LLOCS QUE FOREN UN ENCANT : «EL BAR LEVANTE»

LLOCS QUE FOREN UN ENCANT : «EL BAR LEVANTE»

He visto que están haciendo obras en el edificio que albergó en su día el «Bar Levante» y como no sé si quitarán el rótulo me complace haceros llegar estas instantáneas. Me parece, si no recuerdo mal, que, en su tiempo, fué el primero y el único establecimiento que anunciaba su actividad en la fachada. Yo lo conocí cuando lo regentaban Paco y Julia. Ambos dejaron un grato recuerdo en su trato acompañados por sus hijos Xavi y Paquito.  Me gustaría que si alguien de los contertulios de QD se acordara de alguna anécdota de los ratos pasados en este bar, lo manifestara. Muchas gracias.

Joan Caballero Benavent

6 Comentarios

  1. Nieves Vidal

    El Bar Levante és un dels clàssics del nostre poble… Jo estones no hi passava, clar està… per l’edat que tinc; però recorde haver entrat alguna vegada a comprar-me un gelat o algun paquet de «gusanitos». Joan, està molt bé que hages fet eixa fotografia perquè, pel que auguren les obres, d’ací poc eixe «cartell» el deixarem de veure.

  2. benaventbenaventr

    Què potser parleu del bar de Pere vosaltres? És clar, doncs arran d’açò recorde com enlluernava aquest rètol acabat de fer davant dels nostres ulls, davant de la mirada d’aquells xiquets que eixíem d’escola a l’hora de partir el dia, llegint aquell “lletrero” de coloraines a sobre d’una façana tan moderna, i tot i que no dúiem ja “devantalillo” devíem ser bastant infants encara, els seixantes potser. Del bar no tinc cap record fins uns anys després però, havia de ser un establiment modern per a l’època no debades es diu així, bar, que aquells altres de tota la vida i que la meua memòria no abasta recordar quan s’obriren eren els anomenats “casinos”, com el del Roig per exemple, amb tota la seua fesomia clàssica dels casinos romàntics, arc morú, taules de marbre blanc, portes de fusta batents… no sé si en queda ja res de tot això.

    Però parlem del bar de Pere i allí, en aquella cantonada ens tiràrem mitja vesprada i part de la nit una colla de gent jove, morrals desfaenats, esperant que arribara el Cordobés tot fent-li festes a cada cotxe que, entrant des del Cine, véiem venir, sobretot si semblava que volia girar la cantonada, Carrenou amunt, on tenia casa i siti “Salvaoret”, cridant escarotadament “ja ve, ja ve” com si fóra dia de “Sampere”, el crit més sentit d’aquella vesprada-nit, sobretot nit agostenca, ja que allò devia d’ocórrer després d’acabada la feina del torero a la plaça de Xàtiva en un dia de fira dels setantes. No sé a quina hora se n’anàrem cap a casa una mica decebuts, però de segur que tornàrem de nou, després de sopar, a fer-nos el café i no és perquè tinguérem por que ens caiguera casa damunt!

    I dic jo, almenys ho pense, que el “senyoamo” del bar estaria d’allò més devanit amb la tria del nom aquell de “Levante”, però com diuen és molt difícil esborrar allò que la llapissera no ha escrit, i “Pere” va ser, ha sigut i serà mentre en quede memòria el nom que no va escriure cap llapissera, perquè la col.lectivitat té uns usos i costums que a les postres la cohesionen, sobretot quan es coneixen tots els seus components, i una d’aquestes normes, encara que tampoc l’única, es denominar els béns pel nom o renom del seu propietari, llogater… normes senzilles i amb un poc de sentit comú, tant com que si només haguérem tingut un bar al poble doncs això, s’haguera dit “el Bar”, com diem la Serra, l’Avinguda, la Séquia, la Piscina o l’Economato, i si foren dos i menys de tres ens apanyaríem amb els adjectius nou i vell (Escoles), gran i xicotet (Cooperativa), dalt o baix… I dir Pere i Perets, com d’altres noms fossilitzats en renoms o malnoms era una manera de servar els nostres noms valencians, de defensar-nos, ni que siga inconscientment, de la presecució i/o prohibició a què foren sotmesos per l’Estat i l’Església oficial els noms en valencià. Però què dic? Em sembla que estic donant fum i no llum, que parlàveu del rètol, del qual, com diu Nieves, sempre ens quedarà la foto, o QD.

    benavent

  3. Rosa Mahiques

    Recorde que em van contar la «gesta» del viatge del Cordobés a «ca Salvaoret» quan jo encara era menuda i de seguida em va vindre al cap la pel·lícula de «Bienvenido mister marshall» . Això era possible que passara al meu poble o era una altra broma de «Salvaoret»?… Per cert, també seria interessant recollir anècdotes d’aquest home que fou polifacètic i un referent d’aquells temps.

  4. benaventbenaventr

    És inevitable no pensar, salvant les distàncies, en aquella pel.lícula, magnífica, i no vull que pensàreu que ho dic decepcionat pel resultat d’aquella “gesta”, ans el contrari, perquè vàrem viure una d’aquelles escenes del quefer “Cordobés” amb què Salvaoret va regalar i ocupar durant un temps la vida quartondina –com abans ens havia embolicat en una intensa activitat fallera- al cap i la fi sí que ens visitaren alguns familiars del torero, i famós es va fer el vestit de faena que li va regalar, possiblement aquella de què parlàvem a Xàtiva. Crec que tot el poble feu peregrinació per sa casa a fi de contemplar-lo dins d’una vitrina, a penes si ho recorde ja, però allí entrava i eixia la gent com s’hi d’un museu en dia de portes obertes es tractara, i a tota la gent atenia; cert que el vestit era “la peça”, però s’hi repenjaven per les parets altres detalls i atifells relacionats amb el famós personatge a més de fotografies. I si açò no era bastant, Salvaoret va decorar el corral de casa com si d’una plaça de bous es tractara, tot relacionat amb la tauromàquia, i crec que no m’ho invente si dic que quan la gent allò contemplava no deixaven d’expressar que bé podria convertir-se en museu.

    Dius bé, era un personatge polifacètic, i jo no puc dir que el coneixia bé, alguna pinzellada només, però quantes anècdotes no tindrà, no crec que passara desapercebut per a ningú del poble, ni grans ni xiquets, pintor, artista faller, ballador, botiguer … quanta activitat que se n’eixia del comú no duria a terme “Salvauret” l’ordinari, del casino o de la botigueta, que a hores d’ara ja dubte si són el mateix o barrege jo llinatges de manera inconscient, és igual, a muntó d’anècdotes, d’una de les quals, com em referiren vos en faré reconte, no debades es diu que fou ell l’autor d’aquella pintada prorepublicana d’abans de la dictadura franquista, feta amb la pintura sobrant de la utilitzada a empolainar el pont de Ferro.

    Sí, algun reconeixement se li ha fet al poble en forma de Calendari de la Cooperativa, homenatge al llibre de festes, recordatori en publicació bq, i potser també alguna cosa més que no recordaré, però podria ser més, possiblement, com sempre tantes injustícies cometem, tants oblits que secaran la memòria com se seca la torçuda sense oli.

    benavent

  5. aina

    Què moments mes bons hem passat al bar levante amb la presencia dels meus uelos encara que jo era una monyicota pero m’enrecorde de la sepieta que feia tan bona ma uelo tan tendreta i que bona presencia xeee que records,menrecorde que ma uelo ens dona 100 pesetes per anar a casa la tia Gloria i em comprava un kinder..que temps aquells jajajajaj

  6. Rosa Mahiques

    aina, podrieu aportar-nos alguna foto del bar ( si en teniu ) de quan els teus «uelos» portaven aquest negoci. Jo recorde que moltes vegades, ma «uela» em feia anar al bar a buscar a mon «uelo» i jo aprofitava i li demanava que em comprara qualsevol llepolia, que per aquell temps, estaven molt més valorades que les de hui en dia ( possiblement perque l’oferta era molt més reduïda en número i quantitat) i també m’enterava , mentre esperava que mon «uelo» s’acabara el cafenet, de moltes coses que passaven pel poble…ai! si les parets d’eixe bar parlaren…

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 2 visitants, 1 cercador

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES