bon tros de camí per recórrer (II)
Em preguntava en la primera part de l’anterior escrit per què eixe nadó indefens, bonic, tendre, dèbil i delicat, que com tots el cadells atrauen i mouen l’instint de protecció de l’adult, pot convertir-se en un monstre que, inconscient o no, es deixa manipular per forces alienes i arriba a ser un assassí en el pitjor dels casos o en un ésser susceptible de ser manipulat per la força del grup perdent el privilegi de gaudir de la llibertat de pensament?
Vivim una època on la imatge, i en especial la televisió, ha adquirit un poder enorme per controlar als individus com si fórem titelles. És un procés que comença amb l’infant que s’educa creient que el que veu a la pantalla del televisor és el món real, per la qual cosa el seu jo va formant-se «mirant» allò que entra fàcilment pels ulls sense cap procés de transformació, assimilant-ho còmodament sense cap tipus de filtre ni resistència, i arraconant i ignorant la LECTURA perquè aquesta sí que necessita un esforç d’elaboració dels conceptes que li arriben per aconseguir formar-se un criteri propi que li ajude a poder jutjar, discernir i decidir amb llibertat.
La pantalla «tonta», com abans ho era el púlpit de l’església, s’ha convertit en autoritat educativa que, com aquella, no discutís, sinó que imposa i sentència sense deixar-nos reflexionar i, sent com som criatures amb poder d’abstracció, deixem d’utilitzar eixe aspecte primordial del nostre ser d’humà i mirem i mirem hipnotitzats com creuen al davant de nostra cara imatges amb color, sense parar-nos a pensar si el que està entrant al cervell estem entenent-ho plenament i no adonant-nos que «a poc a poc» ens està modelant un pensament que, de manera inconscient, creiem i admetem com propi.
Malauradament massa sovint ens deixem arrossegar pel grup, introduint-nos hi dins de l’ànima col·lectiva d’aquell i sentint-nos contagiats de la seua força creient que no tenim responsabilitat alguna dels actes deplorables que aquest puga ocasionar, tot i que, alegres, ens considerem actors principals —si bé som comparses amorfes— dels seus èxits.
Portem camí de ser una societat d’autòmats teledirigits i estem convertint-nos,com deia Ortega y Gasset, «en un home massa que no atén a raons»?
Si entenem la democràcia com el govern eixit de l’opinió dels ciutadans, i com els mitjans de comunicació —la televisió més si cal— són un dels més grans transmissors d’opinió, hem d’admetre que, inqüestionablement, aquestos són un poderós instrument del Poder. En la novela Fahrenheit 451 (de Ray Bradbury, any1953) el cos de bombers es dedica a cremar llibres perquè diu l’AUTORITAT «que llegir impedeix que els homes siguen lliures. Que llegir els fa antisocials al generar preguntes que han de respondre per sí mateix en compte de rebre les respostes correctes que els ofereix directament el Govern. Que llegir fa als ciutadans ser distints, quan l’ideal de la NOVA ERA és ser tots iguals».
El camí que estem portant va en eixe direcció?
Sé que el coneixement del nostre entorn, per sé, és subjectiu, pobre, incomplet i individual; no tenim una idea cabal de la realitat, la interpretem dins de nosaltres construint nostra pròpia versió d’aquesta i és per la qual cosa que actuem en conseqüència i batallem fins a morir per defendre una visió irreal i falsa del món que ha construït nostre jo.
Hem pregunte: som uns candorosos ingenus confiant amb la bona intenció de persones que el seu principal ofici és prendre el poder i exercir-lo disfressant el seu objectiu oferint-nos —amb cants de sirena com li feren a Ulisses— bondats utòpiques?
Som mamífers, éssers indefensos que necessitem l’ajuda de la tribu per sobreviure i és en eixa característica del ser animals gregaris on descansa la força que ha pogut fer-nos evolucionar com espècie.
Dins de la tribu hi ha establides una sèrie de tasques perquè aquesta funcione correctament. Sabem que unes són més necessàries que altres i, malgrat que no ens agrade la manera com les exerceixen aquells que hem decidit que siguen els encarregats de complir-les, tothom sap que el sistema d’administrar la cosa pública que ens hem donat al món occidental és el menys funest que en coneguem.
Els polítics són com actors de comèdia que estan obligats a representar un paper, encara que alguns, prou sovint, es creuen el personatge que interpreten i desgraciadament traspassen eixa ratlla que mai no haurien de xafar i actuen de manera totalitària com si únicament ells estigueren en possessió de la veritat.
És missió nostra, de cadascú de nosaltres, esbrinar, jutjar i elegir el que millor puga servir-nos —sense permetre’ns ser contaminats pel color—, perquè aquesta nau on estem embarcats des que naixem, no naufrague per culpa de deixar-nos arrossegar dins de GRUPS amb dogmes inqüestionables, fanàtics fonamentalistes, ideologies intransigents, radicals o integristes i, menys si cal, per aquelles que van disfressats amb la pell de la moderació o de la cantarella del ser històriques.
No oblidem mai que la verdadera llibertat és la que està dins de nostra ment.
EDUCACIÓ: quant de camí et queda per recórrer!
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
M’he quedat a quadros en llegir aquest comentàri sr Salva,crec que es pot dir més alt si cal,però no més clar. Efectivament estem davant d’una societat per una banda molt adulta,ja sap, Espanya és un dels països més «envellit», això fa que siguen més fàcil de manipular, ( mitjans de comunicació, premsa,xarrades a la barra del bar, en les botigues,o al carrer,etc…). Estic cansant de sentir que la gent major sobre tot no té independència a l’ora de elegir quin representant polític creu que serà el més just, d’això els fills,nores,gendres o demés família política s’encarreguen ben bé de deixaro clar,» papereta dins del sobre i ala, aneu que ja està arreglat», gran fallo per part d’ixos insurrectes que només fan que engreujar la situació actual. Tots i dic tots ho fan i de tots els colors,pot ser uns més que altres això també ho tinc clar,tan sols hi ha que mirar aquest poble quan venen eleccions.
Ai sr Salva,si la gent fora com toca, » altre calçar portariem als peus». I dic jo!! s’ha preguntat alguna vegada què la societat en general és dolenta perquè a Espanya cadascú s’apanya? No hi ha res a fer,més pagament,menys sou,menys llibertat per dir allò que penses,menys drets socials,més mentires que no en son poques i tot açò amb nom i cognom Per Per què serà??. Solució… no la veig per cap lloc, ja sap m’agrada tindre els peus a terra. Espere què algún dia aquells que es fan dir periodistes de qualitat,deixen a banda els seus colors polítics i facen el que hi ha que fer i aleshores no siguen tan carronyeros sobre tot els de dretes. PATÈTICS I MALA GENT.
Salutacions per molt de temps
PAÍS DE MEDIOCRES
Com molts dels que tenim correu a Internet rebem de continu escrits d’amics. N’acabe de llegir un i, encara que no sóc dels que conteste i continue enviant-los a altres, si bé amb aquest no he pogut resistir-me i el fique ací per si algú vol veure’l.
El triunfo de los mediocres
Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo.
Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general.
Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel.
Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente.
Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros.
Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre, reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
* Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente
basura.
* Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional.
* Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
* Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
* Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
* Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
* Mediocre es un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.
* Es Mediocre un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
* Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.
EDUCACIÓ: quant de camí et queda per recórrer!
Sí Salva, ens queda molt de camí per recorrer en educació, però cada dia ens posen més pedres, ens omplin el camí d’aigua i ens l’enfanguen, ens fan forats…
Cada dia que amaneix, des de la «inefable» Conselleria educativa ( que no d’educació) ens posen un cudol més al camí, i no em referisc al sou, no; em fa fàstic vore com donen prebendes a directors per a contractar professors,com divideixen al professorat en funcionaris amb plaça, sense plaça, interins amb dret a vacant, funcionaris interins de substitució, professors de religió… cada dia s’inventen una «perogullada» més, com que ara els professors de la ESO hauran de donar assignatures agrupades per àmbit competencial. Anirem a juliol a fer el mono intentant recuperar a la gent que no vol ser recuperada (que per això durant el curs escolar tenim mitjans com professors d’audició i Llenguatge, Pedagogia Terapèutica, professors de reforç…)Fins que no lleven eixa gent que funciona per ocurrències, no tenim res a fer.
Ho tenim molt malament, perque pense que tot el que està passant ja ho tenien pensat des de fa molts anys ( i no solament el PP, també el PSOE) Ens han anat cuinant com a la granota que l’han posat en el perol amb aigua gelada i ara ja està l’aigua bollint. Ens cremem. Ens morim.