COMPROMÍS DE CASP I SANT VICENT DE LA ROQUETA
COMPROMÍS DE CASP i SANT VICENT DE LA ROQUETA.
«I així com lo navegant desitja aplegar al port, lo viatger sospira per aplegar al terme de son viatge. Nosatros, navegants i viatgers, no devem perdre mig ningun per alcançar la Santa Glòria que a tots vos desitge en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant».
Amb aquestes paraules acabava el sermó d’un dels «miracles» dels xiquets de Sant Vicent a l’Altar de la Plaça del Pilar de València allà per les primeries dels anys cinquanta del segle passat. Jo era «l’actor» que interpretava el paper del nostre frare dominic i estic segur que no fou pels meus dots d’interpretació que fóra l’elegit, més aïnes el nombre de menuts que parlaven en valencià era exigu en aquell temps que expressar-te amb la nostra llengua es considerava quasi un delicte de lesa pàtria, tot i que sembla que per ser un assumpte de l’Església, folklòric i perquè érem pobra gent, i de poble, els que utilitzàvem un «dialecto» al que li’n quedava —profetitzaven els sabuts—, menys que a un os de pernil en la boca d’un gos, les autoritats competents feien «la vista gorda».
Si preguntes al personal pocs sabran de la història del Sant, si de cas el coneixen pel ditet dirigit al cel i si molt m’apures alguns veïns de València han oït que era molt miracler…
Potser que la majoria no sàpia que tenim dos sants amb el mateix nom, l’un aquest Ferrer i l’altre el Màrtir, també conegut pel «de la Roda» o «de la Roqueta». Sovint oïm gent que en saber-ho se sorprèn i solta: «no és el mateix»? Sé segur que no n’hi haurà necessitat de recordar-vos-ho, però per si de cas us diré:
Sant Vicent Màrtir: Osca, any ? / València, 22 gener 304.
Sant Vicent Ferrer: València, 23 gener 1350 / Vannes (França), 5 d’abril 1419.
Alguns estareu pensant que tot açò són coses d’església, de beateries i festes de carrer per a quatre devots dels que ja en van quedant pocs. No vaig a entrar jo ara amb disquisicions de les que cadascú té sobrades raons per pensar d’una o d’altra manera posat que, de moment, vivim en una nació on l’opinió és lliure, tot i que amb això d’adjudicar «sambenitos» a tort i a dret som uns campions singulars.
El paisanatge en general viu com si no hagen existit mai altres generacions més enllà dels pares i iaios —en alguns casos afortunadament ara ja besiaios—, i la resta d’eixe més enllà l’intueixen com una barreja d’éssers dins d’un conjunt boirós on no s’aprecia que foren individus reals que amb el seu obrar, i les decisions que prengueren aleshores, condicionaren nostre moment actual, tant com a família o com a país. Si de cas són els més afamats d’aquells que existiren en el passat dels que es té una mica de coneixement d’alguna de les seus obres, encara que se solen sentir igual com si foren personatges virtuals d’una pel·lícula de les que ixen del «Hollywood». Estan també, com no, els personatges històrics que s’oïren a l’escola i que eren rebuts com un castic dins de la quantitat d’ensenyances de contes soporífics i que suportaren amb disgustada resignació semblant com es fa amb els patiments i recialles d’una malaltia.
Diuen que és admès majoritàriament que fou el dominic Vicent Ferrer el compromissari que a Casp inclinà la balança perquè el castellà Ferran d’Antequera (el Trastàmara) passara a ser rei de la corona d’Aragó i que amb eixa decisió que hi es va prendre començaren a donar-se els primers passos perquè els regnes de la península —excepte Portugal—, s’uniren en una sola nació. No vaig a caure en la fàcil actitud ucrònica que de segur ens duria a discussions estèrils, tot i que només niua en mi la intenció de recordar que aquest frare, que no era cap polític sinó un home d’Església, decidí sobre nostre futur amb aquest acord, el qual tingué una repercussió tan transcendent per als nostres regnes que dues generacions després FOREN ENGOLITS PELS CASTELLANS.
L’altre Vicent, el de la Roqueta, fou martiritzat a València allà pel segle IV quan l’emperador Dioclecià decidí perseguir als cristians. No entraré amb detalls del procés, solament volia dir-vos que obtingué tant de renom el seu martiri que a la nostra ciutat venien pelegrins d’arreu del món i que durant l’època islàmica la seua capella continuà tenint culte ininterromput. El rei en Jaume I estava tan agraït al diaca Vicent per la seua intercessió en la conquesta de les nostres terres valencianes que va manar construir hi un església més gran, un monestir i un hospital per a pobres i malalts. Els francesos amb les seus vandàliques destrosses i després amb la desamortització del segle XIX, una vegada més els valencians ignorarem nostre passat i es consentí que desapareguera quasi tot el que quedava d’aquell conjunt que formava part important de nostra història. Al 1973 les monges Agustines tenen que abandonar l’edifici perquè estava molt deteriorat i l’Ajuntament decideix derrocar-lo per construir-hi vivendes, però fou la pressió d’uns pocs grups de valencians, pocs com sempre, la que aconsegueix que es revocara l’ordre de derrocament al 1978. Actualment el que hi en queda és propietat de l’Arquebisbat i sembla que no està encara clar quin serà el seu destí.
Però el que de segur sí que està clar, i tornarà a ocórrer, és que el proper any n’hi haurà Falles a València, dispararem una mascletà rere una altra, soltarem llàgrimes en passar per la plaça de la Mare de Déu durant l’ofrena de flors i en una nit li botarem foc als artístics monuments i en acabar d’apagar-se’n, com els habitants de «Brigadoon», ens adormirem un any sencer a l’espera que vinga novament «Gene Kelly», dispare un masclet i ens desperte perquè comence una altra vegada la representació de la comèdia que mostra arreu del món EL MENINFOTISME del poble valencià.
I parlant de comèdia: no oblideu que el proper 25 d’abril hem de celebrar com cal LA DERROTA d’Almansa. De les Germanies, un altre dia, si voleu, ja en parlarem, val?
Salva
PS — Ningun dels dos Vicent està soterrat a València. La llegenda diu que el dominic Ferrer quedà tan fart dels seus conciutadans que se n’anà de la capital del Túria espolsant-se les espardenyes i ja no tornà hi mai més. De l’altre, «el de la Roda», tenim un braç seu a la nostra Catedral, ens fou regalat per una família italiana no fa molts anys. La resta del cos, potser per allò de la globalització, reposa a Lisboa (Portugal).
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
16 ABRIL
Comentario:
Sr. Salva, com sempre un plaer llegirte on fás espectacle festiu, brodant-ho folgosament i afiges que el sant era molt miraculós. Mira si era miraculós, que una vegada passava resant el sant per davall d’una obra; sent un gran ruido…,y veu que un obrer queia de la bastimentada d’un quart pis, ràpidament ho va parar amb el dit index a uns cinc metres de fotre’s de morros i li diu: Mira bonhome, el Sr. Bisbe m’ha prohibit fer miracles, espera’t ací sense moure’t que vaig que m’autorize el miracle de salvar’te. El Sr. Bisbe li va autorizar, va tornar corrent i va poder fer el miracle de salvar-ho.
Va ser una familia molt intel-lectual. L’any 1.478 es va publicar la Biblia en valencià, traduïda pel seu germà Bonifacio, també religiós amb la cual avancem 75 anys a la castellana (1.553).
Només tinc una discrepancia amb la teua aportació sobre el sant. Segons la tradició murciana, va ser en Lorca,(no en València) quan en un día molt calorós va predicar en aquella ciudat, i a l’eixir per aquells camins ple de pols, es va parar on hi havia una creu, es va llevar el calçat, i ho va colpejar contra el sòl, dient: «No vull ni la pols del camí de Lorca»
Però l’atre San Vicent Mártir, té un mèrit simpàtic, pel seu premi als participants i curiosos que li acompanyen el día de la seua festivitat, per quant al final de la processó t’inviten a berenar uns rollets i panelletets beneïts molt miraculosos, que segons les persones molt majors, diuen que eviten les inflamacions de gola, per tan també és molt miraculós i de agrair. Salutacións, Rodolfo Canet
17 abril
Comentario:
Amic Rodolfo:
Sóc conscient que he contribuït a propalar la mitologia de la imatge de Sant Vicent Ferrer al ficar l’anècdota de les espardenyes i he caigut dins del clot del morbo que això pot representar, tot i que és una de les més repetides a València.
Dues vegades vaig fer el paper del nostre dominic i recorde que la trama de la primera consistia en posar pau entre les bandositats encapçalades principalment pels Centelles i els Vilaragut. L’autor del «miracle» era al mateix temps el director i per ficar-nos dins del paper ens contà als xiquets que al remat el sant acabà «hasta el gorro» de què no li feren cas i se n’anà de València amb això del conte de les espardenyes.
Ma uela Maiteresa, en saber el que ens havia contat aquest home va afegir: «mira si estava fart que hasta després de mort tres voltes intentaren bescanviar a San Vicent per un altre francés que teníem en València i pel que es veu cada vegada que feien el canvi el taüt arribava ací i el que n’hi havia allí dins tornava a ser el francés. Veus? No volgué tornar mai més. Què li farien al pobre sant?». I si m’ho deia ma uela…
La història seua està plena de miracles i fets fabulosos que la majoria no tenen base documental alguna. Només he d’afegir que el testament sembla que és apòcrif i es tracta d’una més de les bones voluntats que es crearen al voltant de la seua vida. Sí que he de dir-te que parlant de MENINFOTISME, malauradament els millors estudis i més seriosos sobre San Vicent Ferrer s’han fet a Itàlia i sobre tot a França, els nostres són quasi tots llibrets de lloes benintencionades.
No he volgut parlar de la família Ferrer —que a més d’un i més de dos he tingut que dir que son pare era notari i no ferrer—, per no fer l’escrit massa llarg, així i tot no sé com m’ho «apanye» que sovint em passe.
El segle XV valencià és, des de ben menut, un assumpte que m’ha fascinat, potser perquè vaig tindre la sort —en un temps diguem-ne que «boirós»—, de trobar un mestre que em dugué de la mà perquè anara coneixent quin era el passat de la nostra terra. Aquest home hem va descobrir el món d’Ausiàs March ( del que he vist que tu eres coneixedor) , Joanot Martorell amb el Tirant lo Blanc, Alfons el Magnànim, la reina Maria, el Papa Lluna Benet XIII, Jaume Roig, La llotja de la seda, la València que fou una de les capitals amb més població d’Europa i l’entrada del Renaixement a la península, Joan Gilabert Jofré i el primer hospital per a folls i desemparats que es coneix arreu del món, l’Estudi General, el Compromís de Casp amb els dos germans Ferrer…, i pare la burra amic! Sí m’agradaria que a l’escola s’hauria d’estudiar i conèixer aquella època perquè ens adonaríem que hi havia un fons de cultura del que malauradament a hores d’ara veig que no en trobe com caldria.
El que sí que tinc clar, i m’ompli de tristesa, és que nostra ABÚLIA i DESINTERES sempiterns desgraciadament va augmentant i, si el guitarró no es trenca, el paisanatge passarà olímpicament si demà veu com derroquen un monument i el canvien per un edifici, o si les pedres s’amuntonen i apareix una altra «muntanyeta d’Elio», o si l’ultima pagina de la Bíblia de Bonifaci Ferrer està a la «Hispanic Society» de Nova York, o si li botem foc a tot nostre patrimoni cultural i fem una gran Falla.
Amb la que està caient-nos i nosaltres fixant-nos en el passat i coses «d’Iglesia».
Au, ja m’he tornat a enrotllar…! Disculpa’m Rodolfo.
Sr Salva,ja què em pregunta em sent en la necessitat de contestar-li,tot i que no va a ningún lloc,aleshores és una reflexió personal i no intente mesclar a cap individu en aquesta història.
Intentaré ser breu i clar; jo que no vaig mai a missa,en considere igual o més cristià que alguns que van totes les setmanes. Jo entenc què l’església està molt lluny del què és la religió o la fe cristiana,de fet, soc portador de Sant Josep més de 10 anys,sempre ix a les festes patronals de setembre i mai e faltat a la cita,3 dies de processó i algún euro de la butxaca en costa, i tinc què dir què molt orgullós de fer-ho.
Per contestar a totes les preguntes en una,dir-li que la resposta per a mi està en què som la RAÇA HUMANA i ben pocs complixen en una cosa tan sencilla com és cumplir amb els 7 pecats capitals. Otro gallo cantaria,però…
La societat està nutrida de gent cada vergada més falsa,diuen el que no pensen,actuen baix el seu únic profit i no pensant en els altres,en definitiva som i dic be SOM prou «catetos»,no sabem valorar el què significa tindre una vida per fer d’ella el millor possible ja què no hi ha barra de repetició com les partitures.
D’enrrollar-se res de rés,al contrari.
Salutacions amb efecte Sr Salva.