Seleccionar página

HISTÒRIES DE MA UELA MAITERESA LA REDUNA : BRUIXES

HISTÒRIES DE MA UELA MAITERESA LA REDUNA : BRUIXES

BRUIXES

Quantes nits els meus amiguets i jo ens asseiem a l’hivern a la vora del foc, o a l’estiu prenent la fresca a la porta del carrer, i la meua iaia Maiteresa la Redonda, després que acabarem de  fer un soparet ens preguntava si volíem que ens contara un cuento? No recorde mai que ningú li contestara negativament, sempre acollíem aquella aede com qui espera el manà, era el remat de la velada d’uns monyicots que encara hi vivíem amb eixa costum perduda de fer rogle junt amb els majors escoltant les històries que ens contaven i on descobríem, si fa no fa, els únics herois que llavors anàvem coneixent. Herois que dins de nostra imaginació infantil es convertien en éssers verdaders, de carn i os, gràcies a persones com la iaia que, de viure a l’antiga Grècia, de segur que haguera anat de poble en poble cantant les glòries dels deus de l’Olimp i dels personatges llegendaris.

No sé encara d’on treia tant de conte com ella sabia, perquè segons em digué deixà d’anar a costura ben prompte i les poques lletres que començà a conèixer varen ser gràcies a la bona voluntat del mestre Codonyer i el seu germà major Micalet. No hi hagué mai paper escrit que caiguera a les seues mans que la tia Maiteresa no llegira amb el mateix interés que si es tractara del Quixot o El Áncora de salvación, un devocionari que substituïa la lectura de la Bíblia, cosa aquesta prohibida aleshores als fidels cristians i, si de cas volien fer-ho, necessitaven una llicència especial del confessor per poder-la llegir i sempre amb la seua sàvia direcció, perquè Déu sap quines interpretacions podien donar de les Sagrades Escriptures gent sense la formació adequada.  D’amagat sé que el meu iaio patern, el tio Enrique Alberola, ficava el Llibre de l’antic i nou Testament dins d’un cau que hi havia en una paret d’una casa de camp, no fóra cas que descobriren que contravenia la norma de la Santa Església i menut embull per a una família benestant i de missa!

 S’acostava el dia dels Difunts i aquella nit ma uela ens digué que volia contar-nos una història que va ocórrer al poble quan la iaia de la seua iaia encara no havia nascut.

Pues senyor, açò era…

Sabreu que per aquella època en fer-se fosc ja ningú eixia de sa casa, només els que tenien una urgència i se n’anaven a pel metge…, o eren molt atrevits, perquè les marmotes a sovint feien barrabassades i més d’una acabà tan malament que no s’acontentà amb la broma pesada, ni donar un bon susto, sinó que hasta arribaren a matar persones. Varen ser uns anys de por;, la gent estava acovardida, qualsevol succés que se n’eixira una miqueta de lo normal ja li’l penjaven a les marmotes. Ademés,  que tot lo món no estava tan segur que foren persones, la creença més arrelada era que es tractava d’esperits de morts que tenien l’ànima en pena i venien a venjar-se  d’algú; altres ho atribuïen a bruixes que amb l’ajuda del Malar, —eixe pols de ferro de ca el ferrer i que només es pot arreplegar la nit de Sant Joan—, li feien mal a qualsevol persona que li prengueren per l’ull.

Allà a la serra hi ha una heretat, —que no vos dic quina és per noasustar-vos per si passeu alguna volta per allí—, on els últims dissabtes de cada mes acudien les bruixes volant cada una amb la seua agranera. En aquella casa  anaven reunint-se totes les de la vall d’Albaida, i conten que també s’ajuntaven de tant en tant  amb les de Simat i el Pla de Corrals. En tocar les dotze de la mitja nit començaven a ballar una dansa inspirada pel dimoni i no deixaven de  parar mai de donar bots hasta que veien la primera llum del dia.

I si jo seguira ara dient-vos més coses de les que sé esta nit ningú de vosatros dormiria tranquil. Quan sigau més majors entraré amb els detalls i ja vos contaré, ja, i voreu! Tremendo reis! Tot coxinaes i porqueries que més val que em calle. —Després nosaltres comentàvem quina classe de  coses farien aquelles dones, però nostre cervell només arribava a imaginar uns escenaris plens d’excrements perquè situàvem els balls en algun dels corrals on es tancaven els ramats. Aleshores el coneixement que anàvem tenint de qualsevol assumpte relacionat amb el sexe generalment estava orfe d’una educació com cal i era, quin remei, autodidàctica !

Contaven que del poble també anava una dona de la que ningú sabia l’edat, però estaria prop, lo menos, lo menos, de cent cinquanta anys com a mínim; tenia només dos dents a la boca, un grà a la punta del nas i tan grenyuda sempre que només li se veien dos ulls més negres que el carbó. Si alguna vegada abaixava al llavador i oïa parlar a les altres dones d’estes coses, amb una veu que pareixia que eixia de dins d’una gerra els deia: «quanta incultura, tot s’ho cregueu, les bruixes no existeixen, són un invent per a fer por als xiquets. Ignorants, que sou unes ignorants»! En acabar de llavar i rentar la roba agarrava la ferrada amb la bugada que pesava un quintar i com si fóra una ploma que no li pesara gens se la ficava al cap i quasi sense tocar el sol de terra se n’anava més lleugera que una llebre a sa casa.

Una nit de dissabte quan el sereno donava, com tenia per costum, la volta al poble i mentre deia allò de: «serenoooo, las onse i media…i no plouuuuu», la va veure com estava plantada en el portal d’on vivia méstiesa  que un ciri i amb una granera entre les mans. En preguntar-li què feia a aquelles hores, sense dir ni xufa li pegà una escopinyà i un bufit ben fort a la cara —que al pobre home li va vindre justet tapar-se-la amb el capot que duia—, després es ficà la granera entre les cames i se n’anà volant per damunt de l’Atalaia en direcció a la serra.

l’andemà de bon rematí, quan els homes se n’anaven a treballar al bancal, es trobaren el sereno en camisola correguent pels carrers i dient destarifos que ningú entenia.

—Tia Maiteresa: els diumenges es treballa també al bancal i la Guardia Civil no denunciava?—Li preguntà un xicon que ara no recorde el nom.

Eren temps antics rei, tot lo món tenia que treballar lo més que podia per donar de menjar als seus xiquets. Es passava molta fam. Quins anys de guerres i desgràcies! Com l’any deu. Vosatros què sabreu! — Contestava seriosament la iaia. — I ara tornem a lo que anàvem:

L’alcalde ordenà a la família que el tancaren dins d’un cuarto ben oscuri  que no el deixaren eixir d’allí lo menos hasta que poguera contar què havia vist aquella nit.

De la dona grenyuda que vivia allà per darrere cases ningú va saber mai res més,

perquè va desaparèixer del poble! Però desde entonses moltes persones asseguren haver-la vist volar per damunt de l’Atalaia tots els últims dissabtes de cada mes. Altres, encara més: que l’han vist plantar-se en la punta de la veleta del campanar aguaitant, com ho fan les àligues quan van de caçera, a l’espera de fer-se amb l’ànima d’algú que acabe de morir eixa setmana i encara estiga perduda pegant voltes pel poble sense saber per on tirar.

Vosatros xiquets que no vos ocurrisca anar a soles de nit pel carrer…, imenos encara si és un dissabte. Si un dia per desgràcia arribeu a vore-la, ni la mireu…, i no mai als ulls…, vos se podria endur!

Em fareu cas? —Tots acatxàvem el cap afirmativament, però sense gosar obrir la boca.

Pues cuento contat ja s’ha acabat.

—Ja, tia Maiteresa?

—Au, aneu-se’n a dormir que s’ha fet molt tard— els va dir als meus amiguets. Se n’anaren amb les mans a les butxaques, callats com uns muts i repicant-los les dents.

En quedar-nos a soles els dos em digué:

—Salvadorín, tu no tindràs por, no?

—No uela, jo? Què va!…, però tremole!

 206 Visites totals,  2 Visites avuí

Sobre el Autor

Pepe

El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d' aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.

3 Comentarios

  1. Vicent Benavent

    Sr Salva, fantàstic el seu conte,mentres u ho llig s’esvaïx en el temps. li puc fer una pregunta? perquè hi ha ara més bruixes que abans? i quasi totes del mateix color d’ulls.
    emcocionant relat, jo diria que com a ANELL AL DIT.

  2. Rosa Mahiques

    Jo crec que he vist alguna bruixa d’eixes.
    Els relats de la «uela» Maiteresa encara estan de plena actualitat. Abans les bruixes eren éssers fantàstics per a fer-nos una mica de por, però hui mires al voltant i quasi tot és per a posar-nos a tremolar. Els temps canvien, però les pors ens persegueixen.

  3. Benavent

    Encantats ab lo vostre i no menys encantadora vostra il.lustració.

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAN VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Creus que les víctimes de la Covid-19 deurien ser recordades d'alguna forma?

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics