bon tros de camí per recórrer
No sé si els humans estem avançant o encara domina sobre nosaltres eixa part del cervell amb instints primaris que heretarem dels primers rèptils que eixiren de l’aigua i poblaren terra firme. No entenc res de neocòrtex ni parts semblants que segons diuen ens feren ser humans, però si, com s’assegura, a hores d’ara ha evolucionat aquest animal anomenat homo sapiens, al meu albir sembla que poc, perquè malgrat la pàtina que ens hem donat d’educació i bones maneres encara s’està massacrant salvatgement a poblacions senceres, homes, dones i xiquets, sense mirament i amb acarnissament.
Cada vegada que veig a la televisió que han entrat en una aldea i no han deixat estaca en paret, ni cap persona viva, i els cossos maganyats per terra pitjor que si foren feres salvatges a les que hi ha que fer desaparèixer perquè són un perill, se m’aborrona la pell i em pare a pensar si cadascú de nosaltres, allà al més fons de sí mateix, no podria ser, ficat en una situació límit, un botxí com els malvats assassins que cometen eixes atrocitats.
Estan perdent-se una sèrie de valors d’ètica i de moral que creiem eren vàlids i havien millorat nostra manera de ser, tot i això si pel que estem veient sembla que s’acosta un canvi de cicle, no sé si amb la manca d’aquestos basaments tornarem a començar novament quasi des de zero.
No està tan lluny en el temps la barbàrie de la segona guerra mundial i molts volen ignorar el que es va fer. Però ben prop
sí que tenim el que va succeir als Balcans, i ara, aquestos dies, al pròxim orient. Tot açò només és una mostra més que ens indica que continuem sent el salvatge que encara està més prop del rèptil que del humà que creiem ser.
Veient un nadó, un ésser indefens que s’agarra als braços dels seus progenitors per sobreviure, és difícil imaginar que algú li puga fer dany, perquè s’entén que els cadells, més si cal dels mamífers, mouen l’instint primari d’atracció i de protecció alhora de l’adult. Amb tot, hi ha forces en eixos adults assassins que són superiors a eixe instint tan noble. No sé on està el defecte en els plans que té dissenyats la mare natura perquè la criatura indefensa que som en nàixer arribe a transformar-se en un monstre.
Ens queda un bon tros de camí per recórrer i no veig que l’entorn cultural que ens envolta siga el millor company de viatge.
He vist aquestos dies una mostra dels gravats que Goya dedicà a la tauromàquia i, contemplant-los, pensava que els animals maten perquè volen menjar, si bé nosaltres matem i torturem perquè sembla que en gaudim, tret de si ho fem per causes ideològiques i…, ai mare, és llavors quan aconseguim les més grans dosis de depravació!
Hem d’aconseguir que s’eduquen les futures generacions en uns principis tals que deixe de complir-se el que deia Maquiavel:
«Els homes jutgen més pels ulls que per la intel·ligència, perquè tots poden veure, però pocs comprenen el que veuen».
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Encara que la teua pregunta puga ser retòrica, la meua resposta és sí, només cal trobar-nos en la situació escaient i no vull ni saber en què ens podem convertir. De «jove» pensava que certes coses no podrien repetir-se mai, que hem «avançat» molt, ara ja no, només cal una situació, un bon esquer i saltàrem el que siga i per on siga.
La veritat siga dita, només volia saludar-vos, senyor Alberola (avi de trinca)
Salutacions ben corals
rbenaventbenavent
Salva, vosté diu: » No sé on està el defecte en els plans que té dissenyats la mare natura perquè la criatura indefensa que som en nàixer arribe a transformar-se en un monstre.»
Voldria enganyar-me però eixe defecte trobe que està entre nosaltres, els pares, els progenitors, la gent que envolta al nadó, a més de les circumstàncies que envolten l’entorn d’eixa futura «persona». Quan un xiquet viu en ambients bèlics, aprén a ser bel·ligerant, quan un xiquet viu en un ambient de pau, tranquil·litat, seguretat…aprén a ser pacífic, tolerant…
Quina tristor em va envair ahir quan a l’hora del pati li vaig preguntar a un xiquet que estava sentat en un banc (de 7 anys i vivint en unes circumstàncies prou conflictives) que li passava i em va dir que estava castigat perque ell era molt «malo». Si aquest xiquet, ja té interioritzat que no és bona persona… qué podem fer amb ell? Com el podem ajudar? …És tan difícil!!! Ës tan trist!!!!
Em pregunte, si ser «malo» avui, més en un xiquet, té connotacions negatives? No ens fa més i li riem més les gràcies al xiquet entremaliat, a d’aquell que si li peguen, «pega», i si pega primer, millor encara? Després ja parlarem, si cal.
Crec que ho teniu molt difícil a l’escola
benaventr
Sí, ho tenim molt difícil i més encara si no solament hem de» lluitar» amb els xiquets.
Ara ens toca «bregar» amb alguns pares, administració, jutges, lleis… Tenim una lluita titànica!! I tan poca ajuda!
La frase de Maquiavel és hui en dia encara una dramàtica realitat. I el que es mes greu, el model d’escola que tenim no ajuda a canviar-lo.
Molt bon escrit sr. Salva. Vull dir-li que malgrat tot si que ha millorat la nosdtra conducta. Encara que sempre hem d’estar alerta. Només cal pensar en la barbaritat que va passar a un pais escandinau europeu feta per un fatxa de nou encuny. La conducta de primats reapareix una i altra vegada.
Hem faig preguntes i sé que els savis estudiosos del comportament humà han intentat buscar-ne respostes, però jo ací estic, jubilat i cavil•la que cavil•la donant-li voltes al nano sense trobar-ne tampoc ninguna que hem satisfaça plenament.
Veient com actuen els aficionats al futbol, observe que persones que en solitari són amables, que no farien mai mal a ningú, en entrar al camp i veure com marxa el joc i en el cas que l’assumpte funcione malament per al seu equip, es transformen de manera que acaben atacant de paraula, i de vegades amb les mans, a l’àrbitre i massa sovint també als partidaris de l’altre equip.
Sembla que qualsevol de nosaltres en estar formant part d’un grup de persones i diluir-se dins d’aquest, quedem hipnotitzats i perdem nostra voluntat. No importa el caràcter, ni la intel•ligència, ni la categoria social, crec que en transformar-nos en multitud adquirim una espècie d’ànima col•lectiva que ens fa pensar, sentir i obrar d’una manera diferent a la que pensaríem, sentiríem i obraríem aïsladament.
Als humans ens agrada diluir nostra identitat dins del conjunt perquè:
primer, ens permet renunciar a nostra responsabilitat per allò que pot ocórrer i, segona, perquè vivim amb la il•lusió de ser tan forts com tot el conjunt sencer.
Per a mi aquesta seria una de les causes, entre altres, que poden originar eixe canvi del nostre comportament. Malauradament, l’ànima col•lectiva no mai actua moguda pels sentiments més elevats dels que integren el grup, sinó més aïnes amb la dels individus que els tenen més baixos.
Aixi és Salva. per això es tan important mantenir i defensar els drets individuals de cada persona. El dret a ser unic i singular i a que tots ho respecten. Sabent que tots cal que tinguen respecte als altres.
Bona vesprada.