Seleccionar página

LA TARDOR NO ÉS EL FINAL…

LA TARDOR NO ÉS EL FINAL…


LA TARDOR NO ÉS EL FINAL

     La calor de l’agost és tan sufocant que no abelleix moure’ns de casa, només tens ganes d’estar reclòs amb un ambient fosc i amb poca llum. No ens adonem que, sense que nosaltres en siguem conscients, la mare natura està advertint-nos que s’acosta ja la tardor, que hem d’anar preparant-nos perquè nostre cos vaja habituant-se als dies que vindran on la claredat desaparega perquè s’acurten les hores de sol.
Els arbres són més savis que nosaltres i comencen a canviar el color de les fulles lentament, perdent el verdor que els donà la primavera i d’aquestes, les més dèbils, són les primeres que se solten de la branca on nasqueren i cauen volent besar la terra per fondre’s amb ella i preparar-se per ser el nou adob que assortirà d’aliment a la propera generació.
La vida de l’home sembla que no té eixe ritme anual, els cicles són una mica més llargs, però inexorablement segueix el mateix curs perdent també color, i vigor, i van assecant-se a poc a poc fins que un dia la Parca el fa caure dins del clot on es fondrà amb la terra i, semblant com ho fan les fulles, nodrirà els futurs éssers que naixeran per reprendre el camí on tu el deixares.

La tardor no és el final, és l’inici preparatori del pròleg de la nova obra que sortirà a la primavera i que ens demostra que la vida continua.

SALVA

 190 Visites totals,  2 Visites avuí

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
  • Facebook
  • twitter
  • Gmail

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

18 Comentarios

  1. Maria Benavent Benavent

    Un savi missatge d´optimisme i renovació, en temps d´incerteses, senyor Salva. Gràcies per encoratjar-nos amb la senzillesa de les seues paraules.

    • SALVA

      LA TARDOR NO ÉS EL FINAL vol ser un cant —una mica pretensiós— al renàixer i despertar de la natura que ens recorda que no s’acaba la vida perquè ella és previsora i veiem com naixen dia a dia nous éssers per preparar el nostre relleu.
      Aquesta és la manera personal d’entendre la immortalitat perquè eixe nadó que acaba d’obrir els ulls al món du alguna cosa que et pertany, que és un tros teu, siguen gens, tarannà o el poc d’educació i valors que li hages pogut transmetre i il•lusionat el mires ple d’esperança en el futur.

    • SALVA

      És meravellós veure com en vindre la primavera la vida renaix amb força, amb luxúria, desbordant-se per tot arreu d’una manera violenta, donant colors a un paisatge que s’havia quedat gris contagiat per la tristor hivernal i novament ressona un cant d’esperança que no oïm però el veiem. Brolla l’aigua de la terra amb impetuositat, els arbres s’omplin de brots per tornar a donar-hi fruit, els animals que han estat letàrgics envaeixen i omplin la naturalesa que semblava dormida, les oronelles tornen als nius altives i arrogants perquè poden volar, la llum és més clara, el cel més blau i l’aire transporta aromes quasi oblidats.

      Deixem que rode la roda, perquè on hi hagué foc sempre hi quedarà el caliu!

  2. Benavent

    I ara, quanta metàfora i quanta carantoina! Què no veieu la tele vosaltres? Què no seguiu el rastre que marca la vida actual? No, és clar, ja veig que no, allà perduts a les serralades aquelles, entenc que tingueu eixa necessitat d’escriure, en aquell clos ferrat i pres, això sí, també s’ha de dir que l’estalvi de la vostra ment és en benefici nostre. Ho reconec.

    I tot açò ho manifeste corprés, perquè a la fi he vist la llum doncs sempre m’havia preguntat, almenys d’un temps ençà, perquè no podia ser u feliç mirant les muntanyes, passejant per senderoles, saltironant per les pedres, observant quatre animalons, que mirar la muntanya no tranquil•litzarà la ment i l’esperit tant com mirar la mar, em demanava jo. I em preguntava perquè m’havia de sentir desgraciat quan vénen aquells temps en què el sol escalfa de bo i de valent la terra, o aquells altres entretemps que els urbanites aprofiten per escapar-se de l’urbs –sobretot quan ixen de Madrit- per adobar-se i rostir-se en l’arena, sí, tot perquè que a qualsevol hora i emissió de la tele et trauen aquells bambaus i panxacontents repetint allò de que s’hi troben tan feliços “tomando el solecito, en la playita, con una cañitas i un bañecito”; i açò d’ençà que comencen les pasqües t’ho trauen ara i adés i t’ho repeteixen més que aquell altre tòpic nadalenc dit pels afortunats de la sort Grossa de Nadal, “para tapar algunos agujeros” diuen, “me cagon l’ou”, jo faig el que em diu el metge, prohibits els noticiaris d’aquell dia si no em toca res.

    Amb la tardor però, torna la vida, lliurat ara dels típics i tòpics mots de “la playita, el solecito, el bañecito i la cervecita”, uns motets diria jo d’allò més coents, una càrrega feixuga i pesant de l’estiu que amb primavera de l’hivern desapareixerà de manera que tornaré a ser feliç sense necessitat d’estar-me a la platja, i a més pensaré que molta gent que jo conec potser també deixarà de ser “infeliç” si no pot o no sap apreciar viure “al solecito y la playita”.

    Però açò és el que pensava abans de la meua conversió, que no vull enganyar ningú, no debades alliberat ja dels meus clofolls pseudointel•lectuals he conegut i he compartit la felicitat d’aquells que sempre estan “tomando unas cañitas en la playita con el solecito i el bañecito”, tot i que potser l’any vinent serà millor encara quan aconseguisca traure’m de sobre la samarreta i el barret i el meu cos traspasse la frontera que marca l’ombra del meu para-sol. Ja me’n sabré avenir jo, a més que l’èxtasi de felicitat seria tenir la sort que m’entrevistaren en un d’aquells programes d’informatius o de l’Espanya directe i poder proclamar, tot gojós, aquelles paraules de… bé, vaja, no vaig a repetir-les.

    Entenc, ja ho he dit més amunt, que alguns hageu de trencar neurones i omplir pantalles de l’ordinador trascolejant per aquelles serralades, escoltant el silenci acompanyats de la soledat o, observant el desfici de la vida que tomba a la tardor per posar-se desficiosa a la primavera. Això fa pensar!

    benaventbenaventr

    *Nota de l’autor: Demano disculpes si he decebut algú, la veritat, no sé com he arribat ací, però em trau de polleguera sentir aquestes “parauletes”, i les diuen oi, i tant! d’ençà que arriba l’estiu sobretot, i temo que qualque dia no pernolie el televisor i l’avente com me les tornin a refregar.

  3. SALVA

    La platja, el «bañito , solecito, servecita, cremita protectora, niños por doquier, la sillita, la neverita, la tortilla con arena, el chiringuito, la compañía de multitud de seres de tu misma especie, el sentir el calor del contacto con otros humanos …, y el moreno tipo Julio Iglesias que puedes lucir después en Madrit…» també té les seues compensacions, no sigues tan descregut benaventbenaventr.
    No em diràs que alguna d’aquelles filles que tingué la dona del regal que li feren a l’Adam —jo és que ho conte en JUBILATS de manera diferent a com m’ho ensenyaren a l’escola— no t’haurà alegrat una mica els ulls? Digues la veritat home!
    Tot i que, d’altres visiones d’aquestes potser que, en veure-les, de segur que sense voler, i de manera automàtica, les parpelles compliran una de les seues funcions protegint-te del «solecito abrasador» i d’algun ninot de falla que, per si no ho sabies, alguns no són cremats el dia de Sant Josep i els envien a la voreta de la mar perquè gent com tu, descreguda i una mica rareta —sàpies que fer lo que fan no és pecat i menys encara si imites als de la «meseta» centralista— puga gaudir-ne i comparar l’escultural bellesa de les totes les filles d’Eva sense distinció d’edat. És un espectacle inigualable i encoratjador xaval!

    Felices Pascuas, que ben prompte el Corte Inglés no tardarà gens en començar a recordar-nos que «Ya es Navidad». Amb tot i això si reballes la tele per la finestra no te n’assabentaràs i no estaràs al dia.

    Mante, a la muntanya només que hi ha soledat i sequera a tot arreu.

  4. SALVA

    les totes les filles les, les, les, les, les, les…, i així fins contar-ne cent.

    • Joanjo Oltra Cuquerella

      Permeteu-me «ficar el nas» en aquest debat tan interessant, però jo també vull dir la meua. Tampoc és que es calga triar necessàriament entre el gust per la muntaya, i algun dia de platja. Com a persones de poble que som, i més d’un poble com aquest amb una «serra» que és l’enveja de molts altres, és complicat (encara que no impossible) que no ens agrade la muntanya. Dimarts passat, per exemple, anava amb un amic corrents pel camí de la «canyà» i curiosament ens trobarem amb altra gent del poble que també havia pujat a gaudir d’eixe fantastic paratge natural nostre. Dic dimarts, per dir un dia, perquè qualsevol dia que vullgues pujar, sempre hi ha gent fent mil «feines».
      Ara bé, estic segur, que a molta d’aquesta gent, com a mi, també els agrada gaudir d’algun dia «a la voreta del mar» (com la cançó), sentint eixa brisa que tant s’agraeix en estiu i, per què no?, també prenent el sol, que hi ha qui li agrada.

      No és que vullga ficar-me on no m’importa, però passa que he escoltat massa vegades això de «tu eres de mar o de muntaya» i no crec que siga una el·lecció necessària.

      • Benavent

        Vaja, bé, tens bona cosa de raó, sí, tota i dius cosa assenyda. Jo només pretenia seguir el consell del meu galé que m’ha recomanat parlar de les meues cabòries com a teràpia… s’està bé allà, un medi natural, no s’exclouen, però n’estic tip de la cançóneta de l’estiu, tan televisiva, del «tomando el solecito…

        Això no obstant aquesta «puntualització» teva la trobo un mica «insolet» així que m’acullo al juí de déu, i et presento mitjançant els oficis de QD lletra de batalla: demana padrins i armes -no valen les literàries- i ens trobem al camp de l’honor.

        Salutacions corals, himnes de pau.

        benaventbenaventr

  5. Benavent

    Dius bé, com sempre, però ja no puc amb esta sabonera tòpica de l’estiu i de la platja, més coenta si cap amb tanta paraula de caire lil.liputenc, em supera, com si això només fóra la felicitat, i te’n diria d’altres, per posar un exemple, fa uns anys tenia decidit que, en el cas d’haver de canviar de cotxe no me’n compraria cap d’aquells que remarcaven en l’anunci allò de “Con aire acondicionado o descuento equivalente,” però seran fills…!” pensava jo, que ho farien amb bona intenció, ja ho sé, però que mala cosa és ser pobre! perquè no utilitzaven el mateix reclam per a un comprador de BMW, Mercedes o de gamma alta (no sé si podem dir marques ací?). “Vosté, vinga cap ací, li regalem les estores, un pai-pai i guarde’s eixos calerons que li faran més falta per a sopar!” Ara et trauen la roda de recanvi i no et donen opció.

    Dius bé, també, allò que a la platja la vista s’encomana d’alegres i poc “virtuoses” visions, que són ben reals, jo, no… per aquella cosa del pudor, ja veus, que vinc d’un temps…, i més d’ençà que s’estila allò dels amunts i avalls, gent passejant tothora pel davant teu, ja dic, doncs tinc un “amic” que diu que el millor dels telediaris són les desfilades de moda i, precisament, les cròniques des de la platja, sobretot amb aquells plans americans gravats per càmeres que semblen quedar-s’hi de mostra tal com fan els gossos de cacera… Ja veus que no és per a fer un doctorat però alguna cosa en sé, i a tot això que jo era ben partidari d’enquitranar o enllosar l’arena, però pensat que hi portarien els cotxes fins la voreta de la mar em vaig fer el desmenjat.

    Certament, parlant seriosament no s’hi està tan mal, més si exceptuem el motiló de gent, l’arena, la sal i aquell sol que atalba, i ja no dic ara en setembre. La gent afirma que mirar la mar els tranquil.litza, lleva l’estrés, i com diuen ara, desconnecten, i jo pense perquè no la veuen tots els dies, i allà que se’n van a mirar de bon matí com es desperta el sol i com s’hi colga de tardorenc. És millor a la mar que al camp o la serra? Que li ho diguen al que va a collir o a pescar!

    Però no s’hi està tan mal, no.

    Hala, que esteu bons! Salutacions corals.

    benaventbenaventr

  6. SALVA

    «Palabrita del Niño Jesús de Praga» que no era la meua intenció armar tan de rebombori amb açò de la platja, la mar, l’arena, la sal, el para-sol, el «bueno, bonito, barato», la crema solar, la nevereta, el transistor del veí, «el rumor relajante de las olas del mar», el sol, el nivell de radiació ultra violeta, els cossos amb top-less, els altres cossos també amb top-less que més aïnes semblen ser ninots de falla, l’apartament llogat amb veïns de Madrit a tot arreu, la serveceta, la serra, el silenci, l’aire o el vent —no sé— que creua enmig de la pinada, els mosquits, les pedres del camí forestal que et deixen els peus plens de bambolles, les argilagues, el vesper que no saps que hi estava i les males p… t’omplin de picades, l’aigua que s’acaba i no trobes ninguna font, el sol que bada les penyes, els animalets que piquen sense que tu faces res per emprenyar-los, els penya-segats que si t’encantes una micoteta només…, nyas coca!

    Al remat, com sóc cabut i preguntador us dic: què és millor, una bona paella de pollastre i conill o un plat de bullit de creïlles amb bajoqueta, ceba i una «xorritaeta» d’oli?

    Jo no ho volia, eh? Jo només havia fet un escrit de persona major una mica romàntic, i sensible si vols tu, que mira on ha acabat.

    Que el senyor director ho faça constar en l’acta!

    Si ell vol, clar!

  7. SALVA

    —¡Ring, ring, ring…!
    —Diga’m.
    —¿No sabes contestar en español?
    —¡Hombre, mi amigo el patriota! ¿Cómo estás Luis?
    —¿Cómo viviendo en la meseta contestas en ese dialecto tan anticuado?
    —No empecemos. ¿Para decirme eso me llamas o es porque ha perdido tu equipo? La semana que viene voy a Valencia y almorzaré con vosotros. ¿Qué quieres?
    —Decirte que eres un cursi, un romántico de vía estrecha, que rezumas pesimismo y, además, un mal imitador de Becker, sólo te faltaba lo de: «volverán las oscuras golondrinas de tu balcón sus nidos a formar…»
    —Pero ¿Tú sabes leer este idioma tan anticuado? Cuando estabas de «Flecha» en el Frente de Juventudes ¿no os contaban que le quedaba ya poco porque solamente lo hablaban cuatro paletos de pueblo?
    —Las personas inteligentes evolucionan y yo me di cuenta de mi error. Aquellos tiempos de mi juventud ya pasaron…
    —Sí, y ahora eres progre, de izquierdas, lees el Levante, Público, El País e intentas catequizarme cada vez que tienes oportunidad.
    —¿A quién? ¿A ti? ¡Imposible! Eres un cabezota, un viejo, Alberolista —siempre has ido a la tuya—, un remedo de escritor frustrado y niño de casa bien al que le gusta «repintar sus blasones» como diría tu buen amigo Machado.
    —¿Algún piropo más? ¡Amigo!
    —Sí. ¡Que todos sabemos que eres un Ácrata!
    —El diccionario de la Real Academia define la palabra ácrata así: «dícese de aquel que es partidario de la supresión de toda autoridad». Te repito lo que te he dicho siempre: «los perros obedecen, las personas deciden libremente lo que tienen que hacer sin ningún tipo de imposición».
    —Oye, dejémoslo. ¿Somos amigos o no somos amigos?
    —De toda la vida. Por eso te consiento y te aguanto lo que me dices.
    —Pues hazme el favor de no hablar más de Tardores, Primaveras, Golondrinas, ni memeces por el estilo. ¿No te das cuenta que está demodé?
    —Eso es un galicismo rancio.
    —Estamos en el siglo XXI y ese lenguaje con tanta metáfora y tan blandengue suena a maestro de escuela con manguitos.
    —Como Don Paquete el del colegio de los Jesuitas, ¿te acuerdas de él?
    —Ya quisieras tú estar a su altura.
    —Acabas de hacer un chiste malo. No medía más de uno con sesenta… y estaba regordete.
    —¿Nos vemos el martes?
    —Sí hombre, iré. ¡Eres muy pesado!

    Aquesta telefonada es va produir ahir dissabte després del partit de futbol i com un bon valencianista Lluis estava que tallava claus. Ell i jo anàrem a l’escola junts, després entràrem a treballar en la mateixa empresa i ens jubilarem l’1 de gener de l’any…, no li fa, és un amic i això és el que més importa!

  8. Maria Benavent Benavent

    Benvinguda siga la literatura» démodée», amb les seues metàfores ràncies i melancòliques. Benvinguda si és capaç de fer-nos recordar que la vida continua, amb tota la seua essència, tan majestuosa, tan pura i alhora tan exuberant i primigènia com sempre.

  9. Vicent Benavent

    Mamá,mamá,Luis me ha dicho que soy un cabezón, y tú que les has contestado hijo, que el la tiene más grande que la mia,bien dicho hijo, es de muy mala educación contestar a una persona que sea mayor que tu.
    Xiste malo,malo però malo,ei!!

    • SALVA

      No sé si es coneixerà per algun dels lectors de QD, potser els més majors, l’obra de Ingmar Bergmar, el director i guionista de cine de Suècia que pels anys cinquanta del segle XX feu una sèrie de pel•lícules que a la gent jove i no tan jove d’aleshores ens portava de cap. Només es podien veure a «Las salas de Arte y Ensayo», després de la projecció hi es feien col•loquis on els espectadors més estudiosos i llestos es passaven tot el temps del món discutint el significat, el missatge ocult i allò que ens volia transmetre un dels mestres del «Séptimo Arte».
      Jo assitia amb un grup d’amics, veia la pel•lícula i després ens quedàvem per veure si durant les acalorades discussions posteriors enteníem alguna cosa.
      1956 – El séptimo sello.
      1959 – El manantial de la doncella, Oscar al millor film de parlar no anglès.

      De la primera puc dir-te que vaig entendre alguna cosa, i prou de temps després, com es publicaren llibres, en llegir-los ja podem dir-ne que sé de què va.
      De la segona, a un monyicot criat en una època poruga, melindrosa i de censura a tot arreu, l’escena de la violació de la xiqueta em va impressionar fortament, encara hui m’aborrona la pell en recordar-ho! Em donà molt que pensar i no perquè es vera, com a les d’ara, ningun tros d’anatomia dels protagonistes, sinó pel dramatisme que representava i la brutalitat d’aquell rústic inhumà sobre una innocent criatura. Eren, a més, pel•lícules en blanc i negr i aquesta concretament està basada en una llegenda nòrdica.
      «El manantial de la doncella» la vérem al Cine Fòrum SARE —l’actual església de San Joan de l’Hospital, la qual estava abandonada i a punt de ser derrocada, tot i que havia sigut la primera que va manar construir el Rei En Jaume I en entrar a València i era, i ho és, una de les millors representacions del gòtic valencià—. Tornem al que anàvem: un company del grup es va permetre fer una gràcia sobre la paraula «manantial», el sexe femení i l’aigua que comença a brollar després de l’agressió bestial a la xiqueta. Sincerament, he de dir-vos que ho vaig entendre menys encara que els discursos dels sabuts que havien intervingut només feia uns moments durant el col•loqui. Em digué: «Alberola, qué poco sentido del humor tienes».

      Si algú pot veure’n qualsevol de los dues li recomane que ho faça, són l’obra d’un gran mestre, els donarà què pensar i, possiblement, no es riuran ni gens ni miqueta.

      L’amic de la gracieta era el Lluis, des d’aleshores més d’una i més de tres vegades hem recordat aquell moment, reflexionat i…, continuem sent amics.

      • Vicent Benavent

        Bon dia sr Salva,sincerament no conec cap de les dos pel.licules,ni tampoc e assistit a cap forum de debat.
        Li assegure què de rises poques,la situació tots sabem la que hi ha,lo del humor doncs com aquell,hi ha humor que provoca rises i d’altre que provoca plors,per tant…
        Si m’ho permet, recomane als lesctors de QD que no hagen vist la pel.lícula LA VIDA ES BELLA de Roberto Benigni i que va tindre crec que » 7 Oscars » que la vegen també,i que reflexionen sobre el que és capaç de fer un hòme pel seu fill i una societat per una raça, en este cas jueva.
        No crec que estiga basada en fets reals,encara què pot ser la realitat supere la pel.lícula en este cas, però si en volem una altra també recomane veure » la lista de schindler » que aquesta si que és real com la vida mateix.
        Mai e pensat quan e conegut a una persona en perdre un amic.

        • SALVA

          Jo no dubte que nosaltres dos continuarem sent amics, almenys virtuals, perquè m’encanta la teua espontaneïtat, la transparència que demostres als teus escrits i el seny —amb tot el millor significat d’aquesta paraula— tan valencià que tu tens. A més: eres music! No sé que puc demanar-ne més.

          Tant de bo que n’hi haguera una caterva gran de persones com Vicent Benavent que és capaç de dir «en veu alta» allò que pensa.
          Afectuosament,
          SALVA.

          PS – He vist les dues pel•lícules. N’hi hagué un diplomàtic espanyol, Angel Sanz Briz anomenat «l’Angel de Budapest», el qual feu un paper semblant al de Schindler, ajudant a salvar jueus allà a l’Hongria.
          Aquest tipus de persones mereixen el reconeixement que sovint s’oblida, crec que els espanyols, en general, ens mirem massa nostre propi melic sense voler saber-ne què fa nostre veí.

  10. SALVA

    LA VITA È BELLA.
    En anomenar tu la pel•lícula recorde que hi ha una frase quan estan els dos homes al llit i un s’adorm amb rapidesa, l’altre li pregunta com ho ha fet i aquest li diu que: «amb la voluntat es pot fer tot». Són escenes tendres d’una innocència captivadora. A «YouTube» podeu trobar-ne algunes d’aquestes, us recomane que si teniu temps les vegeu.
    La del gos que lladra i el protagonista creu que el fa callar mentre passen els soldats alemanys és quasi còmica si no fora per les circumstàncies amb que estan vivint.

    Sí Vicent: AMB VOLUNTAT ES POT FER TOT!

    • Vicent Benavent

      Sr Salva,en cap moment e dubtat jo tampoc,sap que no l’enganye,per tant cal mirar avant i a veure que passa. Pel que conta de la pel´lícula La Vida es Bella,evidentment te el segell de Benigni,el seu director al mateix que actor principal de la peli, D’ahí lo del humor d’abans.
      Per a mi una majestuositat de mostrar al món del que som capaços a fer i damunt sense perdre la il.lusió per la vida,o siga tot un exemple.
      A mi personalment m’agrada sobre tot el plantejament que li fa el pare al fill per que aquest no s’en adone de la situació real per la que estan passant, o siga com si fora un joc on pot guanyar un carro blindat, una gran lliçó d’humanitat i lo demés son tonteries. Ay si tots ferem igual!!
      Salutacions per molt de temps.

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Creus que les víctimes de la Covid-19 deurien ser recordades d'alguna forma?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINADORS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics