Seleccionar página

sordera col.lectiva

sordera col.lectiva


«Si tots els hòmens saberen  el que diuen uns dels altres  no hi hauria quatre amics en el món. El gos té més amics que la gent perquè mou més la cua que la llengua.»

BLAISE PASCAL.

 
Com esteu observant en llegir el que escric, voreu que sóc un arreplegador de frases i dites d’altres persones, però resumixen tan rebé i en poques paraules un pensament, que no puc resistir-me gens en ficar-les ací en estos escrits meus perquè m’ajuden més i millor a dir-vos què sent sobre les coses quotidianes que crec hauríem de fer per millorar aquesta societat nostra si ficarem una mica de la nostra part.
D’altra banda us assegure que practique sovint allò de Machado: «Converso con el hombre que siempre va conmigo…», és una activitat cerebral que em fa mantindre en moviment les neurones, encara que, pel que veig,  hi ha gent per la meua contornada que no ho comprén gens.
 Un grup de matrimonis hem estat dinant a casa d’uns amics. Una vegada més, mentre fèiem la sobretaula, he pogut constatar el poc que escoltem, estem ajocats i a l’aguait enfront de qualsevol idea que sorgix en una conversa; ens tirem sobre nostre interlocutor sense cap classe de mirament amb una contraofensiva feridora, no ens adonem gens que actuant d’eixa manera perdem el respecte a qui parla. Sembla que si no tenim mai a punt de solfa una cosa igual o superior a la que aquell diu ens sentim rebaixats. Un indicatiu clar de tindre complex d’inferioritat? No volem aprendre del que diuen els altres?
 Els que passem de la cinquantena d’anys recordem amb una certa nostàlgia els tramvies que circulaven per València. Del número cinc, el de circumval·lació, mon tio Enrique Forner fou un dels seus conductors; eixe era el que jo més utilitzava. Sovint oïa com els passatgers, quan el tramvia estava arribant a la parada on volien baixar, li deien al conductor la familiar frase: «A la pròxima, per favor».
—En eixa època, els tramvies  no tenien com ara tim…
—A mi que em vas a contar de tramvies. Jo n’agafava un o dos tots els dies per arribar prompte al treball i, a vegades, n’agafava fins a tres. Te’n recordes Manolita…?
—Sí, Victoriano, encara que del que no me’n recorde mai és si ja érem nóvios.
—Crec que sí. Jo un dia…
M’han interromput quan encara no l’havia jo acabat de pronunciar completa la paraula timbres, no m’han deixat continuar i han començat a parlar del seu nuviatge, enllaçant l’assumpte dels tramvies i el nuviatge amb el de la seua passió pel cine; continuaven parlant ells a soles! Així i tot els he seguit escoltant atentament als dos perquè sempre he pensat que s’aprèn molt oint el que diu la gent. En respirar, i fent una xicoteta pausa en la seua xarrameca, jo he intentat continuar dient:
 —Mon tio Enrique, el tramvier…
—Mira tu este, jo tenia un tio, casat amb ma tia Adela, el que era  Oficial de presons i Coronel de l’Exèrcit de l’Aire, el que estava… Te’n  recordes Manolita? Sí, que va arribar a pilotar avions d’hèlice!
—Sí, sí, clar que me’n recorde. M’ho va contar ta mare quan estigué amb nosaltres a casa abans de caure malalta,  encara tenia bona memòria la pobra. Li passava com a la meua cosina, la de Beniatjar, la que ens va invitar a la boda de la seua filla…
 M’estan contant la història completa de la seua família, des dels seus rebesiaios, quan van emigrar a Beniatjar abans de la guerra i es van ficar de masovers en una masia prop de… Pareix interessant el que conten  Manolita  i Victoriano; possiblement, el seu relat ho siga més que el meu. Estic pensant que si no és així m’hagueren prestat atenció, com a mínim la mateixa que els preste jo a ells. Clar que amb el que estan fent, del que jo contava aprendran poc, no han de ser molt atractives les meues paraules!
Com han parlat d’una guerra, intente intervindre amb un altre comentari:
—He llegit en el diari de mon pare que durant la Guerra Civil va estar en el cos d’Enginyers, necessità aprendre cubicar per construir trinxeres, tot i això que només coneixia les quatre regles de… —Una altra vegada em quede amb la paraula a la boca.
—A ma casa sempre hem sigut constructors. Me’n recorde quan construirem el magatzem de la nostra empresa, ho dirigia tot mon pare i no ens va fallar res. Quin control! És que en la meua família estes coses han funcionat sempre molt bé, ho portem en la sang!
—A mi em pareixen millor les vivendes que fan prefabricades, i no et dic res de les de fusta! Les heu vist? —Ha intervingut un altre personatge al qui, pel que s’ha vist, se li havien acabat els temes de conversació en el seu rogle i necessitava parlar.
La parella anterior encara no havia deixat de contar la seua història, pareixia que tenien llestos en la recambra per reballar-nos un dels seus «transcendentals» episodis familiars, però no han pogut, el nou personatge els ha tallat de la mateixa manera com ells ho han fet amb mi. Este individu té una potent gola i s’oeix la seua veu per damunt de totes les altres.
Observe que Manolita ha mirat al seu marit, no ha fet ni cas del que hi estava dient el cridaner i s’han posat a parlar tots dos del seu nét; comprenc que on estiguen els assumptes d’un net, açò que diuen els altres pot esperar. Però, i els que no tenen cap de net i també ho fan?
Som huit persones les que estem reunides al saló de la casa i  hi ha cinc conversacions en marxa. Cada rogle parla de coses distintes, però segons pareix, deriven totes de la meua xarrada tramviera inicial. Quan algú veu que el seu interlocutor no li fa molt de cas, busca els ulls d’una altra persona i, si s’encreuen les mirades, comença ràpid a recitar-li el seu parlament.
—Tu sempre estàs per damunt de tots nosaltres. Et quedes callat i ens mires com si ens perdonares la vida— m’ho ha dit una dona que, de sobte, s’ha adonat que estic en silenci i escoltant.
—Espere aprendre molt del que dieu.
—No és veritat, eres un orgullós.
De segur que el que jo dic no li interessa gens ningú, per això calle. Tampoc els ha d’importar molt el que debaten entre ells, juguen al ping-pong i corren despentolats en boja carrera per veure el que diuen més i millor del mateix que estan oint. He arribat a la següent conclusió: visc a un país d’opinants i no d’argumentadors, no es dialoga res, no n’hi ha bons conversadors, o jo no en conec quasi cap. Els que escolten fins al final del enraonament d’una persona quan vol dir alguna cosa es poden contar amb els dits de la mà, llevat dels que tenen nets, clar, perquè eixos gaudeixen de la butla per a tot!
En este país et tallen el teu parlament sense cap delicadesa i no vull dir res de l’agressivitat que es fica al discursejar. N’hi ha una indiferència profunda vers al que pensa l’altre i això no tant per fer la contra, sinó per una absoluta desatenció de tot allò que no hi haja sigut abans cuit dins del nostre cervell.
 En tornar-nos-en a casa, la meua esposa m’ha dit:
—Salva, has estado todo el día muy serio y callado, me han preguntado si te pasaba alguna cosa.
 M’entren ganes d’anar on està el tramvier i dir-li:
—Conductor, a la pròxima, per favor, òbriga’m la porta que me’n baixe d’este tramvia!

 SALVA

PS – Qualsevol paregut amb la realitat NO es pura coincidència, els noms dels personatges han sigut canviats, però tots en coneguem alguns semblants i si els que penseu no son els mateixos que m’han servit a mi de model, de segur que en tindreu prop algun.

 525 Visites totals,  2 Visites avuí

The following two tabs change content below.
Pepe
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Pepe
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Latest posts by Pepe (see all)

5 Comentarios

  1. Rosa Mahiques

    Este article és un reflexe del que passa a la nostra societat a tots els nivells. Si escoltarem un poc més i deixarem acabar de parlar als nostres interlocutors, altre gall ens cantaria, però com tot en aquesta vida crec que ho podriem arreglar amb educació : els pares deuriem escoltar els fills i els fills escoltar els pares, els mestres escoltar els alumnes i els alumnes deixar parlar al mestre, els polítics escoltar el poble, els tertulians de ràdios i teles deurien de deixar parlar els altres i escoltar-los… però no; estem en un món egocèntric on solament són vàlides les nostres idees, les nostres històries i no deixem que els altres ens enenyen el que ells saben.

    • SALVA

      Sí Rosa, s’opina la majoria de vegades sense cap tipus d’argument. Uns perquè no saben i actuen amb l’instint primari inconscient que els diu que no hi ha res allà dellà del seu pensament. D’altres n’hi ha que sí saben que pot haver-ne, però no estan habituats a plantejar-se preguntes per conèixer les conseqüències dels seus actes i actuen simplement per la inèrcia de la costum; pensar, encara que siga una mica, produeix calfaments de cap i fugen de qualsevol cosa que complique la seua existència. Tot i que a l’hora d’opinar, els uns i els altres, la seua ignorància que molt sovint frega amb la superba, fa que parlen ex cathedra intentant, amb pertinaç insistència cridanera, de manera vehement i sense escoltar al proïsme, convèncer a tothom sense adonar-se que l’altre, si aconsegueix imposar-li el seu criteri, sempre serà un vençut que ha perdut un combat i, sense ser-ne conscient, el germen de la rancúnia s’instal•larà indefectiblement al cor del derrotat.
      Hem de relacionar-nos amb els altres exposant criteris, sabent-ne que no són mai veritats absolutes, que poden ser rebatudes amb raonaments que potser puguen fer-nos canviar o millorar nostre pensament en reflexionar i admetre allò que ens exposen acceptant-ho sempre per pròpia iniciativa però no mai perquè hem sigut humiliats per una imposició de l’individu més cridaner.
      Amb tot n’hi ha una costum força estesa en alguns personatges d’aquesta comèdia humana, i que és menyspreable en grau summe, que consisteix en no voler comprometre’s enfrontant-se a un assumpte escabrós escapolint-se mentre ompli a l’interlocutor de lloances submises i servils i, si molt convé, enviant-li un «ram de flors» real o, si és el cas, de manera virtual utilitzant el correu electrònic; tot i que saben que fer-ho no és gens perillós, a l’inrevés: és elegant, denota delicadesa i no n’hi ha que complicar-se amb enfrontaments esterils…, per si de cas.
      Aquestos, crec jo, tenen més delicte perquè no utilitzen allò que podríem anomenar intel•ligència, —em sembla que n’hi haurà almenys una mica al seu cervell—, i per no ser políticament incorrectes no fan l’esforç de pensar i així deixen d’ajudar als seus congèneres.

      • Vicent Benavent

        Han passat uns dies de silenci absolut que no vol dir desaparegut,i aleshores encara em faig més preguntes , què vol la societat en si? O què és el que volem cadascú de nosaltres?, la gent sap el que vol? Si,no,no ho sé o no vull saber-ho?Sembla curiós que és vullga manipular la ment de les persones, ( de fet s’aconseguix en moltes ocasions),massa vegades diría jo,i aleshores també cal preguntar-se PERQUÈ?.
        Amb un món que pareix la selva,quin paper volem agafar en la pel.lícula, el del rei Lleó perquè així almenys soc el rei?, el de la girafa,perquè així com tinc el coll alt o divise tot i ben pocs es claven en mi? El de la rabosa perquè està acostumada a viure dels altres? El del llop,o el camaleó que segons l’interessa està dotat per canviar de color com a camuflatge? O,o, o… moltíssim més espècies clar.
        Pel què es veu també cap la possibilitat de preguntar-se com diría ( William Shakespeare ), SER O NO SER…
        Crec que ja s’ha dit ací en QD,que som el reflexe del que quasi segur no ho som o no volem ser però… les circumstàncies canvien i aleshores u agafa el camí què més li convé i per tant moltes vegades no té el per què ser el més adequat, tan sols hi ha que recordar el resultat de les passades eleccions.
        Si m’ho permeten tractarlos d’amics,vos dic què no cal calfar-se tant la “ olla” a la fi será i passarà el que tinga que ser i pasar,la societat crec que és i será sobre tot com el camaleó abans comentat i per tant no ens queda altra.
        Per contarvos una anécdota: l’altre dia em trobava en un bar del poble fent-me una cervessa eren ja passades la una i mitja del migdia,vaja l’hora de dinar,en això entrà un grup de quatre persones ja adultes( dos hòmes i dos dones) “ del poble” que per lo vist tenien taula reservada per dinar,en això què ja en taula i en menjar davant ( picaeta) estaven mirant cap al televisor,on emitien el canal 24 horas, de sobte diu un dels hòmes a l’altre, MIRA EL TEU AMIC, només en el to en el que ho digué hi había prou,supose que haureu encertat de seguida de qui es tractava no? home clar de Zapatero com no.
        Pot ser més d’un a hores d’ara estiga preguntant-se i que més dona a que ve ara això!! Ho conte perquè justament al sr que va dir això el conec prou,no tant a l’altre tot siga dit i vos puc asegurar que si forem de veritat camaleons aquest hòme tindria la gama més ampla de colors, qui ho diría no?
        Vull acabar amb la lletra d’una cançó d’Antonio Orozco que diu:
        GRACIAS, ME ESTAS DANDO LAS GRACIAS
        NO TE QUIERO ENTENDER NO TIENES POR QUE
        DARME LAS GRACIAS
        DICES MIEDO, GRITAS QUE TIENES MIEDO
        DE VOLVERME A QUERER DE DEJARTE ENVOLVER
        TU TIENES MIEDO
        QUIERO BEBER TU VENENO
        QUIERO ACTUAR EN TUS SUEÑOS
        QUIERO VOLVERTE A VER
        QUIERO DEJARME ENVOLVER
        QUIERO TUS BESOS
        QUE ME ACOMPAÑARON UAN VEZ
        Y MI SILENCIO SIENDO EL COBARDE ESPIA DE TU SER
        SER O NO SER QUERER O NO QUERER
        NO IMPORTA LA SUMA SI TE VUELVO A VER
        SER O NO SER PODER O NO PODER
        SI TE TENGO AHORA Y SI NO TE ESPERARE
        TE ESPERARE…

        CELOS YO NO ENTIENDO TUS CELOS
        QUE SEGUN DA ENTENDER TE DERRAMA DA MIEL
        TU TIENES CELOS
        QUIERO BEBER TU VENENO
        QUIERO ACTUAR EN TUS SUEÑOS
        QUIERO VOLVERTE A VER
        QUIERO DEJARME ENVOLVER
        QUIERO TUS BESOS
        QUE ME ACOMPAÑARON UNA VEZ
        Y MI SILENCIO SIENDO EL COBARDE ESPIA DE TU SER

        SER O NO SER QUERER O NO QUERER
        NO IMPORTAN LAS SUMAS SI TE VUELVO A VER
        SER O NO SER PODER O NO PODER
        SI TE TENGO AHORA Y SI NO TE ESPERARE…
        ( Aquesta última estrofa es repetix 3 vegades)

        Salutacions per molt de temps, Vicent Benavent.

  2. Maria Benavent Benavent

    No sempre, Maria. El silenci no sempre significa que recolzem la opinió de la majoria; de vegades el silenci explicita lucidesa, seny, educació, tolerància, serenitat i, sobre tot, intel.ligència. De vegades és preferible saber esperar el moment adequat per parlar, amb el to adequat i amb les persones adequades, per tal d´obtenir els objectius que ens tracem en la vida.
    De vegades, Vicent, només caldria intentar ser nosaltres mateixos, sense fingir, sense imitar ningú (per cert, hauríem d´aprendre molt del comportament animal…)
    Fer que la gent parle, participe i opine lliurement no té preu, veritat, senyor Salva? Crec que el seu objectiu està més que assolit. Gràcies per tot.

  3. Vicent Benavent

    S’aprén més escoltant que parlant,això és cert, tot i què el silenci també te so si uno sap escoltar-lo. No ho pose en dubte que que es recolze la opinió de la majoria María,tan sols és un reflexe al meu paréixer del que una persona i no totes és capaç de canviar de color amb la mateixa facilitat del camaleó. Tot i això fa que de vegades canvien més d’una i per tant ens deixa un poc descol.locats, ja parlarem una vegada entre la diferència entre «sentir» i «escoltar» i crec que es sent més que s’escolta,d’ahí que moltes vegades ve la confusió del missatge que ens volen donar. Opinió meua ei!!
    salutacions.

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Creus que les víctimes de la Covid-19 deurien ser recordades d'alguna forma?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINADORS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics