a l’ última casella !
A L’ÚLTIMA CASELLA!
Com el forat que se’t queda a la boca quan t’arranquen un clau, així és el buit que deixa una casa arrabassada del seu siti.
En això pensava dies fa quan de pas per l’Oliver m’hi vaig adonar del blanc que despuntava la cantonada de sant Vicent, aleshores no vaig poder estalviar-me fer un recorregut ràpid i sense protecció cap a les arrels de la memòria, temps encara coneguts en què allò era un animat casino, quan els diumenges, el casino de Salvauret deien, la gent gran anava a fer-se un vermudet, i jo amb els meus pares, unes papes o una racioneta d’olives, el meu àpat, de beure no recorde, aigua o gasosa a tot estirar; les taules típiques d’aquell marbre sanitari, no recorde més, no he entrat més, al manco he ficat el nas per alguna obertura quan ocasionalment l’he pillada oberta, allà on sí que vaig posar els peus era a la cambra del damunt, espècie de vivenda de mestres durant alguna dècada, com quan el dia del mestre li vaig portar una botella d’oli, de casa, a D. Pasqual, crec, o potser fóra D. Juan “Panxeta”? no, D. Pasqual, coixejava aquell mestre, també tenia un colomet, segur que li l’havia regalat altre xiquet pel mateix festejar, i jo no volia portar una botella d’oli, pensava que allò era… no sé com dir-ho, trobava que allò no valia res, i ara sé que el grans tenien raó, doncs don Pasqual li degué prendre carinyo a d’aquell colomet de manera que el tenia ensinistrat, tant que li deia: “colomet, colomet, pega la volteta”, assenyalant-lo amb el dit, i l’animalet, tot cofoi, roscava fent cercles com un bon deixeble mentre els xiquets réiem. Aleshores el mestre tenia preparats com uns contes menudells que ens donava en agraïment. Allò devia ser el dia de la Creu, tot i que no sé jo,»cauqueja» la memòria ja.
Ja vos dic jo que don Pasqual ranquejava i algunes vegades ens venia de cantar allò tradicional i burlesc de “Coixo maleït, cames de figuera, quan et moriràs, allà la primavera”, i no era pel mestre, no, que es feia de voler, però venia a tomb. Així que recorde l’entradeta del pis de dalt, la del casino, amb aquelles escaletes que feien abans que més que per pujar semblava que les construïen per impedir que pujara l’enemic, estretes, difícils i empindongades, amb aquells rajols del terra típics de les casernes. Però és que anteriorment, i açò ja m’ho han contat, va ser escola de xiquetes, costura deien, durant la República i colònia infantil, quantes tecles sinó tocaria aquella casa plantada com s’hi trobava enmig de la vila.
Fa poc, possiblement estos darrers samperes, la contemplava amb aquell darrer aire modernista, aquella façana decadent ara despellegant-se d’aquell arrebossat de granets de colors que, de moda fa unes dècades apegaven els obrers amb una espècie d’eixugador mecànic, deixant-li a les envistes i sense pudor la pell interna, tot mostrant un tast d’allò que seria la façana dels seixanta amb unes pintures de formes geomètriques i de colors rogencs, del casinet potser? Ara, però, el casino de “Salvauret” ha arribat a l’ultima casella, sense més mans que jugar i “quatretondadigitalitzat”, l’hemeroteca el seu destí. Descanse en pau!
benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
Acaba un trosset d’història. De la història de la plaça, del bar de «Salvauret», de l’escola de xiquetes, de la mateixa plaça…Quantes coses hauran vist eixes parets!!!
Vaig tenir l’oportunitat de vore bé allò que havia sigut un bar, ja que els festers de l’any 1983, van fer allí «el bar dels empresaris» per les festes de Sant Pere. Estava ja molt «despitralat», però així i tot es veia que era un lloc on havia hagut vida, reunions, jocs…un lloc viscut.
Els amos del local no volien deixar-lo perque l’utilitzaven com a «magatzem» però en vistes de que el temps donava aigua per a eixes festes i no trobaven cap altre lloc centric on poder fer eixe bar de 3 o 4 dies, els el van deixar.
Molt agraits deurien d’estar «els empresaris» perque allí es va fer molta feina; van llevar tractors, ferramentes de camp, van netejar i al final vam poder tornar a vore «el bar de la plaça» obert, per poc de temps, però allí estava.
Tots aquells que no vam coneixer funcionar el bar en temps de Salvauret, ens vam fer la idea de com era la plaça amb un lloc d’espali on poder oblidar penes, conversar, festejar…
Només queda la foto : per al record i per a la nostra Història.
«Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.»
A. Machado.
Algo de rao tens. Pero Jo et dire quan van fer el bar els festers, la primera vegada va ser en l’any 1978 quan la filla va ser festera, la segona va ser en 1984 quan el seu fill Emilio va ser fester i despres en 1985 va ser fester el fill menut.
I quan hi havia mercat a la plaça i plovia deixaven el cassino algun mercader.
Apart de ser cassino,escola i cine va ser una bodega de la senyoreta Elena familia dels benavents.
Vicent, també pots afegir a aquestes dates que ens dones la de l’any 1983, ja que sé segur que eixe any també es va obrir «el bar»; per tant ha estat en quatre ocasions en que hem tingut l’oportunitat de vore el que ja mai més podrem vore. Esperem que gaudiu d’eixa casa. Nosaltres la mirarem des de la plaça.
D’aquesta que apuntes no en sabia res, i pel que sembla entre Benavents i Alberoles la plaça anava ben servida, encara que de cellers, i pel que respecta a la part antiga del poble, també n’hi havia un munt, com ho mostren la gran quantitat de finestrestes gateres, obertes a l’altura dels peus de les façanes, allí on els llauradors guardaven un vi, que amb els mitjans que disposaven, si no aconseguien vendre’l prompte acabava fent-se picant-se, d’on els tractes amb els comerciants de vi era la batalla de tots els anys, d’altres li deien abús.
Tambe et puc dir que el carrer era mes llarg ; Es a dir la casa de vicent l’ ordinari tambe era del mateig carrer sant vicent.
D’aquesta sí n’havia sentit parlar, a mon pare, un dia que em contava coses relacionades amb llops i la plaça… records que tinc en plecs pregons on ja no arriba la memòria, tant que de vegades em preguntava si no ho hauria somniat.
Si, tens rao, aixi que son quatre vegades. Lo meu va ser un error de calcul . gracies
Si, tens rao son quatre vegades. He tengut un error de calcul per mesclar xiques i xics de la mateixa quinta. i les xiques eren una quinta menys. De tota manera gracies.