vanitat
VANITAT:
«Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d’un desig excessiu de ser notat i lloat de les gents.»
No sabria com anomenar el comportament d’éssers adults que en tindre una oportunitat, per menuda que siga, estan mostrant-se al davant del personal com si foren un paó, vanagloriant-se d’allò que han aconseguit durant la seua vida professional o privada. És pedanteria, altivesa, afectació, inseguretat…, pobresa d’esperit?
Està bé que a un xiquet li digues: «quant que sap el meu xic!» Tots sabem que això li dona ànim i l’ajuda a tindre caràcter, perquè, si no ho fem, l’autoestima quedarà minvada i no n’és convenient a eixa edat on està formant-se l’adult que serà al futur. Però un home dret i fet, per què actua de manera tan infantil?
Seria la dècada dels seixanta quan vaig anar a Madrit a fer un curset d’uns quinze dies que tractava sobre Telecomunicacions. Érem dos companys de la mateixa empresa i com aleshores encara no teníem CRISIS ens varen allotjar a un hotel de luxe, en dues habitacions amb televisió de color i saleta d’estar annexada al dormitori. Xe, una glòria! Quin balafiament tractant-se de dos valencians, de poble i «provincianos».
Les lliçons les impartien al mateix hotel en una sala de conferencies que hi n’havia perquè asseguraven que d’eixa manera només perdíem el temps en el «cofi brik» , «el lonx» i el te o café de les cinc. Molt anglès i productiu, sí!
El primer dia, la persona que dirigia el seminari — crec que així s’anomenava aquell esdeveniment—, volgué que tots els «alumnes» ens presentarem per conèixer-nos i perquè, deia ell, que era necessari per donar llustre a aquell succés tan rellevant. Ens demanava que a més del nom férem una relació exhaustiva dels estudis, treballs, experiència al món de la telecomunicació i no sé quantes coses més que pogueren ficar-hi dins de l’orla personal.
No n’era prou presentar-se amb el nom, el càrrec i l’empresa on treballavem?
Amb atenció quasi sacralitzada, i redoble de tambor inclòs, oirem com els assistents feien ostentació del seu saber ficant-se medalles a la manera com els militars les duen al pit quan visten de gala. En acabar la relació es quedaven més amples que una lloca i, mirant «altendido», mostraven una expressió a la cara com dient: «¡Ahí queda eso…Toma ya!»
N’hi ha que comprendre’ls: estàvem a Madrit, la millor plaça de bous del món!
En tocar-me el torn vaig dir:
«Soy Músico de la Unión Musical de Valencia», i res més! Ni parpellejar feu la concurrència.
Després el meu company els reballà:
«Soy Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer de la Falla del Cabanyal». Impertorbable, més que una pedra, es quedà el públic…, i immutables varen continuar desgranant els mèrits i glories els que hi en quedaven. En acabar d’omplir d’encens la sala ningú va gosar demanar-nos aclariments de cap tipus, acceptant circumspectes el trellat que acabàvem de dir com si es tractara la cosa més normal que un músic i un faller estigueren hi on s’anaven a impartir uns coneixements d’allò tan nou que anomenaven Informàtica per poder-los després aplicar adequadament «a los Cerebros Electrónicos de las Entidades de Crédito en su proceso deMecanización administrativa».
Ningú ens preguntà mai res, ni a les converses informals dels «cofi brik», ni durant el «lonx»de cada dia.
El personatge que ens va proposar assistir al curs, a la fi d’aquest esdeveniment i mentre ens acomiadàvem, ens digué que l’esperpent sí que el comentà amb dos o tres dels «seminaristes» i ens contà que li digueren que no sabien què era allò que havíem dit els valencians el primer dia, però la prudència (!) els va aconsellar no preguntar-ne res en veure que tothom estava callat i mut, no fóra cas que quedaren «en ridículo por no conocer una especialidad tan novedosa, porque, ¿quién sabe si…?»
Passats els quinze dies ens tornarem cap a València més desvanits que Gerineldo, i satisfets alhora perquè una vegada més vérem que no cal anar fent el fatxenda —com si fórem paons a la conquesta de la femella— per afermar nostra estima.
Les qualitats i el valor d’una persona es demostren amb els fets, no cal «l’autobombo», perquè qui el practica denota ser un pobre d’esperit, un superb, un pedant i un ésser vanitós que li agraden més els aplaudiments que a la Lola Flores.
Amb tot i això no sabria com qualificar als tararots que no preguntaren…, «por si acaso!» Tanmateix, a tots els alumnes sense cap excepció, ens entregaren un diploma —una preciositat!—, que acreditava el saber que havíem aconseguit. No sé on el vaig deixar, així que no us el puc mostrar, que si no…!
Sincerament: d’allò que he presumit sempre és d’haver nascut valencià, la qual cosa no ha sigut per mèrits propis, clar…, i no ho he amagat mai, eh? Que conste!…, tot i que, AMB LA QUE ESTÀ CAIENT-NOS, de vegades voldria apostatar-ne…, però!
SALVA
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Vaja quin ratet més divertit he passat llegint el seu escrit Sr. Salva! Mira que m’han vingut al cap moltes situacions en les que m’ha passat el mateix, però on jo he sigut de les de «no pregunto por si acaso» . De vegades la vergonya, la timidesa o la por de fer el «ridícul» ens fan tragar «sapos y culebras». Moltes vegades quan estic explicant conceptes als meus alumnes, els dic una «burrada» per veure si estan atents i se n’adonen del que estic dient i, és cert que no sé per qué, però en una majoria prou significativa no s’atreveixen a contradir el que jo els estic afirmant…i això em dona peu a explicar-los que sempre hem de preguntar quan no sabem i que per molt «alt càrrec» que siga el qui ens està dient la burrada, l’hem de posar en dubte si ho creiem convinent. Hui mateix, explicant-los els moviments de la Terra ( que ho saben d’altres cursos) m’he atrevit a dir-los que el nostre planeta estava quiet i que era el Sol qui girava al nostre voltant…silenci total, sepulcral; fins que l’espavilada de classe ha dit: Rosa, tu sempre ens has dit que la Terra és la que es mou al voltant del Sol…aleshores ja no he pogut enganyar ningú.
Sr Salva,com sempre un article asombrós i divertit alhora ,cosa que tal i com estem és d’agraIr ja que ens alegra el dia. Sap que els que som músics hem fet un bon grapat de » cursets» per tot arreu i aleshores podría contar anècdotes curioses i semblants a les seues però no vull llevar rés ni posar-ne tempoc. Només em quede en una cosa que a mi em sembla del tot encertada,doncs jo mateix en alguna ocasió ho he manifestat tant a les meues filles com als meus alumnes,si,allò de » Una persona es distinguix d’una altra per el seu treball que fa dia a dia i no pels títols o diplomes que puga tindre penjats a casa», li puc assegurar que un dels últims «cursets » que he fet va ser amb el mestre » Collado» , tota una decepció que li anem a fer.
Salutacions per molt de temps.
Sr. Salva. Un bon reflex de la sindrome del catedràtic.
Quan un laurejat orador pren la paraula, per gran que diga la burrada, és trobarà amb dos situacions, entre altres:
– Els escolans, que mai qüestionaran allò què el seu «lider» diu.
– Els què no volen mostrar el seu possible desconeixement del tema, per tant mai preguntaran «això que vol dir?», per la por a que els contesten «això vosté hauria de saber-ho, per tant no li conteste». (aquesta situació és la que anomene sindrome del catedràtic)…
A les publicacions científiques passa també de vegades el mateix. Si diguem que total és una suma, l’article el rebutjaran, però si li diguem operador matemàtic adició dins d’un anell conmutatiu no identicament nul, te més probabilitats de ser publicat…
…..
Molt bon comentari …, també és una bona estratègia transmutar-se en analfabet, per poder gaudir del plaer d’escoltar, i llevar-se la presió de demostrar el «titulet» que ens avala.
Un bon exemple son molts «Hackers» (amb el sentit literal) que conec que escriuen i comuniquen com si foren escolars de 5 anys, amb els meus respectes a eixa gent menuda…
… solc usar els punts suspensius per llevar la palla del discurs i acurtar …
Salut i anarquia… i que li retallen a sa tia.
Tens raó Vicent:
Una persona s’ha de medir pel que fa no pels tituls que té.
Els tituls serveixen per medir la llargaria del pixorro, però el dia a dia diu com i per a que emprem aquest glorios membre…
Salutacions cordials…
Ara, parlant d’aquest membre gloriòs, la saviessa popular és molt rica, tant en la nostra llengua com en la catellana:
– «.. més val tindre que desitjar..»
-» .. caballo grande ande o no ande ..»
– «.. al que dios se la de, san pedro se la bendiga ..»
………
Però també entenc que no cal recòrre al compte de la rabosa i la parra per justificar el perquè jo no el tinc tan gran…
…
I, per gran que tel veges, sempre hi ha qui el te més gran…
.. per artista que siga, sempre hi haurà qui el faça actuar millor…
…
Ala, a traure-li punta, hi ha molta i molt bona…
…
I si et sembla que el tens xocotet, comprat un cotxe gran, o una moto gran, o una casa gran, que això alivia molt el ego…
Vaig a dinar…
PER VELL O, PER DIMONI O, PER LES DUES COSES ALHORA. El cas però, és que no vaig a dir res sobre el tema de l’entrada aquesta, que no sóc massa despert jo, encara que de vegades et desperten amb imatges com les que ací il.lustren l’escrit de Salva, “el xiquet superb” que bé sabrà ell “per vell” o per major que diuen ara, i lo director d’aquesta “per dimoni”, encara que el primer també és bastant “dimoni emplomat”, que aquestes imatges, que ja dic, no sé qui dels dos haurà penjat, formen part d’una antiga publicació dita, si la memòria no em falla, “Cartilla de Urbanidad”, tot i que no n’estic gens segur sent un llibre que vaig trobar per la cambra de ma casa escarbant, com solia fer d’infant, entre vells “mundos” i cofres solitaris que per allí hi habitaven.
Aquell llibre em va copsar, i tot i que fa més de quaranta anys d’aquella primera i última vegada que el vaig tenir a les meues mans, mai l’he esborrat del tot de la meua memòria preguntant-me, de tant en tant, que se n’haurà fet d’ell, així com també qui en seria el propietari, algun germà major, de mon pare, d’algun tio… Mai vaig moure un braç per buscar les respostes, i ara, ja veieu, ací les contemple.
Una publicació eminentment gràfica, coberta marró, que contenia il.lustracions i vinyetes distribuïdes en dues columnes amb el text explicatiu als peus i a dues tintes, com en un còmic, destinat al públic infantil. Els protagonistes eren dos xiquets “el niño bueno y el niño malo” que mostraven amb textos i imatges els seus diferents comportaments davant d’una mateixa situació, així per exemple quan visitaven una altra casa, quan eren a taula, quan s’endreçaven al lavabo, quan… “El maldito” ho era de debó, aquest sí, un autèntic dimoni emplomat, un futur delinqüent en algunes situacions per les cares que posava diria jo, l’altre molt repolit i endreçat, amb la ratlla del cabell tirada a cordell, tot un santet.
Crec que no era de massa textos aquell llibre però tindria la seua introducció, que jo no vaig llegir, però sembla que sabria dir per on anava.
benavent
P.S. Ah, i també és cert que totes aquestes lletres mal farcides no deixen de ser una vanitat meua, així que tal volta sí que farà el pes a la present entrada, vosté sabrà Sr. Director. Salutacions.
Ja tenia ganes de llegir-lo Sr. Benavent…
Salutacions….
Dic el mateix que Joan Benavent i Gomar. Almenys sabem que escriu (per viu i molts anys). La il·lustració, és de Salva. De mal farcides, res de res, ans al contrari, tan ben esculpides, precises i cadascuna al seu lloc. Totes encaixant a la perfecció com les pedres d´una catedral o d´aquell castell medieval…o de l´aqüeducte de Segovia. Enfí…que necessitàven l´oxígen de les seues lletres !
Senyor benaventbenaventr:
És la primera vegada que hi fique uns dibuixos que no són meus.
Des que anava a les escoles que hi havia camí de l’ermita no he parat de dibuixar i fer «monaes» amb una llapissera. Però aquesta vegada he pensat que era millor per allò que volia dir traure la il•lustració d’un llibre d’«Urbanidad» que aleshores teníem.
Sí li has pegat de ple, ho has encertat!
Tanmateix supose que no m’afusellaran a trenc d’alba per haver-les copiat i si cal manipular-les una mica.
Les meues il•lustracions van sempre firmades.
Si vols veure autèntics «dimonis emplomats» et recomane que vages a Almonacid del Marquesado el dia de la Candelaria, celebren la festa de «La endiablada», és un espectacle únic!
Salutacions sinceres senyor Rafael, només sóc un de la tercera edat, i bastant atrevit, que te el valor d’escriure de tant en tant alguna «xorrada» que altra. Ja ho saps, més d’una i més de dues vegades t’ho he comentat i com deia un company del treball: «verbalmente de palabra».
Gràcies senyor director, però tenia que haver-li-ho dit abans de publicar els dibuixos.
Vaja, aquestes bones paraules no t’eixiran debades, les faré valdre per tal d’aconseguir una millora pecunària per a les col.laboracions en aquest mitjà que tan “dignament” dirigiu, més si cap ara que ens vénen magres des de la “Yeneralitá”. Jo per la meua banda promet que no badaré boca per tal d’evitar-vos greuges comparatius amb altres col.laboradors que no només ho fan bé, sinó que a més treballen de valent, qualitativament i quantitativa.
I en raó pensava que les il.lustracions podien ser cosa seua, no debades conserveu a muntó d’andròmines, llibres i documents força curiosos i interessants, records alguns que com el cas de “La cartilla de ubanidad” em fan sentir el pes i el pas dels anys, que com diuen per ací, “Qui no mor, quantes coses que veu!”.
Altrament hauré de reconéixer l’esforç d’alguns col.laboradors que no sols envien els seus treballs, a més els il.lustren, com ara, i és en aquest sentit, i en honor a la veritat, que he de manifestar el benefici meu de poder enviar un text i que QD s’encarregue d’il.lustrar-lo, d’on el meu agraïment. I què voleu, sóc sincer.
Gràcies bon Joan, demostres clarament que “la ciència” no ocupa lloc, i com el cotó-en-pèl no enganya.
benavent
Dibuixes, el llenguatge musical no és cap secret per a tu, escrius, investigues, lliges, penses, crees, viatges… i de vegades ens poses deure (encara que açò no m’agrada tant), ets allò que diuen un humanista, amb totes les lletres. I sí, sí que has de tindre por, per allò que solem segar-li els peus a d’aquell que destaca massa.
Pel que fa als dibuixos esmentats només agrair-te que hages tret de l’arcó on guarde els arxius antics aquells vells records de cambra, furgant entre calaixeres que feien olor de “boleta”, caixons que s’obrien però resultaven dificils de tancar perquè ja no ho deixaves tot igual d’ordenat i plegat, de manera que romanies uns dies esperant sant Garrotín o alguna escridassada de ta mare que s’adonaria que algú havia tafanejat entre les coses dels iaios, tot i que de normal acabaves oblidant-ho; i un d’aquells moments doncs, fou trobar-me aquella “Cartilla de urbanidad”, mai més l’he tornada a veure, ja dic, fins ara. Així que quasi com un favor, i si això és possible, et damanaria que ens penjares (es diu així?) dues pàgines, dos moments d’aquell niño bueno/niño malo per tal que els lectors “més joves” es facen una lleugera idea de la “Cartilla”.
Amb això em donaria per satisfet si és que he pogut sentir cap “ofensa” per haver-me fet sentir tan major, tot i que mirat de prop, recordar, també és d’alguna manera viatjar, de viure en definitiva.
benavent
Senyor Rafael : Aquí té unes quantes il·lustracions del llibre que tants records i nostàlgies li desperten. (Gràcies a l’incansable Salva)
http://issuu.com/quatretondadigital/docs/urbanitat?mode=window&viewMode=doublePage
A Madrit estan fent una exposició homenatge a «La Codorniz», aquella revista d’humor que durant la dictadura fou la rebufada que ens feia omplir els pulmons d’aire oxigenat eludint amb habilitat i intel•ligència els entrebancs de la CENSURA del Règim.
M’atreviria a dir que marcà una mica prou el paper del personatge de la comèdia que interprete.
Us fique dues mostres que acabe de llegir-ne:
De Gila.
Un señor entra en una librería,
— ¿Tiene usted mis memorias?
— ¿Y quién es usted?
— Es que no me acuerdo.
De Tono.
— ¡Caramba, don Jerónimo! Está usted muy cambiado?
— Es que no soy don Jerónimo.
— Pues más a mi favor.
Al meu particular magatzem «DE LLIBRES OBLIDATS» conserve un fum de relíquies; de tant en tant el regire i pense que la gent jove hauria de conèixer alguna d’aquelles que es publicaven no fa tant de temps perquè, de debò, ens coneixeríem una mic millor.
Caguen dena! Ja m’he enrotllat més que una serp!
El senyor director de QD us ha donat la direcció d’algunes de les pàgines de la «CARTILLA MODERNA DE URBANIDAD (NIÑOS)».
El meu «corrector particular» i el que m’unfla a calbots cada vegada que entra i llig a QD el que hi escric —un bon amic de Corbera—, en veure les lloances que m’ha dirigit vosté em diu:
—Què, Voret? Després del que t’acaben de dir: com va la bufa?
—Va i ve, però no es deté!— Li he contestat.
—Com el teu amic el Pare Vicent Ferrer. No pots evitar-ho. També feres eixe miracle a l’altar de la plaça del Pilar?
—Sí.
—I per què has emprat la paraula VANITAT? És quasi un castellanisme…, i mira que t’ho tinc dit: aprèn de l’home que t’ha escrit que hi fica paraules i fa construccions de frases ortodoxes.
—Cada col•laboració d’aquest home és una lliçó magistral, em tinc que descobrir i llevar el «sombrero». És un Mestre de la nostra llengua.
—Ja estem Voret!, per què «sombrero»?
—Tu ja m’entens, deixem-ho. Has vist les rajoletes que hi ha a la façana de Santa Monica a l’entrada del carrer de Sagunt? Si l’autor haguera ficat BUFA, les rialles s’estarien oint encara.
—Creus que la gent s’ha parat a veure i més encara llegir eixa ceràmica? Ai, Voret, Voret, no canviaràs mai!
—Tu saps que els meus cosins i nosaltres érem dels pocs del barri que parlàvem el valencià? És l’única raó perquè vingueren a buscar-me per «interpretar» el paper del Pare Vicent.
—Vanitas vanitatum et omnia vanitas.
—I tu més, au!
Molt agraït bell companyó (també a Salva, un plaer el teu escrit dessota, «continente i contenido»), algunes d’aquestes imatges les tenia ben properes encara, especialment el xiquet aquell esbudellant la cadira, no sé, tot tan ben aparellat en aquelles il.lustracions que (vestits,mobles, decorats…) que només veies al cinema o en alguna casa principal del poble. A més conéixer la data d’edició 1929, una etapa concreta, de la nostra història.
Salutacions corals, sí, perquè ens sona musical i harmoniós.
benavent