RECORDS DE NADAL DE MARIA LA FORNERA

RECORDS DE NADAL DE MARIA LA FORNERA

Ai Salvadorín! Tu saps? Quantes coses podia contar-te la mare dels Nadals que passàvem a ma casa quan jo era fadrina. Com et dic: més fam que Garró.Bueno, tampoc puc dir-te que fam, fam no era, per lo menos teníem què menjar, que altres famílies del poble encara estaven pitjor que mosatros. Mosatros mentre tinguérem el forn sempre hi havia un tros de pa  que tirar-se a la boca, perquè això sí que puc dir-ho: era de les cases que millor se’n menjava. Com podíem triar-ne dels que ens portaven a coure, perquè t’he conat milers de vegades que mos pagaven donant-nos una o dos vienetes, segons la quantitat que en duien al forn. Després a mi em tocava anar venent-ne a les dones que no podien o no volien fènyer, que també n’hi havia, i eixos pocs gallets eren els únics que entraven en ma casa, no res com qui diu!  Ma mare triava aquells de les dones més netes, perquè n’hi havia cada una que deixa-la anar; allí en el forn es veia de tot, només la manera de portar la post i la tela per tapar el llibrell  ja ens deia molt i poquet. En venia una que…, per què tinc que dir-t’ho si tu no la vares conèixer, si prou abans que tu nasqueres ta uela ja no tenia el forn, els meus germans ja guanyaven algun jornal que altre i jo cosia, tenia quatre xiques ajudant-me i mira, aixina anàvem tirant, perquè faena n’hi havia prou i massa, com en aquells temps la gent no anava a tendes de roba feta pues les modistes érem les que cosíem lo poc que es feia cada una de les joves sobre tot, perquè una vegada es casaven ja s’havia acabat, pareixia que la roba tenia que durar-los tota la vida i no era això, tu no creus? Tu que vas a creure si els homes sou uns adans, sí tots! Algun se n’ix de la faramalla com era ton tio, el meu germà menut, que anava sempre fet un senyoret, bueno quan ja era jovenet, perquè quan era un xiquet era un trapatroles que no deixava estaca en paret, tu saps lo roín que era? Com es va criar sense pare pues tot li ho consentien, encara que un dia que en va fer una que la mare creu que ja t’ha contat, perquè els vells ho repetim tot moltes voltes, tens que perdonar-me, però em faig vella i no me’n recorde si ja ho he dit allò que vaig a contar, ai Senyor Santocristolafé, què lleig és fer-se vell, ja arribaràs tu i ho voràs, perquè la mare espera que aplegues a viure un cabàs d’anys, com ta uelo Miquel, però jo volia dir-te lo que li feren a ton tio els germans: com era un atrevit que no tenia gens de vergonya i no pensava res de bo, la vespra de Nadal pel matí es va assentar en el confessionari i una dona que estava mig sorda començà a dir-li Déu sap què, i pel que mos va contar després es va arrepentir ben prompte d’oir-la, però només la uela va començar a parlar no sé com es va donar conter de l’engany i es va alçar pegant crits, i ell, en un bot, se’n va eixir de la garita i com anava vestit d’acolitet  i duia unes faldes blanques prou llargues va entropessar al xafar-se la tela i es va caure tot lo llarg que era, i a l’oir tant de rebombori va eixir el vicari que estava en la sagristia i agarrant-lo de les orelles li pegà dos calbots i el va portar a casa. Pobra de ma mare! No sabia que fer en ell, és que era per a un cos major! Els dos germans majors l’agarraren i el castigaren a estar un dia sencer dins d’un bocoi o tina, no ho sé ara, soles sé que el teníem fora en el corral de la uela Patrocinio i en unes cordes començaren a baixar-lo perquè es quedara allí al fondo tot lo dia, però el xiquet donava crits dient-los de tot i de repent començà a dir-los que n’hi havia aigua, però ells creien que era una mentida de les seues, hasta que començà a xapotejar i el tragueren de presa i corrents…, que de poc que no l’ofeguen! Quins Nadals mos va donar el deshonrat, però tu vares deixar de fer maldats? No, pues ell tampoc, va continuar fent-ne…, però era tant bonico…, tenia una simpatia… Saps que era músic i tocava la villuela i la trompeta? Clar que ho saps!, si va ser ell el que et va ensenyar a tocar el fliscorno; no sé per què t’ho dic, no pare de xarrar però és que en tindre un ratet i estar junts tu i la mare vull contar-te tantes coses i sobretot de com passàvem els Nadals, que no eren com ara que hi ha tanta llum per tots el puestos, i només ens faltava el Noel, eixe grossot i barbut que no em fa gens de gràcia, mira només vore’l jo apagaria el televisor. No creus que és millor lo dels Reixos,  perquè estaràs d’acord en mi que són  més nostres, no? Lo d’eixe tio se’l podrien endur als americans i quedar-se’l allí, però és que la gent només vol que lo que no té…. Mira, no sé on anirem a parar amb tanta modernitat; estic ben segura que si preguntes als jovens per les tradicions pocs et diran que els agraden més que la borina i tot el marejol que s’arma hui en dia. Jo sé que tenim que avançar, que no puguem quedar-mos tan atrassats com abans ho estàvem; mira si era que només vull dir-te que en tems normal quan al Salón Moderno  antes de la pel·lícula  posaven unes revistes, paregudes al NODO de després de la guerra, que mostraven a xicons i xicones nuetes, la gent deia: «veus: açò serà la llibertat de culs de la que parlen» i tots s’ho prenien a risa, però  he de dir-te que si ho preguntaves a algú quant  estaves a soles i no el sentia ningú, la majoria no sabia que estàvem parlant de les coses de la religió. Sí xico, lo dels cults, no ho entens? Atrassats del tot, com t’ho diu ta mare.

Ah! I a mi em donava molta ràbia quan pel carrer cantaven els xiquets:

El dia de Nadal

comprarem un devantal,

cordons i cordoneres

merda pa les forneres.

Jo quant ho oïa me’n tornava a casa plorant i ma mare em consolava dient-me:

—«xica no faces cas, això és que te tenen enveja».

Enveja de què? Pensava jo…

PS — Disculpeu-me si vos mostre un tros de les histories que ma mare, sent ja ben major, em contava quan estàvem a soles els dos. Després, en tornar-me’n a casa les escrivia perquè no se m’oblidaren.

Per a mi és un plaer poder tornar-les a llegir!

A mon tio sé que no li sabria mal que ho conte ara perquè no fou cap secret: aleshores es va assabentar tot el poble.

SALVADOR

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.