MISERABLES
És difícil fer un juí just del comportament de la nostra classe política, tothom sap que no s’ha de generalitzar i menys si ho fas d’uns grups formats per persones de procedències tan dispars com ho són els partits i més veient la poca tradició democràtica que hi ha a Espanya.
Però el que últimament ocorre amb les persones que no poden pagar una hipoteca i amb el major descaro, i de vegades violència, la trauen de sa casa a puntellons com si fóra un animal rabiós, em pregunte: on està la sensibilitat dels executors que així actuen? «Obediencia debida»? No em val.
Em dirà algú que hi un contracte firmat amb unes clàusules que s’han de complir i jo li contestaré que sí, si bé en la immensa majoria de casos el que firmava no les llegia, i si les haguera llegit tampoc sabria o entendria la casuística d’allò que hi estava escrit. Estava enlluernat per l’oportunitat que li brindava aquell individu del banc, vestit amb trage, corbata i assegut en un despatx decorat com si d’una pel·lícula es tractara, oferint-li la possibilitat d’aconseguir el que no mai podria haver somiat. I com «a qui li amarga un dolç», es deixava persuadir pel encantador de serps que hi tenia al davant. Dels notaris que només donen fe, no parlaré.
On estava l’autoritat competent que, sabedora del que s’estava fent, no li ficà mà. I és ací on entren els regidors de la cosa pública. Els votem, cobren un bon sou, legislen a tort i a dret sense parar, però estan MÉS preocupats per aquelles coses que interessen realment a la majoria del comú dels mortals? O només dels problemes dels grups —sovint singulars— que tenen una bona ressonància social?
No puc evitar pensar que es miren massa el melic i obliden que hi estan perquè els hem elegit com a servidors nostres, no mai perquè facen el dropo en aconseguir la canongia que representa el «modus vivendi» que ells s’han concedit amb el major dels desvergonyiments.
L’oposició sembla que només està per contradir el que fa el govern, no importa del signe que siga, coses que abans havia defès quan era ella qui tenia el rem de la nau.
Que em disculpen tots aquells que tenen bona voluntat, que tenen esperit de servici, ganes de solucionar problemes i no ficar branques a les rodes del carro, però el que veig és que a aquesta marxa cada dia n’hi ha més MISERABLES.
N’hi ha individus que pertanyen a eixa casta dels intocables AMB GRANDESA DE MIRES?
Era necessari legislar a corre cuita sobre els desdonaments ara que hi ha morts pel mig? Es corre el risc de fer-ho de manera que la picaresca acabe amb la bona voluntat en quatre dies, però no els preocupa perquè segueixen l’aforisme: que em traguen a mi un ull perquè a tu et traguen els dos i així a les properes eleccions seré jo qui estiga al cavall del «burro».
Ja ho he dit altres vegades: sembla que l’esperit del Lazarillo de Tormes i del Pati de Monipodio ens l’injecten en vena en nàixer. Desapareixerà algun dia de nostra societat? Ho veuré jo?
SALVA
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Tota la raó té vosté.
No m’agradaria, per raons evidents, estar en la pell d’aquesta gent a qui trauen a patades de sa casa.
Van confiar massa en eixos homes grisos i els van fer cas quan van anar a demanar uns préstec i aquestos els deien: més, més, demane més…podrà viatjar, fer un creuer, comprar-se eixe cotxe que veu tots els dies a l’aparador del concessionari!!! I la gent, enlluernada per eixos xarlatans, i per el somni d’eixa vida nova i bona que anaven a viure; demanaven més i més.
I ara qué? Com si foren animals…AL CARRER! I damunt els diuen que com van ser tan atrevits a demanar TANT . És clar que també tenen una part alícuota de responsabilitat, però no els poden deixar sota un pont i la casa buida.
Per raons que no venen a cas, he de pagar un rebut mensual a una financera d’una caixa MOLT coneguda com és BANKIA, Aquest banc no és el meu, és a dir, que pague a través del meu banc els rebuts. El propassat mes de setembre, em van cridar al meu lloc de treball dient-me que no havia pagat el rebut i que devia fer-ho inmediatament. Vaig remoure Roma amb Santiago, cel i terra…fins que vaig averiguar que el rebut estava pagat i el meu banc, m’havia enviat el rebut a casa. Em pose en contacte en la sucursal quatretondina i em diuen que tot ha sigut un error d’un treballador que havia posat el ditet on no tocava. Fi del problema. O això em pensava jo, ignoranta!!!!!
Des d’eixe dia m’han cridat unes quantes vegades de tots els lloc Bankials (des de València, Madrid… o almenys així m’ho indica el prefix del telèfon que crida) ACOSADA, EM SENT ACOSADA!
La penúltima senyoreta que va cridar va eixir escaldada pobreta. Li vaig dir que com en tornara a cridar prendria cartes en l’assumpte, perque m’estan acossant. La senyoreta es va disculpar i em a dir que s’apuntava bé el meu telèfon i no em tornarien a cridar. Jajaja!!! Ignoranta!!! Ahir, altra vegada i a més pujant el to. I no vull ja contar com va acabar la conversa.
Si jo que tinc el rebut pagat m’acossen d’eixa manera; em pose en la pell d’estes persones i m’esgarrife. Tant de bo es posen d’acord polítics, banquers i qui faça falta i ho arreglen. Sense presses, però sense pausses.
Tens molta raó, Rosa, jo vaig pasar un episodi semblant, però amb la Seguretat Social. Resulta indignant.
* – Qui té més culpa: el xiquet que s’empatxa menjant llepolies sense control o l’adult que li ho consenteix?
* – El jutge que aplica la llei o el legislador?
* -Les necessitats familiars del botxí de EL VERDUGO (pel•lícula de García Berlanga) que executa la sentència o els respectables representants vestits de negre de l’Administració de Justícia que l’arrosseguen per consumar-la com cal?
* -L’empresa cobradora de morosos (l’home del frac) que intenta fer-se amb els diners Sí o Sí, o l’entitat creditora que es desentén com Judes perquè sembla que ja té una bona part de los quaranta monedes a la butxaca?
* -O el MISERABLE «gran hermano» que està tractant assumptes que seran noticia destacada al telediari?
O el que és més sagnant:
LA FIDELITAT CANINA del votant a les sigles d’un partit?
De Lucio Quincio Cincinato, (519 a.C. – 430 a.C.) —Patrici i Cònsul de la Republica romana—, es conta que va rebre a la delegació del Senat que anava a comunicar-li que havia sigut anomenat Dictador, mentre estava llaurant les seues terres. Li encarregaren la missió de salvar a l’exèrcit romà que el tenien cercat. Formà un nou exèrcit i derrotà a l’enemic en setze dies, després tornà a Roma i celebra el Triomf —màxim honor tributat a un General victoriós—
Acabat l’acte renuncià a seguir sent Dictador, a totes les prebendes inherents al càrrec i a qualsevol tipus de recompensa, tot i que encara li quedaven més de cinc mesos per acabar d’estar «manant»…, i se’n tornà a continuar llaurant els seus camps!
AQUEST POLÍTIC NO ERA UN MISERABLE!
Teniu molta raó en moltes coses però no s´oblideu de altres: Per alguna de aquelles, no hi havia un tasador que tasaba la casa per un valor ?? Quin valor ?? Valor o preu ??? El que en aquell moment interesaba era preu y a cobrar, quant mes valor (preu), mes comisió. Ahhh!!!! Per cert, es deveres, hi havíen comisons també pel mig. També el director del banc tenia una prima a final de l´any i els directius uns «bonus» però tota la culpa no es dels bancs. O es que al qui li donanven el prestec per a la casa i el viatge i els mobles no ho agarraba ? Realment feia falta ? O es que no es firma davant del notari ? El notari que cobraba y cobraba no te culpa de no informar de ixes cláusules que dius ??? Jo crec que uno no les pot llegir totes però la obligació del notari es informar avans de firmar (avans de cobrar). I per últim, quants hi ha que han guanyat un muntó de duros a l´obra i se´ls han gastat i ixos que volíen mes i mes i especular. Donç, han tropeçat.
I no em referixc en ningun cas a les persones i families que realment no poden viure i tenen problemes amb la hipoteca, amb la seua casa, que estan tinguent problemes reals per a mantindres i estan en situació de pobresa extrema, que ningú es confundixca.
Generalment els … (ací poseu el gentilici que us vinga de gust), tot ho demanem als poders públics i a ells culpem de tots els nostres mals, com si els governants no es reclutaren d’entre els governats i no reflectiren la condició dels segons.
…
PS. Sr. director, a la fi hauré de cridar allò dels anys… «Pareu el món que me’n baixe». És que no pareu de modificar aquest càbila digital. Felicitacions pel vostre treball i dedicació.
… Les lletres aquesta vegada, bé, claretes… I ara quin botó hauré d’apretar! Ja sé que la ignorància…
Evidentment que els dirigents es recluten de la cantera…són les regles del joc aquelles que no funcionen en gran mesura. Els motles ja no ens serveixen. La pasta pot ser bona, no ho dubte. Clar que hi haurà de tot ! El que passa són els moltles que s’han fet malbé de tant gastar-los. o de malgastar-los.
És clar que cal més imaginació, més civisme i sobretot més trellat. La cantera…ai la cantera ! No serà que de la cantera només es recluten -en gran majoria- els mateixos perfils? No serà que els filtres no deixen travessar a les persones honrades ?
Siga com siga la situació pinta molt mal per a tots…a excepció de l’exèrcit polític. Sent responsables del desastre, són immunes a tota conseqüència. Els mortals…a pagar les conseqüències…fins i tot amb la vida !
Si jo no pague la hipoteca… si els no paguen els medicameents als ciutadans, de rositas…! Ai mare!
«No, no es eso señor Benavent»
Alguns mortals no som tan ingenus que creiem que TOTS els mals que ens plouen són per culpa dels poders públics, entre altres està, com bé sabeu, LA LLEI DE LA GRAVITACIÓ UNIVERSAL (QD 14 octubre 2012), —sobre la qual i els efectes de no tindre-la present els he patit en primera persona— i també diuen aquells que en saben un cabàs, que són els genis malèfics que pul•lulen per l’èter i sense que els vegem —però estar…, estan— els que ens fiquen branques a les rodes del carro dels humans perquè les accions no siguen les adequades i nostre llibre albir, prou sovint, ens faça ser «mes roïns que una tronà».
Deixem viure tranqui-la a la casta governant dins d’una altra dimensió, quasi igual al Paradís Terrenal, on mai no seran culpables de res perquè semblant a nostres primers pares: ells, en hi estar, per definició són esperits purs i no poden pecar.
És veritat inqüestionable allò que ha escrit «com si els governants no es reclutaren d’entre els governats i no reflectiren la condició dels segons», però si recorda el que va aprendre de «la Historia Sagrada» quan anava a l’escola, alguns d’aquestos éssers servidors de la res pública, en entrar dins de l’Ordre Cavalleresc de la Política, tenen el seu Pentecostes particular on reben les «llengües de foc» o si molt «m’apura vosté»: la patent per fer el cors.
I parlant de pel•lícules: si els governats són com els personatges de PLÁCIDO, més al seu favor encara!
Jo volguera que els que ens manen tingueren «el talante» de Lucio Quincio Cincinato, però ja sé que en aquest món «todos los gustos no se pueden dar».
Amb toti això: que siga la roda i no deixe de rodar!
Com sempre:
salutacions cordials senyor rbenavent.
Ja sabia jo que alguna cosa havia fet mal, doblement mal, no debades, inconscient de mena com sóc, no sabia on encabir la meua parida, dic bé, perquè l’únic que hi ha meu al text és allò escrit dintre del parèntesi (la parida), la resta… ho vaig copiar pensant que ací s’adia. Ara li’n posaré una altra, i insistiré en la meua doble errada, em perdonareu, ja diuen los vells que “compte escamat, compte pagat”, a més a més, com ja m’ha enxampat (sí, que se m’ha dirigit en castellà), doncs ara no em caldrà traduir el text, tret altra vegada del que hi ha a dintre del parèntesi, que no tornaré a repetir que és una parida. Ací el teniu:
-“Es más, los (ací poseu el gentilici que vos siga més grat) tenemos un verdadero prurito, nos hallamos siempre dispuestos a burlar las leyes i nos satisface (…) cuando las burlamos, sabiendo que nadie ha de causarnos la menor molestia.”
Salutacions corals, Sr. Alberola, és un plaer llegir-lo, sempre.
PS. Els textos, ambdós, són de l’any 1903, lògicament, el gentilici es referia a “los españoles.” Com s’hi veu encara poden rodar.
Fins que la política no deixe de ser un «modus vivendi» de quatre espabilats. Fins que no es limite a 8 anys com a màxim qualsevol càrrec sense possibilitat de poder accedir mai més a cap altre càrrec de cap tipus. Mentre que no s’establisquen mesures penals reals per aquells que mal «gestionen» els nostres impostos.Fins que no s’establisca una separació vertadera de poders.Com que aquestes mesures significarien que els mateixa s’immolaren a mena de «hara-kiri»… esperem…que demà pel matí ho faran… Fins que tot això no arribe… no paga la pena embrutar-se la boca amb aquestos miserables.
Des que vaig veure «Solo ante el peligro» allà quan tenia uns quinze anys, comencí a adonar-me del comportament de les persones i entendre’l, sobre tot quan tenen que decidir sobre allò que més convé al grup humà del que forma part. És en eixe moment decisiu quan emergeixen de manera espontània sentiments amagats i impredictibles que conformen tots plegats la manera de ser d’una societat.
La pel•lícula està situada en una època i en un poble de l’Oest americà, però les reaccions dels seus habitants al davant de la situació que es presenta és intemporal i bé es pot aplicar a la l’època actual amb la que estem vivint.
Les raons i els arguments dels feligresos que estan a l’església són d’un pragmatisme impecable. Les dels clients del bar també. No es pot obviar l’amic íntim, el jutge, l’aspirant a sheriff, el «reverend», el recepcionista de l’hotel…, tots estan justificats amb la seua actitud. Si?
Tanmateix ninguna està argumentada perquè vulguen aconseguir un bé del comú, si no només adduïxen raons personals per fugir del perill que arribarà amb el tren de les dotze.
MISERABLES d’ara i de sempre:
podeu estar tranquils, vostra espècie no s’extingirà mentre hi haja humans sobre la Terra.
Pepe, que bé uses el sentit comú, per a explicar amb senzillesa la conducta de molts polítics, asseyalant hàbits que haurien de corregir-se per un bon desenrotllament politic. Salutacions, Rodolfo Canet
No patiu tant per les persones deshauciades. Que s´apenyen ben rebé per a convertir-se en paràsits socials fotent a tot aquells que tinguen oportunitat. No són millors que els fill de sa mare dels bancs. Gana de treballar no en tenen. Sòls volen la justicia i la llei quan els afvoreix i si tan mal estàn, pitjor estaven en la edad de pedra.