LA CRISI PERMANENT EN L’EDUCACIÓ
Els problemes del món de l’educació institucional són difícils de resoldre. Aquest món no és alié als grans mals de la societat : corrupció,mala gestió,duplicitats, balafiamnet dels recursos…
L’educació institucional ha anat desintegrant-se per molts factors i causes fins trobar-se on es troba en aquests moments : en un cul de sac. I l’actual situació no ha esdevingut de la nit al dia; ha anat gestant-se al llarg de moltes dècades…simplemeent perquè mai els responsables del poder han agafat “el toro por los cuernos”, sempre camins fàcils, innocus,improductius. Hem travessat períodes negres i desèrtics on disciplines elementals com la formació en valors, desenvolupament de la memòria, menyspreu de l’autoritat i arraconament de didàctiques de l’esforç i de la superació personal…han conduït al món en el qual ens trobem.
Erràtiques filosofies incardinades en un fals progressisme han derivat en una bogeria metastàsica de molt difícil solució. Clar! Ara tot són problemes i més problemes ! Per exemple : en certs cercles professionals del món de l’educació es considera un pecat que un alumne/a de 4 anys sàpiga llegir i escriure ! atenent a teories pedagògiques avançades… no penseu que això és una barbaritat i de les grans ? Quant de temps s’ha perdut i està perdent-se en tanta ximpleria ! Desgraciadament, moltes vegades el que fa l’educació institucional és endarrerir i tallar les ales als alumnes més brillants…per què?
El bonisme ha derivat en molt més. L’ educació universal i debaes l’hem transformada també en menjadors debaes i universals, llibres debaes… superar els cursos debaes amb totes les assignatures supeses…simplement l’edat física-que no la mental- ha sigut el pobre criteri. Igual passa de curs l’alumne aplicat i treballador que l’alumne desmotivat i sense ganes de progressar. Tot això ha fet més mal a l’educació que una pedregà sobre un camp de síndries madures.
Didàctiques erràtiques i polítiques educatives desastroses que han convertit els centres educatius en qualsevol cosa menys en centres educacionals : centres excursionistes, centres de festes, celebracions festívoles segons marcava el calendari, centres assistencials en la rica Europa de l’abundància i benefactora del segle XXI.
Durant dècades el professorat ha quedat reduit a una simple baula de la maquinària política del moment : sense autoritat, sense estima…aguantant a tiris i troians per tots els angles de la boja perspectiva : tots manen en les seues aules…menys ells! Tots han de dir el que han de fer…menys ells ! La majoria del pobre professorat ha estat al dictat i disposició dels quatre pocavergonyes que mai han xafat una aula i si ho han fet alguna vegada ja no se’n recorden !
El sistema educatiu ha de canviar d’arrel si volem que es salve. Els canvis han de ser profunds i reals. Canvis radicals per a problemes de pes. És clar que aquests canvis han de ser realistes, factibles, seriosos I amb trellat. Canvis senzills amb quatre coses clares, molt clares…amb plantejaments autèntics I viables. Retornar a l’esforç personal, al respecte, a la disciplina : premiant a les persones que s’ho mereixen de veritat I castigant (per què no?) als mereixedors d’actes i actituds poc recomanables.
Baixar i tocar terra en un món on no es puga permetre el que avuí està permetent-se amb tota impunitat. Eliminar les xorrades. Posar límit en la duració de les responsabilitats. Per exemple, el sentit comú em diu que més de 8 anys no pots estar en un càrrec directiu : la renovació és condició sinequanum per a que les coses funcionen i es revitalitzen. Ja fa molts anys que els nomenaments són pràcticament al so del «Joan Petit». Eternitzar-se en les responsabilitats clau és mala circumstància la qual no afavoreix gens ni mica el procés educatiu.
Enfí…que les coses están molt mal. Cada dia més mal. Que aquest món és molt difícil. Que les solucions no poden ser decimonòniques. Aquestes possibles solucions han d’estar d’acord amb els temps que vivim i no amb els temps dels nostres pares i avis.Que cal actualitzar-se i posar-li a la cosa imaginació i astúcia. I sobretot molta intel·ligència i bona fe.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
TENGO UNA PREGUNTA PARA USTED.
Sóc un ignorant, he de reconèixer-ho. Oeix a la televisió, llig als diaris, parle amb gent que teòricament ha d’estar prou informada de l’assumpte, regire pel meu cervell i intente raonar i en acabar de passar per aquest totum revolutum continue sense tindre clar què està passant-nos amb açò de l’EDUCACIÓ a l’Espanya.
Sé que bastants dels que entren a aquesta pàgina sou educadors de persones i possiblement, de segur, tindreu una idea feta del motiu pel que — això diuen les notícies i els estudis que n’hi ha pel món—, estem a la cua de l’assumpte aquest de la formació dels nostres joves i he oït, o llegit, que cap de les Universitats nostres està dins de les cent primeres de l’Europa i això que fórem dels primers que en tinguérem allà per l’any de Maricastanya.
Ahir hi hagué una vaga a moltes ciutats, el Govern té preparada una nova llei —una més des que tenim democràcia—, i el que detecte al meu entorn és que la xicalla cada dia està menys formada, i que allò de l’esforç personal «brilla por su ausencia».
Algú podria, AMB POQUES PARAULES I AMB OBJECTIVITAT, contar-me per què estem així, o és que resulta que el que està errat sóc jo i a l’Hispania tot va com la seda i allò que oeix i llig són manipulacions interessades de la dreta, de l’esquerra, dels de dalt, de la premsa manipuladora…, o dels pensionistes que no tenim altra cosa que fer?
Agraït amb anticipació, només si cal per haver-me llegit l’escrit, «se despide de ustedes, éste, su seguro servidor,»
Salva
La il·lustració que acompanya aquest comentari és extraordinàriament «explicadora». Tal vegada estem ensenyant el que hi ha a la pissarra. Tal vegada caldria replantejar-mos aquest fals «axioma». Tal vegada caldria començar de zéro amb trellat. La inèrcia és molta i les ganes minven cada dia més…Tal vegada estem ensenyant que 1+1=8…
Rosa Mahiques Dice:
11 mayo, 2013 en 12:15 am
Ui!! Ja fa temps que n’hi ha per ahí una dita que diu que 2 i 2 són quatre per pagar i 22 per cobrar.
Tal volta estem ensenyant el que no toca. Molts coneixements sobre polígons, cercles, circumferències,colors, adjectius, adverbis, pètals, pistils…i pocs valors com esforç, empatia, estudi, treball.
Per a què he d’estudiar si al cap de tot van a donar-me el “titolet” igualet al d’aquell que s’ha esforçat?
Per què aquell professor que “se’n carrega” molts és un mal professor que no sap ensenyar? No serà que també té una classe als que no els agrada esforçar-se? (Les dues possibilitats poden ser al 50%)
Per què la inspecció no inspecciona el que toca, a qui toca i com toca?
Per què la família defén al seu xic al 1000% sense saber si té la raó o no?
Per què es permet que alguns pares agredisquen professors per qualsevol tonteria que li ha contat el seu fill?
Per què no s’incideix en una bona formació del professorat i s’elegeixen els millors?
Per què estan formant-se milers de professors que estan entrant per la porta falsa?(per allò de que com és una carrera “fàcil” aprofite ara que estic en l’atur, faig la prova de majors de 25 anys o de 40 i m’apunte a la privada que allí no demanen nota per entrar. I per cert, de tota aquesta gent veig que molt pocs fan medicina o veterinària, que també són carreres ofertades per la “privada”).Damunt de tot estan enganyant a la gent que està gastant-se els diners per a fer una carrera que tal volta mai tinguen oportunitat de posar-la en pràctica.
No és una cosa sola Sr. Salva. És un muntonet de coses que quan les ajuntem totes es fa una muntanya tan alta com l’Everest.
És hora de fer reformes en l’educació, però bones reformes. Reformes seriosament consensuades amb pares, professors i alumnes. Reformes que no duren solament la legislatura del partit que l’ha feta. Reformes en la forma de pensar de la societat en quant a la llavor dels docents, dels bons docents.Reformes que premien l’esforç, l’estudi; que no solament per “anar a escola” em donen el ditxós titolet ( si és per titolet podem fer una llei que diga que tota persona, pel fet de nàixer té dret al títol universitàri que els seus pares vulguen) Reformes que tinguen en compte els discents amb necessitats educatives especials, sense arraconar-los, però escolaritzant-los on realment estiguen millor.
Enfí, que crec que de moment, aquest món educatiu no té solució, o almenys una solució que puga ser ràpida.
Som producte de lleis educatives que no han estat gens encertades. Ara toca posar-se les piles i intentar arreglar totes les deixalles que tenim després de patir anys i anys aquestos polítics que han fet lleis políticoeducatives i no lleis que hagen buscat el bé dels estudiants.
Evidentment estic d’acord en tot allò que s’exposa,però tal com planteja el Sr Salva » TENGO UNA PREGUNTA PARA USTED» crec què la què ens toca fer és: Sabem què des de que entrarem en ( democràcia ) ??!!…. no em pegat pal en l’aigua en cosa de l’educació,perquè?? doncs els peus a terra. Vivim en un món on cada vegada més s’ha trencat i ben trencat tot allò que justament ens servía per millorar,on vages siga l’empresa que siga cap o ben pocs volen MULLAR-SE,en les seues responsabilitats,és millor mirar cap un altre costat,voleu un exemple fàcils d’entendre?? perquè ahir no vaN fer tots i dic be TOTS,PARES,ALUMNES,I PROFESSORS/ES LA VAGA?, Acas no es un tema que implica a tots i sabem que en esta nova reforma tampoc anem a solucionar res? més be tot el contrari?.
Total,que pasen els anys, a ser posible què no en maregen més a mi si es posible i cadascú «panye» com es sol dir, parlar,opinar,escriure etc… està molt be però a l’hora de la veritat com la nadala que diu FUM,FUM,FUM.
Au,que pete quan antes,hi han que ja ho desitxen als reis mags.
Caldria encetar un debat seriós i profund i plantejar-nos si les vagues no seran ja un producte caducat decimonònic la qual cosa vol dir que igual caldria calfar-se el cap i recórrer a mesures de pressió més intel·ligents i efectives…
Al cap i a la fi, cada dia de vaga és un dia de recaptació de milions d’euros per a l’ administració de torn que estiga al poder.Diria jo que a l’Administració de torn l’interessa que els seus funcionaris facen moltes vagues…així omplirien unes arques buides i famèliques com a conseqüencia de la mala gestió. Als qui manen i a tota la legió d’endollats i assessors que estan darrera se li’n fot la vaga…
Tal vegada, la vaga siga una mesura de la qual s’ha abusat i molt.
Recorde fa uns anys (pocs) que va vindre un sindicat a plantejar-nos fer una vaga en recolzament d’un director d’un I.E.S que havia penjat una foto del conseller cap avall i el van sancionar.
Quan es va reduir el sou dels funcionaris per primera vegada en la història, solament van fer vaga els de «dretes» perquè era en contra del govern central; altra gent «entenia» que s’havia de fer eixa reducció. Altres vagues han sigut perquè no sé quina reforma laboral (en temps d’Aznar) afectava als treballadors de les empreses privades.
He vist i veig que segons qui convoque la vaga es fa o no es fa.
Entenc que una vaga pot ser útil si a la «patronal» li toquen la butxaca, i en aquest cas i segons les circumstàncies actuals crec que a la nostra «benvolguda?» conselleria o ministeri, no els la toca. Total ix en la tele i en els mitjans de comunicació dos o tres dies, aplacen l’aprovació de la llei, una o dues setmanes…i a otra cosa mariposa.
Altra qüestió és si n’hi ha motius o no per retirar la llei Wert. Però no crec que la vaga siga la mesura més encertada. I cadascú que pense el que vulga.
A la fi la solució serà la que deia aquell…Si tinguera diners, no patiria fam, no pagaria impostos, estudiaria el que vull i a més no tindria cap pecat. És molt trist, però mentre ens entretenen en lleis polèmiques i escraches, vagues i manifestacions, ells, els polítics dels grans partits van repartint-se’ls.
Crec què no em entés rés de rés. Així és Rosa,segons qui la convoca es fa o no es fa la vaga sense saber la gent que la perquè la fa, i la gent que no la fa tampoc sap pqrquè no la fa,i ahí està el «kit» de la qüestió i el que jo volía dir o expresar. Sinó arrimem tots les nostres indiferències » filosòfiques» i ens juntem tots a una no hi ha res a fer. Dit d’una altra manera,QUE HABLE EL PUEBLO DE UNA PUÑETERA VEZ,però tot el poble o siga la societat.
I deuriem d’admetre que mai hem estat tan mal com ara,almenys els de la nostra generació i posteriors i deuriem d’admetrer que si l’esquerra ho ha fet prou mal ( PSOE ) la dreta està fent-ho molt pitjor ( PP ) a vore si ja baixem de la burra que pel que es veu encara ens costa i no poquet.
Adéu siau.