
horitzó

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Hola, Pep:
Veient el panorama tan lamentable que ens està tocant viure, he decidit compartir amb els lectors de QD un poema que vaig dedicar fa un temps, a l´alumnat de segon de Batxillerat del meu centre, l´IES Sanchis Guarner, de Castelló de Rugat. Els nostres joves hauran d´armar-se de coratge per enfrontar un futur que es divisa massa llunya, incert i inaccessible; animar-los a continuar endavant, sense por i amb més determinació que mai és el missatge fonamental que desitge transmetre-ls. Quina llàstima i quina impotència s´arriba a experimentar comprovar que l´horitzó del futur ja quasi ni es divisa…
Salutacions
Salutacions María, que preciositat de poema amb calat, encant, bellesa, reflexió i intel·ligència. Que bé ponderes els teus pensaments, que encara que van dirigits als teus jóvens alumnes, també ho saben assaborir els que som octogenaris, inclús ens fixem amb el bon ritme que empres, i apreciem el missatge pedagògic que assenyales. Per estes contribucions i missatges que es dirigixen uns col·laboradors amb altres tan puntuals o concrets, val la pena endinsar-se en QD diàriament.
A pesar que tinc molt respecte i afecte cap a les persones educadores, no em reprotxes el meu tuteig, perquè ja ho he explicat altres vegades, que em considere fill de Quatretonda, i he anat amb els vostres pares o iaios al col·legi que es trobava a l’eixida del poble, carretera de Llutxent. Però si eixe noés el teu cas, anticipadamente et demane perdó. Rodolfo Canet
Ai Maria!!! Si poguessim veure l’horitzó!!!
Crec que m’he tornat un poc (prou) pessimista i no veig solució a la dictadura aquesta dels mercats que ha entrat a la nostra forma de viure sense haver-la votat, ni tan sols pensat. M’entra molta pena quan veig que n’hi ha gent molt preparada, en tots els sentits, i que està a l’atur; quan veig que la gent aspira a molt poc, perque solament desitgem treball per poder sobreviure… No sé com s’arreglarà tot açò.
Per altra banda vull felicitar-te per aquesta col·laboració en QD, ta casa. És un poema molt bonic, sobretot al saber que està fet pensant en els teus alumnes.De segur que sempre se’n recordaran de tu. Enhorabona! I continúa enviant-nos alguna «coseta».
Senyor Rodolfo:
Valore molt les seues paraules d´agraïment i admiració envers el meu humil poema, que tan sols vol ser una xicoteta mostra de l´afecte que sent pels meus alumnes.
Vosté no ha de demanar-me perdó per dirigir-se a mí de manera familiar, faltaria més…ell perdó es demana quan te n´adones que has ferit algú, i vosté seria incapaç de ferir-me.
A més, pense que el respecte està per damunt dels títols aconseguits, de l´edat , inclús de l´estatus econòmic o social de les persones, i malament anem si ens creiem en el dret de mirar-nos per damunt del muscle, tan sols per haver tingut la sort de nàixer al si d´ una família que ens ha pogut oferir la valuosa oportunitat de “fer una carrera”.
Crec que la humiltat i la perseverància són imprescindibles per tal de superar-nos en la vida, i vosté, crega´m, en podria vendre “a cabassades”. Per altra banda, la vanitat (com deia el senyor Salva, al seu impagable article ), tot el contrari que la humiltat, afavorix l´egocentrisme i obstaculitza el creixement personal; una persona que pensa que ja ho sap tot i es creu posseïdora de la veritat universal no estarà predisposada a obrir-se a les noves idees, ni tampoc al futur. Però vosté, octogenari (qui ho diria…) dinàmic i exemplar, sí és digne d´admiració, perquè no ha perdut ni la curiositat ni la capacitat d´il.lusionar-se per la vida i els seus misteris. Jo n´estaria més que satisfeta de tenir-lo com alumne: de segur que ben aviat ens contagiaria el seu entusiasme i el seu “savoir faire”.
I per concloure , permeta´m que el felicite pel progrès que, dia rere dia, experimenta la seua expressió escrita, en la nostra estimada llengua. Tot un exemple a seguir, en els temps “que corren”…
P.D.: per a la seua informació, “ma uelo “ era Salvador l´Esportiner, i vivia al carrer sant Josep.
Hola, Rosa:
Moltes gràcies per les teues paraules. Has encertat: el que més valore de la meua tasca com a docent és el reconeixement afectiu del meu alumnat. Els mèrits professionals, sens dubte, són importants en la vida, però hi ha coses que no tenen preu i no es poden aconseguir amb diners. És per aquest motiu que em negue a deixar-me arrossegar pel pessimisme i la indolència. No hauríem de permetre que els nostres alumnes es nodriren només de missatges negatius. Sé que demane molt, però, em reitere, hauríem de fer un esforç per evitar-ho.
Si poguessim veure l´horitzó amb nitidesa, Rosa, creu-me que en aquest moment no estaríem fent teràpia de grup… en forma de comentaris digitals. Segurament ens trobaríem de creuer pel Mediterrani, o aprenent xinés per a poder viatjar a la Xina el proper estiu (disculpa la ironia…). Afortunadament, a QD, tenim un lloc virtual on cadascú de nosaltres pot expressar lliurement els seus pensaments ( almenys fins ara…) emocions i sentiments. Benvinguda siga aquesta teràpia psicològica gratuïta i catàrtica que ens ajuda a equilibrar la balança enmig dels desgavells econòmics i socio-polítics que tothom coneguem i ,malauradament, patim. Com arreglarem tot açò, preguntes? Crec que haurem de convocar un concurs especial demanant UN(A) EXPERT(A) EN DESFACER ENTUERTOS VARIOS… si de cas podem consultar el nostre benvolgut i sofrit Don Quixot… de segur que ell és capaç de desfer tant d´embolic…( torna a disculpar la meua ironia…és que ens ho posen, com se sol dir, i si em permets l´expressió “a huevo”…)
Salutacions
Maria:
si tens la sort de tindre un bon mestre d’escola, això és una cosa que mai està pagada ni amb tots els diners del món. Jo me’n recorde de dos que em donaren lliçó i que, després del temps que ha passat, no els oblide, m’ajudaren «un cabàs»!
Vostre treball s’ha convertit en una lluita de titans perquè el desgavell que hi troba i que envolta a l’infant que acaba d’entrar al circ de la vida és d’una força tal que difícil ho teniu.
Generalitzar no és correcte, amb tot et diré que veig que nostra societat sent un menyspreu tal pel saber, el valor que en té i el sacrifici que hi ha que fer per adquirir-lo que sembla que gaudeix ficant-vos pals a les rodes del carro.
Torne a repetir-me:
Enhorabona. La lectura de les teus lletres, per a mi, són sempre un bàlsam.
Segueix així i ànim!
Molt agraïda per les seues sinceres paraules, senyor Salva. És cert que tindre un bon mestre d´escola és una cosa impagable. És cert també que tenir com a referents educadors que t´orienten, que et recolzen i t´ajuden a créixer com a ésser humà, valorant la vertadera essència de la vida , no té preu. Però malauradament, també és cert que la tasca docent esdevé cada vegada més dificultosa i alhora decepcionant, i li ho diu una entusiasta vocacional de l´ensenyament.
Sempre he dit en veu alta i ferma (serà açò vanitat?) que n´estic molt orgullosa i satisfeta de dedicar-me a l´ensenyament, i fins i tot d´invertir temps extra per tal que els joves dels quals em sent responsable es beneficien del ventall de possibilitats que ofereixen per exemple les activitats extraescolars (viatges de fi de curs, organització de premis literaris, excursions diverses a museus…), però l´entusiasme va esvaïnt-se, de vegades, quan topes en injustícies com el menyspreu del que vosté parla. De tota manera, intentarem no deixar-nos arrossegar pel corrent pessimista i tirarem del carro com sempre ho hem fet.
Salutacions
Hola María, t’agraïsc de cor el to del teu missatge de resposta, i més per la teua condició de professora d’educació, que em dóna ànims perquè seguisca el camí de progrés de la nostra llengua valenciana, i valores que estic fent un esforç diari per a trobar l’equilibri necessari en l’aprenentatge de la nostra llengua vernacla. Això ho dec tot a QD, que al seu dia la vaig trobar per atzar pels “viricuetos” de ‘Google’ buscant l’excepcional poesia de Dn. E. Alberola ‘Les Sabates Noves’; i vosaltres em vau animar, que bé en castellà, valencià o com poguera, que participara en les vostres colaboracins. Des de llavors dedique a la vesprada diverses hores a barallar-me amb una simple gramàtica i un diccionari de l’editorial ‘bromera.txt’. Em costa molt la sintaxi, així com la conjugació verbal de l’idioma, però al final practicant i practicant, vaig eixint del túnel que en un principi em trobava a fosques. Sí que és veritat, que el que vosaltres escrigueu en dau minuts, a la meua em costa una hora, i en un principi dos,o potser tota la vesprada, açò vol dir que quelcom he avançat. El que si tinc molt clar, és que com arribe tard per a buscar la millor perfecció possible de la nostra llengua, no puc parar-me o distraure’m a pensar que si les normes del Puig, de Castelló, etc. etc., són més valencianes o menys valencianes, sinó que només concret que el millor que puc fer és sentir-me orgullós de la llengua Valenciana. Si l’aprenc malament, em cap el recurs, de que he posat més voluntat que encert de superar-me, però la meua consciència valenciana sempre estarà fora de perill per a quedar tranquil·la. Al teu iaio Salvador tindria que conéixer-ho, perquè jo vivia també en el carrer Sant Josep, on mon pare, també cridat Salvador, portava la farmàcia de Quatretonda. Jo em recorde d’una almàssera que es trobava quasi a mitat del carrer Sant Josep i que havien muntons d’esportins, no se si ton pare tindria relació amb la referida almàssera, que allí si conexilla jo.
Bé, veig que amb el meu valenciá confús, m’he enrotllat més del compte i no vull avorrir més. Salutacions, Rodolfo Canet
Molt bé Sra. Maria:
Senzill, clar i directe.., optimista, amb vocació de traure el que tenen dins els alumnes, animant-los a alçar el vol…
Perquè ells també veuen els remeis del tripode (polítics, esglèsies, mercats), que front a la peste de peus suats que arrosega el sistema capitaliste, a la Merkel se li acud sol·lucionar-ho obligant a calçar a tots els poders d’europa plantilles de «CABRÓ ACTIVADO», i ja veus tú els resultats…
Ánims i a seguir endavant, no tot es compra en diners, com molt bé dius..
Senyor Rodolfo, l´almàssera del nostre poble continua existint (no podem dir el mateix de les pobres palmeres de la carretera, com bé explica el senyor Benavent, al seu excel.lent article) , i encara es troba al mateix lloc, al carrer Sant Josep´, però ni el meu pare ni el meu avi n´eren els propietaris. De tota manera, hi ha un lligam entre la meua família i l´almàssera : els esportins que hi feien servir per xafar les olives, els fabricava artesanalment, «ma uelo» Salvador i, com podrà vosté imaginar, d´aquest ofici s´en deriva el malnom («apodo») de » l´Esportiner». Em sap greu no recordar-lo a vosté; supose que seria molt xicoteta o potser que vaig curta de memòria…
Salutacions i ànim amb els progressos lingüístics
Gràcies, senyor Joan, per les seues paraules. Diuen que qui parla clar, tots l´entenen… Als joves cal parlar-los de manera clara, senzilla i alhora optimista, però aquest discurs de res els servirà si no va acompanyat de fets que el recolzen. Resumint: si als nostres fills i filles els venem només paraules buides, descompassades i plenes de contradiccions, pel fel de no ser avalades per una conducta exemplar, per part nostra, mal anirem… Tan sols desitge que el nostre jovent descarte tenir com a referent l´exemple (o el mal exemple ) d´ alguns dels nostres dirigents benpensants (ho deixarem així, per calmar els ànims…) .
Salutacions
Gràcies, Pep, per «desfacer el entuerto» del primer intent d´edició del meu poema. Ets una màquina. Ànim amb aquest vaixell que continua navegant..».malgré tout»