Seleccionar página

comentari a un comentari

comentari a un comentari

(El text següent, em rondinava i aprofite ara per fer-t’ho arribar però no sé localitzar el text on s’escriuen David i Joanjo per encabir-ho tot i que tal vegada ja és aigua passada. tu mateix)
 

HOME, DAVID, SI ET POSES AIXÍ IGUAL SÓC JO TAMBÉ D’EIXA COLLA DE TONTOS QUE DE VEGADES, IDIOTAMENT, I D’UNA MANERA MOLT SIMPLE SOMIEN EN SUPOSADES PÀTRIES PERDUDES…
 
Encara que pel context de la teua travessa amb el Joanjo i pel que dius com és de complicat governar amb “eixa colla de nacionalistes” o que als nacionalistes “també se’ls pot criticar” em sembla que les teues paraules, inicialment, van

dirigides als polítics i partits nacionalistes i/o independentistes, tot i que en la rèplica ja deixes clar que tant s’hi val que siguen defensors de suposades pàtries perdudes o sense estat, com defensors de pàtries ben consolidades, cas de l’espanyola. I que d’aquestos “espanyolistes” ben bé se’n poden trobar també en el partit de Pablo Iglesias, i dels altres -dels de la “in-de-pen-dèn-ci-a”- vull suposar que igualment (que per la pluralitat i tarannà democràtic del teu partit pense que encara hi és la bona llavor d’aquells pesepevés, tot i que jo dels partits ho desconec tot.)
 
Ara, quan dius “nosaltres els europeus”, no sé exactament de qui parles, si dels socialistes en general, dels socialistes europeistes o dels europeistes, siguen militants o no de qualsevol partit –on també m’agradaria incloure’m, si no és cap contradicció per part meua- encara que al cap i a la fi, dic jo, que els europeistes també serem una mena de nacionalistes, però això se superarà si contruïm les vertaderes “nacions unides”, el veïnatge universal, tot i que com diu un de tants comentaris de Salva, a la fi, la Pàtria, és la del color del metall.
 
Per tot això dic que estic d’acord amb tu, en general, que també m’agrada allò de l’estat federal, allò de l’Europa Unida, una Europa de les nacions, que les nacions estan ací i jo dic que no en sobra cap, ans al contrari, al meu parer, tot i que de vegades moren o desapareixen i d’altres, simplement i com tantes vegades passa, s’exterminen i alguns han de lluitar perquè això no li passe, per posar un exemple, a la nostra trista i dissortada nació, i crec que en aquesta defensa també estàs tu, almenys fins la ratlla que has marcat. Tots haurem de cedir per a construir dita Europa, és clar, i no tinc cap inconvenient, per posar un cas, en què la Koiné, la llengua comuna europea siga l’anglés, és l’esperanto d’avui, vaja, i si fóra el castellà, tant de bo, això que m’estalviaria, és a dir, la primera llengua entre iguals –per allò de la tradició pactista. I si no em volen així, igual i diferent, tampoc m’hi identificaré amb dita Europa.
 
Però mentre ens arriba aquesta espècie d’Arcàdia europea el cert és que per a alguns resulta molt fàcil ser nacionalista, tant que ni tant sols ho han de ser, no debades el nacionalisme espanyol ens ve de sèrie, de fàbrica, i aleshores s’hi poden declarar tranquil.lament ciutadans universals, ciutadans del món “mondial” i a més recomanen, com una espècie de vacuna anti-ràbica contra el nacionalisme, entenem que no espanyol, allò de viatjar. I ara per ara, mentre això, hi ha una nació, una cultura i una llengua amenaçada o molt més amenaçada que l’altra i tampoc no li tire la culpa ni a Madrid ni al sursum corda.
 
És cert que parlar de la “pàtria” sembla més una cosa carrinclònica i decimonònica però, haberlas, haylas, i el patriotisme espanyol, l’espanyolisme, és ben present i diari. Ja sé que per a tu tant un nacionalisme com altre són de via estreta però la situació en què s’hi troben un i l’altre són ben diferents tant, que alguns poden fer coses tan idiotes com “voler defendre independències per a defendre una suposada identitat” i a d’altres això no els cal, perquè el nacionalista que desitja un estat se sent oprimit, però el nacionalista, diguem-ne espanyol, que té un estat no se sent opressor. I aquesta espècie d’avís que jugar amb el nacionalisme tocant el tema de la pàtria i la falta de democràcia pot acabar mal és un “que viene el lobo” el lobo del nacionalisme, del nacionalisme sense estat, és clar, un llop que té un color d’orelles molt definit, almenys pera la gran majoria. Per sort, almenys per a nosaltres, vivim en democràcia.
 
No acabe d’entendre allò que tots els nacionalismes veuen el món de manera molt simple i com una cosa maniquea, perquè com ja hauràs notat no m’empasse allò del ciutadà universal, almenys ara per ara, tret d’honroses excepcions, si cal, a més que el maniqueisme, com la llei de l’embut, forma part, jo crec, de la condició humana. Cert que hi ha partits que porten al seu programari la qüestió nacional, però no crec que tots busquen la independència, que maneres d’organitzar-se políticament hi ha diverses, a més em sembla, i això ho saps tu millor, que hi ha pocs estats nacionals, és a dir, estats que només siguen o continguen una nació.
 
Acabes amb un prec o agraïment a Déu arran d’una espècie de favor per uns plantejaments o forma de ser teu que jo considere molt assenyats, perquè són de respecte, de respecte envers de tota cultura democràtica i nacional, vaja, com tu eres! I encara que potser siga producte de l’empipament amb alguns o algun partit, tal vegada les referències al d’allò de coses de tontos i d’idiotes no s’adiuen del tot amb la caritat cristiana i m’has deixat un poc tocat, encara que això siga anar-me’n per les branques, perquè les coses s’hauran de dir, i sí, potser uns nacionalistes siguen més susceptibles, però ja he dit que resulta difícil ser-ho, igual com manta vegades resulta difícil viure en valencià a València.
 
Salutacions corals, amic.
 
benavent

 380 Visites totals,  2 Visites avuí

Sobre el Autor

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.

5 Comentarios

  1. David Mahiques

    Hola Rafael:

    Vaja per davant que si en algo t’he ofès, no era la meua intenció. I et demane disculpes.
    També amb les afirmacions que he fet cal entendre-les referides a certs plantejaments polítics i no mai a persones, evidentment.
    Certament, hi havia un cert empipament amb Joanjo quan va traure la situació del partit socialista a partir d’una tesi doctoral, que no entenia massa bé a que venia ni que pretenia. Jo he derivat la situació cap al problema que considere més real. Davant de la situació que ens trobem no té massa sentit començar a discutir de com està cada partit, si no és amb la intenció de traure profit electoral. I això demostra al meu parèixer que hi ha plantejaments polítics que pensen que ho saben tot, que tot ho tenen clar. I això crea molts problemes i una competència electoral permanent que fa difícil governar cas de fer falta. Es al meu parèixer, una demostració que estos partits no saben exactament a quin costat els cau la càrrega. Això fa sentir-te agredit. Si açò afegim que ja no vaig a tornar a presentar-me encapçalant cap de llista electoral, com ja he dit en una assemblea del partit, fa que tinga la “llengua més solta” i no mire tant el que dic.
    Com tu molt bé dius, l’estat és una cosa i les realitats culturals una altra. No hi ha estat amb una única cultura, ni amb una única llengua en Europa. I és una brutalitat, per dir-ho sense que ningú es trobe ferit, voler fer coincidir estos dos elements, l’estat amb una única cultura i una única llengua. Això no va a funcionar mai bé, i acabarà creant persones que estaran descontentes, per què el seu món cultural personal no està correctament respectat i reflectit. I això és una realitat que en Espanya hem patit, resultat d’un nacionalisme espanyol molt conservador que no entenia això de que hi haguera altra llengua en un altre lloc d’Espanya que fora útil per a tot, parlar en casa i en la tele, l’administració i on fera falta.
    Dit açò, també volia deixar clar que els nacionalismes elaboren un cos teòric on al final la solució és tindre un estat propi. Es la conseqüència lògica necessària per autojustificar-se.
    I ací és on ve lo preocupant. I també té a veure amb els problema que tenim els europeus. Europa és un espai físic i cultural, molt plural que hem de potenciar, per què, a més, és la manera de fer front als problemes que ens venen damunt. Problemes derivats d’un mon cada vegada més xicotet, un món on les distàncies i percebre a l’altre com una cosa llunyana i que no m’afecta ja no es possible. Un món amb una gran capacitat tecnològica que ens apunta cap a uns homínids que cada vegada som més humans. I construir Europa és la manera de caminar cap a una solució a nivell planetari dels problemes que ens afecten i a l’escala de demana el nou marc tecnològic. I el gran inconvenient que tenim els europeus per fer una Europa com cal i es necessari, es a dir, crear els fonaments d’un estat europeu són precisament els nacionalismes.
    Tal com afirmava, tant dels estat europeus actuals que plens de nació francesa, alemanya, espanyola, anglesa, … són incapaços de buscar solucions conjunten per a un futur totalment diferent del que hem tingut. En un món on hi ha països emergents que seran grans potències o ja ho són ( i abans eren territoris colonitzats pels europees). En un món on hi ha una massa ingent de persones que volen tindre una vida digna i van a moure’s cap a Europa. En un món on cal acabar amb els paradisos fiscals, on el capital es mou lliurement i acaba creant situacions de crisi com les actual per falta de control. Un món on hi ha grans problemes mediambientals que hem de gestionar entre tots. Ara els problemes si que són de veres globals. Pensar que en un món com este, cada europeu té que estar defenent el seu territori es anar cap al suïcidi.
    Però també, és igualment perillós anar ara fent estats més xicotets a partir d’estats més grans. Imaginem-nos que casos com els de Iugoslàvia anaren generalitzant-se per Europa, això seria encara més dramàtic per que dificultaria encara més adoptar una estratègia com cal per resoldre tots estos problemes.
    El nacionalisme, la pàtria, ja no és útil en el nivell de desenvolupament tecnològic que tenim. El que passa és que culturalment i també em pareix que genèticament estem preparats per ser nacionalistes i això costarà de treure-se-ho de damunt, de la nostra conducta i etologia.
    També t’he de dir, que soc tan valencianista com tu, en el sentit que lluite per que la meua cultura i la meua llengua tinga la mateixa dignitat que qualsevol altra. I no per això, soc nacionalista de res. La nostra espècie, l’homo sapiens, ha donat lloc a una gran varietat de cultures i idiomes que hem de mantenir.

    I torne a dir, que si en alguna cosa t’he ofès et demane perdó, tant a tu com a qualsevol altra persona.

    Rep una abraçada estimat amic, i ja prompte et cridare per tirar endavant el projecte de treball que tenim entre mans.

    David Mahiques

    • Joanjo Oltra Cuquerella

      Hola David:

      Vull començar diguent-te que l’afany en coneixer la realitat de totes i cadascuna de les coses d’aquest món “nostre” ha sigut i continua sent una constant en el ventall de les inquietuds i preocupacions humanes. I pense que cal que siga així, ja què coneixer el món on vivim ens ajuda a desenvolupar millor la nostra vida en ell, en tots els aspectes d’aquesta.
      Dit açò, coneixer la situació en la que està cada partit, o cada polític, o cada persona que desenvolupa un càrrec públic a la nostra societat, em pareix que ha d’esser un assumpte d’interés general, és a dir, per a tots. Per tant, trobe una mica irresponsable afirmar que “en l’actual situació, no te sentit començar a discutir com està cada partit”. Conèixer la realitat de cada partit és conèixer a qui anem a triar per a que dirigeixca les condicions de la nostra vida en societat. Per tant, quan més informació, millor.

      Tampoc entenc el teu empepinament, ja que la finalitat de l’article és aquesta, posar de manifest la situació d’un partit determinat.. Ni insulta ningú, ni falta al respecte ningú. Simplement es tracta d’un treball d’investigació. I això de traure profit electoral.. home, que vols que et diga? No crec jo que el penjar jo aci (amb tots els respectes cap al magnífic treball del director de la revista) un article vaja a propiciar que Compromís tinga més representació que el PSPV al congrés.. Tan de bò!

      Deixes clar que tens una visió molt reduïda dels nacionalismes. Els unifiques tots baix una mateixa doctrina, i al meu parer, això és un error, i dels grans. No crec en que hi haja el Nacionalisme, sinò en els nacionalismes, i amb les característiques i diferències pròpies de cadascún. Per tant, eixe “que viene el lobo” ( metàfora de Rafel) que utilitzes amb els autoritarismes de la II guerra mundial no te sentit, posat què no té res a veure l’un amb aquest del qual estem parlant. Com a professor d’història saps que a partir del S. XVIII a Europa aparegueren diversos i nombrosos moviments nacionalistes. Aquests també divergeixen amb el nacionalisme aci a casa nostra, o no cal anar tan lluny: el nacionalisme espanyol és completament diferent al valencià, o la resta de cultures d’aquest estat, sent tots nacionalismes.
      És la meva intenció, amb açò, “desmontar” eixe tòpic que “els nacionalismes són xenòfobs, racistes, el principal problema per a la democràcia… etc”. Doncs home, depèn. Si em parles del règim nazi, doncs si, però no crec que tinguen molt a veure amb els natius del Québec, per exemple.

      Salutacions,
      Joanjo.

      • David Mahiques

        Bona nit, Joanjo

        Vull fer un comentari al voltant del que dius i més en concret respecte del que dius del nacionalisme del segle XVIII. Es cert, hi ha un moment en la història que el nacionalisme coincideix amb la lluita per acabar amb l’Antic Règim, el feudalisme, la societat estamental i establir uns estats liberals i més endavant democràtics. Si que hi ha un moments, independència dels EEUU, independència de les colònies espanyoles d’Amèrica, independència de Bèlgica, independència de Polònia, independència de Grècia, Sèrbia, Romania, … que això es també la lluita per la llibertat i la democràcia. Però això acaba passat la meitat del segle XIX i es continua en alguns casos fins a després de la Primera Guerra Mundial. Després el nacionalisme és justifica en la lluita per la supremacia sobre altres pobles o persones i per la lluita contra altres nacionalismes.
        I ja t’he dit que no crec mai que hi haja un estat amb una única llengua i amb una unitat i uniformitat cultural. Això és una quimera i font de problemes permanents. Ara també es cert que les persones malgrat parlar llengües diferents són capaços d’entendre’s. I d’això es tracta. Que les diferències culturals puguen mantenir-se, respectar la identitat cultural particular de cadascú com un dret individual que és. Però quan els nacionalisme deriven cap això que es diu el dret a decidir, es a dir, a multiplicar els estat anem molt mal.
        Algú amb quatre dits de front es capaç de pensar que lo que ha passat en Iugoslàvia si passarà en la resta d’estat europeus seria un bon resultat.
        Algú pensa que si Europa continua com una confederació d’estat que es. I no desenvolupa unes institucions sòlides d’estat europeu, anem pel bon camí. Si no som capaços de fer unes autèntiques institucions europees amb capacitat de decisió econòmica i política estem totalment perduts.
        Algú pensa que si les colònies americanes que es van independitzar de Gran Bretanya en el segle XVIII en lloc de fer un estat federal, els EEUU, s’hagueren constituït com estats diferents i independents els haguera anat millor.
        Hui en dia, en el mon que estem, els nacionalisme que inclouen la constitució d’estat independents que pense que són la majoria, per allò de la lògica interna d’automanteniment, no són la solució de res, són un problema que ho complica tot.
        Adeu i bona nit
        Salut i llibertat.

  2. Benavent

    Amic David,

    En res m’has ofés i seria molt susceptible per la meua part haver-me’n sentit, entre d’altres coses perquè aquelles expressions teues que jo he destacat en qualque conversa hagueren passat d’allò més desapercebudes, o quantes vegades no haurem dit: -açò és cosa de quatre “cabestros” que no saben ni…; escrites, però, la cosa té una altra dimensió, de manera que si no t’haguera conegut tampoc no em sentiria ofés, però bé que haguera pensat que l’autor és un “tio fartet”, una mica sobrat, vaja. En definitiva, allò que em va tocar i sobtar va ser el to, no m’ho esperava. Com diu Salva si ací s’ha de matisar tot i hem d’allisar tots els plecs a la fi no escriuríem res.

    No sé si sóc més a menys valencianista que ningú, si ha donat aquesta sensació, evidentment que no m’he expressat bé, ja m’agradaria a mi que allò del valencianisme fóra cosa de tots, partits inclosos, a més que hi ha tantes formes i maneres de ser valencianista que em fa mal de pensar.

    Per alguna cosa de les que tu comentes recorde que quan rondinaren crear la quarta província, la de les comarques centrals, la nostra, la històrica província de Xàtiva, ja vaig pensar que havíem arribat massa tard, per allò que dius del progrés, però si ara tenim València a escassos cinquanta minuts! i Alacant ja veus per als d’Alcoi, fa només unes dècades crec que haguera estat una cosa gran. I jo estic en contra de les províncies!

    Exposes raons fonamentades, però també d’altra banda el dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans, dels pobles, sí, n’hi ha casos i casos però és un dret, i evidentment poden haver-hi altres formes de conviure o d’organitzar un estat que no necessàriament passen per la independència, i a més que ara, amb la que cau, sembla que necessitem ser més forts, ajudats pels vents globalitzants, com tu dius, però també n’hi ha veus que diuen que tot açò no va enlloc, i poden venir les tornes… el mateix referèndum de Grècia sembla que pot fer mal, i no només als grecs, però qui diu ara que el poble helé no pot decidir… no sé… en aquest món on es comenta que no són els polítics sinó el mercat del diner qui governa (mercat del qual jo també participe, però amb tan escassos duros que no pinte fava).

    Ah! i si m’hagueres ofés tin per segur que en les tindríem en el camp de l’honor –que lo cortés no quita lo valiente- això sí, no ens ho faríem a cops de puny que devem un cert respecte al progrés, pel bé del teu país i del meu.

    benavent

  3. Salva

    SALVA
    L’Església diu que es pot pecar per pensament, paraula, obra o omissió, i jo crec que ho he fet per la primera d’eixes condicions. És que no he pogut evitar-ho i m’ha vingut al cap “l’hongo”, eixe fong com si fóra una sèpia que pels anys cinquanta del segle passat alguns en tenien a casa i que si sovint els crèduls bevien un glopet de l’aigua on vivia t’ho curava tot!
    També em creuà pel cervell el bàlsam de “Fierabrás” amb el que embalsamaren el cos de Jesucrist —i del que Don Quixot en sabia la composició— que aprofitava per acabar amb qualsevol infermetat.

    La confessió que vull fer és publica: Jo he pecat!
    Sí, fou en llegir fa uns dies que la tecnologia igual podia remeiar el virus nacionalista o que servia també perquè amb aquesta eina tan moderna i «gràcies a la seua capacitat actual els homínids —l’homo sapiens, l’orangutan, el ximpanzé, el goril•la i d’altres primats bípedes, no?— serem més humans» (?)

    Respectuosament he de manifestar que no ho entenc com podrà actuar eixa ciència que estudia les arts industrials, ni tampoc a quina classe de tecnologia es feia referència.
    Jo creia que al primer cas era el pensament, la reflexió, el intel•lecte, l’estudi i el raciocini qui podien fer canviar d’actitud i destruir la variant del virus tan agresiu i maligne que pul•lula solt entre algun paisà nostre. I en l’altra afirmació tan segura no puc ni he d’entrar perquè potser un nou descobriment dels savis en estudiar a fons l’evolució i que Darwin, com era saxó —i ja ho sabem com són—, no s’adonà o s’oblidà de ficar-ho en publicar la seua teoria. Mira: coses veredes!

    Encara que allà dins hi ha una veu que em diu que igual és que jo tinc les neurones una mica fluixes i no entenc de la missa la mitat. És l’edat!

    Vaja per davant que ja li demane disculpes a l’escriptor perquè, amb frases tan curtes com hi fica, el meu enteniment no arriba, sembla que necessitaria per poder entendre-ho un tomo sencer de l’Espasa Calpe.
    Tampoc seré jo qui diga: «què li fa el rabo pa correr?»

    Vull deixar-ho ací perquè sé que tenim un grapat de gent amb vasts coneixements i de segur que em donarien raons poderoses d’açò i de l’inrevés…, i a sobre, perquè bastant en vaig tindre vivint en valencià a València durant la postguerra i el meu cap ja no està ara per a lliçons amb raonaments enrevessats!

    I per tot el que acabe d’escriure del meu pecat entone públicament:
    «mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa, confíteor Deo omnipoténti, …»

    Afectuosament i amb propòsit d’esmena sincer,
    SALVA

ARA MATEIX

Users: 3 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics