l’ impertorbable campanar

A Internet hi ha una pàgina amb fotografies antigues de Quatretonda i en entrar a regirar-hi  m’ha sorprés veure mon pare, ma mare —ben joves, sí— i també amics de la meua infància. Algunes d’aquestes creia que només les teníem nosaltres, però hi veig que són grupals i, no cal dir-ho, seria el més segur que aleshores es feren còpies. I jo acabe de descobrir les amèriques!

Supose que ja no hi haurà costum, com abans ho fèiem, de ficar els «retratos» dins d’aquelles caixes metàl·liques de galetes i on podies trobar-hi quasi tota la història gràfica de la família. De segur que molts de vosaltres en teniu alguna amagada a algun calaix del rebost de la cuina, o pot ser que no, perquè ara en tenim d’àlbums meravellosos amb format llibre i també atifells electrònics on poden emmagatzemar milers d’imatges i veure-les després a les pantalles del televisor de nostra casa. Molt modern i còmode és aquest sistema, però l’encant que pot tindre repassar una a una les «afotos»,tocant-les amb les mans, i si cal ensenyar-les a la descendència, no m’ho podreu negar mai ningú.

Jo n’he buscat dins d’eixa  caixa familiar i he gaudit veient i recordant als que  se n’anaren i altres que no vaig conèixer personalment, però sé qui són perquè amb eixe repàs que es feia de tant en tant a casa ja s’encarregaven els majors de dir-t’ho: «mira, ací està la tia Palmira, la pobra morí d’una«polmonia gelà», tu saps? I este que veus és ta «uelo», què templat era! I esta és la germana de ma«uela» que…, i este altre el meu germà, el que morí en la guerra d’Àfrica…, i esta és…» I així anaves assabentant-te de la  vida i miracles dels «retratats» i també alhora criticant les cares i la manera de vestir que, clar, et semblava que estaven celebrant el carnaval perquè a tu eixa moda tan antiga no t’agradava gens car ja no s’estilava. I com eres jove, i tot ho saps, et reafirmaves amb la idea que«qualsevol temps passat no havia sigut millor que el que tu en gaudies aleshores ni de bon tros. On va a parar».

Insensat innocent! Aquells que hi veies tingueren tantes alegries i penes com tu hui en tens i com al futur en tindran els teus descendents.

M’he detingut amb una fotografia on la família està al voltant d’un «arradio» marca Iberia, el qual duia incorporat un modern «mando Kronex». És un que varen comprar els meus pares perquè se l’havien venut dient que era tan modern i tan bo que en vindre la televisió a Espanya podrien afegir-li una pantalla i veurien les imatges sense més ni més.  Mentre arribava aquest esperat esdeveniment, la família, reunida al voltant de l’artefacte radiofònic oïa, nit rere nit, «La Pirinaica», i només ho feien —deien ells—, per assabentar-se del que ocorria pel món i per si açò de dins li’n quedava ja poc. Però, i de dia? Això era una altra cosa, de dia «los discos dedicados» eren l’adob indispensable per suportar aquell moment tan esperpèntic de la nostra història.

 «Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra. Dedicado al niño Lorenzo Salas en el día más feliz de su vida, de sus abuelitos Luis y Gregoria para que lo pase muy bien. Dedicado a la niña Filomena Paniaguado de sus tíos Manolo y Ramona en su primera comunión. Dedicado a los padres del niño Eustaquio Fernández Clemente de parte de sus cuñados para que pasen un venturoso día de la comunión de su hijo y acompañados de toda la família. Dedicado a Manolita Briz Gómez de su novio que está haciendo la mili en Ceuta para que se acuerde del día…» I així, la locutora que tenia una melodiosa veu, seguia desgranant una retafila de dedicatòries que, massa sovint, duraven més d’un quart d’hora amb aquesta cantarella, i per acabar sempre dient: «Y ahora escucharemos a Juanito Valderrama interpretando “Su primera comunión”».

I començava l’home a cantar.

Podies oir els primers compassos de la cançó al carrer de Sant Pere i seguies oint-la sencera, i sense perdre’t ni una estrofa, fins que arribaves a l’altre costat del poble perquè quasi totes les cases tenien la radio en marxa i… a bona veu! Ocorria aquest recital melòdic sempre pel matí o per la vesprada, però no mai al ple de migdia perquè era un moment de silenci absolut on tothom descansava, o almenys eixa fou la percepció que en tenia jo perquè ma mare m’ho havia advertit: «Salvadorín, no armeu tant de rebombori perquè la gent vol fer la sesta i dormir, és que si no es porteu bé l’alguatzil vos posarà una bona denuncia a tu i als teus amics».

Als meus amics i a mi ens feia aire les recomanacions de ma mare, i cabuts que cabuts, ens dedicàvem a seguir amb un dels nostres quefers més entretingut i grat: amb una canya llarga i un fil d’aram en forma de ganxo lligat a la punta d’aquesta, intentàvem traure els nius que els teuladins havien hi construït als forats de la façana de cal fuster i, com era d’esperar, despertant amb nostres crits i rialles al dorment veïnat.

S’acabà l’estiu i vingué la tardor. Jo vaig ajudar mon pare amb la verema (!); després comencí a donar lliçó a les escoles que estaven prop de l’ermita, eixes que segons em digueren s’havien fet al solar on l’Estanislau Alberola volia construir-se una vivenda. Si bé aquell any no vaig acabar el curs a Quatretonda perquè el col·legi dels Jesuïtes de València m’esperava.

Cada dissabte me’n tornava al poble i unflava a preguntes als amics per saber de les correries de la setmana, i no sé com, m’adonava que el rellotge del campanar seguia marcant les hores i els quarts encara que jo no hi estava, i que la vida a Quatretonda no es parava, i que si ens encantàvem una mica el mes de maig ens arrossegaria i no estàvem per perdre ni un dia més amb trellats i jocs perquè sense que ho demanara la xicalla el rector don  Julian començà la preparació dels nous combregants d’aquell any.

Al mes de maig vaig fer la primera comunió al poble junt amb la resta d’amics. Em vestiren d’almirall  amb entorxats i galons a la bocamànega i  tots a la família quedaren satisfets i contents. «Què guapo va el xic»!

Al mes de setembre vaig tornar a vestir «de comunió» perquè eren les festes del Crist de la Fe i era preceptiu desfilar junt amb els altres infants que havien combregat aquell any.

He mirat i remirat amb deteniment el muntó d’imatges que hi ha a la caixa de galetes, àdhuc les de la comunió, i en veure-les he pensat que llavors fou quan comencí a adonar-me que aquell infant que a l’estiu corria pels carrers de Quatretonda, no deixant dormir la sesta ningú, la innocència anava  esvaint-se-li…, i que una altra etapa començava per a mi

mentre el campanar del poble seguia, impertorbable,

donant el seu rellotge les hores i els quarts

sense importar-li ni gens ni miqueta els meus nous avatars.

Amen per sempre Campanar de Quatretonda!

SALVA

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.