llocs amb encant : «el forn de cucala»
Situat a la Plaça de l’Oliver i a pesar de les reformes que el pas dels temps han obligat a fer, el » Forn de Cucala» ha sabut mantenir la màgia de la tradició i l’encant dels bons costums. Eixa calentoreta que sents a l’ entrar -sobretot als dies d’hivern- juntament a l’olor de pa tendre mesclat amb llenya, són sensacions de glòria per als sentits i regal impagable per al cos. «Amb bon pa i bon vi, es fa millor el camí», encara que eixes coques salades juntament amb els besos de nóvia, rossegons, pastissos i altres delicateses, ajuden també a travessar aquesta vall de llàgrimes.
Si a tot això afegim la possibilitat de poder torrar i coure carabasses, pollastre, arròs…dins d’eixe forn centenari i artesanal, les possibilitats de tocar el cel augmenten i ens fam somiar quasi quasi amb la felicitat.
«QUATRETONDA DIGITAL ” , no representa ningú més que el sentir dels seus autors i la seua bandera és la LLIBERTAT D´EXPRESSIÓ, CREACIÓ LITERÀRIA i L ´ARGUMENTACIÓ CRÍTICA I RESPECTUOSA. La seua bruíxola marcarà sempre LA VERITAT , LA TOLERÀNCIA I EL SENTIT COMÚ.
“QUATREDONDA DIGITAL”, és una publicació sense ànim de lucre.
Sempre he anat a aquest forn i ja he conegut 2 o 3 reformes, però l’essència continua sent igual: el pa.
El pa del meu poble no es troba a cap altre lloc.
Quan hem estat fòra, hem menjat moltes classes de pa, alguns més bons, altres menys, però quan hem arribat ací i hem tornat a menjar el nostre pa, sempre he pensat el mateix: pa com el del meu poble…en cap lloc. «Casa mía, cama mía y campanitas de mi aldea»
No sé si Salva haurà visitat aquest forn que crec que era els dels seus «uelos», però segur que continuen fen el pa com els van ensenyar ells. Crec que la seua iaia Maiteresa estaria ben orgullosa de veure-ho.
Vaja, que sembla una d’aquelles franquícies tan modernes i bufones que n’hi ha per les Valències, si només li falten uns tamborets i una maquineta de café! Em ve a la memòria Llorente quan parlava dels tarongers de tan dolç flaire, llàstima que per pantalla no traspuen les olors. I l’inevitable flexo, no morú, supose tan inevitable com les caixetes de beguda apilades que solen haver arrimades a paret per la majoria de bars. La veritat, com tu dius, és força agradable sobretot a l’hivern, entrar a l’escalforeta de la fornada i adobar-te amb aquelles flairoses i espigades costres de pa escalivat pel foc de la brasa, i l’olor de la farina fruit de la terra per excel.lència. I amb quin mestratge sinó, com si d’una llengua prensil i retràctil es tractara, entraven, treien i desplaçaven les pales per dins del forn, serpentejant, carregades d’aquelles cassoles i llandes amb diferents viandes, unes pales que, per esmolades, podien d’un colp partir un bou. I si encara és, l’escombra, que no puc estalviar-me d’acabar sense malmetre alguna cosa, sí, l’escombra dels catalans amb què forners, éspècie de renegats “avant la lettre” (vaja “boutade” senyor director, “rígase vosté del plurilingüisme meu”, que u dissimula com pot), utilitzarien per escombrar el forn. I tantes coses més d’un temps tan ple d’olors. Senyor!
benaventr
A mi el olor a pan me trae recuerdos de mi infancia cuando mis abuelas amasaban el pan y después lo traían al horno a cocer.
Confieso que lo de amasar hoy en día el pan a pasado a la historia, los tiempos han cambiando. Ahora vamos al horno, y lo compramos. Me sigue gustando el olor de pan reciente .
Pero de vez en cuando si me gusta amasar la pasta para una pizza.
Los tiempos pasados ya no volverán pero están presentes en nuestros recuerdos .
¿No creéis?