SANT MARTÍ
L’ermita de Sant Martí, en el seu dia més gran: solitària a la vista del caminant. Vella, abandonada. He volgut escoltar els crits de la xicalla corrent i jugant pels voltants amb la coca beneïda. I el camí del seu nom l’he volgut veure avuí ple d’animació i de vida. Desitjos morts : ni una ànima. El caminant no ha amagat la pena d’un costum popular quasi quasi en el record de les xicotetes coses, dels detalls d’unes vivències oblidades en la boira, la distància i la llunyania del temps. A la fi, la cançó cantada per la gent en l’església m’ha alegrat el dia. La cançó de Sant Martí, que aquí la deixe com a troballa quasi ja que històrica.
***
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
En aquest enllaç podem trobar una referència de la nostra colaboradora Maria Sentandreu sobre Sant Martí.
http://esdexperienciaspositivas.blogspot.com.es/2012/11/fiesta-de-san-martin.html?spref=fb
Ahir només escoltar «La Cançó de San Martí», vaig enviar una nota d’agraïment a QD. por el seu esforç a transmetre un acte de tanta tradició local. Pel que s’ha vist, per la meua malaptesa al teclejar-la per apareguera en els comentaris, es va confondre de ruta pels intrincats camins d’internet i no va arribar al seu destí, per tant a continuació ho repetisc:
Sr. Director, no sé com donar-te les gràcies per com dirigixes de bé QD., vehiculo d’unió per als que ens sentim Quatretondins, i vivim lluny de Quatretonda i tenim una edat molt avançada. Et dic açò, i ho escric amb molta emoció, perquè acabe de veure el vídeo de l’acte celebrat en l’Església Parroquial de Quatretonda e impresionat he sentit «La Cançó de Sant Martí», cantat amb la fe i arreplegament que l’acte mereix, per un cor femení que ha fet transportar-me a la meua infantesa, quan tots els anys l’ 11de novembre anàvem a l’ermita de San Martí, tota destrossada en aquell temps (cosa de l’guerres), i menjant familiarment assentats en terra. Amb els meuss amics, Enrique «Boleta» y Cïa., corriem cap al barranc que dividia (crec) l’terme de Quatretonda amb Pobla del Duc, i beviem aquella aigua clara i cristal-lina del manantial que allí existía. Pepe, moltes gràcies per la teua bona direcció, que saps portar la nau a port de QD. amb mà ferma pels bons camins del mar, per a acabar sempre amb èxit les teues singladures. Amb tot el meu afecte, Rodolfo Canet Marín
Veles e vents han mos desigs complir.
Notem, don Rodolfo, que en sa vida els camins de la terra s’han encreuat, d’alguna manera, amb els solcs de la mar.
Adiau, bona maron.
Per mi l’única finalitat de celebrar sant Martí a la parròquia és la de la resistència fins que puga tornar al seu lloc, com supose que així serà. D’altra manera més val deixar caure la persiana. És un pensar!
Salutacions corals
Estimat Sr. Benavent, m’has tret ho colors amb eixe don Rodolfo. Sempre que m’he dirigit a QD. he reiterat que se’m tuteje, axi no apareixeré tan vell. D’altra banda estic segur que com el teu cognom és quartondí de soca-rel, jo hauré anat a escola bé amb ton pare, o bé amb el teu iaio. Però anem recte a la teua missiva; efectivament has encertat que en la meua vida els camins de la terra, s’han creuat amb els del mar i ho tinc molt clar: «Para viure el MAR, per a morir la TERRA». Però encara em flama més la teua atenció eixes bones paraules Zamenhofanes «adiaŭ, bonan maron» en perfecte Esperanto.
El final que parles de la finalitat de celebrar San Martí en la Parròquia, no ho he comprés molt bé, tin en compte que sóc un aprenent tardano del valencià escrit, i que ho practique des que entre en QD. (una cosa més que li dec a QD.). Però per a mí San Martí és una cosa especial. En primer lloc perquè quan eres xiquet, que és l’época que jo parle, eixe día no hi havia escola, i aixó era d’agrair, després la caminada a l’ermita i a córrer pel camp, pensant en lo bò i caritatiu que era San Martí, i finalment com eixe día era meu cumpleaños, (hui 83 anys) sempre rebia algun regalet dels meus pares. En síntesi, el teu missatge per a mí ha sigut gratificant i espere sàpies perdonar que el meu escrit siga tan farragós. Salutacions, Rodolfo Canet Marín
Certament que el don sembla tallar i posar barreres, fins i tot li l’estalvien al mateix monarca espanyol, altra cosa però, és el tutejar, a mi que ja he alçat el cinquanta, n’hi ha casos i ocasions en què no ho faré mai, fins i tot, i tractant-se de gent més jove, quan he volgut posar distància he utilitzat el vosté, que no és el present cas, o quan m’hi pose, o intente posar-me de lletraferit com un formulisme fictici, també surt natural, bé, tindrà raó, però a mi, ja li dic, de vegades m’agrada vostejar.
Me n’alegre que t’haja sorprés el meu “esperanto”, són les tres primeres paraules que he escrit en ma vida, filles del senyor Guguel, però hi he posat empeny, acusatiu inclòs –encara que he errat amb el “bonan”-. La pedreta descoberta, l’entrellat, el seu ràpid aprenentatge de nostra de llengua escrita en una ciutat, en un país que no ajuden massa, això i alguna paraula que em sonava a barreja, no sé, però notava que podia haver-hi alguna base, algun fonament a banda del desig d’aprendre i d’intel.ligència natural. Així que només era qüestió de curiositat, i si tu (ma que em costa, redell!) has deixat cap rastre per ací, només era qüestió de pescar-lo amb l’hamet de la salutació.
Com ja li he dit desconec l’esperanto, sé, o em sona, que durant el primer terç del segle XX va tindre una certa difusió, em sona també que a la Canal de Navarrés va tindre bastant repercussió, sabia del seu creador, sobretot perquè vaig viure un any al costat del carrer Dr. Zamenhof de València per on passava tots els dies, però em resulta, de totes totes, interessant conéixer un esperantista, una llengua que no sé si dir mal vista o perseguida en èpoques, i d’això, de llengües perseguides, n’estem al cap del carrer.
Del que em comenta de san Martí les meus paraules són el resultat de celebrar-se la seua festa, i des de fa uns any ja, a l’esglèsia parroquial amb motiu dels diversos i greus atacs incívics soferts pel casal del sant, i siga per això, o per això i per d’altres coses que no albire, que tampoc no tinc cap informació, el cert és que s’ha tallat amb la peregrinació i la rostida a l’ermiteta. D’on pense que la celebració parroquial sera temporal, mentre es fa possible recuperar l’ermitori, i en cas contrari, que la idea fóra el trasllat permanent, per mi, millor que baixen la persiana. Però, ara que recorde, em sembla haver sentit o llegit que n’hi ha alguna subvenció per a la restauració de dit patrimoni, no sé si suficient.
Tot un plaer, i feliç aniversari, pam dalt o pam baix!
Sr. Benavent, sobre el tuteig, saps descriure de tan bona manera i forma les coses, que convences. Però no obstant com el teu cognom diu que eres un bon quartondi, per tant noble de cor, deixa somiar un poc a este anyenc i longeu iaio (tinc onze nets), i tuteja’m perquè em crega que encara viu a Quatretoda amb 14 anys; pel contrari si veig que persistixes llevant-me el tuteig, entendré que preferixes que guardem les distàncies seguint les normes que marquen la nostra societat.
Quant a l’Esperanto (que és el meu cavall de batalla)eres un bon observador i te n’has adonat conter en l’acte que has llegit el meu escrit, que el faltava de l’declinació gramatical l’acusatiu en la paraula «bonan». Però jo ací en QD. només vull parlar de tot el referent a Quatretonda, disfrutan a vegades amb perssones que anomeneu amb les cuals m’unixen un gran afecte. Per cert, prop d’eixe carrer del Dr. Zamenhof de Valencia que tu anomenes, vivía un gran quartondí, Pepe Llorca, Capitá de la Marina, germá d’Emilio Llorca, la familia del qual Llorca-Climent jo sempre l’he volgut, i tinc motius per aixó, com a cosa pròpia, els millors records de la meu infantessa està sempre amb ells. Quant a l’ermita de San Martí, jo creia que estava totalment restaurada, i que la celebració en la Parròquia, era l’inici de la marxa o evasió cap a l’ermita. De totes maneres per a mí VIVA SANT MARTI I VIVA QUATRETONDA. Salutacions cordials, Rodolfo Canet Marín
Aixina siga sr. Canet, tirarem endavant, si podem, amb l’anglés, que també caurà, encara que no ho coneixerem nosaltres.
Em comentava també en l’anterior que tal volta havia anat a l’escola amb mon pare o el meu iaio, a l’escola, cosa bastant improbable, m’explique mon pare era de la quinta del trenta-set, que com molt bé saps que els majors d’abans comptaven els anys, dels homes, per quintes, i les pessetes en duros, ja no dic de quina quinta seria el meu avi Pepe Ramon, de la família dels “Piloteros” (carrer de san Josep), i la seua dona, Remedios, de la família dels “Remigios”, (Remíquia, vaja!). De l‘altra part me n’hauria d’anar majorment a Simat i ara no és el cas.
Seguint, mon pare va voler renovar-se el seu renom, sense perdre els anteriors, clar, així que se’n va mercar un de trinca, i si tens paciència, te’n contaré: “Sent jo de poca planta encara, set o huit anys a tot estirar, anava un matí a la “dotrina”, comptem que el dia de la setmana fóra dissabte, no debades aquell any havia de prendre, com deien abans, “el pan de los ángeles”, quan una persona o dues que baixaven d’un cotxe m’aborden per la cantonada de l’aleshores carrer Pelaio amb els santets de la Pedra, i un d’ells, un frare, m’espeta allò de “mante, que tu no eres Pilotero?” A la qual requesta i sense apenes afluixar les meues camallades vaig contestar: “no, jo sóc Cartero!” I vaig seguir la meua drecera carrer amunt cap a l’església.
Això ho recorde bé perquè a casa després m’ho referien com una anècdota graciosa i se’n fotien tots de riure, no debades aquell frare, que mai no m’havia vist, era un tio de mon pare acabat d’arribar de l’Índia on s’hi trobava fent de missioner feia una gleva d’anys. Ja no el tornaria a vore més, però sembla que, d’alguna manera, m’acompanya.