PER A DESPRÉS DE REIS

Que existeixen els rei d’Orient ja vos dic jo que sí, que ho sé del cert, fefaent. I com, es preguntareu, sap aquest tio això? Doncs per experiència pròpia, no debades mon pare que era cartero i tenia les seues coneixences a l’administració de Xàtiva en un moment determinat es va separar de nosaltres, vull dir de ma mare i de mi, només vàrem eixir de la botiga de joguets per anar a endreçar, de manera urgent i sense que jo ho sabera, clar, la meua carta als senyors reis, que per l’hora que era no dic que no estigueren ja per l’alteró de Sant Martí. I açò que vos conte ho he sabut després, molts anys després, quan rememorant el que va passar aquella vesprada de reis vaig acabar per lligar caps i assabentant-me de la bona veritat, de totes les quals coses si teniu la bondat d’escoltar-me vos en faré cinc cèntims.

Càminavem un any que el temps té ben guardat i soterrat, vespra de reis i amb temps sobrat per agarrar el Llutxentino, pel carrer Botigues de Xàtiva després de passar uns dies a Simat, quan entràrem a una botiga de joguets, no recorde el nom del comerç ara, però la casa la recordé ben bé encara, i allí em vaig enamorar d’un joguet, crec que el primer que em va traure aquell home de darrere del taulell i del qual m’anava explicant totes les bondats i les possibilitats d’aquella andròmina, espècie de “lego” de la construcció, tot un munt de palets de plàstic, tots iguals, que podien clavar-se un contra l’altre o, damunt de l’altre, imitant la forma i color de les parets de troncs i polaines dels forts americans, tots iguals, centenars de palets redons iguals, plens de foradets i puntetes per encaixar-se guardats dins d’una caixa de rics colorins, on a risc d’inventar-m’ho de segur que hi havia un fort pintat.

Però vet ací que quan jo creia que allò era meu, que m’ho embolicarien tot seguit, vaig eixir com aquell que diu amb “el rabo” entre les cames, sense els palets, no s’hi podeu imaginar el botó i el bou que vaig agarrar quan em vaig adonar que em llevaven aquella caixa d’entre les mans, crec que sols ho recorde per això. D’ací que el fet que mon pare desapareguera del meu costat en aquells moments no tenia cap importància per a mi, si ni un ni l’altre estaven disposats a desfer el camí per recuperar aquell somni frustrat. Però és clar que mentre això em passava, en realitat el que va succeir és que mon pare, en una escorribanda va fer perquè la carta amb els meus desitjos arribara just a temps i que aquella nit fóra ben bé màgica per a mi. Com podria ser d’altra manera?

Així que durant una bona temporada vaig construir forts de cavallers americans i torres de guaita per als soldats bons, encara que sempre he combregat més amb els indis, per allò de ser pobles sense estat, encaixant palets “p’a” salar, encara que, i això també ho he de dir, la màgia dels d’Orient s’acaba amb el transport ja que lluny de convertir-me en un Calatrava de l’arquitectura m’hi trobe ací tractant de lligar, més mal que bé, aquestes quatre lletres desfilagarsades. Tot no pot ser.

Benavent

Rafael Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.