«NI BAIX D’UN ARBRE NI BAIX D’UN PONT»
“NI BAIX D’UN ARBRE, NI BAIX D’UN PONT”
o, poema de la vida.
Ha caigut, era previsible. Quants anys mort ja aquest pi? No puc dir-vos-ho, però el ben cert és que fregant el 2013 ha caigut, a plom, tan poc viu que apenes era un tronc malgironat, ressec i pelat, despullat de branques, i de fulles, digueu-li tisoretes, feia temps que no se li’n coneixien, ni menys les seues arrels s’abeuraven ja de la saba vivificadora.
Aleshores a què ve tant de romanç per un pi abatut, pensareu, i és fàcil que ho penseu, però ja vos dic que en el present quefer, aquest pi, no era com qualsevol altre, almenys no per a mi, sobretot d’ençà que d’una manera inesperada em vaig assabentar de quina havia estat la seua desventura, no debades s’hi trobava obert en canal des que un mal dia un raig trist i perdut el va travessar deixant-li la marca palpable d’un canalís ationat i zigzaguejant que, de dalt a baix li regallava tota l’escorça.
I des d’aleshores cada cop que passava pel seu costat camí del collet de l’Aire no deixava de mirar-me’l, d’esguardar aquell rostoll de mort provocat per aquella llengua de foc, com tampoc deixava de recordar aquell altre consell dels meus majors alertant-me de que, si en alguna ocasió m’hi trobava enxampat en mig d’una tempesta, en dit malpàs mai havia d’amagar-me ni “baix” d’un pont, ni “baix” d’un arbre.
Dit està que m’havia acostumat a la seua presència i em feia companyia. Ara, però, i a poc a poc, la terra recuperarà allò que de dret és seu per prenyar-se de nova vida.
Aquest soll de natura morta que roman plantat en aquesta fotografia és allò que queda del vell pi, perquè en l’intermedi entre confeccionar aquestes lletres i fotografiar el tronc abatut sobre el terra, algú ha decidit accelerar el procés de retornar-lo a la mare terra, de manera que esquarterat alegrara encara algun fumeral.
benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
ja se que aquest és un pi, pero`em commou tant i tant aquest poema!!!
Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.
Lee todo en: A un olmo seco – Poemas de Antonio Machado http://www.poemas-del-alma.com/a-un-olmo-seco.htm#ixzz2IVpsq35X
El raig a banda, tan a prop és l’om d’en Machado de la mort que és plantat davant de les portes del mateix cementeri, però jo vullguera nostre pi més “manriquià”, a més que ja li ha tret el pas en aquest camí de la vida que l’ha de portar on és l’origen: la mar. Emigrat doncs d’aquest món sense llevar ni pols ni remolí, tan de bo per a nostrarbre aquest de sota fóra lo seu epitafi, això sí, parafrasejant en Manrique. S’ho mereix!
Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte,
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte,
tan callando;
Però no ho oblideu, ni a sota d’un pont ni d’un arbre en cas de mala tempesta (n’hi ha de bones?), que certes coses cal deixar-les sempre per a demà de manera que, com canta en Llach, la vida us doni un camí planer i ben llarg. Això mateix.
Crec que l’epitafi estaria complet si s’afegeix, també del Manrique:
Partimos cuando nacemos,
andamos mientras vivimos,
y llegamos
al tiempo que fenecemos;
así que cuando morimos,
descansamos.
Clarament, sí. Ben arregladet de corfolls literaris que se n’anirà aquest pi, indòmit tants anys i guanyador de batalles després de mort, encara que tots aquests responsorials i recordatoris són més pels vius que no pels emigrats d’aquest món. Ja dic, no, ja diu, un camí ben llarg i planer.
Fa uns dos mesos que per diferents motius no he pogut participar en QD., però que conste que diàriament encara que de forma precipitada, li apegava una ullada als treballs o crítiques presentades pels assidus col-laboradors, a este tan digne fòrum de QD., i bocabadat em quedava amb el concert d’any nou efectuat per la Banda Musical «La Lira de Quatretonda»; molt bé compassada tota la composició amb la resultant estètica del ritme per a delit i gaudi dels amants de la música. Embadalit amb la Lira de Q., m’he apartat del motiu pel cual volía participar aquí, o siga, sobre el magnific treball de Benavent «Ni baix d’un arbre, ni baix d’un pont», amb passador d’or final, (vull dir «broche de oro»)per al poema de Machado que afegit el nostre volgut Director, de Manrique per Benaventbenavent i Salva. Jo voldría agregar de Juan Ramón Jimenez «Viaje definitivo». El que tinc dudes si açò ho vaig copiar de QD. el seu día, o directament de l’obra. De totes maneres ací el que val és la bona voluntad de participar, encara que siga amb menys encert:
«Se morirán aquellos que me amaron;
y el pueblo se hará nuevo cada año;
y en el rincón aquel de mi huerto florido y encalado,
mi espíritu errará nostálgico…
…y yo me iré; y estaré solo, sin hogar,
sin árbol verde, sin pozo blanco,
sin cielo azul y plácido,
lejos del popular tumulto
sordo y raro del casi acabado domingo…
Salutacions, Rodolfo Canet Marín
La bona raó és, i al capdavall, que entre els uns i els altres al pi no li hem retornat la vida però, l’hem ben amortallat de goris-goris, elegies diuen els que en saben d’açò. I tot plegat, com sembla tenim la terra encara de guaret, us recordaré una mort d’Estellés, “ben meua”, perquè només aquells que tenen una mateixa pena s’hi comprenen de bé a bé. Deia així el de Burjassot:
Si algun dia us diguessen que han matat la Mort,
no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet.
Serà un pare. Serà un pare o una mare.