LA PÈRFIDA ALBIÓ
La pèrfida Albió ha de demostrar-nos de continu que són diferents. No només perquè condueixen per l’esquerra, que ja és una extravagància, sinó pel que diuen les males llengües que l’assumpte del lavatori no és primordial dins de les seues costums higièniques.
He de dir-vos que les meues fonts hi ha que ficar-les en quarantena perquè són producte de l’experiència dels estudiants «erasmus» que hi han estat i tothom sap que la jovenalla massa sovint peca de ser poc, o gens, objectiva. Tot i que veient la nul·la afició que tenen les filles de l’Albió a la depilació dels pèls de les cames, i a altres parts visibles de l’anatomia, i que ens mostren impúdicament en vindre a gaudir de nostre clima i sobre tot pel que es veu a les platges, diré que sense ser-ne aquest un estudi com cal, comence a creure que així ho és, si bé ha d’estar justificada la hidrofòbia ancestral per l’humitat que hi ha pertot arreu en unes terres envoltades per l’aigua de la mar, que per a més inri: està salada!
Tanmateix jo volia parlar-vos hui d’un transcendental problema que pel que he llegit porta de cap a l’Església Anglicana, bé que, si no canvien les coses, l’han deixat «ad kalendas graecas». Sembla que ha sigut la comissió de seglars del Sínode General, i no el Clero, la que ha votat majoritàriament en contra de l’ordenació de les dones com a Bisbes de la dita Església.
Jo, humilment, i a més sent espanyol, no seré qui vaja a donar-los lliçons als fills de la Gran Bretanya, ni per saber morir, ni de bon tros, ni perquè el meu anglès només l’entén un amic meu de Corbera. No obstant això m’atreviria a mostrar als fidels anglicans que solen llegir QD unes quantes mostres d’allò que deien els Pares de l’Església abans de què l’Enric VIII arraconara com un drap a Catalina d’Aragó —sempre he pensat que no es va atrevir mai a decapitar-la perquè li tenia una mica de prevenció a l’Emperador Carles V (que com tots sabeu era nebot carnal de la Catalina).
Si el que vaig a ficar no és correcte us demanaria fermament que em refutareu questes afirmacions.
1. Sant Pau: “És bo per a l’home abstindre’s de tocar dona”.
2. Sant Agustí d’Hipona: “El marit estima a la dona perquè és la seua esposa, però l’odia perquè és una femella”.
3. Sant Joan Damasceno: “La dona és una burra tossuda, un cuc terrible en el cor de l’home, ella ha expulsat Adam del Paradís”.
4. Tertulià: “No està permés que una dona parle en l’Església, ni batejar, ni oferir l’eucaristia, Ni participar en les funcions masculines, i molt menys en el sacerdoci”.
5. Sant Tomàs d’Aquino : “La femella és un home malaguanyat, sense acabat de fer”.
Ho he escrit només per ajudar als fills de la Gran Bretanya i alhora assidus fervents lectors de QD, perquè nosaltres, ara per ara i amb la que està caient, no estem per anar amb DISCUSIONS BIZANTINES.
SALVA
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
La pèrfida Albió:
S’atribueix a Napoleó, sense cap fonament, aquesta expressió, després tan usada, que indica en principi l’antiga desconfiança francesa cap a Anglaterra. Albió és el nom donat a Anglaterra a causa de la blancor de les seves roques a la costa de Dover contemplades des del canal de la Mànega. Hi ha també qui pretén que Albió ve del gegant Albió, fill de Neptú, que va lluitar amb Hèrcules i quan semblava que anava a vèncer, va ser lapidat per ordre de Júpiter. En aquest cas es diria Albió a Anglaterra per ser una illa, una potència marítima filla dels mars. El cas és que en alguns autors antics existeix l’expressió Albió inferior i Albió ulterior aplicats a Anglaterra i Escòcia respectivament. La paraula Albió va ser usada sobretot en la poesia francesa. La adjectivació de pèrfida és molt anterior a Napoleó. En un text de Bossuet, El primer sermó sobre la circumcisió, diu textualment: «Anglaterra, la pèrfida Anglaterra a qui els mars van fer inaccessible als romans i on la fe del Salvador és avorrida». No obstant això, la manera d’emprar aquesta frase fa que potser el qualificatiu de pèrfid sigui anterior. El cas és que en el Calendrier Républicain el de febrer de 1793 uns versos signats per un tal Ximénez deien:
Attaquons dans ses eaux la perfide Albion
Que ens fastes s’ouvrant parell sa destruction
Marquent els jours de la victoire.
Després de tot això, ben clar està que no és originària de Napoleó aquesta frase, que després ha estat usada en diversos països i també en el nostre, de manera que s’ha convertit en un tòpic. (Luján)
Senyor director:
Encomiable la labor de divulgació sobre l’origen de la frase, sobre tot perquè segurament la majoria dels nostres conciutadans no ho sabien, si bé els lectors de QD fills de la Gran Bretanya sí.
Dins de mi només nidificava la bona voluntat d’obrir la ment a l’error amb el que poden caure aquestos saxons si no coneixien la doctrina dels antics Pares de l’Església, eixos d’abans que l’Enric VII es proclamara Cap de l’Església d’Anglaterra.
No sé si sabrà que el pirata Francis Drake, amb el permís «de su Graciosa Majestad Británica» volgué destruir el sepulcre de l’Apòstol allà a Compostela i gràcies a la diligència dels gallecs pogueren amagar les despulles del difunt i se salvaren. Dos-cents anys després, fent una excavació darrere de l’altar major de la Catedral les varen trobar…, un altre dia us diré com foren identificades.
Perdó: vull dir Enric VIII
Un bon amic en llegir el que he escrit sobre les costums dels fills de la Gran Bretanya em recorda allò que jo he dit prou sovint: que és un trellat generalitzar i no hauria d’haver-hi ficat mai eixe comentari.
I que també m’he oblidat de dir que el tal Sir Francis Drake (EL PIRATA), el que volia atacant Compostela era destruir la tomba de l’Apòstol i acabar amb un culte fruit del paganisme que encara imperava a les terres dels incultes i bàrbars espanyols.
La meua experiència, deguda a les visites fetes a l’Anglaterra, ha sigut sempre «satisfactòria» amb l’assumpte del «water closed», si bé he de dir que no he pernoctat mai en cases particulars i sí sempre he anat als hotels on he vist que seguien la costum dels europeus del Continent.
Visitant el palau Domabahce a Istambul, ens contaren que quan la reina Victoria d’Anglaterra anà a veure al Sultà se sorprengué perquè hi havia una gran quantitat d’escusats i sis banys turcs complets, mentre que al Buckingham Palace de London només en tenien un i prou.
Conten les males llengües que a la reina anglesa, curta de talla ella, tenia previst estar una setmana i li va agradar tant el tracte rebut pel turc —aquest tenia una alçaria de quasi dos metres— que va allargar l’estada mes de tres mesos. Quedà tant contenta la reial senyora que li feu al xicot un bon regal: una aranya de vidre de Bohèmia que pesa quatre tones i mitja i du 750 bombetes de llum…, i conten que se’n tornà a la boirosa ALBIÓ «la mar de satisfeta».
Ja he dit abans que el meu anglès és tant d’anar per casa que només l’entén l’amic de Corbera.