Seleccionar página

evocacions, contes i llegendes del camí de compostel·la no mai narrades:el mikel i claudine

evocacions, contes i llegendes del camí de compostel·la no mai narrades:el mikel i claudine

Aquesta història ja no sé si me la contaren uns «hospitaleros»  allà a Puente la Reina, O Cebreiro o a Foncebadón. Era, això sí, una nit estant a la vora del foc i que a més feia un fred que et tallava els nassos si t’aguaitaves per veure si nevava. Després n’he llegit  alguna altra semblant, però a la fi «tolis con camelis», històries de susuïts de pelegrins allà pels anys del Moro Musa que, com tothom sap, els habitants d’Hispània estaven tan «retrasats» que es creien qualsevol cosa…, perquè eren més innocents que un «pato»!

Allà va:

Pues senyor, açò era un home ric que vivia en un poble d’una vall encantadora d’aquesta banda del Pirineus. Tingué tan mala fortuna que als dos mesos de ser casat enviudà; feia ja més de deu anys quan va ocórrer el que vaig a contar-vos i que si ho sumem als que en tenia quan es casà, en ranejaria uns seixanta, si fa no fa. Tot aquest temps la continència la va suportar amb cristiana resignació; no mai la concupiscència que el dimoni no parava de incitar-li s’apoderà del nostre amic. Obeint els consells del seu confessor es quedà a sa casa sense moure’s a penes, aquest li deia que Satanàs no perd «ripio» perquè vol que refocil·lem sense treva deixant-nos dur descontrolats pels baixos instints carnals. Amb tot i això, deien males llengües, que més d’una nit tingué que flagel·lar el seu cos per no sucumbir al infamant vici d’Onan.   

Claudine era una jove que venia pelegrinant des de la França amb una quadrilla d’homes que no paraven durant tot el camí d’intentar forçar-la i, com deia ser gran devota de Santa Llúcia, a ella s’aclamava defensant-se com podia i sembla que aconseguí que no mai els facinerosos arribaren a cometre tan infamant acte. Si més no així ho contava el mossèn que la confessà, a la gent del poble navarrès de nostra història, perquè tothom s’assabentara i veren la virtuositat de la xica.   

Al nostre amic, el viudo de seixanta anys, els ulls se li anaren darrere d’aquella bellesa jamai vista només veure-la i ho va decidir prompte: li demanaria que es casaren car estava ben segur que eixa era la dona que esperava. El mossèn s’alegrà sobre manera perquè veia que aquell bon cristià ja no sucumbiria a les temptacions del maligne i també, tot hi ha que dir-ho, si Déu li ajudava tindria descendència. I és que a la seua edat ja l’assumpte no estava per anar encantant-se.

Em contaven que ningú sabé mai com es varen entendre si no parlaven la mateixa llengua, però ella li digué al Mikel —eixe era el nom del protagonista d’aquesta verídica història— que seria una santa esposa, almenys així ho repetia l’apotecari perquè tenia coneixements d’alguna paraula de la parla de l’altre costat de la serralada pirenaica.

El rector només li ficà un requisit al nóvio abans que prenguera per muller a la pelegrina franca: hauria d’anar a Compostel·la i demanar-li a l’apòstol que li donara un bon matrimoni. El pastor d’ànimes d’aquestes coses en sabia massa i de sobra, la feligresia no gosava portar-li mai la contra perquè tots sabien que estava molt posat amb les qüestions divinals, tant era així que quasi era, podem dir-ne que «ex catedra», qualsevol assumpte de tipus escatològic que declarara des del pulpit el mossèn Francesc.

Mikel s’arreglà el saquet, comprà un bordó de pelegrí, la carabasseta, confessà, combregà com calia i sent testimoni de l’esdeveniment el poble sencer, va rebre totes les benediccions hagudes i per haver. Gojós i amb l’ànima sense màcula va partir rumbosament vers Santo Domingo de la Calzada des d’on ajuntant-se amb altres caminants seguiren camí cap a Santiago, allà a Galicia, on aleshores creien que s’acabava el món.

Al millor hostal de la ciutat de Lleó demanà una bona habitació, era ric i podia triar-ne sense por a malbaratar els diners.

El llit de la cambra on es gità tenia llençols nets i més blancs que la llum del sol, no havia vist luxe com aquell en tota la seua vida. Però la consciència li rosegava allà dins del cor, dubtava el pelegrí si estava fent un sacrilegi, no fóra cas que a l’apòstol eixes coses no li agradaren i després de tantes caminades l’esforç no aprofitara  per a res.

A mitja nit va oir veus a la cambra del costat, semblava que uns joves estaven passant-ho d’allò més i, recontra!, com feien tant de soroll no podia agarrar el son, els ulls els tenia més oberts que un mussol. Al remat es va decidir i se n’anà directe a dir-los que ja estava bé, que guardaren mirament, que l’endemà haurien de continuar la peregrinació i eixes no eren maneres de bons cristians.

La porta de l’altra estança no estava tancada, s’aguaità una mica i entre la foscor pogué veure el desgavell de cossos que s’amuntonaven uns sobre els altres volent fornicar amb una jove que semblava en gaudia de valent. Els seus moviments incitaven encara més si cal als joves perquè aquell exercici carnal no tinguera fre. Cavalcaven com bogos sobre la insensata pecadora. Totes les fúries de l’Infern s’havien congregat a aquella cambra, amb tot i això la figura que podia entreveure de la dona  tenia unes formes divines. El Mikel es feu varies vegades el senyal de la creu, demanava perdó, però no podia apartar la vista d’allò que hi dins succeïa, no en perdia cap detall.

Estigué, no saben el temps, contemplant l’espectacle, i a la fi, quan pareixia que la festa s’acabava, pogué mirar als protagonistes a la cara i de sobte la sang deixà de córrer per les seues venes: el que tenia al davant eren tres dimonis com Déu mana, o com Satanàs, que d’eixes coses no podem discutir-ne els llecs en la matèria.

Al moment es feu un silenci sepulcral i una veu tronadora que semblava eixir del fons de les calderes de Pere Botero digué:

Ara ja sóc el teu amo i senyor. Si continues fent-ho com hui, ben prompte seràs la meua favorita.

Els éssers demoníacs li varen aplicar sobre la cuixa de la pecadora un ferro al roig marcant-li un senyal a la manera que es fa amb el bous d’una ramaderia. Diuen que la jove no soltava cap tipus de gemec, més aïnes semblava que en gaudia.

Com pogué el Mikel, i creient que els dimonis s’havien adonat de la seua presència, agarrà les quatre pertinències  que tenia més a la mà i, cames ajudeu-me, mamprengué el Camí a Santiago sense esperar veure despuntar els primers ralls del sol.

Tenia tanta por al cós que no s’atrevia a eixir de la Catedral de Compostel·la, creia que l’Apòstol Santiago el protegia, pensava i no parava: «i si a la tornada, en passar per Lleó aquells diables encara hi estan?» Fent un esforç perquè la natura li demanava afluixar la càrrega que hi dins als budells en duia eixí al carrer, entrà a un hostal i descarregà.

En acabar de buidar es va asseure prop d’una taula per demanar què menjar. Prop d’on estava va veure un xicot molt templat, ben musculat i sense raonar-s’ho més li proposà que si podia acompanyar-lo i velar per la seua seguretat fins que arribara al seu poble. El jove que, per la manera de parlar i la seua fisonomia es podia endevinar que no era d’aquestes terres, ho va acceptar de seguida…, i a més de gratis! Havia tingut molta sort nostre amic!

Tornaren ambdós al poble navarrès sense que succeira cap esdeveniment digne de relatar. Amb la seguretat que li donava la vigilància del company de viatge pogué dormir totes les nits més tranquil que un xiquet de bolquers, la qual cosa li semblà una mica estranya, però no li donà importància.

No li digué res al mossèn per si de cas no volguera casar-lo… Senyor: és que havia vist al dimoni! Tampoc li ho comentà a la que anava a esposar per no contorbar-la. Ansiós i inquiet només volia rebre prompte el Sagrat Sagrament del Matrimoni i apagar el foc que estava cremant-li per hi dins de les entranyes des que havia tornat a veure aquella preciositat de femella. La futura ama de casa acceptà al jove perquè es quedara com un servent, demostrava serietat i treballava sense treva de sol a sol.

Claudine, la nit de la boda es deixà fer tot allò que no està escrit…, i més, perquè eren tants els anys que duia acumulats el viudo que acabà a la matinada més desfet que si haguera atonyat un bancal sencer de cent fanecades.

L’endemà el sol li donava de ple quan es despertà, mirà el fruit que havia costat tant d’aconseguir i alenà satisfet. Mentre contemplava embadocat el cós que hi jeia dormint, desemperesint-se suaument l’objecte dels seus desitjos tant de temps esperat mogué les cames i en deixà una fora del llençol. Fou en aquell moment que el Mikel quedà horroritzat: a la cuixa de l’esposa estava gravat el senyal del diable, el mateix que va veure que li ficaven a la fadrina de l’orgia de l’hostal de Lleó.

Va oir que feien uns tocs a la porta de l’habitació i sense esperar que ningú donara cap permís per entrar, el jove que s’havia quedat com un servent de la casa, amb una rialla de burla es ficà al damunt de la Claudine, i el Mikel, tot espantat,  va veure com es repetien fil per randa cadascun dels actes carnals de la nit fatídica que volia oblidar.

Pobre Mikel!, de pedra es quedà assegut a un costat del tàlem sense poder ni moure un múscul del cos. Déu! Menuda desgràcia! S’havia casat amb una de les favorites del diable i per acabar-ho d’arreglar li havia dit el mossèn: «fins que la mort vos separe».

Alguns em digueren que el protagonista d’aquesta història es tornà boig i va morir arraconat a sa pròpia casa pitjor que si fóra un gos. Altres, que se n’anà d’anacoreta a San Frutos, allà a «las Hoces del Duratón», que crec està a la província de Soria.

Un xicot de l’Olleria que em vaig trobar a Rabanal del Camino em digué que a ell li contaren que, com eixes coses d’alcova són tan intimes, el Mikel ho acceptà de bon grat i van viure feliços els tres a la localitat de Roncesvalles, indret conegut arreu del món perquè hi és on comença un dels Camins a Santiago, aquell que tothom l’anomena  «El Francés».  

 

I cuento contat ja s’ha acabat!

Sobre el Autor

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.

10 Comentarios

  1. Vicent Benavent

    Ja està altra vegada sr Salva fent-mos calfar-se el cap,es interesant el que conta,no sé segur que ens vol dir en tota seguretat,però jo almenys en quede en el Mikel que pareix ser es sent enganyat per la seua doncella,qui ho anava a dir,així estem nosaltres també o jo almenys si,aleshores la » bola» creix i creix i ací paréix ser ningú fa rés.
    Salutacions per molt de temps.

  2. Maria Benavent Benavent

    Un relat excel.lent i molt ben estructurat, senyor Salva. Enhorabona. Permeta´m una puntualització: si la forma i el seu contingut no m´han deixat indiferent, encara n´estic més gratament sorpresa en constatar que és un vertader tresor pel fet d´haver estat transmés a la vora del foc, al si de la llar familiar, tal i com manava la tradició que, malauradament, també s´ha perdut (com les palmeres quartondines, els valors…)

    Salutacions . Sempre és un plaer llegir bona literatura

  3. SALVA

    Maria:
    És que jo m’he criat «a la vora del foc» a ca «ma uela» allà al carrer dels Sants de la Pedra.
    Vaig a ficar-te una tros només de la Introducció del primer volum que he escrit perquè veges que estem en la mateixa sintonia.

    DECLARACIÓ D’INTENCIONS.

    Els records i els consells són un tresor que els iaios han d’entregar als seus néts per unir subtilment les anelles de la cadena humana que formen una família. En el passat es forjava a l’entorn del foc de la llar, en les llargues vetlades d’hivern, fent vida social i de relació; però, hui, tot això s’ha perdut. Com podem transmetre la història de tots nosaltres si no hi ha un moment per a eixa vida social?
    No és només que ja no hi haja llars enceses, és que la comunicació és mínima; la televisió separa, no es parla, l’abisme entre generacions és cada vegada major. No tendim ponts que unisquen eixes vores; cada nova família pareix que naix per generació espontània; com a màxim s’admet els iaios mentre servixen per a cuidar els xiquets, després, estos volaran, eixiran del niu i es perdrà el contacte.
    Trist!

    Tota família té un passat pobre o ric en anècdotes, però és seu. Crec que les generacions posteriors han de conéixer-les, l’anella de què parle no s’ha de trencar. Jo sóc, i estic, perquè abans van haver-hi altres que, amb tenacitat i treball, van fer que ara estiga ací escrivint estes línies.
    .
    .
    .
    .
    .
    Tant de bo tinguera jo el mateix poder de transmissió que tenia la tia Maiteresa la Redonda.
    Com ja no tenim llars enceses a l’entorn de les quals narrar les nostres històries com ho fèiem antany, us demane que, quan comenceu a passar fulles llegint el que ací està escrit i vostres mans toquen estos papers, us imagineu que esteu al meu costat, «a la voreta del foc», escoltant el que us conte, com ho feia jo allà a Quatretonda sent un xiquet.

    Per fi, quan llegiu el que he escrit pel que fa a mi, us pregue que ho feu amb l’esperit obert i tolerant, al capdavall, esta es la part de la història d’un home normal. Feu-ho així i voreu que és una història tan simple com la que tenen la majoria dels mortals.
    Salvadorín

    Gràcies per vostra paciència.

  4. SALVA

    Vicent:
    Bona nit. Açò és com els acudits (chistes), no hi ha que explicar-los. Amb tot, aquest compte té varies lectures. De contingut manifest a ull nu en veus un prou simple i clar; després, dels latents, que cadascú en traga «según su leal saber y entender».
    De segur que tu en veuràs més d’un!
    Salutacions,
    Salva

  5. SALVA

    «aquest conte»

    perdó!

  6. Maria Benavent Benavent

    Em reitere, senyor Salva: és tot un plaer llegir bona literatura, en els temps que corren… i encara més, si aquesta, la seua bona literatura, es mou al compàs del sentit comú, es dirigeix amb la batuta d´un director d´orquestra experimentat com vosté, i es gaudeix amb l´atenció i el sentiment que es mereix una composició musical atemporal i enriquidora. Amb el seu permís, empraré alguns dels seus escrits com a material didàctic per a les meues classes d´atenció educativa, una matèria fonamentada en l´aprenentatge de valors i drets humans.
    Sens dubte, el dret a conèixer els nostres arrels, lloc màgic on dormen els nostres records, és un valuós tresor que cal transmetre de generació en generació.

    Salutacions. No es canse d´estimular nostra paciència.

  7. Vicent Benavent

    Sr Salva,és clar que podem donar-li les lectures que vullgam, de tota manera sap que els contes de vegades pasa com en les pel.lícules. Recorde que abans dien que una pel.lícula superava la realitat i aleshores huí en dia la realitat supera la » ficció » ja sap del que parle. Pot ser siga més convenient aferrar-se al allar del foc que fa molt de fred.
    Salutacions per molt de temps.

  8. Benavent

    Sí, sí, perdonem, deformació professional diràs ara, ja saps que diuen que “Quien tuvo, retuvo i…”. El p… romanticisme pensareu tots, però a mi m’agradava veure la rapidesa amb què els caixers personals dels bancs i caixes «d’antonses» repassaven els bitllets entre els dits (jo sempre em preguntava si s’entrenarien a casa). Ara ho fan les maquinetes, així diuen, guanyen en seguretat, rapidesa i, dic jo que també en salut dels empleats.

    Salutacions ben corals

    bnvnt

  9. SALVA

    Retuvo dius?
    Però si no ens queda res…, per no quedar-ne…, ja ni les raspes!
    Així que, si volem reclamar perquè no ens agrada: «al maestro armero»!

    Serà l’edat que m’ha fet ser una micoteta romàntic a mi també.

ARA MATEIX

Users: 3 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics