diari d’un pelegrí ( primera part )

QUATRETONDA-LA POBLA LLARGA. 26 km.

          En la vida es presenten molts camins. Algunes oportunitats. Les diferents motivacions en la decisió de mamprendre un destí o un altre de segur que poden ser antagòniques, semblants,diverses: tot dependrà de cadascú. El fet és viure l’ experiència que se li ofereix al caminant. El camí és la gran metàfora, la imatge del devenir. Les formes per xafar allò que altres han fet al llarg de la història, múltiples : pots caminar en solitari (essència pura, valent, única, heroica). Ho pots fer en grup (compartint tot el que la generositat i el grau dels caminants esten disposats…).La senda es pot fer per etapes. En tot un tram. Tot depén. En silenci. Xarrant.

          I jo…per què? Us preguntareu. Exactament no ho se. Tal vegada per experimentar allò que he vist en els ulls d’ alguns pelegrins i que amb paraules no m’han sabut fer arribar. M’ ho han fet veure  amb la forma com han intentat contar-ho. El somriure i el semblant com que recordàven les experiències viscudes. Amb espurnes especials als ulls. Els pensaments. La gent. El deixar-se. El contacte amb la Natura : paissatges, sons, costums, menjars. L’ arribar a distingir el gra de la palla. Sentir-se persona. Viure la solidaritat. Vessar amistat. Donar a canvi de no res.

          Caminar és viure. El moviment es demostra caminant. El camí és llarg i dona per a exercitar el pensament. Conrear l’esperit i entrenar el cos. Preparar-se.Enriquir-se. El vertaderament important és el camí en si. L’objectiu final no ho serà tant com els mitjans emprats per arribar fins la meta.Pelegrinar és cercar…sense parar. És mantenir viva l´esperança d´una trobada certa o incerta. Segura o no. Tot pelegrí cerca. Es llança amb totes les seues forces sent moltes vegades el camí i el seu entorn els que transformen, omplint  i revitalitzant idees i  equivocades concepcions. El pelegrinatge és la roda eterna del no parar mai, és a dir, endinsar-se, abandonar-se a l’aventura reparadora, íntima, personal…és donar-te a tu mateix una oportunitat.

***

          Són les 8:30 h AM. Anem arribant a la Plaça del Campanar tal i com estava previst. Tot a punt.Prèviament, l’organització ja s’havia encarregat de matinar i dur suficients cotxes a la  Pobla LLarga -primera meta-per a la tornada. Xafarem tres comarques : La Vall d’ Albaida, la Costera i la Ribera.

          I la pelegrinació comença. Durant QUATRE ETAPES, intentarem arribar a la BASÍLICA DE LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS a València. Avuí és la PRIMERA : Quatretonda-La Pobla Llarga. Amb tot a punt, comencem a caminar. Se’ns presenta un dia esplèndid. Travessar la Serra de Quatretonda ha sigut un gran plaer : tan verda ella, tan ben vestida de la flora i fauna típica mediterrània. Allí estava ella,amagadeta, humil, protegida pel seu veïnat, la «Silene Diclines», una flor endèmica i única d´aquests paratges; segons ens ha informat un pel·legrí expert : Salvador Pons. De tant en tant, alguns grupets de ciclistes s ‘han creuat amb nosaltres. Una parella de passejants-caminants els quals anàven en sentit contrari juntament  amb el seu gos ens han saludat molt amablement. Em crida  l’atenció la meua pròpia silueta de pelegrí misteriós reflectida a terra en una ombra misteriosa i austera i aprofite per fotografiar-la.

          Darrere hem deixat la presència noble i sobirana del Buscarró. I poc després de véncer i dominar «la pujà del mal pas», i molt més abans  l´alberg de «La Bastida», hem fet un alt en el camí, i un esmorzar reparador, exquisit i molt curat…coques de carabassa, de xocolata, ametles torraetes, vi, olivetes, cafenet calentet, café-licor i altres delícies han fet del nostre paladar un cel gràcies al confrares i voluntaris que en tot moment han sigut exquisits i atents cara als pel·legrins.I allí, aquell pi tan famós, enmig de nosaltres : un pi bífid, és a dir amb un tronc mare d’on surten a metre i mig si fa no fa dos més, altíssims i esvelts en forma de forqueta o forca. Jose LLuís «perfecto» em deia que semblava el cos d’ una dona soterrada cap per avall.La veritat siga dita, uns bells malucs femenins si que semblen. Si be ho mires…

          Unes quantes perdius travessaven una clariana sense percebre cap perill dels pelegrins : molt xules elles, orgulloses i altaneres.Deixem la Serra de Quatretonda i entre casetes de camp, els acudits ,els cants i la bona conversa de Pedro i algunes reflexions personals, arribem a Barxeta : passem per un carrer que es diu «no se què» del Marqués de V… (no m’ ho vaig apuntar i ara no me’ n recorde). La calor, i un cansament lleuger van fent-se presents. Uns ens animem en altres. Ja queda poc. Aigua fresca…i ja estem a Riu Rau de Rafelguaraf. La foto tradicional i…màquina avant ! Camps de tarongers ens saluden. Notem les primeres fragàncies de la flor del taronger que enguany arriben una mica endarrerides degut, crec jo, al cru hivern que hem patit. I allà lluny, el Mondúver es mostra altiu i una mica prepotent. Poc abans d´arribar al primer destí, passem per una gran casa a mena de xaletot del «Proyecto Hombre» : una olivera molt treballada tipus «bonsai gegant» dona la benvinguda a l´entrada.

           Albirem la torre de l´església de la Pobla LLarga. Ja hem arribat. Fi de la primera etapa. Tots bé. Jo cansat.Tots contents. I per a ser justos, un 1o als responsables i organitzadors. Des d’aquí els animem amb desitjos ferms que aquesta idea feta realitat continue i no pare ! Fan falta al nostre poble iniciatives com aquesta. Gràcies !

pepe romero-nieva

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.