«…UNA ESPAÑA JOVEN…»
CXLIV
UNA ESPAÑA JOVEN
…Fue un tiempo de mentira, de infamia. A España toda,
la malherida España, de carnaval vestida
nos la pusieron, pobre, escuálida y beoda,
para que no acertara la mano con la herida.
Fue ayer; éramos casi adolescentes; era
con tiempo malo, encinta de lúgubres presagios
cuando montar quisimos en pelo una quimera,
mientras la mar dormía ahíta de naufragios.
Dejamos en el puerto la sórdida galera,
y en una nave de oro nos plugo navegar
hacia los altos mares, sin aguardar ribera,
lanzando velas y anclas y gobernalle al mar.
Ya entonces por el fondo de nuestro sueño —herencia
de un siglo que vencido sin gloria se alejaba—
un alba entrar quería; con nuestra turbulencia
la luz de las divinas ideas batallaba.
Mas cada cual el rumbo siguió de su locura;
agilitó su brazo, acreditó su brío;
dejó como un espejo bruñida su armadura
y dijo: “El hoy es malo, pero el mañana … es mío”.
Y hoy es aquel mañana de ayer … Y España toda,
con sucios oropeles de Carnaval vestida
aún la tenemos: pobre y escuálida y beoda;
mas hoy de un vino malo: la sangre de su herida.
Tú juventud más joven, si de más alta cumbre
la voluntad te llega, irás a tu aventura
despierta y transparente a la divina lumbre,
como el diamante clara, como el diamante pura.
1914.
ANTONIO MACHADO
Font i Sonoritat : Aquest poema es pot escoltar : una declamació excel·lent : CLIKA AQUÍ
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Aquest poema del gran poeta-profeta A. Machado m’ha deixat bocabadat i «patidifuso». Quasi un segle que va ser escrit…i si observem, analitzem i pensem una mica…quan d’actualitat estan aquests versos ! M’agraden tots ! però si m’obligueu a triar, em quede amb aquest : «…el hoy es malo, pero el mañana es mío…»
Jo sóc aquest que també faig meu allò que diu l’amic MACHADO:
Mas cada cual el rumbo siguió de su locura;
agilitó su brazo, acreditó su brío;
dejó como un espejo bruñida su armadura
y dijo: “El hoy es malo, pero el mañana… es mío”.
Gracies Pepe!
No he pogut resistir-me a ficar novament un comentari que vaig fer aquest any:
3 febrero, 2013 at 11:11 am
Tot allò que estem comentant en aquesta col•laboració no és de hui, ni d’ahir, sembla que portem una bona caterva d’anys sense que tinga cap «arreglo»; estem vivint una nova Restauració com al segle XIX amb Cánovas y Sagasta.
L’amic Machado era dels que tenien encara esperança, quimeres diu ell, però pel que estem veient tornem a caure de manera cíclica una i altra vegada, entropessant sempre amb les mateixes pedres.
Qui podrà traure’ns d’aquest círcol?
Qui serà el que tinga idees clares, honestedat, coherència i valor, sense cap tipus de radicalismes, per espolsar aquesta mala epidèmia i deslliurar-nos-en ja d’una per a sempre?
Parla el poeta que, pel mal «fario» que sembla que ens acaça de continu, està soterrat a uns kilòmetres més enllà de nostres fronteres.
La metàstasi política, social i el seu entorn estan tan contaminats que ja només ens queda dir «que siga la voluntat de Déu». De moment, està tot tan manipulat i enmerderat que solament un miracle o una sacsada sideral podria desviar del camí aquesta marxa boja i desalmada la qual ens aboca cap al no-res. Només amb el cap ben clar podràs sortir de la manipulació a la qual la casta ens té tan acostumats. I el panorama és el que és.
Un país sense justícia. Un país sense bruíxola.Un circ que fa plorar en lloc de fer-nos riure.
Ni Restauració. Ni regeneració.»Siempre más de lo mismo». I la llàstima és que ja estem tan acostumats que res ens sorprén. Passe el que passe.