escola com un local d’aparcament dels fills, no pagar factures amb l’IVA, baix rendiment en el treball, no assumir els polítics: que viuen «per al poble» i no mai «del poble»…
Podeu ja anar afegint-ne un fum més i crear un manual que si el complirem «otro gallo cantaría».
REGENERACIÓ, l’hem repetit almenys més de deu vegades des que escric; canviem allò que tenim més prop de nosaltres, no us importe convertir nostre entorn en una illa exemplar, tant de bo tothom ho fera. NO a la revolució avalotadora, és fàcil manipular-la —Robespierre?—
M’aterris la violència.
Multituds…, ni de bisbes!
En QD tenim el germen del motor que a poc a poc pot anar espentant el món que ens envolta i intentar canviar-lo. Per què no comencem hui mateix? El dia que veja per estos ulls els gestos que comente, i d’altres que podem afegir-ne, creuré que la «revolució pacífica i blanca» ÉS POSSIBLE, si no, la cosa pinta malament.
Au, si veus hui que tiren un paper enmig del carrer, arreplega’l i mostra-li a l’interfecte que el que fa no és correcte, dóna exemple d’educació!
Si la teua veu no vol ser escoltada, no significa això que has de callar, perquè el silenci és recolzar l’opinió majoritària. Ara bé, gran part de les revolucions, si no estic equivocada, han sorgit de veus minoritàries que lluitaren per fer vore que alguna cosa no funcionava. Sí Pepe, ho has entés perfectament. És molt fàcil parlar, però passar a l’acció ja no és tan senzill i potser és el que ens falta: actuar en conceqüència. El món sencer gira al voltant de l’economia, els diners mouen el món actual. On estan els valors de l’amistat, la solidaritat, la comprensió, el respecte i la transparència? També hi ha una altra qüestió, la gent no escolta ningú, cadascú vol dir la seua però sense donar-li importancia a l’opinió del veí. Em preguntes què podem fer quan la nostra veu no vol ser escoltada? No tinc resposta, però crec que el silenci no és una opció.
Efectivament Pepe, l’ home sense revolucions, sense reivindicacións, encara estaria el mes feble tirant del forcat i el més fort espolsanli trallades. Per el seu interés amb el tema còpie el discurs fet al final de la pel-licula «El Gran Dictador» per Charles Chaplin.
» Lo siento, pero no quiero ser emperador. No es lo mío. No quiero gobernar o conquistar a nadie. Me gustaría ayudar a todo el mundo —si fuera posible— : a judios, gentiles, negros, blancos. Todos nosotros queremos ayudarnos mutuamente. Los seres humanos son así. Queremos vivir para la felicidad y no para la miseria ajenas. No queremos odiarnos y despreciarnos mutuamente. En este mundo hay sitio para todos. Y la buena tierra es rica y puede proveer a todos.
El camino de la vida puede ser libre y bello; pero hemos perdido el camino. La avaricia ha envenenado las almas de los hombres, ha levantado en el mundo barricadas de odio, nos ha llevado al paso de la oca a la miseria y a la matanza. Hemos aumentado la velocidad. Pero nos hemos encerrado nosotros mismos dentro de ella. La maquinaria, que proporciona abundancia, nos ha dejado en la indigencia. Nuestra ciencia nos ha hecho cínicos; nuestra inteligencia, duros y faltos de sentimientos. Pensamos demasiado y sentimos demasiado poco. Más que maquinaria, necesitamos humanidad. Más que inteligencia, necesitamos amabilidad y cortesía. Sin estas cualidades, la vida será violenta y todo se perderá.
El avión y la radio nos han aproximado más. La verdadera naturaleza de estos adelantos clama por la bondad en el hombre, clama por la fraternidad universal, por la unidad de todos nosotros. Incluso ahora, mi voz está llegando a millones de seres de todo el mundo, a millones de hombres, mujeres y niños desesperados, víctimas de un sistema que tortura a los hombres y encarcela a las personas inocentes. A aquellos que puedan oirme, les digo: «No desesperéis».
La desgracia que nos ha caído encima no es más que el paso de la avaricia, la amargura de los hombres, que temen el camino del progreso humano. El odio de los hombres pasará, y los dictadores morirán, y el poder que arrebatarón al pueblo volverá al pueblo. Y mientras los hombres mueren, la libertad no perecerá jamás.
¡ Soldados ! ¡ No os entreguéis a esos bestias, que os desprecian, que os esclavizan, que gobiernan vuestras vidas; decidles lo que hay que hacer, lo que hay que pensar y lo que hay que sentir ! Que os obligan ha hacer la instrucción, que os tienen a media ración, que os tratan como a ganado y os utilizan como carne de cañón. ¡ No os entreguéis a esos hombres desnaturalizados, a esos hombres-máquina con inteligencia y corazones de máquina ! ¡ Vosotros no sois máquinas ! ¡ Sois hombres ! ¡ Con el amor de la humanidad en vuestros corazones ! ¡ No odiéis ! ¡ Sólo aquellos que no son amados odian, los que no son amados y los desnaturalizados !
¡ Soldados ! ¡ No luchéis por la esclavitud ! ¡ Luchad por la libertad !
En el capítulo diecisiete de san Lucas está escrito que el reino de Dios se halla dentro del hombre, ¡ no de un hombre o de un grupo de hombres, sino de todos los hombres ! ¡ En vosotros ! Vosotros, el pueblos tenéis el poder, el poder de crear máquinas. ¡ El poder de crear felicidad ! Vosotros, el pueblo, tenéis el poder de hacer que esta vida sea libre y bella, de hacer de esta vida una maravillosa aventura. Por tanto, en nombre de la democracia, empleemos ese poder, unámonos todos. Lucharemos por un mundo nuevo, por un mundo digno, que dará a los hombres la posibilidad de trabajar, que dará a la juventud un futuro y a los ancianos seguridad.
Prometiéndoos todo esto, las bestian han subido al poder. ¡ Pero mienten ! No han cumplido esa promesa. ¡ No la cumplirán ! Los dictadores se dan libertad a sí mismos, pero esclavizan al pueblo. Ahora, unámonos para liberar el mundo, para terminar con las barreras nacionales, para terminar con la codicia, con el odio y con la intolerancia. Luchemos por un mundo de la razón, un mundo en el que la ciencia y el progreso lleven la felicidad a todos nosotros. ¡ Soldados, en nombre de la democracia, unámonos !
Hannah, ¿puedes oírme? ¡ Dondequiera que estés, alza los ojos ! ¡ Mira, Hannah ! ¡ Las nubes están desapareciendo ! ¡ el sol se está abriendo paso a través de ellas ! ¡ Estamos saliendo de la oscuridad y penetrando en la luz ! ¡ Estamos entrando en un mundo nuevo, un mundo más amable, donde los hombres se elevarán sobre su avaricia, su odio y su brutalidad ! ¡ Mira, Hannah ! ¡ Han dado alas al alma del hombre y, por fin, empieza a volar ! ¡ Vuela hacia el arco iris, hacia la luz de la esperanza ! ¡ Alza los ojos, Hannah ! ¡ Alza los ojos !»
Salutacions, Rodolfo Canet