COMIAT DE FESTES : EN ESTA MÀ TINC UNA PEDRA
Fotos antigues de Quatretonda. Facebook
Comiat de les festes:
EN ESTA MÀ TINC UNA PEDRA…
“Bones festes tinga vosté,
bones festes tinga jo,
donem diners
que p’això he vingut jo.
No fa tant d’açò que navegant m’hi trobava per aquesta espècie de ONG local que anomenen “Fotos antigues de Quatretonda” col.locada al “Facebu” quan a l’imprompte vaig penjar-me, literalment penjat que diuen ara em vaig quedar en reconéixer en una d’aquelles fotografies al tio Fedrico de la Roja, mon tio Fedrico el Coixo tal i com jo el coneixia, i no serà cap mentida si vinc en dir els molts anys que no l’havia vist, ja no parle en vida, que traspassaria quan comptava jo set o vuit anys a tot estirar, sinó perquè d’aleshores ençà tampoc no recorde cap fotografia seua.
I si dic tot ço és perquè guarde d’ell bons i ben arrelats records no debades, i per contar-ne algun, de poc que no protagonitzem un d’aquells tan populars sossoïts en què portant-li el dinar, l’home s’hi trobava impedit, era fadrí i jo que era el xiquet de casa em tocava dur el cabàs amb el perol del quemenjar alguna que altra vegada, res vos dic si sent l’hora de parança del caldós de migdia, la vianda que li portaves no era altra cosa que un flairós “putxero”, com sostraure’s a la temptació de pessic va un sigró, pessic ve qualque altra cosa, tot i cremar-me els dits, i sort encara que la distància de ma casa a la seua no era molt estirada, ans el contrari, que sinó ja vos dic, crec que haguera emulat… sabeu aquell, que portant-li el menjar al pare que treballava al camp li va caure el perol a terra i només va poder arreplegar el caldo.
Recorde també la seua casa sempre oberta i un rogle de “uelos vora el foc en cadires de corda majorment, homes arrugats de pell bruna i resseca del sol, amb la punteta del cigarret sempre a la boca i les casporres dels dits cremades pel foc del tabac, gorra al cap… de què no xarrarien aquelles comares! Entrava i n’eixia d’allí moltes vegades, en ocasions quan tornava d’escola, que em venia ben bé de pas, com aquella volta, compte que seria un dels primers dies de costura en què mirant-me des de la seua inseparable poltrona de rodes de fusta va, i tot sorneguer, m’amolla aquella primera lliçó que mai ja no he oblidat:
“Ma mare m’ha comprat un llibre sense tapes, i a la primera lliçó, tira pallús que m’estaque!”
Devia tenir bon caràcter, no recorde mai un renec, i mira que trafegàvem per la casa, per dalt, per baix, pel corral, amunt i avall… i féiem isetes cercant amb els cosins “amagatalls secrets”, calaixos i armariets, no és que hi hagueren moltes coses, però la imaginació necessita poc per posar-se a treballar, què no regiraríem quan un dia trobàrem un mig espasot, de la guerra de Cuba, dels carlinades potser? Mai un marmoló, ja dic. Ni un retret per aquell cànter que li vaig ben estellar rodant amb la bicicleta un dia en què girant per la soca del carrer Sapo vaig anar contra el rastell de canterelles que hi havia vora de la font del carrer de sant Josep.
I aquella casa on podia anar a veure els bous i jugar sense limitacions ni restriccions de cap classe, també era especial per ser el comiat de la festa de les estrenes del dia de Nadal, el dia en què eixíem els infants pels carres del poble cercant les llars de tots els familiars a fi de desitjar-los unes molt bones festes i recollir l’asguirlando pertinent, doncs en aquella “copiosa” volta mon tio Fedrico era l’última estació, l’última i l’única on m’atrevia a cantar-li les bones festes amb aquella satírica i popular nadalenca, que tot siga dit era com una tradició, un pacte implícit en què u esperava recitar-la i l’altre oir-la, així que mentre gesticulaves amb les mans fent una petita dramatització deies allò de:
En esta mà tinc una pedra,
en l’altra un cudol.
I si no m’estrena
li trenque el perol.
Unes bones riallades, un enfadament figurat i uns pocs menuts queien a la butxaca de l’abric, que molt possiblement havies heretat del germà gran, i content com unes pasqües cap a casa.
A la fotografia de què vos parle -el nom de la bona persona que la va enganxar lamente ara no recordar- el tio Fedrico és el primer per la dreta, a la seua vora el tio Miquel d’Estruch i el tio Ramiro Culon, el tercer, tresereta. La veritat és que no recorde mai haver-lo vist al carrer, tret d’un dia, això sí, que el meu germà i cosí majors el pujaren amb el seu cadirot dalt del remolque de la “Pasquali”, del carrer de sant Josep al Camp el trajecte, on tenia terres la família, i jo no sé si cridava o cantava l’home però, pense que degué aproximar-se al que diuen és la felicitat, cosa de moments, com aquells potser.
benaventbenaventr
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
El que em sorprén d’aquesta foto és la vorera, que no sembla del nostre poble. Supose que en aquell temps, n’hi hauria voreres diferents a les d’ara, o seria un altre poble?. És una cosa curiosa.
Altra curiositat són els malnoms. El d’Estruch, Culon i de la Roja que encara perviuen al nostre poble, però que per a mi són persones completament diferents a les de la foto…El món continua rodant. Algunes coses canvien i d’altres continúen.
I per cert, el que sí que recorde perfectament són els «versets» que haviem de recitar per a que ens donaren les estrenes. Ara ja no es sol fer com abans.
Vaja, i jo que pensava que era el senyor Romero qui buscava els detalls! Aqueixes eren les voreres, dic del paviment ratllat bastant comú a l’època, substituïdes per les actuals bicolors, més llises, pel pare de l’actual alcalde en la segona part dels seixantes. Les recorde bé perquè arrastrant els peus i fregant el taló del calcer contra d’elles allò sonava com una carraca.
Ara el que no aconseguisc recordar és si eren així a tot el poble o només estaven per determinats carrers, la part més vella segur, però és que no puc ni recordar com eren al meu carrer, ni davant de casa mateix! que només em vénen a la memòria unes lloses, encara que també podria tractar-se de les grans pedres amb què salvàvem la cuneta que passava ran de la vorera mateixa, i mira que les vaig trepitjar, però res, no sé com era allí.
I la dita cuneta que no devia ser més fonda que el cul d’un cabàs panser anava descoberta i perbocava, com ara, en la Séquia, igualment descoberta a l’època, de manera que més o menys a l’alçada de la casa del tio Quintín s’enfonsava de forma brusca buscant el llit de dita séquia pel costat del mateix pontet, dibuixant un abellidor esgolador, doncs el pis d’aquell tros de cuneta, arrebossat, era relativament fi, dic jo que per evitar esllavissades. Esgolador abellidor per llançar-se els infants i caure regolant al llit del barranquissó. Però si la vorera de davant de casa era de pedres o de rajols, com que no faig bona memòria, que potser ja em ca(d)uqueja aquesta.
benavent