UNA HISTÒRIA DE L´AVENC DE QUATRETONDA JAMAI CONTADA

UNA HISTÒRIA DE L´AVENC DE QUATRETONDA JAMAI CONTADA

 Ara i adés llegim seriosos i greus escrits on es mostra les reflexions que els col·laboradors de QD estan fent-se, i a sobre, ara més si cal que s’acosta un moment que tothom tertulià diu que n’hi haurà un canvi de cicle, d’era, o d’oratge, que jo no ho sé gens perquè sembla que el Conductor de la Nau ha d’estar capficat en altres assumptes celestials, perquè «amb la que està caient…», els mortals del carrer no veiem que açò puga arreglar-ho «de huí “pa”demà», estem més a soles que l’una enmig del Cosmos  al damunt de la Terra i corrent més que una fona impulsats per la força inicial del Big Bang…, o no?

Però jo, com ja us vaig dir que em costà prou d’aprovar l’assignatura de  Ciències Naturals, d’açò no entenc res, jo només volia contar-vos un susuït que potser poques persones en sàpien al poble i que va ocórrer mitjançant el segle XIX relacionat amb l’Avenc.

Deixeu-se de cavil·lar coses transcendentals i anem al cas:
Em contava ma tia Enriqueta Alberola, la germana d’Elvira, —sí l’Elvira, la dona amb qui es va casar «el Coixet»—, ai, ai, ai, què prompte ens oblidem de les persones! Torne: ma tia Enriqueta era l’ama d’una tenda —«ABACERIA» ficava el ròtol— a la plaça del Mestre Codonyer i sempre que tenia un «ratet» lliure o quan no hi havien clients que atendre, com era la meua madrina, se sentia amb l’obligació de instruir-me i fer-me sabedor de la vida i miracles dels nostres avantpassats. De susuïts i històries familiars se’n sabia un cabàs.

Em contava que el primer del món que es va atrevir a entrar al forat de  l’Avenc fou el tio Pepe Caranyana Benavent, «el tio Marmota», uelo seu, i besiaio meu, clar! Segons em deia: «un del homes més bragats i valents de tota la vall d’Albaida». Contaven pel poble que totes les nits, quan tothom no s’atrevia eixir de casa per por a la foscor que n’hi havia als carrers, vagarejava a son lloure una «marmota» que tenia atemorits als quartondins. El tio Pepe, bé fóra perquè era un valent o un imprudent, va assegurar a «tot cristo» que ell s’enfrontaria a eixe ésser aterridor i s’acabaria  el misteri. I una nit més negra que la boca d’un llop es va amagar en un portal i en passar pel seu costat aquella criatura que acabava d’eixir d’una casa on vivia una dona, —que tot siga dit, l’home el tenia a la Ribera segant l’arròs—,  li tira un estiró al capot que duia tapant-li la cara fins els cabells, i d’una manotada li deixà al descobert el rostre. De sobte el que ja no era un desconegut es tragué un trabuc, Déu sap d’on, i apuntant al meu besiaio li digué:

—«Pepe, eres molt valent, però si no te’n vas fugint ara mateix d’ací amb un tir t’òbric el cap. Xiton i no li ho digues a ningú d’on has vist que me n’eixia. Ho entens?»

Ho va entendre tan clar que no saberen mai al poble qui era aquell personatge, ni d’on venia, «per si a cas li feia alguna maldat a qualsevol membre de la meua família», comentà després al casino, però l’atreviment que demostrà en fer-ho feu que tothom el batejara amb l’epítet de «el tio Marmota».

  No acabà ací la gosadia de Pepe Caranyana, mig any després reptà qui fóra més valent que ell i se’n baixara acompanyant-lo fins al fons de l’Avenc. Cap home recolzà l’iniciativa d’anar a veure i donar fe de què n’hi havia dins d’aquell forat, la por irracional tenallava el personal; això no obstant, l’animaren a fer-ho, perquè un esdeveniment com aquest trencaria la monotonia del poble. Una vegada més els antulls i les extravagàncies del Caranyana portarien la festa a este lloc perdut on el temps caminava d’espai marcat pel so del rellotge del campanar i el capritxós del Sol que, veges tu per què, en feia dies més llargs a l’estiu i més curts a l’hivern. Quins misteris, Senyor!

Muntaren un cadafal amb troncs per damunt de l’entrada de l’Avenc, portaren un gran nombre de cordes, les lligaren per formar-ne una que fora ben llarga, les enganxaren al mig del túmul i amarraren ben fort al tio Pepe. Anava proveït d’un cresol d’oli, una campaneta que tenia un so molt agut i penetrant, una botija menuda –per si tenia set durant la travessia–  i un perol a manera de casc per cobrir-li el cap i perquè el resguardara d’alguna pedra que poguera caure-li. També portava dins de la faixa una navalla cabritera per si de cas es trobava amb algun animal rabiós mentre baixava, perquè només Déu sabia quines feres es podien criar dins d’un lloc tan obscur i misteriós.

Començaren abaixant-lo a poc a poc; ell anava parlant-los sense parar de fer-ho, però conforme anava afonant-se menys entenien allò que deia. Havien acordat que en arribar finalment a tocar el sòl de terra faria sonar la campana i tornarien a tirar de la corda per pujar-lo. Tot transcorria amb normalitat, l’ambient podia tallar-se amb un ganivet, la tensió del mig poble que hi s’havia congregat no deixava que cap gola emetera ningun tipus de so, només l’alé contingut de les persones podia apercebre’s. Quan portaven a penes uns minuts «del descendiment» –a tothom li paregué que eren hores–, no saben encara per què, el tio Pepe es posà a donar crits i tocar la campana demanant que el tragueren. Amb rapidesa tiraren de la corda i feren ascendir l’home. Quan tocà terra ferma veren que portava uns quants arraps a les mans i els braços, el cresol li havia desaparegut –li caigué en entropessar contra un relleix de la roca–, i la cara la tenia com si haguera vist a totes les ànimes del Purgatori juntes. En deslligar-se de les cordes començà a parlar i contar què li passà: «en caurem el cresol em quedí a fosques, no veia res, de manera que ja no podia continuar més. L’aire allà baix no es pot respirar, fa olor a sofre… Tindrem que estudiar-ho bé i tornaré a baixar-me’n més avant i millor preparat».

La gent se’n tornà a casa desil·lusionada perquè el secret a l’Avenc no li l’havien pogut arrancar encara mai ningú, però satisfeta perquè un home del seu poble havia tingut la vàlua d’anar quasi a les portes de l’Infern. No mai més tornà intentar-ho, estigué anys dient que els preparatius eren costosos, però, fins ara, la cosa ha passat a la història. Què li passà allà dins al tio Pepe? És un misteri que tots creuen que no el contà en jamai de la vida, ni tan sols a la tia Maria Teresa García Benavent, la seua esposa.

Ai, ai, ai, quantes coses ens queden encara per saber de la nostra història, tot i que potser que competir amb el veí de Llutxent que al 1860 abaixà 75 metres és difícil perquè aquell home era d’Alemanya i tots sabem que on estiga un Tudesc poc té que fer un de poble, i com tampoc n’hi havia televisió i de premsa poca, no queda cap constància del cas.
I el que no s’ho crega el que acabe de contar pitjor «pa d’ell».

Au!

19 Comentarios

  1. Salva

    Aparentment què poden tindre en comú l’entrada a l’Avenc, el tio Marmota, Don Juan Tenorio i l’Estanislau Alberola? És una pregunta que estic fent-me des d’abans d’escriure tota la faramalla dedicada a aquell home de Quatretonda, quasi coetani del poeta, i que tingué el valor d’anar cap a les portes de l’Infern.
    Estem en el dia dedicat a Tots els Sants i als Difunts i no fa tant de temps era costum contar, les nits de la vespra, històries de por i d’apareguts, coses totes que s’han anat perdent i substituint per una festa aliena que res ha de veure amb les nostres tradicions. Tot i que sabem que per l’humà qualsevol ocasió és bona per disfressar-se i amagar els temors al darrere d’una màsquera creient que així, per uns moments, som un altre i l’espasa de Dàmocles que hi tenim al damunt del cap ja no està. Som com el xiquet que arranca a córrer als braços de sa mare en veure un perill real o imaginari creient que davall d’eixa protecció ja no hi ha cap risc. Cras error! Si s’adoneu, aquesta criatura tan orgullosa és una de les més fràgils que poblen el planeta i també alhora la més il•lusa, perquè des que és un nadó necessita l’ajuda dels seus progenitors per sobreviur i després, en créixer, posat la seua condició d’ésser gregari, la de la camada; però és cabut i no s’ho acaba de creure mai, pensa que és tan poderós que podrà amb tot i sense que en siga conscient es deixa portar innocentment per l’engany que li ha fet creure la cultura de la societat on viu que li diu que la mort està lluny.

    L’Avenc són les eleccions del vint de novembre, un pou on ningú sap què n’hi ha hi dins a pesar que han agut altres que s’atreviren a entrar i on cadascú ha donat la seua versió. El que sí tenim clar és que tots ens han dit que de runa n’hi ha la que en vulgues i més.

    El tio Marmota és el valent o temerari que amb bona voluntat vol arreglar un problema d’ordre públic de «la polis quartondina» i no ix ben parat, tot i que es va atrevir a plantar-li cara al emboçat del trabuc, però a la fi aquell se n’anà traginant a la dóna que tenia l’espòs a la Ribera i el tio Pepe Caranyana, home voluntariós, s’esvaí enmig de la multitud i qui sap si l’entrada a la sima era una manera de porgar el fracàs.

    I ara ve la cosa més difícil: «si un punto de contricción da a un hombre la salvación…» al meu parer tots els Tenorios que durant anys, i a hores d’ara també, no li han fet ni cas a l’Estanislau Alberola tenint-lo en el major oblit i «passant olímpicament» de la seua obra i de saber-ne qui és, l’altre dia al cementeri de Quatretonda tingueren a la seua «Doña Inés» en la figura d’uns quants ciutadans amb inquietuds (pocs n’eren al meu juí) que els tirà una maneta i, almenys, deixà algunes consciències dels «don Juan» tranqui-les, perquè mentre n’hi haja una o dos persones al poble que li fiquen bona voluntat la roda donarà voltes, car després potser que el tub cilíndric de la carrera de relleus no l’arreplegue ja mai ningú més.

    Tant de bo que aquesta enrònia meua, i que ja ho vaig dir en escriure LES SABATES NOVES ací a QD al 3 de març d’enguany, puga complir-se i la memòria del poeta perdure moguda per la força de la inèrcia que li pugam donar hui. Però…

    Amb tot no heu de fer-me cas, són cavil•lacions i fantasies d’un de la diàspora que espera que al remat algun dels atrevits «tios Marmota» que s’endinsen a l’Avenc el proper dia 20 de novembre hi troben el secret que n’hi ha i no perden el cresol tan prompte com li passà al meu avantpassat el tio Pepe Caranyana.

  2. Salva

    Si voleu trobar allò que vaig escriure sobre la commemoració de l’aniversari de l’Estanislau Alberola podeu entrar a http://www.quatretondadigital.eu/?p=2208
    LES SABATES NOVES

  3. SALVA

    No sé si aquest és el millor lloc on ficar-ho, però si teniu un «ratet» podríeu llegir el que escriu ANTONIO MUÑOZ MOLINA.
    A mi m’ha fet pensar, no sé si a vosaltres… Tot i això si n’hi ha qui tinga ganes de saber què pensen altres…, perquè molt sovint veig que està ple de gent que «té un rei a la panxa»

    http://antoniomuñozmolina.es/2011/05/hora-de-despertar/

  4. Rodolfo

    Salva, tu reflexiones i mai te equivoques de lloc. Toda persona que lea de forma reflexiva este artículo que tu mencionas, dirá sin expresarlo públicamente, esto ya lo sabíamos y además lo percibíamos. Pero la verdad es que decirlo claramente sacádolo a la luz pública ya no es tan fácil. El articulista lo define y lo pormenoriza muy acertadamente, e incluso con chispa. El escrito es deslumbrante y no deja a nadie apático por muy insensible que sea, porque aquí no vale la neutralidad; pero es verdad que hoy se vive con una indiferencia interna, no por reflexión, sino por debilidad de pensamiento, y solo se piensa en su partido político y no en el bien común, (no todos los políticos, que los hay muy buenos en todas partes). No se puede decir, como se dijo públicamente en su momento, por intereses políticos: “no hay crisis”, como si fueramos a vivir en un hogar luminoso y feliz, para luego más tarde rectificar y quedarse tan sosegadamente, como si esto no fuera una transgresión. Me agobia, como a todo el mundo, ver cinco millones de parados en mi país, y por contra, aquí no hay ningún corrupto que devuelva los millones de euros robados que se han podido comprobar. Hoy parece que sucede lo contario de antaño; es de buen gusto la moda de la corrupción con millones de euros en los paise fiscales, como si esto fuera espíritu de tolerancia como reglas de vida. Rodolfo Canet

  5. Pepe

    Magnífic comentari a l´article, senyor Rodolfo. El compartisc al 100%. Aportacions i pensaments com el seu ajuden a veure les coses una mica més clares i transparents. La corrupció és un mal que està escampat més que el picut, cap partit està disposat a acabar amb ella per interesos i perverses conveniències espúries. La corrupció abarca des de les més altes esferes fins els funcionarillos xupla-xupla. I com molt bé diu, no conec a cap corrupte el qual haja tornat ni un cèntim…i crec que sabrà el per què. Com el conte d´aquell rei nu. Està tan normalitzada i legalitzada la corruptel·la al nostre país i fins i tot a Europa, que s´ha convertit en una pandèmia crònica i avançada.Ells,encara continuen amb caducats discursos tan descarats com ” si jo… tú més“, i d´ahí no els traus ni els trauràs. La cosa va en augment. “Rifis-rafes rifi-rafe, pero para mi el tomate” i…”que me quiten lo bailao, que yo me lo he disfrutao“…o….”digan lo que digan… yo y los míos tenemos llenas las barrigas”. Solament, amic Rodolfo, quan obrim els ulls i deixem de ser sectaris i cecs amb els nostres afins i acceptem els mals i els diagnostiquem acertadament la malaltia amb la corresponent medicina…potser que solament aleshores comencem a veure la llum d´aquest pou tan fosc, negre i míser.El dia que a un corrupte simplement se li faça tornar tot allò que haja aconseguit sense justificar-ho, els demés prendran mida. El que passa és que tots saben moltes coses d´uns i altres i el tema no interessa ni a uns ni a altres. O acàs en els debats sents alguna paraula al voltant de la corrupció regnant i imperant ? Eixa paraula no existeix…

  6. Salva

    Rodolfo: ¡bienvenido al barco!
    En este país de María Santísima (sea dicho con todo el respeto a la Verge) tenemos verdadero terror al sambenito, sí aquello que colocaba la Inquisición a «los otros», porque ellos eran espíritus puros, tenían patente de corso para diferenciar los buenos de los malos, los progresistas de los integristas, los de izquierdas de los de derechas, los fieles de los infieles…, y puedes al día de hoy continuar añadiendo nombres a la lista, se hará interminable.

    Rodolfo: ¿Te suena esta cantinela? No les importa el «HACER», como dice el autor Muñoz Molina, lo que les importa es el «SER» y si observas con detenimiento esta enfermedad muy nuestra verás que la tenemos incrustada hasta en los huesos, más bien creo que la llevamos en nuestros genes. ¡Para que luego digan que los caracteres adquiridos no se transmiten!

    Que nadie se atreva a decir si Zapatero ha hecho una cosa bien porque ya para siempre será tratado de «izquierdista» y si se argumenta sosegadamente ponderando los pros y contras y al final uno deduce que «una» la ha hecho mal: ¡sea anatema, este es un fascista de derechas! Etiqueta al canto.

    No somos libres, estamos maniatados por nuestros propios temores ancestrales que no nos dejan salir del cementerio, como diría Serrat. Pobre país donde nos peleamos a garrotazos (Goya) o nos drogamos con la televisión, o el futbol, o toleramos este patio de Monipodio como la cosa más normal del mundo y «pasamos» de todo, y lo que es aún peor: hacemos mofa, befa y escarnio del «otro» sin detenernos a pensar que es un ser humano como tú que quizá tenga sus razones y su manera de pensar para resolver nuestros problemas. ¡No señor, eso es inadmisible! Solamente por ser de otro palomar, si el incauto se asoma, aunque sea por curiosidad, a nuestro cubil y se pone a tiro lo machacamos y convertimos en el «bouc émissaire» (chivo expiatorio) de todas nuestras miserias y culpable de nuestros errores, porque yo tengo el don de la verdad, lo mío es dogma, que para eso soy xxxxxx (pon aquí el nombre con el sufijo «ista» que gustes).

    Sé que este mundo no es La Casa de la Pradera donde toda la familia era feliz viviendo en aquella Arcadia bobalicona; es bueno, saludable e higiénico discutir para discernir, para enriquecernos y si es preciso y el rival nos demuestra que lleva razón: ¡aceptarlo! Y, además, estarle agradecidos sin avergonzarnos.

    Visto lo visto en la televisión, en la prensa e inclusive en ocasiones en estas páginas de QD, aquello del «HACER» y dejar el «SER» lo veo muy lejano. Aunque a pesar de mi edad, tengo unos pocos menos que tú, SOY OPTIMISTA y espero que esta crisis generará una catarsis de la que las nuevas generaciones se beneficiarán. No sé si lo veremos, pero de peores ha salido esta grey.

    Un abrazo de SALVA.

  7. Salva

    Sé que esteu molt capficats amb assumptes d’importància transcendental per a la Pàtria (Ai, no, perdó, que és paraula políticament incorrecta, però és que em referia a la gran i no mai a la menuda, eh?)
    Volia dir-vos que alguns encara estaran decidint a qui van a votar el proper 20 de novembre i això, diguen «lo que vullguen» és cosa seria on n’hi haja, què caramb! L’oferta és tan extensa i rica que sé que és difícil prendre una decisió com cal.

    Una idea: aquell Organisme que pot canviar al patró d’Espanya és la Conferència Episcopal? O és el Vaticà? No ho sé, però a qualsevol dels dos jo els demanaria que feren sant a Monipodio — que jo no sé si ja està als altars—, i després lleven a Santiago Apòstol i el canvien pel personatge que era l’amo d’un pati. Veureu que no estic dient res de la raça política, no, amb les coses santes i el nomenar Bisbes el rei actual renuncià fa uns anys, que s’apanye Roma amb Santiago, xe! Deixe’m tranquils als pares de la Pàtria (altra vegada la parauleta) que alguns ni sabran qui era eixe nou sant ni a què es dedicava, d’altres diuen que es fan el senyal de la creu sobre el pit en oir només el nom i remoregen a sota veu: Vade retro Satanàs!

    I de les Caixes d’Estalvis i el Banc de València, qui se’n recorda ara? Culpables? No, home no, és com la «pertinaz sequía», les borrasques que venen de ponent són aturades per l’anticicló que tenim a Europa i clar, fan un giro i se’n van cap al país del nord, que com són tan seus i parlen d’una manera estranya ja s’apanyaran. Ací farem rogatives a qualsevol sant i «en pau».

    No tinc cap tipus de futur dedicant-me a l’endevinació, ni a tirar les cartes, ni fer cartes astrals, ni a la nigromància, però sí que us demanaria, si voleu clar, que entrareu a dues col•laboracions meues que vaig enviar a QD fa uns mesos i si ho feu sense apassionament us adonareu que:

    «entre todas la mataron y ella sola se murió»

    http://quatretondadigital.info/?p=3355 Libera nos Domine de morte aeternam.
    http://quatretondadigital.info/?p=1728 Caixes d’estalvis, rèquiem ?

    Però… E LA NAVE VA!

  8. Rodolfo

    Pepe, Agraït a la teua intervenció, perquè jo estava una miqueta preocupat per si de cas algú no ho veu oportú en un moment de proximitat electoral, i fer de mal veure la meua aportació, feta segons el meu lleïal saber i entendre.
    Una volta més te dic, fes el favor de tutejar-me.
    Salutacións, Rodolfo Canet

  9. Vicent Benavent

    Hola Rodolfo,sé que fa temps que no ens comunicàvem però a la fi t’has llançat a parlar de política una mica,està be ja que ens ajudes a veure les coses més clares.
    Deixam que fem una xicoteta reflexió: Pot ser no es va voler reconéixer la crisi per no alarmar tan prompte a la societat , de tota manera una gran errada que altres polítics han sabut traureli profit i molt bo,doncs a calat molt bé en la societat que el sr Zapatero no s’enteraba de rés,llàstima que soles tingam un camp de visió i no dos. A mi també em preocupa els 5 milions de parats al país però em pregunte,¿ segur que en son 5 els que no treballen? en temps de “bonanza” quans hi havien que estaven treballant i cobrant del paro?. En una cosa estic d’acord i és en la corrupció,qui la faça que la page,ara que vist el que hem vist tots son iguals uns més que altres eh? I ja posats cal dir als lectors si,la corrupció és nefasta a Espanya tots fan el mateix però cal preguntar val, però tu a qui votaràs pot ser estàs diguent una cosa i després en fem una altra?. L’escriptura es molt sofrida ja ho sabem,els fets son el que importen com per exemple que per fi s’acabat en les armes de ETA,i encara hi ha qui no vol aceptar-ho com per exemple el PP, O és que donen per vençuda la patria ixa de la que parlen? Tot val per arribar a la poltrona o es que no ho sabeu?

  10. Rodolfo

    Vicent Benavent Vidal, me vas a perdonar que te conteste en “castellá”, pues no me veo capacitado hacerlo con nuestra lengua vernácula. La reflexión que me haces de Zapatero, yo te la respeto pero no la comparto. Yo solo digo que lo hace por intereses políticos, y cuando rectifica no puede justificar su error quedándose tan reposado. Eso de no alarmar a la Sociedad sin poner elementos correctores, no vale Vicent, y tu que eres despierto lo sabes. Ahora bien, que los demás políticos se hayan aprovechado estamos de completo acuerdo, (ellos creen que en el amor y en la guerra, todo vale). Yo creo que durante esta semana no debemos hablar si este partido es más…… o menos…..porque existe cancha para todos, manejos, para todos y argumentos para todos.
    No hablo de los parados porque lo sabemos todos. Yo lo que no quiero es un liberalismo salvaje, un capitalismo depredador, una banca politizada, porque si la honradez fuera negocio ya se habrián apoderado los banqueros. Ten en cuenta que en estos momentos los egoismos de grupo, (hablo en general) prevalecen sobre el bien común, y eso de ninguna manera se puede consentir.
    Vicent, yo estoy completamente de acuerdo con la contestación que me da Salva, leela por favor y que la pasión no te aplaste la razón, y como la esperanza es el valor fundamental del ser humano, yo estoy esperanzado y tengo la premonición, que pasarán unos pocos años indiscutiblemente, pero un arreglo tiene que venir. El próximo domingo gane quien gane, nosotros amigos. Rodolfo Canet

  11. Vicent Benavent

    Vicent Benavent
    Agraït Sr Rodolfo per contestar-me i creute que no és cap erro que ho faces amb aquella llengua que més domines,tot pecat fora com ixe.
    Creu-te que em llig tots els comentaris abans de parlar,i sinó volem parlar dels partits polítics aquesta setmana doncs no ho entenc però ho respecte, abans dixam que diga una altra cosa i prou. Tu mateix ho dius com cal repetisc: ” Yo lo que no quiero es un liberalismo salvaje, un capitalismo depredador, una banca politizada, porque si la honradez fuera negocio ya se habrián apoderado los banqueros”, Justament la política que ha fet i de segur farà el partit que ja saps.
    No pretenc convencer ningú creu-t’ho, però tampoc que ningú es dixe dur per les fantasmades que es veuen aquestos dies sobre tot, un exemple; ( Los valencianos tenemos sed i España está obligada a darnos de beber ) paraules textuals del Excm president de la generalitat en Albereto Fabra, verogonya que no la conéixen o es que no sabem com està el tema de l’aigua? fa una setmana dien que les desaladores eren bones per abastir l’aigua que ens falta i una setmana després ens solten açò? com quedem. Saps de sobra que altres polítics no han enganyat a ningú i per això pagen el preu que tenen que pagar.
    Ah i no et preocupes, mai deixaré de no tindre’t com amic, Salutacions Rodolfo.

  12. Salva

    Un bon amic m’ha dit que en parlar dels polítics els he ficat a tots dins del mateix sac i no estic d’acord perquè exposar una idea amb la paraula, i més si cal amb lletra escrita, com sempre és el final d’un pensament, és difícil de transmetre a l’altre. M’ho deia l’amic perquè en retraure l’assumpte de les Caixes d’Estalvis eixa era la impressió que hi en donava.

    «Pos no»! No és així ni de lluny! Val?

    Jo estic d’acord amb l’expresident de Caixa Catalunya Antoni Serra quan diu al seu llibre «La derrota de las Cajas», que mirem el comportament de les entitats del País Basc que estan fortament polititzades i que «Dependiendo de las Diputaciones Forales son las que tienen más solvencia, rentabilidad y seguridad».

    Com sempre no són els polítics per SER polítics; com he dit aquestos dies, el mal està en el FER, en les accions que fan com persones amb responsabilitats que els obliguen a administrar els diners que no són seus i és hi on hem de buscar l’error. L’immensa majoria han jugat a fer de «aprendiz de brujo» com ho fa en la pel•lícula FANTASIA el ratolí Mickey Mouse, i clar, massa sovint l’assumpte se n’ha anat de les mans. No, no, tots no són iguals, ni pensar-ho! Però «haberlos haylos en todas las viñas del Señor» que el oli taca per on passa, ho dic «presumptament», eh?

    Una de les raons que més mal ha fet a aquestes entitats ha sigut finançar amb hipoteques al constructor, perquè si no pot vendre la «fotracà» de cases que ha fet amb diners prestats, la caixa ha de quedar-se amb tots eixos morts perquè no hi ha cristo que els pague. No és així amb el mortal «currito» perquè el risc és menor, aquest sol pagar, ficarà tot el lleu en fer-ho perquè pot quedar-se sense on viure.
    Uns pocs constructors que facen fallida li fan més mal a la caixa o al banc que uns quants clients morosos dels «de a peu». Ja s’encarregarà com siga per tornar a finançar al pobret morós, al inrevés ha de quedar-se amb un fum de cases sense més remei ni alternativa, i a més, per un preu al seu balanç contable molt superior al de mercat, i cara al «tio del puro de Wall Street i les Caiman» com s’explica?

    L’altra pota que han clavat fins l’engonal ha sigut el nombre tan re gran de sucursals obertes durant els últims anys i la contractació de personal per atendre-les. Una roina xe! Els bancs no ho han fet tant, si cal podem dir-ne que encara n’han tancat.

    La llista d’errors és llarga però jo només volia aclarir allò dels polítics i el sac.

    I mira que vaig començant volent-vos parlar del meu besiaio que va entrar a l’Avenc, del Tenorio, doña Inés, Tots Sants, el tio Marmota, d’Estanislau i l’aniversari, perquè si arribe a tractar SERIOSOS TEMES POLÍTICS, hui, de segur que no estaríem jugant aquesta partida a tres bandes només.
    Potser que tampoc haja sigut aquest tema familiar de molt d’interès i els que realment saben de la regidoria de la polis allò dels «banqueros» ho han ja superat, és pecata minuta.

    Redell, quina sort que tenen!

  13. Salva

    Jo, com sóc un casporrut:

    De Caixes d’Estalvis a Alemanya n’hi ha 431 encara. A Espanya de 45 en poc més d’un any en tenim 17. El Catedràtic d’Economia Antoni Serra Ramoneda de la Universitat Autónoma de Barcelona ironitza: «Si el Governador del Banc d’Espanya considera que n’hi ha massa, el d’Alemanya ha d’estar a punt del suïcidi» i sembla que no, està prou tranquil.

    • Per què desapareixen?
    • No eren entitats benefiques sense ànim de lucre?
    • No servien per ajudar a la classe més necessitada de llauradors, treballadors, empresaris i d’altres, facilitant crèdits barats? Ja no parle del Monte de Piedad on podies empenyorar des de sabates, paraigües, jaquetes, dents d’or, polseres, medalles i mil objectes personals per poder acabar el mes, i si no ho pagaves t’ho venien en pública subhasta i la diferència si era al teu favor encara te la tornaven. (Xaval calla que estem al segle XXI i tu estàs pel que es veu al segle XIX)
    • On estan eixos responsables polítics i sindicals que haurien d’estar lluitant perquè es mantingueren surant aquestes entitats benefico socials ?
    • Quin esforç han fet perquè ara no tinguem que entonar el rèquiem?

    Déu fins on hem arribat!

  14. Salva

    I ara més:

    Radio «macuto» va dient que, PRESUMPTAMENT, Bankia se la quede el BBVA i al Banc de València li ha eixit un nóvio: el Banc de Sabadell.

    Amunt València!

    Ai no, que això només es pot dir a l’equip de futbol.

  15. Salva

    DEDICAT EXPRESSAMENT A VICENT BENAVENT i a tots aquells que tinguen a bé veure i conèixer una altra manera d’entendre l’oir música.
    Junt amb aquesta direcció hi ha d’altres actuacions d’André Rieu, violinista i director d’orquestra holandès.
    Vosaltres direu si us agrada com mostra la música clàssica al gran públic.

    PS. Tot no ha de ser ficar-nos trists «amb la que està caient», NO? Ànim que açò de la vida és com l’agredolç!

    http://www.youtube.com/watch?v=fmxdGkl0oWg&feature=autoplay&list=QL&index=3&playnext=3

  16. Rodolfo

    Vicent, el dir no vull parlar de politica la actual semana, és per respectar les propagandes de cada partit politic, jo no viu a Quatretonda i no vull ofendre a ningú, perquè la politica es molt susceptible i prou donada a distraure, enredar i adormir, (quiero decir adormecer, no se si lo he escrito bién), aixó no es óbice, per a u expressar els seus pensaments, com ho he fet en alguna ocasió. Eixe partit polític que tu dónes per guanyador, no sabem encara si guanyarà per majoría, i si guanya, no puguem fora de mida donar per fet la politica que aplicará, i aci es on jo dubte o pondere per a la meua votació que em l’estic pensant molt; perquè para mí no tot está santificat ni es incamviable. Fins les llengües tenen la seua evolució; hui no parlem el valencià o castellá dels dos segles passats perquè són formacions vives, i encabotar-se a petrificar-les sería detindre la seua evolució, tambe en politica es transforma, i en eixa evolució, per a bé o per a mal estem tots implicats.
    I per a romanços o broma, no me faces les olives sabateres esta semana del meu (palíndromo 11-11-11) natalici, data de San Martí
    Com tu molt bé dius, salutacións per molts anys, Rodolfo Canet

  17. Vicent Benavent

    Vicent Benavent
    Molt agraït sr Salva per la dedicació tot i que ja ho conéixía, està be fer arribar al públic la música culta i a més a més peçes tan populars com ixes,llàstima que hui en día no es puga viure de la composició,ja sap, a ningú l’interessa que faces una obra o un pas doble però bo no vull ser pesimiste. Per cert en hi ha un video al youtube també molt interessant sobre un quartet de corda que fa música clàssica amb to d’humor, es diu ” Mcarmenfer’s blog, no se com posar-ho directament com ho fa vosté igual estic torpe i em fa falta algún curset més d’informàtica.
    Salutacions per molt de temps.

  18. Vicent Benavent

    Sr Rodolfo crec sincerament que es pot parlar de política sempre siga la setmana que siga, o pel contrari no és el que fan tots sempre?. Al partit guanyador que ja saps quin és,es óbvi que si sabem la política que enplea, o és què ací a València en més de 16 anys governant encara no ens hem adonat del que fan i han fet?, sería lamentable no reconéixer-ho u mateix doncs demostraria que no s’entera ni ” papa ” del que està passant.
    Amb tot i això vorem que passa el 20N, de segur que a partir del 21 hi hauràn canvis això si que ho puc assegurar, ara quins? ja es vorà, de moment per a mal-educats ja sabem on hi han, o a cas no heu llegit el comentari del sr RUS, no entenc com encara hi ha gent que el vota, per no parlar del comentari de la Sra COSPEDAL que això ja és per posar-se a plorar, bo (Champaigne para todos y mujeres para unos pocos), Au que apanyats anem!!
    Salutacions per molt de temps.

  19. Rodolfo

    Vicent, Vicent!, que al final em farás parlar. Abans que res vull dir-te que al ser principiant en el meu valencià escrit, no sé si m’he expressat bé al final del comentari anterior quan escric: “i per a romanços o broma…” *o sea* vull dir les meues romanços. Dita açò, jo crec que guanye qui guanye eu té molt crú, i a l’estar el panorama tan deteriorat es deuría de buscar fer una coalició de partits, ben documentada i amb responsabilitat, dient molt clar, que qui la faça la paga.
    El dilluns parlarem, i no li arrende els guanys a qui isca vencedor. Rodolfo Canet

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 3 visitants

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES